fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Per això les cartes del Vaticà eren a la cuina de Casaldàliga

Per això les cartes del Vaticà eren a la cuina de Casaldàliga

Per això les cartes del Vaticà eren a la cuina de Casaldàliga

Viure o freqüentar la casa d’un bisbe sense abans haver tingut massa contacte amb l’Església és descobrir que hi ha un món paral·lel passant al costat del nostre, al dels “civils”. Si aquest bisbe es diu Pere Casaldàliga i la casa està en un poblet de l’Amazònia brasilera, els dies acaben sent una sorpresa rere l’altra. Com a mínim.

5 de novembre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

A casa de Pere arriben moltes comunicacions. Cada matí, el Paulinho, ajudant de la Prelatura, portava les correspondències més variades: cartes de tota mena, revistes, llibres, diaris, futlletons…

El Pere està subscrit a un munt de publicacions, del Brasil  i d’arreu, sempre “ligado” (connectat) a la informació i atent al que passa al seu voltant.

El Paulinho també s’endu a l’oficineta de Correus de São Félix totes les cartes que el Pere li va deixant al primer calaix del rebedor. És el ritual diari, perfectamente sincronitzat, de molts anys d’anades i vingudes de Correus: la caixa postal 05, la caixa “do bispo Pedro”, desborda a la petita oficina de correus de São Félix do Araguaia com cap altra.

Ser comunicació … vaticana

No és cap secret que en Pere Casaldàliga sempre ha dit que de no haver estat bisbe, li hauria agradat ser periodista. El Pere sempre ha tingut molt clar que explicar quina era la situació de la gent; donar a conèixer el què succeeix a l’Araguaia i mantenir-se en constant “comunió” comunicativa formava part de la seva vocació.

Per això, la seva obra escrita inclou més de 20 títols, de prosa i poesia, i ha respòs a centenars d’entrevistes. Cada any, a més el Pere enviava sovint les sevs “Cartes Circulars”, tant al seu equip de la Prelatura com als amics i amigues de l’estranger, per tal de mantenir-los informats de com anaven les coses. 

«Creo que escribir ha sido siempre una especie de carisma mío. Me gusta, me sale, necesito ejercitarlo. Creo en la Palabra de Dios y en nuestras palabras para comunicar la Buena Nueva. Siempre me ha parecido el escribir un don apostólico y yo se lo he agradecido a Dios desde mis años de seminario y en mis tiempos de cura joven.»

Pere Casaldàliga

1983

Però d’entre totes aquests futlletons, llibres, revistes i cartes, de tant en tant, arribaven unes que a mi em cridaven especialment l’atenció (com no!): les que portaven el segell del Vaticà al sobre.

Poc acostumats com estem a rebre cartes que no siguin del banc o d’hisenda, volent-ho o no, una carta amb el logotip de la Ciutat del Vaticà desperta curiositat…durava poc.

Els secrets pontificis al “suru” de la cuina

Assegut a la taula de fusta fosca del pati interior de casa seva, en Pere anava obrint parsiminosament cadascuna de les correspondències: les que requerien resposta a una pila; les que eren per l’Arxiu en un altre; les que volien una lectura més llarga en un altre … tot en ordre.

En acabar, aquella figura prima, amb pantalons de pana a 35 graus, camisa i “chinelos” (xancletes), s’aixecava, agafava una xinxeta i enganxava els documents o futlletons que ell creia que eren d’interès de tots al quadre dels avisos de suro, entre la porta d’entrada a casa i la cuina. Tot el que havia de saber-se, comunicats i cartes del Vaticà incloses.

L’any 2003, en complir 75 anys, Pere Casaldàliga va presentar la seva renúncia com a bisbe, com suggereix en Dret Canònic. El que va succeir després van ser moments tensos, d’incertesa sobre quina seria la línia del nou bisbe. Substituir Casaldàliga després de 30 anys era un desafiament important! Es va demanar per activa i per passiva, que el Vaticà escoltés a l’equip que estava treballant a la regió abans de decidir…imposible. Què passaria amb el treball de Casaldàliga? A qui ens enviarien. Angoixava.

