fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Els 8 trets fonamentals per a convertir-se en home o dona “nova”

Els 8 trets fonamentals per a convertir-se en home o dona “nova”

Amb més o menys lucidesa, amb lògica vital més o menys conseqüent, ja hem descobert la societat feta sistema, dins de l’estructura que ens envolta i condiciona, sota la inevitable sol·licitació de la conjuntura diària.

L’Església, experta en eternitat i menys experta en història, durant segles, moltes vegades, fàcilment només veia persones; o individus, només; o, més dicotòmicament encara, de vegades només veia ànimes …

Sense deixar d’enfrontar mai aquesta globalitat estructural en la qual es forja la història humana i dins la qual esdevé el Regne, hauríem ara redescobrir, compromesament, la persona membre de la societat i protagonista de la història i del Regne.

L’Home -l’home i la dona- és un ésser estructurat i estructurant. La història, el sistema i el Regne el construeixen, però, al seu torn, ell construeix el sistema, la història i el Regne.

Pedro passeando junto al Río Araguaia

A la nostra Amèrica Llatina, per exemple, tan desperta avui convulsivament per al segon alliberament total, dos grans homes marxistes van proclamar, amb les seves paraules i amb la seva vida -i amb la seva mort-, la utopia de l’home nou, el somni incontenible de l’«home matinal»: el Ché i Mariátegui. I a la revista «Amanecer» de març i abril d’aquest any de mort i de Gràcia de 1982 acabo de llegir un fragment del llibre premiat del comandant sandinista, Omar Cabezas, sobre «la mirada de l’home nou» i «l’home nou que és a la muntanya…».

La reflexió i la vivència d’una espiritualitat de l’alliberament, a Amèrica Llatina (al Tercer Món, en el món més en general, penso jo sincerament), han de tenir com a consideració i exigència bàsiques la utopia necessària de l’home nou.

Fa dies que intento delinear, per a mi mateix, els trets fonamentals de l’home nou. I aquest intent és el que ofereixo ara, com una contribució primera al llibre del DEI sobre «Espiritualitat i alliberament a Amèrica Llatina».

Els nostres teòlegs, els nostres sociòlegs, els nostres psicòlegs i els nostres pastoralistes diran la seva paraula major, científicament. I els nostres sants i els nostres màrtirs faran veritat -la fan ja, amb cabalosa efusió- el rostre Llatinoamericà de l’home nou.

Els trets de l’home nou serien, al meu parer:
 

1. LA LUCIDESA CRÍTICA

Una actitud de crítica «total» davant suposats valors, mitjans de comunicació, consum, estructures, tractats, lleis, codis, conformisme, rutina …

Una actitud d’alerta, insubornable.

La passió per la veritat.

 

2. LA GRATUÏTAT admirada, enlluernada

La gratuïtat contemplativa, oberta a la transcendència i acollidora de l’Esperit. La gratuïtat de la fe, la vivència de la Gràcia. Viure en estat d’oració.

La capacitat de sorprendre, de descobrir, d’agrair.

Alba cada dia.

La humilitat i la tendresa de la infància evangèlica.

El perdó major, sense mesquineses i sense servilismes.

 

3. LA LLIBERTAT DESINTERESSADA

Ser pobres per ser lliures davant dels poders i a les seduccions.

La lliure austeritat dels que peregrinen sempre.

Una morigerada vida de combat.

La llibertat total dels que estan disposats a morir pel Regne.

 

4. LA CREATIVITAT EN FESTA

La creativitat intuïtiva, desembarassada, humorada, lúdica, artística.

Viure en estat d’alegria, de poesia, d’ecologia.

L’afirmació de la autoctonia.

Sense repeticions, sense esquematismes, sense dependències.

 

5. LA CONFLICTIVITAT ASSUMIDA COM MILITÀNCIA

La passió per la justícia, en esperit de lluita, per la veritable pau.

La tossuderia incansable.

La denúncia profètica.

La política, com a missió i com a servei.

Estar sempre definit, ideològica i vivencialment, de la banda dels més pobres.

La revolució diària.

 

6. LA FRATERNITAT IGUALITÀRIA

O la igualtat fraterna.

L’ecumenisme, per sobre de races i d’edats i de sexes i de credos.

