fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Encara hi ha els pobres i Déu

Encara hi ha els pobres i Déu

Encara hi ha els pobres i Déu

En una de les seves darreres manifestacions, Pere Casaldàliga ens convocava a “optar veritablement pels pobres”. Però, sabem realment el que implica? Ell mateix ens ho explicava.

5 de desembre de 2021

Les causes de Pere Casaldàliga

L’opció pels pobres segueix sent l’opció per als pobres, textualment.

Vull dir: continúa essent una consciència de que els pobres són l’opció de Déu, del Déu de Jesus. Tota la Bíblia i, sobretot, la paraula, la vida, la mort i la resurrecció de Jesús, ens confirmen en aquesta consciència teològica, teologal, de que Déu va triar, tria i continuarà triant els pobres, els seus fills -majoria- prohibits d’ésser plenament humans, per sistemes d’arrogància i de marginació.

L’opció pels pobres és “per als pobres”: fonamentalment, els que no tenen, els que no poden, aquells que viuen les «carències» de la vida normal, econòmicament: manca de terra, d’habitatge, de salut, d’educació, de participació.

Pere Casaldàliga visitant les comunitats de la seva Prelatura

La diocèsi de São Félix do Araguaia ha construït la seva identitat al voltant dels més pobres. Sense “mitjes tintes”. Fotografia: Arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia | Consulta: Fundació Pere Casaldàliga

Escollir sempre significa “fixar-se en”, entregar-se, comprometre’s.

Quan escollim els pobres, també escollim ser contra les causes, les estructures i els sistemes que fan pobres els pobres i els impedeixin viure dignament aquesta condició humana, històrica, de fills i filles de Déu, germans i germanes.

Avui en dia aquesta opció per als pobres encara és més rellevant. Hi ha dues raons per això. Els pobres són cada cop més, a Amèrica Llatina, a tot el món. I són més pobres; l’empobriment és major […].

L’opció per als pobres també és més actual avui en dia, perquè hi ha molts interessos que volen desactualitzar-la. Entre els poderosos, per descomptat, però també en la consciència de molts cristians cansats, o adormits, o egoistes.

Molts estan cansats, em diuen, de sentir parlar de l’opció per als pobres … doncs, m’agrada respondre’ls que els pobres probablement estan molt més cansats de ser pobres.

A l’Assentament Dom Pedro, a l’Araguaia, les famílies viuen amb menys de 100 euros al mes. Fotografia: Associação ANSA

Al mateix temps, aquesta opció és més actual que mai, perquè també s’ha tornat més dialèctica. Aquest cansament, aquesta voluntat de marginar la mateixa opció, de considerar-la ja passada, es troba davant amb un moviment a l’alça de la consciència popular, a Amèrica Llatina d’una manera molt especial, però també a tot el Tercer Món i als sectors de solidaritat de la societat del primer món, als mitjans de comunicació alternatius, etc.

Podríem dir d’una manera global que les majories oprimides, prohibides i marginades (com ho són els pobres, econòmicament; però també algunes cultures, fins ara considerades subcultures, cultures menors, cultures marginals) adquireixen una consciència clara no només dels seus drets, iguals als drets de qualsevol altra poble o cultura, o qualsevol altra persona humana; estan prenent consciència del seu protagonisme en la història.

Els teòlegs i els sociòlegs de l’alliberament ens han parlat amb freqüència de «la lògica de les majories». Podríem, hauríem de parlar avui de la consciència creixent de les majories i del protagonisme de les majories.

D’una manera difusa unes vegades, d’una manera més conscient altres, se sent, es palpa en la vida social la reivindicació de la igualtat entre els diversos sectors de cada país i dels països o nacions entre si.

Les estructures (l’ONU mateixa, l’FMI, el Banc Mundial) segueixen marginant, excloent i aquesta mateixa exclusió crea una consciència major de la iniquitat del sistema sociopolític-econòmic que se’ns ha imposat, com a exasperació, com el «no va més» del capitalisme, transnacionalizat, que fa de la societat humana un simple mercat, que proclama el dret exclusiu d’una minoria insignificant, i justifica la immensa exclusió de la immensa majoria.

Al contrari del que la Bíblia mateixa -la paraula de Déu- diu sobre el “descans d’Israel ”- símbol sacramental de tota la humanitat, progressivament alliberat i salvat – el neoliberalisme proclama el dret i el futur d’una minoria que exclou la gran majoria de la humanitat.

El triomf del neoliberalisme coincideix -és causa en part, en part efecte- amb la caiguda del socialisme real, amb la reculada -o la transició almenys- d’unes certes revolucions socials, polítiques, més radicals.

A l’Araguaia, més de 10.000 famílies no tenen accés a aigua corrent o atenció mèdica. Fotografia: Associação ANSA

El pragmatisme del neoliberalisme es fonamenta feliç sobre l’enfonsament de moltes utopies. I aquest pragmatisme, que té a les seves mans l’economia i els mitjans de comunicació, fàcilment justifica -en la consciència immadura, o cansada, o fatalista, de molts-, el que les coses siguin d’aquesta manera.

La “dretització” de l’economia és també, amb molta freqüència, de les esglésies, de les religions. El «no va más» proclamat pel neoliberalisme, d’una manera conformista o d’una manera fatalista, acaba també sent amb molta freqüència el «no va más» d’una acceptació del mateix poble.

És curiós recordar amb quina obsessió es vol polir, perfilar, condicionar, l’opció pels pobres, afegint-li aquell «ni exclusiva ni excloent», i s’oblida que l’economia, la política, la societat en les seves estructures i en els seus poders, són cada vegada més exclusives i excloents.

Avui, com mai, l’opció pels pobres hauria de ser radical. Hauria de ser al servei de les majories, incloent també -això sí, amb molta lucidesa, i fins a les últimes conseqüències- l’opció pels pobres «altres», l’opció per les cultures -valgui la paraula- «empobrides» pel fet d’ésser prohibides, marginades, desconsiderades.

No és que tot sigui fosc, ni que puguem acceptar el pessimisme com a horitzó. D’una manera difusa, informal -com es dóna l’economia informal en la societat- en la mateixa societat i a l’Església molt concretament, dins del moviment popular social o eclesial, hi ha una consciència, una organització i una praxi alternativa i ascendent dels mateixos pobres.