En aquest context, va arribar una carta particular que portava el segell pompós (i morbós) de “secreto pontifício”. La carta esperada on s’anunciaria el nom del nou bisbe: no havien passat ni 10 minuts i el “secretum” s’havia revelat: la carta on es comunicava el nom del nou bisbe de la Prelatura, ja estava gaudint del panell de suro de la cuina i de la lectura de qualsevol dels que freqüentàvem casa: o és que, després de tot, saber qui seria el seu nou bisbe no és d’interès de tot el poble?

El “secret pontifici” comunitàriament millor guardat; la consagració episcopal radicalment “partilhada” amb el poble.

SUBSCRIBA EL BOLETÍN

Conozca a Pedro Casaldáliga
y sus causas en la Amazonía

POTSER US INTERESSARÁ

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

Read more
Què és la Teologia de l’Alliberament?

Què és la Teologia de l’Alliberament?

Què és la Teologia de l’Alliberament?

Revolucionària, subversiva, comunista…tot això s’ha dit de la Teologia de l’Alliberament. Però, què és realmente? El mateix Pere Casaldàliga ens ho explicava a una entrevista de José Ramón González Parada, de 2007, a la revista Viento Sur .

23 d’octubre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

«La teologia de l’alliberament és teologia, tracta de Déu, de les relacions amb Déu, és teologia cristiana. I és de l’església catòlica, només que té unes característiques, el lloc i l’hora en què s’explicita: a Amèrica Llatina, en les dècades de la revolució, de la reivindicació de l’autonomia, de la reivindicació davant de la dependència; i insisteix a treure les conseqüències socials i polítiques que l’autèntic evangeli també concep: el compromís dels cristians i cristianes en la transformació de la societat.»

La consigna: Ser Lliures

«Volem un alliberament integral, l’alliberament de la ignorància, l’alliberament de la por, l’alliberament de l’egoisme i del pecat, i també l’alliberament de les opressions econòmiques i socials que degradin la dignitat de la persona humana. En aquest sentit és una teologia també política, perquè arriba i incideix les estructures polítiques i socials. Els profetes -que van acabar tots malament- es van aixecar contra els reis, contra els invasors i van anunciar al poble de Déu seus drets, la seva llibertat.»

«Jesús va optar pels pobres, va contestar als poderosos del temple, del latifundi, l’imperi, i clar … .Jesús va ser polític, més que polític .

No va ser diputat, no va ser senador, no va ser president de la república, però va viure i va anunciar el regne de Déu, la justícia, la fraternitat, la llibertat, la cultura pròpia, segons l’ètnia de cadascú.»

El mètode: L’acció

«Ara bé, la teologia de l’alliberament no es queda en pensament, en llibres, en conferències, recolza l’espiritualitat de l’alliberament, la pastoral de l’alliberament, i d’aquí sorgeixen aquestes diverses pastorals, la de la terra, la de l’indi, la de la dona marginada, de la infància, de la comunicació, de l’habitatge. Totes aquestes pastorals que desbrossen un lloc pel poble».

El començament: el social i l’econòmic

«Aquestes pastorals segueixen tenint vigència en aquesta època. Les comunitats eclesials de base, que són típiques de la teologia de l’alliberament, hi són. Només que per als mitjans de comunicació la teologia de l’alliberament no té el ganxo que tenia trenta anys enrere, va passar la novetat.

Jo recordo que arribaven els periodistes i em deien, Don Pedro, disculpi, que és això de la “teoria” de l’alliberament; eren moments molt crítics per a la societat i per a l’església, tenia novetat, ara no té, però segueix existint. Més encara, en els primers anys de la teologia de l’alliberament es diferenciava evangeli i política.»

L’evolució: les causes

«Posteriorment es van anar afegint sectors protagonistes que havien estat una mica anul·lats, la dona, el negre, l’indígena, donar valor a la cultura, donar valor a l’ètnia. En un primer moment la revolució es preocupava del que politicoeconòmic.