Conjugar la més generosa comunió amb la salvaguarda de la pròpia identitat ètnica, cultural i personal.

La socialització, sense privilegis.

La real superació, econòmica i social de les classes que hi són, amb vista a l’aparició de la sola classe humana.

 

7. EL TESTIMONI COHERENT

Ser el que s’és. Parlar del que es creu. Creure el que es predica. Viure el que es proclama. Fins a les últimes conseqüències i en les menudeses diàries.

La disposició habitual per al testimoni del martiri.

 

8. L’ESPERANÇA UTÒPICA

Històrica i escatològica. Des del avui per al demà. L’esperança creïble dels testimonis i constructors de la resurrecció i de el Regne.

Es tracta d’utopia, la utopia de l’Evangeli. L’home nou no viu només de pa; viu de pa i d’utopia.

Només homes nous poden fer el món nou. Penso que aquests trets corresponen als trets de l’Home Nou Jesús. Així de utòpicament va viure Ell; això va ensenyar a Betlem, a la Muntanya i en la Pasqua; així ens configura treballosament el seu Esperit, vessat en nosaltres.

 

Publicat en el llibre “Experiència de Déu i passió pel poble. Escrits Pastorals”, el 1983.

Read more
El misterio de Casaldáliga

El misterio de Casaldáliga

El misterio de Casaldáliga

8 de Septiembre de 2020

La vida de Pedro Casaldáliga

El impacto de la muerte de Casaldáliga (Pere, dom Pedro, Pedro), ha sido enorme, impresionante, no solo en ambientes eclesiales, y esto merece reflexión.

Es asombroso que aquel joven de Balsareny que ingresó en el seminario de Vic y luego en los Misioneros Cordimarianos-Claretianos, en pleno ambiente de franquismo y de Iglesia de cristiandad preconciliar, al ir al Brasil se haya convertido en un Santo Padre de la Iglesia de los pobres y profeta de la liberación.

Velatorio de Casaldàliga en el Santuario de los Mártires de la "Caminhada", en su Prelatura del Araguaia

Casaldáliga murió en una ciudad cercana a São Paulo y sus restos fueron llevados hasta su pueblo de São Félix do Araguaia. Por el camino, su cuerpo fue velado por centenares de personas de su Prelatura que quisieron darle el último adiós. Foto: Dagmar Talga.

¿De dónde sacó fuerzas Casaldàliga para trabajar pastoralmente en São Félix de Araguaia con los tapirapé y xavantes, defender a los posseiros contra los latifundistas, impulsar organizaciones cívicas y eclesiales en Brasil y toda América latina, criticar al Imperio del Norte y decirle a Pedro que deje la curia, desmantele el sinedrio, la muralla y abandone las filacterias? ¿Cómo tuvo libertad profética para maldecir las cercas y las propiedades privadas que esclavizan la tierra y a los seres humanos? ¿Quién le hizo resistir las amenazas de muerte de los poderosos y las críticas, sospechas y vetos de sus hermanos de báculo y mitra?

¿Cómo pudo sobrellevar la pobreza, los largos viajes en autobús, la soledad y las limitaciones finales del hermano Parkinson, mientras su corazón estaba alegre y lleno de nombres? ¿De dónde nació su esperanza de que, aunque seamos combatientes derrotados, nuestra causa es invencible, caminamos hacia la Tierra sin males, hacia la utopía, hacia la Esperanza con mayúscula?

En las despedidas de Casaldáliga estuvieron presentes los símbolos de su vida a favor de los trabajadores rurales y los Pueblos Indiígenas

En las despedidas a Pedro Casaldáliga estuvieron muy presentes los símbolos que representan sus causas a favor de los trabajadores rurales, los Pueblos Indígenas y contra la propiedad excluyente. Foto: Dagmar Talga.

No murió de pie como un árbol, sino en la cama, sin casi poder hablar y totalmente dependiente de los demás, sin tener nada, no llevar nada y no poder nada.

Estamos ante una vida misteriosa. No fue un simple planificador pastoral, ni un sociólogo, ni un economista, ni un mero revolucionario político. ¿Cuál fue la raíz última de su vida, cuál es su misterio oculto? Afortunadamente sus poesías nos ofrecen la clave hermenéutica de su vida.

