Perdre la terra, la por de 2.000 famílies

A la dècada dels 70, la regió de l’Araguaia era l’escenari de la “colonització” de l’Amazònia. Una política iniciada per la Dictadura Militar del Brasil amb l’objectiu d’ocupar l’Amazònia per tal que no fos envaïda per l’amenaça “comunista”.

La propaganda de l’Estat i els enormes incentius fiscals concedits van donar els seus fruits: grans empreses i terratinents amics dels dictadors van adquirir àrees immenses de selva, sense ni tan sols tenir en compte si hi havia pobles indígenes vivint-hi. No els calia. Centenars de treballadors d’arreu van ser seduïts per traslladar-se al “tresor verd” amb la promesa de terra, d’aliments a dojo i d’una vida millor.

La realitat però, va ser molt diferent de l’esperada: mai es van fer les inversions necessàries per connectar l’Amazònia amb la resta del País, convertint-se en una zona aïllada, distant i pobre. La gent va ser abandonada a la seva sort, i la llei del “38” es va imposar.

Si voleu entendre com va ser aquest procés històric d’ocupació de l’Amazònia, podeu llegir aquest article-resum de la BBC Brasil.

“Cal minimitzar l’acció dels religiosos per evitar la subversió”

Al 1973, el diari O Estado de São Paulo, de gran tirada al Brasil, explicava així com era la situació:

“Mentres els soldats recorrien els poblets d’extrema pobresa, com São Félix do Araguaia, Santa Terezinha, Serra Nova o Pontinópolis, situats enmig de grans latifundis, extreient centenars de dents i ajudant als malalts afectats per la malària, tuberculosi, desnutrició i leishmaniòsi, es podia percebre, en el contacte amb la gent, que molt més que a les malalties, el que tenien era por a perdre la terra.

El panorama urbà es resumeix en petites casas de ciment que fan d’esglèsia o de l’Assemblea de Déu, entre una successió de cabanes de fang sec. En aquest context, degut a l’omissió del poder públic, el capellà té, necessàriament, molts més encàrrecs amb el cos que amb l’esperit. (…)

El també president de la Companhia de Desenvolupament del Mato Grosso i de la Federació d’Agricultura de l’Estat, dies abans, havia anunciat la necessitat de “minimitzar l’acció dels religiosos a la regió, com única mesura, al seu entendre, capaç d’evitar la “subversió”. Però, tot i l’opinió de Muller, el que es va poder constatar va ser un treball absolutament cristià per part dels capellans que assisteixen a les comunitats petites i aïllades” (…) O Estado de São Paulo, 28 d’octubre de 1973.

La detenció de l’equip de Casaldàliga

Aquell mateix any, la policia militar ocupa per primera vegada la prelatura i duu a terme la detenció de l’equip pastoral del bisbe Casaldàliga i la tortura d’Antonio Carlos Moura,col.laborador de la Prelatura. Tres anys després, el conflicte de Casaldàliga amb els terratinents s’accentuava i arribaria a l’assassinat, en mans d’un policia militar, del Pare João Bosco Penido Burnier, en confondre’l amb en Pere.

No seria fins 33 anys després, que el Govern Brasiler va reconèixer l’assassinat del Pare João Bosco com a crim polític.