fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Memòria d’activitats 2022

Memòria d’activitats 2022

Benvolgut i benvolguda,

A continuació podràs veure un resum de les activitats i projectes més destacats que hem fet a la Fundació en aquest 2022.

Gràcies per acompanyar-nos i per haver-ho fet possible!

Read more
El cristianisme no ha fet més que començar

El cristianisme no ha fet més que començar

Aquesta frase del sacerdot i teòleg cristià ortodox rus Alexander Men (1935-1990), últim sacerdot assassinat pel KGB soviètic, pot desconcertar als qui recorden 2000 anys de cristianisme, amb nombrosos màrtirs, sants i santes, catedrals, Sumes Teològiques i missions evangelitzadores.

Alexander Men no es limita a lamentar els pecats i nafres d’una Església santa i pecadora, ni diu que el cristianisme encara no existeixi, sinó que intueix que el cristianisme encara no ha desenvolupat totes les seves immenses potencialitats evangèliques, espirituals i teològiques. Més que mirar amb nostàlgia un passat cristià que ja no existeix, hem d’anar endavant per a evangelitzar el món d’avui secularitzat, agnòstic i postmodern.

Intentem desenvolupar i concretar la intuïció d’Alexander Men:

  • El laicat, que constitueix la immensa majoria del Poble de Déu, que ha rebut el baptisme i la unció de l’Esperit, ha quedat marginat i passiu en una Església clerical.
  • La dona no ocupa, a l’Església patriarcal i masclista d’avui, el lloc que el Senyor li ha destinat i que l’evangeli anuncia.
  • L’Esperit Sant ha quedat relegat i oblidat en la pràctica, amb la qual cosa el cristianisme, sobre tot el cristianisme llatí, queda reduït a doctrines, lleis i ritus, sense una vivència espiritual ni una veritable alegria.
  • La identitat cristiana no ha tingut prou en compte la presència salvífica de l’Esperit del Senyor en totes les religions i cultures, també en la ciència i antropologia moderna.
  • El magisteri eclesial, la teologia i la pastoral no han pres de debò el que als petits i senzills han estat revelats els misteris del Regne i que els pobres són un lloc de revelació.
  • El cristianisme s’ha obert tard i tímidament a l’ecologia, que ofereix immenses perspectives teològiques, espirituals i pràctiques.
  • Una lectura molt literal i fonamentalista de l’Escriptura, des del Gènesi a l’Apocalipsi, genera al Poble cristià una visió de l’origen i de la fi de la vida còsmica i personal, incompatible amb el pensament científic i humanista modern i amb el món juvenil.

La llista de temes pendents es pot estendre i concretar molt més: economia, discriminació social, sexual i ètnica, refugiats, armamentismo guerra i no violència, obertura a un ministeri ordenat no célibe, participació de la comunitat eclesial en l’elecció i formació dels seus pastors etc.

Una sinodalidad eclesial ben compresa i viscuda, pot iniciar processos i discerniments que ajudin al fet que el cristianisme “que no ha fet més que començar”, creixi i doni fruit en el món d’avui. Llavors, el cristianisme, avui encara incipient, creixerà i donarà molt de fruit, com els sarments estretament units a Jesús, la veritable vinya (Juan 15). Alexander Men tenia raó.

 

 

Victor Codina.

[Publicat abans al blog de Cristianisme i Justícia.]

Read more
La causa indígena. Un nuevo modelo de hacer pastoral y política

La causa indígena. Un nuevo modelo de hacer pastoral y política

En el decurso de los años 70, en Brasil y en toda América Latina, comenzó a surgir toda una nueva articulación de prácticas pastorales y políticas, basadas en criterios tales como inserción en la base, conocimiento, contacto, respeto y convivencia con el pueblo en toda su diversidad social y cultural. Frente al terror que cubría casi todo el continente latinoamericano, pequeñas comunidades, casi clandestinas, realizaban este nuevo trabajo, con prácticas concretas desde una visión utópica, releyendo el Evangelio y reinventando la práctica política, o como se decía entonces: “con un oído en el pueblo y el otro en el evangelio”.