O sigui que la teologia de l’alliberament s’ha enriquit amb aquests moviments sectorials, ia més ha enriquit el diàleg ecumènic, el diàleg entre les religions.

Avui dia el diàleg és macroecumènic; amb el fenomen de l’emigració …… fa trenta anys qui pensava en el món musulmà?»

Una definició

Prenem prestada l’explicació que José Manuel Vidal ens ofereix en Religió Digital :

«La Teologia de l’Alliberament (TdL) és un corrent teològica integrada per diverses vessants cristianes, nascuda a Amèrica Llatina que venien ja forjant com hem assenyalat i es van consolidar després del Concili Vaticà II (1959-1962) i la seva aplicació per a Amèrica Llatina a la i Conferència de l’Episcopat Llatinoamericà de Medellín (CELAM, Colòmbia, 1968) i les comunitats eclesials de Base (CEB) que van sorgir al Brasil en els anys 60.

Per saber-ne més

Deixem a qui estigui interessat, unes lectures recomanades, sense pretendre ser exhaustius ni massa acadèmics per aprofundir més:

Història Breu de la Teologia de l’Alliberament (1962-1990) , de Roberto OLIVEROS MAQUEO SJ, em Castellà.

O que é Comunidade Eclesial de Base . Frei Betto, en Portugés.

L’opció pels pobres a la recerca del Regne de Déu. Leo Burone, en Català.

I, més que citar aquí la quantitat d’obres que hi ha sobre el tema, us recomanem passar per la Biblioteca de la pàgina amiga Serveis Koinonia. on trobareu un ampli catàleg de documents en català, castellà i portugués.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

Read more
La urgència d’una ecologia integral

La urgència d’una ecologia integral

La urgència d’una ecologia integral

El text següent és de l’autor Leonardo Boff , teòleg brasiler i company de Casaldàliga. L’escrit es va publicar per primera vegada en blog personal Boff, el 10 de novembre de 2015. Us n’oferim una síntesi.

Una de les afirmacions bàsiques del nou paradigma científic i civilitzatori és el reconeixement de la inter-retro-relació de tots amb tots, per constituir la gran xarxa terrestre i còsmica de la realitat.

Consistentment, la Carta de la Terra, un dels documents clau d’aquesta nova visió, afirma: «Els nostres reptes mediambientals, econòmics, polítics, socials i espirituals estan interconnectats i junts podem crear solucions inclusives» (Preàmbul, 3).

Una encíclica profètica

El Papa Francesc en la seva encíclica sobre La cura de la Casa Comuna s’associa a aquesta lectura i argumenta que «uma vegada que tot està estretament relacionat i que els problemes actuals requereixen una mirada que consideri tots els aspectes de la crisi mundial» (n.137), es necessita una reflexió sobre l’ecologia integral, doncs només des d’aquesta prespectiva podrem enfrontar els problemes de la situació mundial actual.

Aquesta interpretació holística i integral ha aconseguit un reforç inestimable donada l’autoritat del Papa i la dimensió de la seva encíclica, adreçada a tota la humanitat i a cadascun dels seus habitants.

Ja no es tracta només de com es dona la nostra relació amb la natura, sinó la de tots els éssers humans amb la Terra en general i amb els béns i serveis naturals, doncs són aquests els únics que poden mantenir les condicions físiques, químiques i biològiques de la vida i garantir un futur per a la nostra civilització.

El dia és ara

El temps és urgent i corre en contra nostre. Per això, tots els coneixements han de ser ecologitzats, és a dir, relacionats entre ells i orientats cap al bé de la comunitat de la vida.

De la mateixa manera, totes les tradicions espirituals i religiosos són interpel.lades a despertar la consciència de la humanitat a la seva missió de ser cuidadora d’aquesta herència sagrada rebuda de l’univers i del Creador, que és la Terra viva, l’única Casa que tenim per viure.