Cap llei, cap prohibició, cap conferència episcopal podrá autar aquesta «caminhada», com diem al Brasil.

Déu no vol que esperem d’una manera absurda. A Déu li agrada ser transparent. A Déu li agrada sortir a la trobada del nostre propi cor, en un tu-a-tu amorós i lúcid. Els drets dels humans són els interessos de Déu en última instància. Imatges seves som com a persones, imatges individuals; imatges col·lectives seves, com a pobles.

De l’opció pels pobres, doncs, queden els pobres i queda el Déu alliberador dels pobres.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

read more
Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Entre els dies 27 i 30 de juny de 2022 celebrarem la Setmana per la Pau Arcadi Oliveres: un espai de trobada, obert a la participació de tota la ciutadania, que té per objectiu fomentar l’intercanvi de pensaments i de propostes d’acció, d’enfortiment del treball en xarxa, d’invitació a un canvi de paradigma i de concreció d’accions d’incidència sociopolítica, de manera pací­fica, transformadora i no-violenta. Ens hi acompanyes?

read more

Read more
Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

L’Opció pels Pobres (OP) és sens dubte l’esdeveniment més important que ha tingut lloc a les Esglésies cristianes des de la Reforma protestant del segle XVI. Però com s’aplica en el nostre dia-a-dia més enllà d’allò obvi?

7 d’abril de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

Opció pels pobres:

la mateixa espiritualitat cristiana.

L’Opció pels Pobres, en cristià, és la mateixa opció pel Regne de Déu en aquest món subjugat estructuralment per l’anti-Regne, en aquest món malparat de Déu.

L’Opció pels Pobres no és només un tret de l’espiritualitat cristiana. És la mateixa espiritualitat cristiana, si entenem que el Regne és l’opció de Jesús, perquè és la voluntat del Pare. El Regne, vist des d’aquí, és desafiament, conquesta, pràctica, resposta nostra… Mirat des d’allà -on ja no hi haurà ni rics ni pobres-, el Regne serà pura gratuïtat, pur do: el Pare acollint-nos a tots. El Fill de Déu, el Verb, per a contestar l’anti-Regne que el pecat del món venia establint en la terra dels fills de Déu, no sols «es va fer home», no sols es fa humà, sinó que es fa també pobre, es fa colonitzat, incomprès, perseguit, prohibit, exclòs, excomunicat, condemnat, executat, maleït… L’Opció pels Pobres de Jesús és la quenosi de Crist. I l’Opció pels Pobres és l’actitud quenòtica de tot cristià.

Repeteixo: sempre que estiguem d’acord que l’espiritualitat cristiana és l’opció pel Regne: la voluntat del Pare que Jesús anuncia, assumeix, realitza i sofreix, i per la qual, en la qual, i des de la qual ressuscita.

El Poble Xavante, que viu a l’Araguaia, va ser expulsat de la seva terra al 1964 pels grans terratinents. Avui, lluiten per recuperar plenament la seva cultura, tradicions i manera de vida ancestral. Per a saber-ne més, varem publicar la seva història fa un temps. Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Fonament teològic

Aquest és el fonament teològic de l’Opció pels Pobres. Però encara podem dir-ho d’una altra manera.

La teologia cristiana es fonamenta en la paraula, l’actitud, la vivència, la mort i la resurrecció de Jesús. Per això és teologia «cristiana».

Quan parlem de Jesús, parlem, o hem de parlar, automàticament, del Déu de Jesús. Llavors, si aquest Déu de Jesús ens envia al seu propi Fill per a reparar el Regne malparat, per a re-anunciar-lo, perquè la humanitat pugui esperar-lo de nou, i perquè la humanitat col·labori, com deu, en la seva construcció, és evident que la voluntat de Déu sobre la humanitat és la finalitat de la humanitat. No pot ser una altra.

Per a nosaltres els cristians, en l’actual conjuntura, en l’actual contingència de la humanitat, Déu no opta per la humanitat, Déu opta pels pobres en la humanitat. Contestant als que en el privilegi, en el luxe, en el consumisme, en la capacitat d’esclavitzar, de dominar… han negat la condició de germans -i pel mateix la condició de fills de Déu- als altres. Contestant als que han construït en aquest món un anti-Regne, en aquest món que hauria de ser ja una realització del seu Regne, anticipant en esperança la plenitud futura.

Per això, la Bona Notícia és anunciada als pobres. La benaurança es realitza en els pobres. I aquest és el fonament de l’Opció pels Pobres.

Opció pels pobres:
quenosi i encarnació

Recordem la paraula de Pau: ell, Crist Jesús, sent ric, per nosaltres es va fer pobre (Fil 2, 6ss). «Es va fer»: desencarnem totalment aquesta paraula si la pretenem entendre en un sentit només espiritual. Què significa «es va fer»? És una paraula encarnacional, evidentment. Suposa tot un procés històric: la seva manera de vida, els seus conflictes, la seva ubicació geopolítica, cultural… tot el que ell realment va viure.

Les implicacions d’aquesta opció, les exigències d’aquesta espiritualitat també arrenquen del propi seguiment de Jesús. Si jo opto per la majoria dels fills de Déu, sotmesos a una vida d’anti-Regne, prohibits en la seva condició d’éssers humans -en la seva condició de germans i de fills-, automàticament he, en primer lloc, d’acostar-me a ells, conèixer-los, sentir-los, compadir-me de la seva situació, commoure’m per la seva realitat, participar en el seu propi sofriment, en el seu crit, en la seva pobresa, en la seva lluita, en el seu procés.

La quenosi, abans de res i sobretot és la baixada, l’entrada, l’encarnació… Així doncs, una espiritualitat que opta pels pobres és una espiritualitat encarnacionista en el més pur sentit de la paraula.

Alguns han tingut por a la paraula «encarnacionista», com si encarnar-se suposés prescindir d’allò històric, d’allò polític… El Fill de Déu no s’encarna en els núvols: s’encarna en un ésser humà, en un poble, en una cultura, en una estructura, en una conjuntura…

En el poblat de Novo Santo Antônio, la majoria de famílies sobreviu amb menys d’1 euro al dia per persona. Mentrestant, els grans capitals compren terres, les deforesten i planten soja per a exportar. Foto: nostra.

