A casa de Pere arriben moltes comunicacions. Cada matí, el Paulinho, ajudant de la Prelatura, portava les correspondències més variades: cartes de tota mena, revistes, llibres, diaris, futlletons…

El Pere està subscrit a un munt de publicacions, del Brasil  i d’arreu, sempre “ligado” (connectat) a la informació i atent al que passa al seu voltant.

El Paulinho també s’endu a l’oficineta de Correus de São Félix totes les cartes que el Pere li va deixant al primer calaix del rebedor. És el ritual diari, perfectamente sincronitzat, de molts anys d’anades i vingudes de Correus: la caixa postal 05, la caixa “do bispo Pedro”, desborda a la petita oficina de correus de São Félix do Araguaia com cap altra.

Ser comunicació … vaticana

No és cap secret que en Pere Casaldàliga sempre ha dit que de no haver estat bisbe, li hauria agradat ser periodista. El Pere sempre ha tingut molt clar que explicar quina era la situació de la gent; donar a conèixer el què succeeix a l’Araguaia i mantenir-se en constant “comunió” comunicativa formava part de la seva vocació.

Per això, la seva obra escrita inclou més de 20 títols, de prosa i poesia, i ha respòs a centenars d’entrevistes. Cada any, a més el Pere enviava sovint les sevs “Cartes Circulars”, tant al seu equip de la Prelatura com als amics i amigues de l’estranger, per tal de mantenir-los informats de com anaven les coses. 

Però d’entre totes aquests futlletons, llibres, revistes i cartes, de tant en tant, arribaven unes que a mi em cridaven especialment l’atenció (com no!): les que portaven el segell del Vaticà al sobre.

Poc acostumats com estem a rebre cartes que no siguin del banc o d’hisenda, volent-ho o no, una carta amb el logotip de la Ciutat del Vaticà desperta curiositat…durava poc.

Els secrets pontificis al “suru” de la cuina

Assegut a la taula de fusta fosca del pati interior de casa seva, en Pere anava obrint parsiminosament cadascuna de les correspondències: les que requerien resposta a una pila; les que eren per l’Arxiu en un altre; les que volien una lectura més llarga en un altre … tot en ordre.

En acabar, aquella figura prima, amb pantalons de pana a 35 graus, camisa i “chinelos” (xancletes), s’aixecava, agafava una xinxeta i enganxava els documents o futlletons que ell creia que eren d’interès de tots al quadre dels avisos de suro, entre la porta d’entrada a casa i la cuina. Tot el que havia de saber-se, comunicats i cartes del Vaticà incloses.

L’any 2003, en complir 75 anys, Pere Casaldàliga va presentar la seva renúncia com a bisbe, com suggereix en Dret Canònic. El que va succeir després van ser moments tensos, d’incertesa sobre quina seria la línia del nou bisbe. Substituir Casaldàliga després de 30 anys era un desafiament important! Es va demanar per activa i per passiva, que el Vaticà escoltés a l’equip que estava treballant a la regió abans de decidir…imposible. Què passaria amb el treball de Casaldàliga? A qui ens enviarien. Angoixava.

En aquest context, va arribar una carta particular que portava el segell pompós (i morbós) de “secreto pontifício”. La carta esperada on s’anunciaria el nom del nou bisbe: no havien passat ni 10 minuts i el “secretum” s’havia revelat: la carta on es comunicava el nom del nou bisbe de la Prelatura, ja estava gaudint del panell de suro de la cuina i de la lectura de qualsevol dels que freqüentàvem casa: o és que, després de tot, saber qui seria el seu nou bisbe no és d’interès de tot el poble?

El “secret pontifici” comunitàriament millor guardat; la consagració episcopal radicalment “partilhada” amb el poble.

POTSER US INTERESSARÁ