fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Pere Casaldàliga: celebrem i agraïm els teus 92 anys

Pere Casaldàliga: celebrem i agraïm els teus 92 anys

Pere Casaldàliga: celebrem i agraïm els teus 92 anys

16 de febrer de 2020

La Vida de Pere Casaldàliga

Celebrem la teva vida lliurada caminant al costat de la humanitat més empobrida.

Celebrem la teva poesia que canta la tendresa i la denúncia com a sagrament al servei de la vida.

Celebrem la teva passió per la Utopia, late-motiv de la teva existència.

Celebrem el teu testimoniatge fet Bona noticia en Jesús de Natzaret, tot acompanyant l’alliberament de tots els pobles oprimits.

Amb alegria volem celebrar, també avui, la teva profunda mística que ens mostra Déu en el rostre de l’empobrit menyspreat.

I volem donar gràcies per la teva Vida viscuda, mirall d’un amor més enllà del donar-te, el teu cant d’alliberament més enllà de tu mateix.

Gràcies per la transcendència de la teva petjada sobre aquesta terra vermella acompanyada sempre de profunda realitat i compromís.

Gràcies per la teva Esperança que ens ensenya que més enllà de tot, és posible creure i esperar en la Humanitat nova que està arribant.

Des del més profund del teu martirial silenci, ens convoques a tots a treballar pel Regne aquí i ara, i encara que la teva paraula estigui avui empresonada en un silenci sagrat, continua il·luminant el nostre camí.

Gràcies, Pere, germà, mestre i amic.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

LES DARRERES PUBLICACIONS

Les 3 qualitats per ser “bona persona”

Les 3 qualitats per ser “bona persona”

En temps d’incerteses i “soroll“, un moment de silenci. A què ens podem arrelar? quines qualitats no podem perdre? 
En aquest petit vídeo de 2008, en Pere Casaldàliga ens explicava les 3 qualitats essencials que hem de viure per ser “bones persones”.

read more
Las 7 actitudes imprescindibles para vivir la «Ecología Integral»

Las 7 actitudes imprescindibles para vivir la «Ecología Integral»

Ya no basta con “respetar” el medio ambiente. Ya no es hora de “cuidar” de la naturaleza. Un nuevo paradigma es urgente y necesario. Necesitamos una nueva forma de ver el mundo, de vernos a nosotros mismos, de sentirnos en la Tierra, de relacionarnos con otros seres vivos. Aquí están las 7 llaves esenciales.

read more
La meva Creu de Sant Jordi

La meva Creu de Sant Jordi

«Ésser català m’ha fet més solidàriament humà. De la soca pairal estant m’he trobat més ecumènicament al món. Com voldria desfer tots els imperis i veure brollar elles i lliures, totes les persones, totes les ètnies, tots els continents!»

read more
El missatge del Papa als moviments socials

El missatge del Papa als moviments socials

Enmig la pandèmia, el Papa Francesc envia un missatge reivindicatiu clar: cal canviar de sistema; cal que totes i tots estiguem inclosos amb igualtat. Per això, entre d’altres mesures, el Papa demana un salari mínim vital que garanteixi una vida digen per tothom.

read more
Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

L’Opció pels Pobres és una commoció que sacseja a la vida des dels seus fonaments i implica tota una nova manera de veure i sentir, de creure i d’estimar, i sobretot d’actuar. D’altra banda, com més reflexionem teològicament apareixen nous fonaments, insospitats…

read more

Read more
Aquesta és la dona que va viure més de 30 anys amb el Pere Casaldáliga

Aquesta és la dona que va viure més de 30 anys amb el Pere Casaldáliga

Aquesta és la dona que va viure més de 30 anys amb el Pere Casaldáliga

Va oferir una tassa de cafè als militars que registraven la seva escola per subversiva; va dur a imprimir clandestinament el primer document episcopal de Casaldàliga …en un avió de l’exèrcit!; a més, és la responsable de que l’Arxiu de la Prelatura tingui més de 300.000 documents i sigui una referència de la història de Brasil i d’Amèrica Llatina.

12 de novembre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

Vivia a casa del Pere Casaldàliga, a São Félix do Araguaia. Ocupava una petita habitació que donava el pati interior on succeeix una bona part de la vida d’aquella casa. Al costat del seu petit llit de fusta, tan típic en la majoria de les cases de la Prelatura, destacava un piano protegit de la pols de l’Araguaia amb una manta fina de color marró.

De tant en tant, s’escoltaven les notes d’aquell vell piano i la casa s’enlairava -encara més-, com en una hora de pau divina que sortia de la Terra i del compromís radical del Pere i la Irene.

Desafiant els poders establerts i jugant-se la vida cada dia, el compromís de Casaldàliga va ser com un reclam per un gran nombre de religiosos i laics que volien canviar les coses al Brasil.

Irene Franceschini, la Tia Irene, va ser una d’aquelles persones. Era religiosa, de l’ordre de la Germanetes de Sant Josep. Va arribar a São Félix quan la situació era més tensa i difícil, ho va deixar tot enrera i es va entregar en cos i ànima a una gent i a una terra que van passar a ser, definitivament, la seva gent i la seva terra.

Francesc Escribano

El Periódico de Cataluña, 2008

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

Qui va ser?

Irene Maria Paula Franceschini, nascuda Sao Paulo el 1919, era filla d’un músic italobrasiler que va arribar a ocupar la cadira número 28 de l’Acadèmia Brasilera de la Música. Neta del Compte José Vicente de Azevedo per part de mare. Tan fràgil i delicada, com obstinada i perseverant. Pianista, professora de música i religiosa de la Congregació de les Germanes de San Josep de Chambéry.