Opció pels pobres:
espiritualitat profètica, revolucionària i utòpica

Suposa també, d’altra banda, a partir de l’opció pel Regne de Déu, a partir del seguiment de Jesús, la contestació profètica, la revolta profètica, la indignació profètica enfront d’aquesta situació que nega el Regne, que impedeix als germans ser germans, que impedeix als fills ser fills. Tots els profetes d’Israel, el gran profeta Jesús, les paraules terminants i indignades de l’evangeli… ens il·luminen, en el seguiment de Jesús, aquesta actitud de profecia, de revolta, en la mesura en què nosaltres ens compenetrem amb la pobresa dels pobres, maleïm la pobresa maleïda dels pobres. La Creu de Crist nega la creu. Maleeix la Creu precisament per a acabar d’una vegada amb totes les creus maleïdes. Almenys en la seva pròpia persona i en esperança per a tots nosaltres.

Aquesta encarnació, aquesta compassió, compenetració, aquest assumir la misèria, el sofriment, la indignació, la revolta, el procés d’alliberament dels pobres, la voluntat de sortir de l’estat en què viuen, ens posarà automàticament en una postura política -revolucionària fins i tot- de transformació radical d’una societat que no respon a la voluntat de Déu, al projecte del Regne.

I ens confrontarà automàticament amb totes les forces i poders que subjecten a la majoria dels germans a la misèria, a la dependència, a la no-vida, a aquest món que està en el pecat, posat en el Maligne, com diu Pau. No estem negant, de cap manera, el pecat personal; al contrari, estem dient que reconeixem els pecats personals acumulats en una estructura de pecat, que és l’anti-Regene visible, diari.

Les implicacions polítiques d’aquesta postura han de ser tan conjunturals com estructurals, tan diàries com utòpiques.

Una veritable espiritualitat de l’Opció pels Pobres és una espiritualitat revolucionària, diem. Per això mateix és una espiritualitat utòpica. Aquest món que és aquí no els serveix als fills de Déu, no serveix als germans, contradiu el Regne de Déu: en volem un altre! Entrem necessàriament en el procés de transformació de la societat, en el procés de la revolució.

Opció pels pobres i solidaritat

Els teòlegs de l’alliberament han recordat amb freqüència que la mateixa contemplació, l’oració dels espirituals de l’alliberament, s’expressa, es tradueix -es comprova sobretot- en les pràctiques no sols socials sinó en les pràctiques explícitament polítiques.

Perquè la caritat no es quedi en «compassió» distant, o en «benevolència» intermitent o transitòria, ha de ser solidaritat política.

Només així serà veritable caritat. Només així estimarà al germà en la realitat en què el germà viu. Només així ajudarà al germà d’una manera eficient. Potser el sacerdot i el levita de la paràbola, en passar al costat del malferit, van tenir un cert sentiment de compassió. No sabem si li van deixar alguna almoina. Allò important, allò dramàtic, el motiu pel que van ser condemnats, és que no fessin l’acció concreta de transformar la realitat en la qual ell vivia, l’acció concreta de portar la seva solidaritat fins a les últimes conseqüències.

Només duem la solidaritat fins a les últimes conseqüències quan fem tot el possible perquè el germà surti de la situació en què està. El mateix Déu no ens hauria demostrat que ens estimava si s’hagués quedat en la seva infinita compassió..allà… Vam tenir necessitat que sortís de la seva compassió i fes el gest extrem… Per això dic jo que Jesús és la pròpia solidaritat de Déu en persona, la solidaritat que va fins a les últimes conseqüències.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

A l’Assentament Don Pedro, a 100Km de São Félix do Araguaia, atenem a 60 families que viuen en situació d’extrema pobresa. Na Alenira i el seu marit són una de les més lluitadores! Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Ascètica i mística de l’opció pels pobres

L’ascètica i la mística d’aquesta espiritualitat de l’Opció pels Pobres serà, evidentment, en primer lloc, una actitud de discerniment, de sensibilitat, de percepció, de crítica, d’autocrítica, de descodificació de la realitat, d’anàlisi fins i tot política de la realitat mateixa.

Serà una espiritualitat que camini pel món dels pobres, per enmig de les majories prohibides i oprimides amb els ulls oberts. Hi ha bisbes, sacerdots visitants cristians, persones molt bones, que vénen del primer món: visiten les nostres ciutats, visiten les nostres Esglésies i no descobreixen a aquestes immenses «majories» d’Amèrica Llatina, del tercer món, del món sencer, que viuen realment prohibides.  Així doncs: els ulls oberts a la realitat, l’atenció al «clam» dels oprimits (Medellín i Puebla ens han recordat que el clam és aquí, i és lamentable que fins fa poc l’Església no ha descobert que és un clam col·lectiu, i que és un clam estructural, i que cada vegada és més fragorós…).

En segon lloc, la compassió, la commoció, la compenetració que ha de portar a la convivència: estar-en, estar-amb, seguir, acompanyar als pobres, assumir les seves mateixes privacions, els seus riscos…

S’ha oblidat massa el text mateix de Puebla (1134), que parla d’una opció «clara» i «solidària» pels pobres. «Clara»: diríem que amb una consciència clara fins i tot políticament, per a ser integralment clara. I «solidària». La paraula ve de «in solidum», que significa en bloc amb, conjuntament amb.

Llavors, una opció pels pobres «solidària» exigeix estar amb el pobre, conviure amb el pobre, passar-la malament amb el pobre, arriscar amb el pobre... i, en tot cas, mudar de lloc social  i fins i tot de lloc geogràfic -en la mesura que sigui possible- per a estar enmig dels pobres.

En tercer lloc suposa assumir els processos dels  pobres, les decisions dels pobres, caminar en el seu propi caminar, respectant el seu ritme, entrant en les seves  pròpies  reivindicacions. Podrem optar pels pobres amb tot l’esperit crític necessari, amb tota la lucidesa de la fe, però mai «a distància». Només opta pels pobres aquell que s’aproxima a ells i camina amb ells.

Això exigirà, necessàriament, una gran capacitat de portar la creu, la creu de la privació de la pobresa, de la renúncia, del risc, del silenci a vegades, de la conflictivitat.