En esos grupos participaban cristianos de muchas denominaciones y tradiciones religiosas, pero también militantes de las causas populares que no profesaban fe religiosa, pero que practicaban el respeto a la diversidad y deseaban la práctica colectiva, con un mismo horizonte utópico.

En este contexto surgen las nuevas pastorales de la Iglesia católica, como la Comisión Pastoral de la Tierra (CPT) y el Consejo Indigenista Misionero (CIMI) entre otras. Don Pedro participó en la fundación de ambas entidades, vinculadas a la Conferencia Nacional de los Obispos del Brasil (CNBB) y, a través de ellas, se implica permanente en la situación de los campesinos y de los pueblos indígenas en todo el país, al tiempo que contribuye decisivamente en la definición de sus líneas de trabajo, de apoyo, de solidaridad, de formación y de esfuerzo organizativo para que campesinos y pueblos indígenas puedan afrontar los serios desafíos de aquel momento y luchar por sus derechos.

Pedro Casaldáliga en el Congreso Nacional de la Comisión Pastoral de la Tierra, en 1983

Pedro Casaldáliga en el Congreso Nacional de la Comisión Pastoral de la Tierra, en 1983

Desde un inicio, Don Pedro se convirtió en uno de los principales portavoces de aquel amplio movimiento pastoral y social que se constituía silenciosamente en todo Brasil. Lo ejerció con su radicalidad en la crítica, en el compromiso, en el humanismo que valoraba las instituciones, tanto del Estado como de la Iglesia, en función del servicio a la vida plena de los pueblos, particularmente de los más pobres y, entre éstos, de los pueblos indígenas.

En una entrevista que en 1978 le hizo Teófilo Cabestrero, Don Pedro explícito sus tesis fundamentales sobre la centralidad de los pueblos indígenas en su visión del trabajo pastoral y de compromiso de los cristianos latinoamericanos en aquel momento histórico. Sus formulaciones, dichas de manera simple y profunda, revelaban el rumbo por donde caminaba, en las últimas décadas, la pastoral indigenista, lo mismo que revelaban la nueva visión del papel transformador de los pueblos indígenas en la América Latina.

“Los pueblos indígenas están siendo, en algunas iglesias, una prioridad. Te aseguro que, en mi sensibilidad pastoral, lo son. Porque es la prioridad más evangélica. Por dos motivos. Primero porque son los más pobres, como personas y como pueblo. No digo que sean los menos felices. Como personas y como pueblo tienen sobre sí la sentencia de muerte más inmediata, la muerte más lógica a partir del sistema. Estorban. Sus tierras, su floresta, su casa, su hábitat maravilloso, este lago Tapirapé que estás viendo, son estímulo, pasto, de la codicia de los grandes, de los poderosos, del latifundio, de las famosas carreteras, de la integración nacional, del tristísimo desarrollo (¡maldito sea el desarrollo en estas circunstancias mortíferas!, ¿no?) y del turismo. A causa de esta condena a muerte son los indios la causa más evangélica. Su supervivencia es frecuentemente cuestión de meses; dos, tres meses; una carretera que irrumpe, que pasa, que ataca el organismo indígena que ya se queda sin defensas. O un simple sarampión puede llevarse una aldea entera. Y, en segundo lugar, son también los seres más evangélicos, porque siendo los más pobres, los menores, los más desamparados, son también los más libres de espíritu, los más comunitarios y los que viven más armónicamente con la naturaleza, con la tierra, con el agua, con la luz, con la fauna y con la flora. Serían ellos, en la expresión antiquísima que Ad Gentes actualizó, y que a mí me impresiona mucho, serían ellos ‘las simientes del Verbo’, o, mejor, traduciendo con mayor precisión, ‘el Verbo encarnado’ en estos pueblos. Se percibe realmente lo que aquí está encarnado.

