Casaldàliga denuncia la situació a l’Amazònia
El mateix dia de la seva ordenació com a bisbe, Pere Casaldàliga va publicar un ampli document on denunciava la situació d’esclavitud en que vivien la majoria dels camperols de l’Amazònia. El document també qüestionava l’església i posava nom als opressors… aviat va la repressió va caure sobre ell i el seu equip. Poc després però, aquell document canviava la posició sobre l’Amazònia.
El dia de la seva consagració com a bisbe, al 1971, Pere Casaldàliga va publicar la primera denúncia global sobre la situació a l’Amazònia.
La Carta Pastoral “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social” és un document històric que marca un moment únic en la defensa dels pobles indígenes, del medi ambient, de la situació de les dones i de la lluita per la terra.
Era la primera vegada que un bisbe es posicionava tan clara i obertament sobre el que passava a l’Amazònia.
Com deia Berta Camprubí al seu article Pedro Casaldáliga, 90: Un dia a la casa del bisbe dels pobres , publicat a El Periódico de Catalunya:
En aquells anys, les terres de Mato Grosso estaven dominades per la superposició de títols de propietat, heretats principalment de la Llei del sòl de 1850, que distribuïa il·legalment territoris ancestrals indígenes, creant grans explotacions, algunes de fins a 7.000 quilòmetres quadrats.
Eren terres de pistolers, d’abandonament legal i institucional.
Allà, la violència era el mètode mitjançant el qual es resolien tots els conflictes.
Casaldáliga va enterrar a molts pagesos sense terra i indígenes en aquells temps.
De què parlava concretament el document
Al llarg de les 80 pàgines de la Carta Pastoral, el bisbe Pere analitza amb rigor la situació d’esclavitud i violència en què vivien els pobles i les comunitats de l’Amazones; denunciava els problemes ambientals que començaven a percebre’s com a tals en aquella regió; i, sobretot, posava nom al genocidi que els grans terratinents estaven duent a terme sobre els pobles indígenes, amb la complicitat del govern militar brasiler.
El document detallava els casos d’explotació més significatius de l’època, apuntant directamente els noms dels responsables –alguns grans propietaris de terres- i informant de la situació dels sense-terra, dels indis i dels treballadors braçals.
Els primers pioners de la regió són els anomenats “posseiros”. Viuen aquí des de fa 5, 10, 15, 20 i alguns fins a 40 anys. Conreant el sòl mitjançant els mètodes més primitius, plantant arròs, blat de moro, iuca. Agricultura de pura subsistència. Criant bestiar. No hi ha assistència sanitària ni higiènica, no hi ha protecció legal, ni hi ha mitjans tècnics disponibles. S’ajunten en poblats petits, anomenats “Patrimônios” (que l’estat els venia com a terres verges – Santa Terezinha, Porto Alegre/Cedrolândia, Pontinópolis) o escampats pel camp a una distància de 12 a 20 km els uns dels altres.
Com diria a la seva propia carta, citant al professor Helio de Souza Reis: “Independentment de tot, [els camperols] intenten guanyar pa cada dia, perquè només hi ha dos drets: el de néixer i el de morir”.
Quan gairebé ningú parlava de la causa indígena; quan la preocupació pel medi ambient no estava a la taula de cap discussió; i quan l’extrema pobresa dels treballadors rurals, sovint esclavitzats, era un tema allunyat de qualsevol focus de la premsa o de l’Església, aquesta Carta Pastoral de Casaldàliga indigna el país i destapa les vergonyes del Brasil. Per primera vegada, s’internacionalitza la crueltat de la situació econòmica, social i ambiental de l’Amazones.
Com va ser l’impacte del document
El document va haver de ser imprès fora de la regió de l’Araguaia per la fidel col·laboradora de Casaldàliga, la germana Irene Franceschini. Amb aquestes paraules ens ho explicava la Martixu Ayuso al seu article Crònica des de São Félix, del 2008:
Aquella dona que, en plena dictadura, va dur la primera carta pastoral del Pere Casaldàliga com a bisbe dins d’una caixa embolicada en un mocador en un avió militar! Quan se li va preguntar què hi duia, va respondre “medicaments, alguna roba, coses poc importants…si voleu obrir-la…”.
La carta del bisbe Pere es va fer ressò a la majoria de diaris i publicacions del Brasil i va provocar una revolució en plena repressió militar.
En aquella època, els interessos econòmics i els amics del règim s’estaven repartint el centre-oest del país a costa dels pobles indígenes i del medi ambient, i un bisbe com Casaldáliga molestava.
Després de diversos mesos de rumors i calúmnies, amenaces d’arrest, de mort, de “visites” de la policia i l’exèrcit federal, (…) la primera setmana de setembre, el senyor Ariosto da Riva, pare i mentor dels terratinents, acompanyat d’un sacerdot religiós, es va presentar al Senyor Nunci a Rio [de Janeiro] per intentar evitar la meva consagració [com a bisbe]…
I és que, com afirma el sociòleg José de Souza Martins (1995), “el document és un dels més importants de la història social del Brasil” i això no ho podien tolerar els militars.
En la seva carta pastoral de 1971, Casaldáliga proposa una nova manera de veure aquesta [sobreexplotació i manca de drets dels treballadors rurals], fa una denúncia llarga i dura i inicia una treball pastoral consistent a la Prelatura que comença primer desnaturalitzant aquesta violència i després construint una xarxa de solidaritat entre els treballadors migrants i l’església local.
Al mateix any, els bisbes i missioners de l’Amazones van publicar el document urgent “Y-Juca-Pirama. L’indígena: aquell que ha de morir”.
Des de l’oest del país, els seus bisbes van publicar el text “Marginació d’un poble, el clam de les esglésies”, el 1974.
Al 1980, en un document de caràcter més institucional que els anteriors, va ser publicat per la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera]:“L’esglèsia i els problemes de terra”. En ell, s’analitzen i denuncien els resultats del desenvolupament capitalista al camp brasiler», ens explica Marco António Mitidero, a “A geografia dos documentos eclesiais: o envolvimento da Igreja Católica com a questão agrária brasileira”, de la Universitat Federal de Sergipe, del 2010.
Aquest és el text del document original escrit
Els deixem la carta-document en portuguès, tal com va ser escrita, al lloc web amic de Koinonia: “Uma Igreja da Amazônia em conflito com o latifundio e a marginalização social”.