I al mateix temps suposarà una gran capacitat de resistència, d’esperança, en el sentit ple de la paraula, aquella esperança de la qual parlava Pau. Si no volem arribar a la desesperació, a la total indignació sense sentit, sense sortida, a la blasfèmia diríem, hem de dur una gran força d’esperança. Penso que com més a prop es viu de la misèria, del sofriment, de la mort, més l’esperança ha de ser expressió quotidiana gairebé espontània de les nostres vides. Aquí els profetes ens ensenyen tant l’anunci del Déu viu i veritable i dels seus plans i projectes, com la denúncia dels ídols, dels antiprojectes que contradiuen el projecte de Déu, com també l’actitud de la consolació: «consoleu al meu poble» (Is 40, 1).

És evident que aquesta espiritualitat exigirà una gran dosi d’oració, de contemplació. Només caminant sempre nu, molt obertament, amb el Déu viu, el Déu i  Pare de Jesús, el consolador dels pobres, el «Pater pauperum», Pare dels pobres… es podrà viure l’espiritualitat de l’Opció pels Pobres amb equanimitat, donant el testimoniatge que s’ha de donar i d’una manera constructiva.

Em sembla que és molt important que l’OP sàpiga també llegir, celebrar, assumir les expressions culturals dels pobres. Aquest seria un tret molt  característic: la seva alegria, la seva festa,  la capacitat d’hospitalitat, de compartir, la resistència passiva en moltes circumstàncies, aquests llargs silencis dels pobres en les seves lluites, en les bones «tàctiques», en el seu procés d’alliberament, en les mateixes revolucions populars, la capacitat que el pobre té d’agrair als propis germans i a Déu.

Jo penso que l’Església tota (seria un veritable error parlar només de l’Església del tercer món) no pot tenir més missió que la missió mateixa de Jesús -i aquesta és l’Opció pels Pobres -: «l’Esperit del Senyor està sobre mi per a…». És a dir, en la mesura en què l’Esperit del Senyor estigui sobre nosaltres, dins de nosaltres, aquest «per a» es farà realitat: anunciarem la bona notícia als pobres, ajudarem a alliberar als captius, proclamarem l’any de gràcia, que és la versió fins i tot temporal, històrica i fins a política i econòmica del Regne… en l’expectativa, és clar de la plenitud del Regne.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Església i opció pels pobres

– Què seria una Església popular?

 Jo vull lamentar una vegada més que s’hagi perdut la llibertat i fins a l’alegria d’usar aquesta expressió. Diverses vegades li ho he «reclamat» als nostres teòlegs, que per una docilitat explicable enmig de certes persecucions que aquests bons teòlegs d’Amèrica Llatina vénen sofrint, es van veure obligats a renunciar a una expressió plena de sentit i de legitimitat.

Si diem «Església jeràrquica», amb més raó podem dir «Església popular». Per dos motius: l’Església «té» jerarquia, però «és» poble, poble de Déu. La jerarquia és minoritària a l’Església, és un servei a l’Església i, a partir de l’Església, al món. Mentre que el poble, aquest poble de Déu, és la immensa majoria.

D’altra banda, parlar d’Església popular significa parlar d’una «Església en la base», on són els pobres. Una Església en el lloc on es va posar Jesús. Una Església al poble que es reconeix, que recobra la seva identitat, que assumeix el seu procés.

Per a nosaltres, en aquesta Amèrica Llatina, parlar de poble pràcticament és parlar de poble en procés històric. Més encara, poble en procés històric d’alliberament.

Bíblicament parlant, el poble de Déu, «el poble que no era poble i que ara és poble»… «Ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu»…

En fi, es tracta d’una expressió tan bella que jo faig vots perquè sigui recobrada, sense rubors, sense cedir a incomprensions, que podran partir de la millor bona voluntat, però que certament no parteixen de lucidesa teològica ni de visió compromesa pastoral, i que possiblement, sense voler, estan fent el joc als que no volen que el poble sigui poble, a aquells que no volen que l’Església sigui poble, als que no volen que el poble es faci Església…

Jo diria alguns sinònims d’Església popular: Església comunitària, Església participativa, Església realment inculturada, Església autòctona. Crec que es tracta de valors indispensables en la veritable Església de Jesús.

 – Església popular i Església dels pobres serien termes semblants?

Església popular seria l’Església dels pobres conscients, que s’organitzen, en procés, en ferment d’alliberament…

– Diu Leonardo Boff que Església popular no s’oposa a Església jeràrquica, sinó a Església  burgesa…

Evident. I s’oposa també a l’Església clerical, en el sentit pejoratiu de la paraula (una Església clericalizada). L’Església popular acaba sent l’Església poble de Déu, que opta realment pels pobres, que es posa en el seu lloc, que pren partit per ells, que assumeix la seva causa i els seus processos. Una Església també que estira de la jerarquia i del clergat, estira de la teologia, estira de la litúrgia, estira del mateix dret canònic i els fa baixar en una quenosi històrico-pastoral al lloc en què realment es va posar Jesús, que és el mateix poble.

– «Església burgesa» seria una contradicció?

 Evident, evident.

– No pot existir una Església burgesa?

Pregunto: quin seria el real codi canònic evangèlic de l’Església? I responc: el manament nou, les benaurances. En una Església burgesa, una Església de privilegi, una Església d’explotació de les majories, una Església d’expulsió de les majories… hi caben les benaurances? Una Església burgesa ja no seria l’Església de Jesús.

– Però, llavors, el baptisme, la conversió, exigirien canviar de classe?

Pregunto: no és potser el baptisme un submergir-se en la pasqua, en la mort, en la resurrecció? Aquest submergir-se en la mort de Jesús, evidentment, ha de ser la mort de l’egoisme, la mort del privilegi acumulatiu i excluidor. I, en aquest sentit, la mort a una vida burgesa. Una vida burgesa és una vida pecaminosa, estructuralment pecaminosa.

– Què respondries a l’objecció que l’Església és per a tots, que està per sobre de les opcions polítiques?

Respondria que Crist també va venir per a tots, i va optar pels pobres. I va condemnar als rics. I va rebutjar el privilegi. I va ser sentenciat, torturat, executat i col·locat en la creu pels poders del latifundi, de la llei, de l’imperi.