En la medida en que la Iglesia de Brasil y toda la Iglesia del continente sepan y quieran hacer las debidas renuncias y asuman evangélicamente la causa de los indios, ellas serán realmente un revulsivo para toda la Iglesia y para toda la sociedad, y, por eso mismo, una poderosísima fuerza del evangelio. Pero, claro, para asumir más la causa indígena es menester despojarse de todo etnocentrismo pastoral, de todo colonialismo. Despojamiento que ha de ser lúcido, incluso científicamente, y, tal vez, heroico. Si eso implica dejar muchas cosas, pensar de otra manera, renunciar bastante a la propia religión inclusive… No es ya renunciar simplemente a costumbres, a modos de comer y vestir, o de ver y sentir; ni se trata siquiera de renunciar sólo a las filosofías. Es renunciar incluso a la propia religión. No digo a la fe, está claro. Tú me entiendes perfectamente”.

La Misa de la Tierra Sin Males

Las matrices de clase, de valores cristianos y de cultura catalanas de Casaldáliga, todas milenarias, son para él un referente espiritual en aquel momento histórico vivido por los pueblos de América Latina, con su múltiple necesidad de superar el terror de Estado, el desaliento de la miseria social y las prácticas políticas tradicionales, incluso de la izquierda institucional y de las izquierdas más radicales!’

Pedro Casaldáliga escribiendo la Misa de la Tierra Sin Males

Pedro Casaldáliga escribió la Misa de la Tierra sin Males junto a Hamilton Pereira y marcó un antes y un después en la Iglesia brasileña

“El año de 1978 fue considerado en Brasil el “Año de los Mártires de la Causa Indígena”, cuando se celebraban los 350 años de los tres mártires rio-grandenses, Roque González, Afoso Rodríguez y João Castilhos. Ese año el CIMI propuso que no se celebrara sólo la muerte de los tres misioneros jesuitas; se debía celebrar también la muerte de millares de indios, sacrificados por los Imperios cristianos de España y Portugal. Unos y otros, mártires de la causa indígena. La cruz, en medio de todos ellos. Aquéllos, muriendo por amor a Cristo. Éstos, masacrados “en nombre” de Cristo y del Emperador.

… Mártires indefensos por el Reino de Dios hecho Imperio, por el Evangelio hecho decreto de conquista. Víctimas de las masacres que quedaron con nombre glorioso en la mal contada Historia, en la mal vivida Iglesia…”

Proclama Indígena de Don Pedro Casaldáliga.

En esas ruinas históricas y en ese Año de los Mártires de la Causa Indígena nació la idea de la Misa de la Tierra Sin Males.

La Misa habla del pasado, pero también de la actualidad de la opresión a los pueblos indígenas; hace una autocrítica de la práctica misionera, cómplice de ese proceso colonizador, que se puede aplicar también al presente; hace un retrato de la opresión indígena que se aplica también a la realidad actual de los pueblos latinoamericano.

Dato significativo: Don Pedro escribió esa Misa con Pedro Tierra, seudónimo del militante político, ex preso político y ex miembro de una organización de lucha armada de Brasil, Hamilton Pereira da Silva, y con Martín Coplas, argentino de origen indígena, quéchua y aymara.

La Misa de la Tierra Sin Males se celebró por primera vez en la catedral de la Seo, de São Paulo, el día 22 de abril de 1979. Esta misa posibilitó muchas dimensiones, a partir de su dimensión histórica fundamental, de denuncia del proceso colonizador como genocida y etnocida respecto a los pueblos que aquí vivían antes de la llegada de los españoles y de los portugueses: habla del pasado, pero también de la actualidad de la opresión a los pueblos indígenas; hace una autocrítica de la práctica misionera, cómplice de ese proceso colonizador, que se puede aplicar también al presente; hace un retrato de la opresión indígena que se aplica también a la realidad actual de los pueblos latinoamericano. O sea, la Misa de la Tierra Sin Males se refería al pasado, pero también al pasado que seguía presente en la realidad del Brasil y de América Latina.

La elaboración de la celebración de la Misa de la Tierra Sin Males significó ampliar la visión solidaria y evangélica de Don Pedro Casaldáliga en el tiempo y en el espacio: partiendo de los pueblos del Araguaia, sus ojos buscaron mirar y comprometerse, con la palabra, con la denuncia, con la reflexión, con la promesa de la Utopía recuperada, con todos los pueblos indígenas latino-americanos y, por extensión, con todos los pueblos de América Latina en su ansia de libertad.