Juntament amb la intel·ligència intel·lectual ha de venir una intel·ligència sensible i cordial i, sobretot, la intel·ligència espiritual, doncs és la que ens relaciona directament amb la Creador i amb el Crist ressuscitat que estan fermentant en la creació, portant-la amb nosaltres fins a la seva plenitud en Déu (nn.100; 243).

El Papa cita l’emotiu final de la  Carta de la Terra que resumeix bé l’esperança que deposita en Déu i en el compromís dels éssers humans: «Que el nostre temps segui recordat pel despertar d’una nova reverència envers la vida, pel ferm compromís amb la sostenibilitat; per la intensificació de la lluita per la justícia i la pau, i l’alegre celebració de la vida” (n. 207).

La sensibilitat perduda

El drama de l’ésser humà actual és que ha perdut la capacitat de viure un sentiment de pertinença, que les religions sempre havien garantit. El que s’oposa a la religió no és l’ateisme ni la negació de la divinitat. El que s’oposa és la incapacitat de connectar i tornar a connectar-se amb totes les coses.

Avui les persones estan desarrelades, desconnectades de la Terra i de l’ànima que és l’expressió de la sensibilitat i l’espiritualitat.

Si no recuperem avui la raó sensible, que és una dimensió essencial de l’ànima, difícilment avançarem cap a respectar el valor intrínsec de tot ésser, en estimar la Mare Terra amb tots els seus ecosistemes i en viure la compassió envers el patiment de la natura i la humanitat.

Leonardo Boff. Text complet i original AQUÍ.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

POTSER US INTERESSARÁ

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

Read more
Canción de la hoz y el haz

Canción de la hoz y el haz

Canción de la hoz y el haz

Com um calo por anel,
monsenhor colhia arroz.

Monsenhor «martelo
e foice»?

Me chamarão subversivo.
E eu direi: eu sou.
Para o povo em luta, eu vivo.
Com o meu povo em marcha, eu vou.

Tenho fé de guerrilho
e amor de revolução.
E entre Evangelho e canção
sofro e digo o que eu quero.
Se escandalizo, primeiro
queimei meu próprio coração

ao fogo desta Paixão,
cruz de Sua própria Madeira.

Incentivo à subversão
contra o Poder e o Dinheiro.

Eu quero subverter a Lei
que perverte ao povo em cinza
e ao governo em açougueiro.
(Meu pastor se tornou Cordeiro.
O Servo se tornou meu Rei).

Creio na Internacional
das cabeças bem erguidas,
da voz de igual para igual
e das mãos entrelaçadas…

E chamo à Ordem de mal
e ao Progresso de mentira.

Tenho menos paz que raiva.
Tenho mais amor que paz.

… Creio na foice e no faz
destes espinhos caídos:
uma Morte e tantas vidas!
Creio nesta foice que avança 
– sob este sol sem disfarce

e na comum Esperança –
tão ocupada e tenaz!

Pedro Casaldáliga, abril de 1972.

Conheça Pedro Casaldáliga

Receba o nosso boletim mensal.

Te enviaremos apenas informação sobre Pedro Casaldáliga e o trabalho que fazemos na Amazônia.

Read more
Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Text elaborat a partir do treball de Marluce Scaloppe, de la UFMT: Jornal Alvorada: registro e história das lutas do povo do Araguaia em tempos de ditadura.

Quan es va inaugurar el diari Alvorada al 1970, els mitjans de comunicació al Brasil vivien sota una forta censura imposada per les autoritats militars.

La censura a la premsa també va caure sobre l’Església progressista, de dues formes: la censura de l’acció i dels pronunciaments de bisbes i religiosos; i la censura en els mitjans de comunicació de les diòcesis de tot el país.

Els militars d’una banda i les jerarquies de l’altra, controlaven el que es deia, el que es feia i el que es publicava.

No obstant això, els sectors progressistes de l’Església Catòlica, unint-se i articulant-se amb moviments populars i d’esquerra, van declarar la resistència al govern militar i, a poc a poc, van anar assumint un important paper polític al Brasil.

