fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
La meva Creu de Sant Jordi

La meva Creu de Sant Jordi

La meva Creu de Sant Jordi

El 23 de gener de 1990, Pere Casaldàliga rebia la Creu de Sant Jordi. Aquest és un extracte de l’emotiu discurs d’acceptació.

23 d’abril de 2020

La vida de Pere Casaldàliga

Jo em vaig trobar amb Sant Jordi durant la guerra que dèiem “nostra”, anant a costura i a doctrina, clandestinament, amb les noies de Cal Tico, veïnes de casa.

En la que Sant Jordi empunya
Bandera de color blanc
Hi ha l’escut de Catalunya
Amb quatre barres de sang”.

Al mateix llibre primari, on el sant Cavaller cavalcava a l’esquena d’aquestes quartetes rodones, em vaig trobar també, prematurament i per sempre, amb la Poesia, Sant Jordi, el llibre, la rosa.

Després va venir la guerra mundial, la vocació missionera, el sacerdoci –des de l’estadi, ara olímpic, de Montjuïc-, la missió, Àfrica, l’Amèrica definitivament. I a cops de vida i de Gràcia, a trets de mort i d’Història, encalçant utopies i a l’aguait del Regne, he anat entenent millor, qui era el drac, qui la princesa, què hi feia Sant Jordi a cavall i amb la llança, què hauríem de fer tots plegats per a ésser també una mica sants Jordis…

Ara, vell o “usat” com repliquen els “sertanejos” brasilers, de lluny estant i fet a una asserenada enyorança, em donen LA CREU DE SANT JORDI.

Ho agraeixo de tot cor. A la Generalitat –que pel propi nom deu ésser el més col·lectiu dels governs del món- i al seu honorable president, Jordi. Ho agraeixo emocionadament a tot el Poble meu de Catalunya.

Al capdavall, la creu ha d’escaure-li sempre a un cristià, i a un bisbe potser només hauria d’escaure-li la creu.

Essent la Creu de Sant Jordi suposo que sempre escau bé a un català.

Deixant a part la modèstia i fent com el mateix Sant Pau, jo puc retreure títols de catalanitat de soca-rel, amb força rauxa sinó amb prou seny, fill com sóc de fills de pagès de la casa pairal de Candàliga, fill de fills de pastors i tractants entre Vic, Berga i Manresa, nascut al Bages, a Balsareny, vora el riu Llobregat. I a més a més de la colla apostólica del meu veí de Sallent, Sant Antoni Maria Claret, que és també una manera d’ ésser català missionerament.

El decret de concessió de la Creu de Sant Jordi diu que s’atorga aquest guardó a “persones que s’hagin destacat pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat i de restauració de la seva personalitat…”. És clar que jo he fet ben poc en aquest sentit. Primerament a causa dels anys que viviem, aclaparat pel centralisme políticament i eclesiasticament. Després, perque fa molt de temps que sóc lluny de Catalunya.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Tanmateix la meva condició de fill d’una Pàtria secularment prohibida i amb una llengua sistemàticament arraconada, m’ha ajudat a entendre amb passió els Pobles prohibits de l’Amerindia o de l’Africa i els Drets Humans trepitjats pels imperis i pels privilegis i les reivindicacions d’autoctonia i identitat de les nacions o les esglèsies marginals.

Ésser català m’ha fet més solidàriament humà. De la soca pairal estant m’he trobat més ecumènicament al món. Com voldria desfer tots els imperis i veure brollar elles i lliures, totes les persones, totes les ètnies, tots els continents!

Català reconegut ara, amb la Creu de Sant Jordi a la mà, al cor, a la vida, goso demanar a tota la gent nostrada que siguem sempre catalans de mena i universalment catalans: defensant, amb la nostra identitat sobirana, la autonomia i igualtat de tots els pobles; ajudant a construir, amb la nostra solidaritat fraterna, una sola comunitat humana, sense móns primer, segon, tercer, quart…

El drac de les moltes morts és prou ferotge encara però la princesa de la Vida s’ho mereix tot. No ens mancarà la força alliberadora d’Aquell que ja ha ventçut la mort i és la nostra Vida Nova.

En la creu d’aquest compromís i en la cavalcada d’aquesta utopia, de l’ Araguaia estant abraço Catalunya!

Pere Casaldàliga, São Felix do Araguaia. Gener de 1990

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Memòria d’activitats 2022

Memòria d’activitats 2022

Ja podeu consultar la Memòria d’Activitats 2022 de la Fundació Pere Casaldàliga. El document recull els avenços aconseguits per la nostra organització en el treball a favor de la Justícia i la Pau que en Pere Casaldàliga ens va inspirar. També podràs veure la feina que hem fet per preservar i donar a conèixer la vida i l’obra del bisbe Pere, així com les col.laboracions concretes que hem dut a terme al Brasil, a la regió de l’Araguaia.

read more
El cristianisme no ha fet més que començar

El cristianisme no ha fet més que començar

«Més que mirar amb nostàlgia un passat cristià que ja no existeix, hem d’anar endavant per a evangelitzar el món d’avui secularitzat, agnòstic i postmodern.» Què podem fer? Què pot aportar el cristianisme avui? Aquesta és la reflexió del jesuïta Victor Codina.

read more
La huida de un pueblo amazónico por la expansión de la soja

La huida de un pueblo amazónico por la expansión de la soja

No es la primera vez que el pueblo Khikatxi, en territorio indígena wawi, se reubica en lo más profundo de la selva para preservar la salud y el bienestar de sus habitantes. ¿Será la última? Cada noche, los hombres kisêdjê llevan sillas de plástico al centro de un...

read more
I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

read more

Read more

Pin It on Pinterest