Inmerso y militante destacado de esa nueva corriente de personas, entidades, grupos, movimientos populares, pastorales, iglesias, pueblos y organizaciones indígenas, con la Misa de la Tierra Sin Males, Don Pedro y sus colaboradores construyen una nueva referencia crítica y autocrítica para el ideario de cristianos y militantes sociales, a partir de la saga de los pueblos indígenas en nuestro continente.

Paulo Maldos. Ex-secretario especial del gabinete de la Presidencia de Lula da Silva

Read more
I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I llavors el gener del 68 vam venir el company Manuel Luzón i jo. Vam fer el curs de quatre mesos del CfI (Centre de Formació Intercultural). Si el Manuel i jo haguéssim vingut directament de Madrid al Mato Grosso ens obríem perduts. En els quatre mesos, malgrat que estàvem en una dictadura militar, vam tenir professors molt bons i xerrades molt bones. Ens van ajudar a llegir els diaris en les entrelínies: que els camperols estaven sent massacrats, que els indígenes estaven essent assetjats…, i que hi havia molts brasils; perquè si ets només a São Paulo a Porto Alegre do Sul, potser a casa d’uns religiosos que tenen la comunitat al centre de la ciutat, al barri més “chic”, difícilment et fas càrrec de la situació.

Vam venir previnguts. A més a més van venir diversos joves brasilers voluntaris (que van patir bastant amb nosaltres) i ens van obligar a seguir parlant portuguès i ens van passar la cultura (literatura, música, manera de parlar en aquesta regió…). Crec que va ser valuós, perquè fins i tot aquesta vivència va ajudar també a crear el mateix signe religiós missioner que tenim aquí.

Pere Casaldàliga amb els indis Xavante tot just havent arribat a l'Amazònia

Pere Casaldàliga amb els indis Xavante tot just havent arribat a l’Amazònia.

No hi havia infraestructura, salut, comunicació, educació, no hi havia pràcticament cap òrgan del govern que pugués atendre. Nosaltres vam haver de fer fins i tot, i encara ara ho fem, de vegades, l’apostolat de la suplència.

Ens va tocar viure aquesta regió que és entrada de l’Amazònia, anomenada Amazònia legal i ens va tocar viure a l’entrada de la dictadura militar. Vaig arribar aquí l’any 68. Era entrada del latifundi; va ser una mena d’assaig de latifundi amb els incentius fiscals que donava el govern: industrials del sud s’apoderaven d’una porció de terra d’aquestes regions i rebien els anomenats incentius fiscals, se’ls dispensaven molts impostos, se’ls permetia comprar maquinària a l’exterior sense gravàmens. I això significa prendre una decisió: amb el latifundi, amb la dictatura, o contra ells, a favor de les víctimes del latifundi, que eren els indígenes, els peons (treballadors del propi latifundi) i els “posseiros”, aquests pagesos sense terra que d’una manera força espontània en aquella època, sense organització, sabien que a Mato Grosso, a l’Amazònia, hi havia molta terra sense ningú i venien. Van ser uns autèntics “desvravadors”, com diem aquí, perquè ells van ser els que van patir les distàncies, manca d’infraestructura total. Quan varem fer pública aquella primera Carta Pastoral el dia de la meva ordenació precisament la titulem: “Una Església de l’Amazònia en conflicte són el latifundi i la marginació social”. No hi havia infraestructura, salut, comunicació, educació, no hi havia pràcticament cap òrgan del govern que pogués atendre. Nosaltres vam haver de fer fins i tot, i encara ara ho fem, de vegades, l’apostolat de la suplència.

I a l’Església estàvem vivint les conseqüències del Vaticà II i Medellín, que va ser pràcticament el nostre Vaticà II. Hi va haver molt Esperit Sant pel mig i gent lúcida, oberta, el clima era bo, malgrat tota la violència.

Es va viure un cert clima de profecia, inserció, superació de barreres. Fins i tot aquí al Brasil per a molts parlar de comunisme, de marxisme no espantava tant, perquè també el mateix marxisme aquí a l’Amèrica Llatina es va viure de manera molt més popular, molt menys soviètica. Mariátegui, marxista peruano, parla de l’ànima matinal, hi havia molta poesia marxista llatinoamericana i la causa indígena començava a sobresortir, a exigir reconeixement, el món negre també. Aquells subjectes emergents que hem dit a les nostres pastorals.

