fbpx

Pere Casaldàliga

Missió: Humanitzar la Humanitat

L’any 2006, Pere Casaldàliga va rebre el Premi Internacional Catalunya.

El discurs que va fer a São Félix do Araguaia, en presència del llavors President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, sintetitza perfectament la missió de vida de Pere Casaldàliga.

Més que paraules nostres, llegir directament Casaldàliga ens acosta a la seva identitat més essencial i per això, tot seguit, us oferim un extracte del seu discurs.

Pedro Casaldáliga

Benvolgut president de la Generalitat, Pasqual Maragall, el meu president.
Benvolguda Sra. Diana Garrigosa.
Benvolguda comitiva de la Presidència i del Jurat del Premi Internacional de la meva Catalunya.
Benvolgut germà Leonardo.
Benvolgudes germanes i germans.

 

Vull agrair la deferència que han tingut el Govern de Catalunya i el jurat de venir fins a São Félix do Araguaia per tal de lliurar-me el seu Premi Internacional. Em sento aclaparat per aquest fet i perquè aquest Premi està associat a personatges extraordinaris de la filosofia, la ciència, les arts, la promoció social. I jo continuo sent un fill de cal Lleter, de Balsareny, a la riba del Llobregat, un rierol insignificant al costat d’aquest Araguaia majestuós.

La deferència de la Generalitat és un motiu més per manifestar el meu agraïment, acceptant el Premi, i per renovar en la vellesa la identitat catalana amb els seus carismes. “Com més anem, més tornem”: avançant en la vida, tornem als orígens; l’arc de les vivències es tanca en pau. Un motiu, també, per reassumir les causes per les quals, diu el jurat, m’atorga, ens atorga, aquest guardó singular.

“Com més anem, més tornem”: avançant en la vida, tornem als orígens; l’arc de les vivències es tanca en pau.

Les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Causes meves, però també de tots nosaltres; causes d’aquesta petita església de São Félix do Araguaia, en nom de les quals ja ha donat suor i fins i tot sang. Causes específiques de la Nostra Amèrica: la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’eradicació de qualsevol marginació, de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; el diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida

Pere Casaldàliga amb Pasqual Maragall

[…]

Nosaltres, com a Església, lògicament, abracem aquestes causes a la llum de la fe cristiana, seguint les petjades de Jesús de Natzaret i del seu Evangeli: l’Evangeli dels pobres, l’Evangeli de l’alliberament.

El Premi Internacional Catalunya 2006 és nostre, poble meu de la Prelatura de São Félix do Araguaia; nostra és la gratitud a la Generalitat, nostre ha de ser el compromís renovat. La dansa principal de Catalunya és la sardana: una rotllana en comunió de tot un poble donant-se les mans. A la Prelatura, la coresponsabilitat és la nostra dansa de celebració i de compromís. Junts hem lluitat, junts rebem el Premi, junts continuarem responent.

Adaptant la paraula del poeta, vaig titular així la meva última circular: Utopia necessària com el pa de cada dia. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia!

L’objectiu i la mediació de totes aquestes causes nostres es poden formular en aquest postulat: humanitzar la humanitat practicant la proximitat. És una utopia? L’Evangeli és una utopia encara més gran! Adaptant la paraula del poeta, vaig titular així la meva última circular: Utopia necessària com el pa de cada dia. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia!

Perquè no acceptem la fatalitat d’aquest sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que redueix la vida a un mercat i emmarca les ments en un pensament únic, sota un macroimperialisme polític, econòmic, militar, cultural.

Pere Casaldàliga a l'Araguaia

[Cal conviure] sense prepotències, sense exclusions. Sent reconeguts tots i totes com a persones en la dignitat radical de la “raça humana”

“Cal reinventar una economia de la convivència”, demanava Edgar Morin en rebre aquest mateix Premi el 1994. El poble guaraní parla de “l’economia de la reciprocitat”. I el petit poble myky, en aquest Mato Grosso, proclama com un dels seus dogmes fonamentals que “viure és conviure”. Sense prepotències, sense exclusions. Sent reconeguts tots i totes com a persones en la dignitat radical de la “raça humana”. Els pobles indígenes, normalment, quan s’autoanomenen, es classifiquen com a “gent”, “humanitat”; després ve el cognom, la designació particular de cada poble, de cada cultura, de cada història. Identitats col·lectives que configuren la humanitat com una sola i plural.

La globalització actual, amb tots els seus pecats, greus, té com a contrapartida la virtut de fer que avui, com mai, la humanitat se senti “una”. Estem descobrint, per necessitat, que naveguem en el mateix vaixell. “El xoc de civilitzacions” o “l’aliança de civilitzacions” són l’alternativa inevitable. Com que ara ens trobem tots amb tots, hem d’optar per xocar els uns contra els altres, en la intolerància i en l’agressió, o per abraçar-nos en la comprensió i en la complementarietat. […].

Els murs, las vallas, les tanques, les lleis d’intolerància no són una solució humana. Els “bàrbars del sud” acabaran trencant les fronteres de la separació. “La fam no té fronteres”, cridava el supervivent d’una pastera africana. Aquests nous bàrbars acabaran envaint el terra, la casa, la taula, l’ànima dels privilegiats d’un primer món: primer en abundància; primer en insensibilitat?

[…]

La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. Humanitzar la humanitat és la missió de tots, de totes, de cadascú i cadascuna de nosaltres. La ciència, la tècnica, el progrés, només són dignes del nostre pensament i de les nostres mans si ens humanitzen més.

M’he de fer pròxim descobrint el pròxim, buscant-lo, acollint-lo, donant i donantme al seu servei. Sense fer “accepció de persones”. Sense por de contaminarme amb un samarità heterodox.

Només estimo el pròxim en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari– a trobar-lo, acostant-m’hi, acostant-lo a mi.

Només estimo el pròxim en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari– a trobar-lo, acostant-m’hi, acostant-lo a mi.

Agraeixo de tot cor aquest Premi Internacional, i vull demanar a la meva Catalunya que continuï sempre oberta al mar; que des de l’eixida pairal, s’obri per sempre més al món infinit. Dins i fora de casa; amb “els altres catalans” i amb els emigrants que van arribant i amb tota la humanitat. Sent ella mateixa, lliure, justa, humanitzada i acostant-se a tots els pobles de la terra. “La clau i la lletra” de l’escultura del mestre Tàpies també són una paràbola d’obertura i de comunicació; la clau per obrir, la lletra per parlar.

Humanitzem-nos per sempre més, humanitzem-nos sempre, practicant la proximitat.

Gràcies.

Pere Casaldàliga
São Félix do Araguaia, 9 de març de 2006

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies

Gràcies per fer un donatiu!

A continuació et demanarem algunes dades 

You have Successfully Subscribed!

Gracias por tu donativo!

A continuación te pediremos algunos datos

 

You have Successfully Subscribed!

Obrigado pela sua ajuda!

A seguir, lhe pediremos algumas informações

You have Successfully Subscribed!