No és possible pensar que l’Evangeli sigui per a tots per igual. El pitjor que es podria dir de l’Evangeli és que l’Evangeli és neutre. Jo solc dir: l’Evangeli és per a tots, però és a favor dels pobres i contra els rics. I m’explico.

A favor dels pobres en el que tenen ells de pobresa evangèlica, i contra la marginació i potser la desesperació en què els toca viure. I contra els rics: contra la possibilitat, la capacitat que ells tenen de viure en un privilegi que espolia a la immensa majoria dels germans, contra la capacitat d’explotar a aquests germans, contra la insensibilitat en què ells viuen, contra la idolatria en què ells estan sumits.

El ric, normalment parlant, està exclòs del Regne dels cels. Només pot entrar en ell si deixa de ser ric.

 

Del llibre “Sobre l’Opció pels Pobres”. Diversos autors. Coordinador: José María Vigil.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

read more
Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Entre els dies 27 i 30 de juny de 2022 celebrarem la Setmana per la Pau Arcadi Oliveres: un espai de trobada, obert a la participació de tota la ciutadania, que té per objectiu fomentar l’intercanvi de pensaments i de propostes d’acció, d’enfortiment del treball en xarxa, d’invitació a un canvi de paradigma i de concreció d’accions d’incidència sociopolítica, de manera pací­fica, transformadora i no-violenta. Ens hi acompanyes?

read more

Read more
19 imatges que han marcat la vida de Casaldàliga

19 imatges que han marcat la vida de Casaldàliga

19 imatges que han marcat la vida de Casaldàliga

No tenir res. No portar res. No poder res. No demanar res.
I, de passada, no matar res; no callar res.

Aquests són alguns dels moments que han marcat
la vida de Pere Casaldàliga.

Avui, el dia que fa 92 anys, en Pere continua il.luminant el camí de compromís, de lluita i d’esperança.

21 de gener de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

read more
Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Entre els dies 27 i 30 de juny de 2022 celebrarem la Setmana per la Pau Arcadi Oliveres: un espai de trobada, obert a la participació de tota la ciutadania, que té per objectiu fomentar l’intercanvi de pensaments i de propostes d’acció, d’enfortiment del treball en xarxa, d’invitació a un canvi de paradigma i de concreció d’accions d’incidència sociopolítica, de manera pací­fica, transformadora i no-violenta. Ens hi acompanyes?

read more

Read more
Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Als 11 anys, el nen Damià Paridzané va ser traslladat de casa en un avió de la Força Aèria Brasilera juntament amb tota la seva família i parents.

Deportat de la seva terra natal, en Damià aviat es va quedar tot sol, sense família: el seu pare i el seu germà van morir a causa d’una infecció de xarampió a l’exili. La seva mare va ser portada a una altra comunitat.

El 2012, però, després de mig segle de lluita, en Damià, ja amb 60 anys, cap de la seva tribu, va aconseguir trepitjar de nou la seva terra natal i dur la seva gent amb ell.

10 de gener de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Al 1966, avions de la Força Aèria Brasilera van deportar als 264 Xavante que vivien a la Terra Indígena Marãiwatsédé, aquí, a la regió de l’Araguaia, a uns 1.200Km a nord-oest de Brasília.

Un terratinent havia “comprat” la seva terra i en ella hi instal·laria el major latifundi d’Amèrica Llatina: la meitat de tot Catalunya.

Transportats a més de 400 km. de la que va ser casa seva durant segles, els indígenes van ser rebuts per una epidèmia de xarampió que, sense defenses, va matar més de 100 persones.

Al 1966, quan jo tenia 11 anys, un avió de la Força Aèria Brasilera (FAB) va sobrevolar Marãiwatsédé. (…) Aquest avió va aterrar en el nostre llogaret i ens va portar al llogaret de São Marcos.

El govern va aprofitar que no parlàvem portuguès i va arribar per sorpresa per prendre la nostra terra.

Quan ens van fer entrar a l’avió, vam haver de deixar les nostres pertinences a la pista. Tots es van pujar a l’avió plorant. No ens van deixar dur les nostres robes, ni els nostres estris…

Ens ho van fer deixar tot!

Cap Damião Paridzané

Entrevista donada a Pere Casaldàliga

La política d’incentius fiscals perquè les grans empreses anessin a “ocupar” l’Amazònia es va fer a costa de l’expulsió de milers d’indígenes de les seves terres ancestrals. Font: Arxiu FUNAI

«Lluny de la seva llar i amb la seva estructura social afeblida es va produir la fragmentació del grup per diverses Terres Indígenes Xavante. Els romanents de Marãiwatséde “sempre han reclamat el retorn a la seva regió, realitzant viatges anuals […] per a visitar els vells llogarets i cementiris, i també per recol·lectar llavors i fruites natives”, que no trovaben a les altres Terres Indígenes on els van dur», explica el nostre company indigenista, que ha viscut amb ells, Marcos Ramires.

La lluita dels Xavante deportats per a poder tornar al seu territori va continuar durant dècades, fins que al 2012, després de més de 50 anys lluitant contra els interessos de polítics i empresaris, van aconseguir recuperar les seves terres ancestrals.

L’origen del conflicte a l’Araguaia

Explica Antonio Canuto en el seu recent llibre, que «fa poc més de 20 anys, quan va començar a circular la notícia que els Xavante tornarien a les seves terres, a la “hisenda” Suiá-Missú, molts a la regió arrufaven el nas i deien que això era parlar per parlar, que mai havien vist un indígena Xavante per allí».

La realitat, però, és que hi ha registres orals dels Xavante a l’Araguaia des dels anys 50, quan es van produir diversos contactes entre els indígenes i alguns no-índis que anaven arribant a poc a poc a la regió.

Els no-indígenes van començar a arribar a l’Araguaia als anys 50 i, poc a poc, es van produir els primers contactes, alguns violents, amb els pobles indígenes. Font: Arxiu FUNAI

De fet, aquesta regió de l’Araguaia va començar a ser ocupada per no-indígenes a principis del segle XX, en una migració espontània de famílies que venien del nord-oest del Brasil a la recerca d’un tros de terra per a viure.