Pere Casaldàliga – 2007

Read more
L’ex-assessor de Lula, Paulo Maldos, participa a la campanya contra el feixisme organitzada per la Fundació Pere Casaldàliga

L’ex-assessor de Lula, Paulo Maldos, participa a la campanya contra el feixisme organitzada per la Fundació Pere Casaldàliga

Es fa necessari fer conèixer la difícil situació del poble del Brasil, sota el mandat del president Jair Bolsonaro, que acaba aquesta tardor. Per això, la Fundació Pere Casaldàliga va encarregar Paulo Maldos, exassessor del president Lula da Silva i alt càrrec amb la presidenta Dilma Roussef, pels drets humans i l’articulació social, fer una gira al mes de maig per diferents ciutats de Catalunya: Brasil-Món. Resistir i transformar. Compromís i militància en temps de feixismes. Paulo Maldos va informar, de primera mà, de les conseqüències de la política ultraliberal duta a terme pel president feixista, que bàsicament ha consistit en anul·lar els avenços socials que Lula da Silva i Dilma Roussef havien aconseguit, entre 2003 i 2016. Amb ells, la ciutadania, 217 milions d’habitants en el país més gran d’Amèrica Llatina, tenia dret a tenir drets, amb l’erradicació de la fam, la creació d’un sistema únic de salut, el foment de l’educació, el respecte pels drets dels pobles indígenes.

Durant les dues setmanes de gira, Maldos va donar conferències a Girona, Tarragona, Manresa i Cervera. També va donar entrevistes per explicar la situació al Brasil a diferents mitjans de comunicació nacionals, com els diaris La Vanguardia, Diari Ara, Regió 7, Diari de Tarragona o Nació Digital; les revistes FET a Tarragona i La República, i també a la Televisió de Girona, a Tarragona Ràdio i a Catalunya Ràdio. A més, recentement, Maldos, ha analitzat pel TN vespre de TV3 el risc del Brasil a caure en una dictadura.

Com cada any, la Campanya es realitza de manera participativa i gràcies al recolzament d’entitats amigues que s’hi comprometen. Així, a Tarragona, el Comité Óscar Romero va ser l’amfitriona i organitzadora, a Girona ho va ser la Comissió de l’Agenda Llatinoamericana, mentre que a Manresa i a Cervera, Justicia i Pau va fer possible la xerrada.

La Campanya 2022 de la Fundació va concloure el 29 de maig, amb La Trobada tradicional a Barcelona en la qual també van participar també la diputada al Congrés espanyol, la brasilera Maria Dantas, els teòlegs Juan José Tamayo i Víctor Codina i el sociòleg Flávio Carvalho. A Barcelona, ​​l’acte també va permetre aprofundir en el llegat social i polític de Pere Casalddàliga, així com conèixer la seva figura a través de l’anàlisi de seva poesia, que va oferir el jesuïta Víctor Codina.

Al Brasil, les pròximes eleccions del 2 d’octubre es perfilen com un duel entre Bolsonaro, que aspira a un segon mandat, i Lula da Silva, exonerat de tots els càrrecs de què se’l acusava pel Tribunal Suprem del Brasil. En aquests mesos previs, l’ambient polític i al carrer és de màxima tensió. Des de fa un any, les enquestes electorals donen com a clar guanyador a Lula da Silva, que es presenta amb la coalició dels demòcrates i que amb un pronòstic del 40% dels vots podria guanyar a la primera volta. L’actual president ha promogut, entre les seves radicalitzades bases, la utilització de les armes, en la seva aspre escalada verbal amenaça amb no acceptar el resultat de les eleccions ni respectar la vida dels opositors; una dictadura seria el seu somni.

En l’actualitat el Brasil es troba, doncs, entre la incertesa i l’esperança, i la Fundació Pere Casaldàliga treballa perquè l’Esperança i la Vida guanyin.

Berta Ramos, periodista

 

Read more

Pin It on Pinterest