És en aquest context que la recentment creada Prelatura de São Félix do Araguaia, decideix crear el primer mitjà escrit de l’Amazònia, el diari Alvorada. Avui, 49 anys després i amb freqüència bimestral, encara se n’imprimeixen i es distribueixen 2.000 còpies.

Efectivament, el naixement del diari es dóna en un moment en què alguns líders episcopals, encoratjats per la CELAM , a Medellín, comencen a adoptar pràctiques “alliberadores”, moltes vegades en contra de la jerarquia eclesiàstica i sempre en contra de la dictadura.

Per això, l’aparició de ràdios comunitàries, revistes populars, circulars o diaris s’estén a través de les diverses diòcesis i prelatures del país com una forma d’oposició al poder i de posició al costat dels més pobres.

Així, des de la seva creació, el diari Alvorada es configuraria com el principal vehicle de comunicació entre les gents de l’Araguaia: una àrea d’aproximadament 150.000 km² al nord-oest de Mato Grosso, a l’Amazònia brasilera, comptava amb el primer mitjà de comunicació popular escrit.

En aquella època, al “vall dels oblidats”, com l’anomenen els vilatans, no hi havia telèfon, televisió, ràdio ni oficina de correus. Ni tan sols hi havia electricitat.

El diari, llegit moltes vegades en comunitat, a la llum d’espelmes, pels pocs que sabien llegir, es transformaria en un mitjà de comunicació de referència per a l’Araguaia.

ALVORADA en la tierra y en nuestras vidas.
Sol que abrasa y lluvia fuerte sobre el Araguaia.
El Araguaia lo trae todo en tu oleaje,
basta con saber mirar.

El verano seco de persecución
nos ha herido, dolido y enseñado.
Pero quien tiene coraje y Esperanza está de pie.
ALVORADA viene a decirnos que la vida continúa,
ALVORADA es un momento de conversación entre nosotros,
somos el Pueblo de Dios,
que se ha derramado en este campo, entre el Araguaia y el Xingu.

Periódico Alvorada, edición de enero de 1974

Fins a finals de la dècada de 1970, diverses persones de la Prelatura col·laboraven en els escrits i l’elaboració del diari. En primera línia sempre, la presència del bisbe Pere Casaldàliga, la germana Irene, el pare Falieiro (que va fer les il·lustracions del diari) i un grup de joves agents pastorals, entre ells Pontim i Moura.

El diari Alvorada per a nosaltres, per a moltes persones a São Felix és com la Bíblia, entens? Només estem segurs … si rebem algunes notícies aquí a Mato Gosso […] a la Cadena Globo […] parem atenció, però només estarem segurs, només ho confiarem quan surti a l’Alvorada. Així que considero que, per a mi i per a molts, llegir l’Alvorada és com si fos la Bíblia, entens? Per tant, és una cosa sagrada per a nosaltres.

Lindaura Paiva

Fins avui, el diari Alvorada està fet amb un llenguatge senzill, proper; i té moltes fotos i il·lustracions, especialment del pintor Cerezo Barredo , el pintor de l’alliberament.

Totes les activitats de la Prelatura hi tenen un espai important, així com la informació, la difusió i la formació permanent. El diari té una pàgina de formació bíblica i altres de salut i educació, així com d’altres que tracten els problemes socials històrics de la regió. [ Gonzaga, Agnaldo Divino ]

En una regió, encara marcada per les necessitats i les distàncies que dificulten la comunicació, el diari Alvorada és un vehicle d’unió i comunió important.

Crònica d’un període històric fosc, la publicació ens mostra la veu del poble entre el poble. La veu de la gent parlant-li a la seva gent.

A més, actualment, també es distribueix en diverses regions del Brasil i en altres països. [ Gonzaga, Divino Agnaldo ]

Coneix Pere Casaldàliga i les seves causes

Subscriu-te al nostre butlletí mensual.

T’enviarem només informació del Pere Casaldàliga i de la feina que fem al Brasil.

Read more

Pin It on Pinterest