Com a resultat d’aquest moviment de migrants, va néixer el poble de São Félix do Araguaia , així com molts altres, tots ells a la vora del gran Riu Araguaia. D’allí, algunes famílies s’aventuraven terra endins, és a dir, a l’interior de la regió -lluny del riu-, fins llavors ocupada només pels Xavante”, ens explica Marcos Ramires.

No obstant això, abans de 1960, les trobades amb els Xavante van ser ocasionals, enmig de la immensitat de la selva-savana que hi havia a la regió. Sí que hi ha, però, diversos regitres orals d’encontres, tant pacífics com violents.

Ara bé, com explica l’històric Agent Pastoral, Canuto, «La mort d’un camperol o d’un missioner sempre ha estat amplificada per a subratllar el caràcter salvatge i violent dels indígenes. El que van fer als indígenes, s’invisibilitza».

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

El detonant: el latifundi més gran d’Amèrica Latina

La Llei 4.216 de 1963, que va estendre a l’Amazònia els beneficis fiscals previstos per al Nord-oest, va inaugurar una agressiva política d’incentius governamentals per a les empreses que tinguessin interès a emprendre en aquella regió.

La idea del govern militar era clara: «emmarcat en un discurs nacionalista, els militars predicaven la unificació del país. A més, era necessari protegir la selva contra la “internacionalització”. Així, per exemple, al 1966, el president brasiler Castelo Branco parlava de “integrar per a no lliurar”», explica la BBC.

En alguns casos, aquests incentius van arribar al 100% del valor dels projectes proposats per les empreses. La política va ser, lògicament, un gran èxit…de concentració de terres i de dispendi de diners públics als amics dels militars.

A l’Araguaia, a l’ampar d’aquest “incentiu fiscal” es van instal·lar -entre altres- les grans “hisendes” CODEARA -protagonista de conflictes molt violents al nord de la regió-, amb 600.000 hectàrees i la Suiá-Missú, que va arribar a tenir una superfície de 1,5 milions d’hectàrees, l’equivalent a la província de Toledo sencera.

Al mateix temps, molts grups industrials i financers, tant nacionals com estrangers, van començar a instal·lar latifundis en altres regions de l’Amazònia brasilera: «al nord-est de l’estat del Mato Grosso, nord de Goiás i sud del Pará: Anderson Clayton, Goodyear, Nestlé, Mitsubishi, Liquifarm, Bordon, Swift Armour, Camargo Correa, Bradesco, Mappin, Eletrobrás, etc. A més de grans terratinents del sud del Brasil que van sumar el seu esperit emprenedor a la generositat de les arques de l’Estat», expliquen Fernando Henrique Cardoso i Geraldo Müller, al 2008.

L’empresa Suiá-Missú es va instal·lar en la Terra Indígena de Marãiwatsédé, a 1.200 Km. al nord de Brasília, a l’Amazònia Legal. En plena àrea dels Xavante. Font: Agência Pública

En el context d’aquesta (mal)anomenada “política d’ocupació” de l’Amazònia, l’empresari de São Paulo Ariosto da Riva va comprar a l’Estat de Mato Grosso la zona on vivien els Xavante.

Més tard, es va unir a la (encara avui molt influent) família Ometto i van fundar l’Agropecuária Suiá-Missu S/A, dedicada a la cria extensiva de bestiar.

El latifundi va ser creat al bell mig del territori de Marãiwatsédé i a més per convertir la selva existent en pastura van comptar amb l’ús de mà d’obra indígena, a canvi d’engrunes.

L’empresa comptava inicialment amb més d’1,5 milions d’hectàrees i va arribar a ser considerada per alguns com el latifundi més gran d’Amèrica Llatina.

…i els blancs van començar a acostar-se per a robar la terra. Després, cada vegada més, van venir. […].

Llavors van començar els paranys per a quedar-se amb la nostra terra.

Eren molt llestos.

Tserewa'wa

Declaració a la Fiscalia Federal del Brasil

Però, com expliquen Armando Wilson Tafner Júnior i Fábio Carlos da Silva, «a mesura que el ramat creixia, augmentava també la necessitat de noves pastures, la qual cosa provocava un augment de la superfície desforestada i, amb ella, l’esclat de conflictes. Ariosto da Riva, que inicialment es va associar amb els Ometto, aviat es va retirar de l’empresa i va vendre la seva part de les terres al Grup Ometto a causa dels conflictes amb els indis.

Aquests conflictes van acabar per incomodar també al Grup Ometto. Ariosto va buscar noves terres desocupades, més al nord en Mato Grosso, on avui està el municipi d’Alta Floresta.

El Grup Ometto va fer el mateix, va vendre les seves terres a l’empresa Liquifarm del Brasil S/A», filial de la italiana Agip Petroli, al 1970. La italiana, òbviament, tenia interés en els beneficis fiscals que concedia el govern brasiler de l’època, més que no pas en tenir terres a l’Amazònia.

En Pere Casaldàliga ens dona detalls del conflicte i ens explica la situació en que es trobaven dels Xavante a la seva històrica Carta Pastoral de 1971. Per primera vegada, el conflicte i la dramàtica situació dels Xavante, sortien a la llum i el cas adquiria rellevància internacional.

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

La terra és Xavante

Tant és així, que durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient de 1992 (ECO-92), celebrada a Rio de Janeiro, els Xavante van pressionar a les autoritats nacionals i internacionals i sobretot al llavors president d’Agip Petroli, Gabriele Càller, que es va comprometre públicament a retornar la terra als Xavante.

La realitat però va ser una mica diferent, doncs com informava un any després el diari italià La Repubblica: “el somni dels Xavante, expulsats de les seves terres al 1966, continua sent un somni. Les 168.000 hectàrees de la hisenda Suiá-Missu al Mato Grosso, un any després, continuen sent propietat de l’Agip Petroli”.

D’aquesta manera, el litigi amb els Xavante va romandre sota la inacció del govern brasiler durant més de 5 anys, fins que al 1998, la Terra Indígena Marãiwatsédé va ser oficialment reconeguda com a terra dels Xavante pel President de la República Brasilera, Fernando Henrique Cardoso.

El cap Damião Paridzané, que sempre ha lluitat pels drets del seu poble, continua dient que els blancs poden oferir-los cotxes, bous o combustible, però que això aviat s’acaba. Tanmateix, la terra que pot deixar als seus descendents no perd el seu valor i no s’acaba en poc temps. Font: ANSA i OPAN ; Foto: Luís Mena.