No son poesías simplemente estéticas, sino místicas, como las de Juan de la Cruz, que nos abren al Misterio último, a un Tú, un Tú con el que posee una relación no meramente individual y religiosa, sino histórica, que le lleva a subir y bajar del Monte Carmelo, a escuchar el Viento del Espíritu en la calle.

Página del libro "El tiempo y la espera" de Pedro Casaldáliga

«El tiempo y la espera» es uno de los libros de poesía que Casaldáliga dedica: “A los pobres, a los mártires, a los contemplativos, a los militantes y a los teólogos de la liberación, por quienes y con quienes -por Él, con Él y en Él- el tiempo se hace cristiano y la espera esperanzada”.

Este Tú es Jesús de Nazaret, versión de Dios en pequeñez humana, hecho hombre en el vientre de María y clase en el taller de José. Para Casaldàliga, Jesús de Nazaret es su fuerza y su fracaso, su herencia y su pobreza, su muerte y su vida. Es el Jesús de la gruta de Belén y de los pastores, de las bienaventuranzas, de los pobres y pequeños, de las fieles mujeres, de la pasión y la cruz, el Jesús del Reino, del amor hecho comida.

Este Jesús es piedra de escándalo y piedra angular, como lo son los pobres; es el libertador total, asesinado por el Templo y por el Imperio, pero cuyo sepulcro vacío, como los sepulcros del pueblo masacrado, anuncia la mañana de la Pascua. Para Casaldàliga solo hay dos absolutos: Dios y el hambre, donde hay pan, allí está Dios.

Al obispo de São Félix siempre le impactaba el capítulo 21 del evangelio de Juan, en el que veía como una síntesis de su vida: la pesca abundante en el lago de Tiberíades luego del fracaso de la noche oscura, mientras en la orilla un personaje misterioso le invita a almorzar y pregunta a Pedro si le ama: «Jesús de Nazaret, hijo y hermano,/ viviente en Dios y pan en nuestra mano,/ camino y compañero de jornada,/ Libertador total de nuestra vida/ que vienes junto al mar, con la alborada,/ las brasas y las llagas encendidas».

Pedro Casaldáliga en el Río Araguaia

«En la alborada pascual de la resurrección, junto a la orilla, hay Alguien que le espera con los brazos abiertos para compartir el pan”.

Ahora, finalmente, Casaldàliga yace enterrado junto al río Araguaia, un río que simboliza el Mar Rojo, el Jordán y el lago de Tiberíades. Y en la alborada pascual de la resurrección, junto a la orilla, hay Alguien que le espera con los brazos abiertos para compartir el pan. Y quizás una garza blanca vela su tumba. El misterio de la vida de Casaldàliga finalmente se nos desvela. Los pobres le enseñaron a leer el evangelio.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Memòria d’activitats 2022

Memòria d’activitats 2022

Ja podeu consultar la Memòria d’Activitats 2022 de la Fundació Pere Casaldàliga. El document recull els avenços aconseguits per la nostra organització en el treball a favor de la Justícia i la Pau que en Pere Casaldàliga ens va inspirar. També podràs veure la feina que hem fet per preservar i donar a conèixer la vida i l’obra del bisbe Pere, així com les col.laboracions concretes que hem dut a terme al Brasil, a la regió de l’Araguaia.

read more
El cristianisme no ha fet més que començar

El cristianisme no ha fet més que començar

«Més que mirar amb nostàlgia un passat cristià que ja no existeix, hem d’anar endavant per a evangelitzar el món d’avui secularitzat, agnòstic i postmodern.» Què podem fer? Què pot aportar el cristianisme avui? Aquesta és la reflexió del jesuïta Victor Codina.

read more
La huida de un pueblo amazónico por la expansión de la soja

La huida de un pueblo amazónico por la expansión de la soja

No es la primera vez que el pueblo Khikatxi, en territorio indígena wawi, se reubica en lo más profundo de la selva para preservar la salud y el bienestar de sus habitantes. ¿Será la última? Cada noche, los hombres kisêdjê llevan sillas de plástico al centro de un...

read more
I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

read more

Read more

Pin It on Pinterest