Pero la tardança del govern brasiler per a reconèixer oficialment l’àrea i els interessos dels agricultors i polítics de la regió van conduir a la invasió massiva de les terres dels Xavante.

De fet, la lluita dels indígenes era ben coneguda a la regió, però els 6 anys que van passar des de la promesa de devolució de la terra (a l’ECO-92) fins al reconeixement oficial al 1998, van incentivar la invasió de l’àrea per part dels no-indígenes.

Polítics i empresaris de la regió, amb la complicitat d’advocats i fins i tot de notaris, van promoure una fraudulenta “reforma agrària privada” amb la intenció d’ocupar la zona i obstaculitzar el retorn dels Xavante.

La gent que és aquí [no-indígenes] vol treballar, vol viure d’aquesta terra, perquè l’indi ve aquí i no produirà res. Si els indis treballessin, produïssin, llavors d’acord, respectaríem el seu dret també, però ells s’interposaran en el progrés de la nostra regió.

Filemon Limoeiro

Ex-alcalde de São Félix do Araguaia i terratinent, 20 de juny de 1992

De fet, el mateix any 1992, així que l’empresa italiana va anunciar públicament que retornaria la terra als indígenes, molts polítics locals, empresaris i advocats animaven a la població a envair el territori dels Xavante. L’estratègia era tensar el conflicte ocupant l’àrea, per tal de dificultar el retorn dels indígenes.

Un exemple d’això és aquest enregistrament del 20 de juny de 1992 d’una reunió entre invasors i polítics a l’àrea en conflicte. Podeu sentir l’àudio complert en portuguès, original:

Aquest intent de repartir-se una àrea que era dels Xavante, no obstant, es va produir en la lògica dels empresaris: «La divisió de l’àrea, no va tenir lloc de manera equitativa.

Les terres considerades de “bona qualitat”, es van quedar en mans de figures “importants” de la regió, els boscos baixos, situats en regions amb terres considerades dolentes, van ser assignats i lliurats als petits ocupants il·legals que encara haurien de talar molta vegetació per a plantar i criar els seus animals», explica Marcos Ramires.

El territori dels Xavante va ser ocupat i la seva vegetació destruïda. A la fotografia, feta per nosaltres fa pocs mesos, es pot veure clarament el grau de destrucció d’una àrea que era selva. Foto: Liebe Lima / AXA.

Després de tants anys d’invasió i de formació de granges per a la cria de bestiar -grans, mitjanes i petites-, la terra de Marãiwatsédé, que significa “selva alta” en la llengua Xavante, havia perdut el 80% de la seva vegetació original.

De fet, aquesta tendència ha continuat fins als dies d’avui, ja que les invasions i incursions il·legals han continuat. Com a resultat, fins al 2017 tenim càlculs que ens indiquen que han estat desforestades 105.062 hectàrees de la Terra Indígena dels Xavante.

Però la nostra selva no està, ja no hi ha res.

Només hem trobat pastures per tot arreu, no hi ha la selva,…

Estevão Tsimitsuté

Declaració al MPF (Fiscalia)

En Damià i la seva gent tornen a casa

Al 2003, els ancians de Marãiwatsédé van expressar el seu desig de tornar a la terra dels seus avantpassats abans de morir. Els joves guerrers es van sentir obligats a donar-los aquest retorn i per això, aquell mateix any, 280 persones (nens, joves, adults i ancians) es van dirigir a les portes de les seves terres amb intenció de reprendre-les i viure (i morir) en elles.

No obstant això, en intentar entrar a la zona -que havia estat reconeguda legalment feia 5 anys- els Xavante van ser impedits pels invasors, que van bloquejar l’única carretera que dóna accés a la regió amb l’ajuda de polítics i grans terratinents.

Quan els Xavante van intentar tornar a la seva terra ancestral, els invasors van interceptar els camins i, amb l’ajuda d’empresaris i polítics amb interessos en la zona, van impedir l’entrada dels indígenes. Foto: Arxiu FUNAI

Sense poder retornar a la seva pròpia terra, els Xavante es van veure obligats a romandre acampats, sota lones negres, a les portes de casa seva durant més de 8 mesos.

Al llarg d’aquells mesos difícils, sense assistència i sense recursos, al voral de la carretea, 3 nens Xavante van morir i altres 14 van haver de ser hospitalitzats.

Davant aquesta situació, el Tribunal Suprem del Brasil finalment va autoritzar el retorn dels Xavante i va jutjar unànimement que els ocupants no-indígenes havien actuat “de mala fe” i que, per tant, no tenien dret a qualsevol compensació.

No obstant això, «la decisió va ser recorreguda i al setembre, el vicepresident de TRF1, Daniel Dias, va suspendre novament el procés degut als recursos presentats pels agricultors, representats per l’advocat Luiz Alfredo Feresin d’Abreu, germà de la senadora Kátia Abreu, presidenta de la Confederació Nacional d’Agricultura i Ramaderia del Brasil (CNA)”, explica l’agència de periodisme independent Repórter Brasil.

A la regió, tots sabíem que el conflicte podia ser imminent i que la situació creada difícilment podia acabar bé.

L’expulsió dels invasors i l’entrada efectiva del Poble Xavante al Territori Indígena de Marãiwatsédé va ser finalment determinada pel Suprem Tribunal Federal (STF).

Així, el dia 7 de novembre de 2012 es van començar a lliurar in loco les notificacions oficials que ordenaven als invasors que abandonessin l’àrea Xavante.

Per fi, després de quaranta-sis anys d’exili, els Xavante tenien reconegut definitivament el dret a l’úsdefruit del seu territori.

Marãiwatsédé hã
Tôtsena ti’a na watsiri’ãmo Wahõiba duré
Höiba-téb’ré hã, Ãhawimbã Date itsanidza’ra hã
Ahãta te Oto aimatsa’ti’ a na Ítémé we’re’iwadzõ
mori hã adza Oto ãma wawa’utudza’rani
Ti’a’a’a’ana… Ai’uté hã ãma ipótódza’ra hã
Tedza Oto ãma tsitébrè ti’a’a’a’ana.

La Terra de Marãiwatsédé
està en els nostres cors i en les nostres ànimes
Sent petits ens van treure d’aquest lloc
Però avui hem reconquerit la nostra terra,
la nostra llar Ara de tornada descansaré en aquesta terra,
en aquesta terra, en aquesta terra…
Aquí vaig néixer i en aquesta terra els nostres fills seran criats.

Marcio Tserehité Tsererãi’ré

No obstant això, la sortida dels invasors no va ser pacífica i va ser necessària la intervenció de la Força Nacional per a retirar a les persones que romanien en la zona. Va haver-hi enfrontaments organitzats amb la policia i actes vandàlics per a destruir (encara més) la terra dels indígenes.

Fruit d’aquests mesos de tensió que viviem a l’Araguaia, el Bisbe Pere Casaldáliga va haver d’abandonar casa seva, als 84 anys, per les amenaces de mort rebudes i amb la finalitat de facilitar, en la mesura del possible, la devolució de les terres als Xavante amb el menor conflicte possible.

En aquest territori, els nostres avantpassats, els nostres besavis vivien a la terra.
Aquest territori és l’origen del poble de Marãiwatsédé,
en aquesta benvolguda terra es va crear el poble de Marãiwatsédé.
Ara la devolució ha començat, els ancians estan esperant fa molt temps per a treure als no-indis de la terra, han sofert molt.
Tota la seva vida patint, esperant perquè expulsessin als grans tierratenientes.

Damião Paradizané

Primer Cacique de Marãiwatsédé

La situació dels Xavante, avui

Més de 1.200 Xavante viuen ara a la recuperada Terra Indígena de Marãiwatsédé.

No obstant això, els A’uwê Uptabi (“gent veritable”), com s’autodenomina aquest poble, han tornat a una terra que ha estat arrasada; molt diferent de la que van conèixer fa 50 anys.

Marãiwatsédé, que va ser el cor dels Xavante durant segles, s’enfronta avui al repte vital de l’escassetat d’aliments, la falta d’aigua, la terra empobrida per la desforestació, les re-invasions periòdiques i els incendis provocats, que encara es registren en la zona…

Tornar a una terra que ha estat desforestada, cremada i envaïda durant més de 50 anys és el desafiament que enfronten els joves Xavante de Marãiwatsédé. Foto: Liebe Lima / AXA.

Però malgrat aquestes dificultats, els Xavante estan aconseguint apropiar-se a poc a poc del seu territori ancestral i construint nous llogarets, com és el seu costum.

Poc a poc van plantant a la seva terra, però sabem que és un procés que portarà dècades. Gradualment estan recuperant els seus rituals i reconstruint la forma de vida que els dóna identitat i els fa ser Xavante. Poc a poc.

El camí que tenen per endevant és llarg i serà molt difícil. Les amenaces no falten.

Però, sempre guiats per la saviesa del seu Cap (“Cacique”) Damià Paridzané, avui amb més de 60 anys, el poble Xavante de Marãiwatsédé no té por. Per a ells, l’esperança sempre guanya!

Amb això no s’hi juga. […]

Aquesta terra és sagrada, és la nostra vida.

Damião Paradizané

Cacique de Marãiwatsédé

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Entre els dies 27 i 30 de juny de 2022 celebrarem la Setmana per la Pau Arcadi Oliveres: un espai de trobada, obert a la participació de tota la ciutadania, que té per objectiu fomentar l’intercanvi de pensaments i de propostes d’acció, d’enfortiment del treball en xarxa, d’invitació a un canvi de paradigma i de concreció d’accions d’incidència sociopolítica, de manera pací­fica, transformadora i no-violenta. Ens hi acompanyes?

Read more
Encara hi ha els pobres i Déu

Deixa la curia Pere

Deixa la curia Pere

17 de desembre de 2019

Pere Casaldàliga

(Posem el poema original, en castellà)

DEJA LA CURIA, PEDRO

Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas.

Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.

La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.

Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.

El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.

Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.

¡No nos conturbes más!
Como Lo amas,
ámanos,
simplemente,
de igual a igual, hermano.
Danos, con tus sonrisas, con tus lágrimas nuevas,
el pez de la Alegría,
el pan de la Palabra,
las rosas del rescoldo…
…la claridad del horizonte libre,
el Mar de Galilea ecuménicamente abierto al Mundo.

Pere Casaldàliga, 1983.

 

La cristologia poètica de Pere Casaldàliga

Text extret del treball de Michael P. Moore, per la Facultat de Teologia, Universitat del Salvador San Miguel, Argentina.

«Profèticament crític amb la jerarquia eclesiàstica, de la qual ell en forma part!, en un altre audaç poema, dedicat a Joan Pau II, titulat “Deixa la cúria, Pere”, Casaldàliga convida al Papa, als seus successors…, a tota l’Església, a descentralitzar-se, desinstal·lar-se, marxar cap als nous Getsemanís.

Deja la curia, Pedro, desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables por palabras de vida, temblorosas.
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.

Cal notar que els mots “Mestre” i “Pobres” -el nom de Déu fet home i el nom de l’oprimit, tots dos sense confusió, però sense separació-, estan escrits amb majúscules. I gairebé com una súplica exhorta als pastors, a mantenir viva la utopia de Jesús de Natzaret i del seu Regne de colors precisos.

Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.

Així mateix, Casaldàliga demana a l’Església que no sigui còmplice dels imperialismes que oprimeixen als més pobres, en un escenari movible dels palaus de Pilat i Caifàs al nostre continent empobrit.

Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina, Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es solo un “resto”,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos solo entre guardias y príncipes.

Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres.

Complicitat eclesial que, dolorosament, recorda a la vida, i a la mort, de Monsenyor Romero:

¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo)

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Entre els dies 27 i 30 de juny de 2022 celebrarem la Setmana per la Pau Arcadi Oliveres: un espai de trobada, obert a la participació de tota la ciutadania, que té per objectiu fomentar l’intercanvi de pensaments i de propostes d’acció, d’enfortiment del treball en xarxa, d’invitació a un canvi de paradigma i de concreció d’accions d’incidència sociopolítica, de manera pací­fica, transformadora i no-violenta. Ens hi acompanyes?

Read more

Pin It on Pinterest