Després de dedicar la meitat de la vida a ensenyar música a l’escola de la seva congregació a São Paulo, la Germana Irene va sentir l’impuls de ser missionera i en saber que es demanen voluntaris per anar a la recentment creada Prelatura de São Félix do Araguaia, va decidir presentar-s’hi.

D’aquesta manera, va arribar a l’Araguaia al 1971, després d’un viatge de més de tres setmanes d’autobús i a cavall, des del seu São Paulo natal fins a l’interior de l’Amazònia: 1918 km.

«Era una època molt dura. Es vivia sota el règim militar i tot estava prohibit excepte allò que dictaven els militars. I inclús a aquests senyors la germana Irene va enfrontar-se, amb una calma i una fermesa que els va desconcertar.

Maria José Souza Moraes

Advocada de la Prelatura de São Félix do Araguaia des de 1982

La dona del bisbe 😉

La germana Irene va acabar passant més de 30 anys al costat del bisbe Casaldàliga, encarregant-se de la gestió de casa seva, d’atendre discretament a les visites que el Pere rebia i també entregant-se completament a la missió de treballar amb i pel poble.

Molts camperols que anaven regularment a casa del bisbe Pere buscant menjar, conversa o algun recolzament, no molt coneixedors de les castes imposicions de l’Església-catòlica-apostòlica-romana, sempre tan distant dels tròpics, deien amb tota naturalitat i innocència que els havia atès “la dona del bisbe”. La sempre fidel i present Irene.

Però més enllà del seu paper de “cancillera” de casa, a la regió de l’Araguaia, la Germana Irene va ser coneguda com la “Tia Irene”: va contribuir decisivament perquè moltes dones aprenguéssin a llegir i a escriure, doncs va ser una de les fundadores i impulsores dels primers projectes d’alfabetització d’adults de l’Amazònia.

Amb elles, a més, va formar grups organitzats que, per primera vegada van lluitar pels seus drets i organitzar-se per actuar políticament per les seves llibertats.

A São Félix va ser secretària de l’escola GEA, fou fundadora i presidenta de l’Associació Nostra Senyora de l’Assumpció (ANSA), va treballar fent feines d’administració i “cancelleria”, va assumir moltíssimes feines pastorals i va ser fins la seva mort l’ànima del ric arxiu de la Prelatura. Va ser confident i consellera, especialment de les dones i amb elles va crear el Club de les Mares. Els pobres i els que més pateixen sempre van trobar en ella un cor comprensiu.

Pere Casaldàliga, 2008

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

La revolució delicada i ferma

El 1972 va començar una intensa repressió militar a l’Araguaia. Els soldats entraven a les cases agitant el fantasma del comunisme, tan “útil” a Llatinoamèrica, i van registrar també la petita escola de la Prelatura buscant armes o qualsevol indici de la seva vinculació amb la Guerrilla de l’Araguaia, que estava, en realitat, molt més a l’est.

La Tia Irene va deixar registrades les seves impressions en aquell moment: “ells creien que teniem vincles amb la guerrilla. Però estava molt lluny d’aquí, a l’estat del Pará. Desconfiats, els soldats volíen registrar-ho tot. Van cridar-nos a totes per fotografiar-nos i prendre les empremtes. Les noies, senzilles com eren, van anar a arreglar-se el cabell perquè el cap i a la fi anaven a fer-les una foto…”. Enmig de tot aquest enrenou, la Tia Irene els va oferir una tasseta de cafè, per tal que l’espera no se’ls fes tan feixuga.

Sabent molt bé la càrrega política de la seva activitat i dedicant-se a ella amb la força de qui sap que es troba fent un acte de resistència, la Tia Irene era plenament conscient del risc que corria i de la situació de repressió que estaven vivint.

De fet, no van tenir tanta sort altres dels seus companys detinguts, torturats o assassinats, com el pare João Bosco Penido Burnier, que va rebre dos trets d’un policia militar a la ciutat de Ribeirão Cascalheira situada més al sud de la regió, mentre mirava de defensar dues dones que estaven sent torturades a la comissaria.

Radicalment coherent, directa i “estricta”

La germana Irene, juntament amb el bisbe Pere Casaldàliga, va fundar l’Associació ANSA, l’organització de solidaritat al servei de la dignitat i dels drets dels pobles indígenes, dels camperols i dels que més pateixen a l’Araguaia. Més de 45 anys després, l’Associació ANSA encara és una referència a tota la regió.

Però, sobretot, la germana Irene va treballar al costat de les dones del poble. Dones que patien (i pateixen) directament els crus efectes d’una societat tremendamente masclista. Les dones que en aquesta terra “del llunyà oest” eren condemnades a les a les feines domèstiques i a la subordinació dels “seus homes”: primer el seu pare, després els seus germans homes, més tard els seus marits i, moltes vegades, per acabar, fins i tot els propis seus fills homes. La Tia Irene les va ajudar a descobrir la seva força, els seus drets i la seva lluita. Essent amb elles i compartint el dia a dia com una més, va facilitar que es tornessin subjectes polítics d’aquesta història a l’Araguaia.

Era firma, directa, estricta, no tergiversava, no transigia ni feia concessions quan es tractava de drets i de justícia, principalment quan estaven en joc qüestions relacionades amb el sense-terra, amb els indígenes o les dones.

Tenia una capacitat admirable per indignar-se amb les injustícies i les veia de lluny, inclús en aquells actes revestits d’una aparença de justos. L’educació, la salut sempre van ser les seves preocupacions i es va dedicar a elles.

Les organitzacions de dones que existeixen avui a la regió són fruit del treball de la Tia Irene.

Maria José Souza Moraes, 2008

Que sigui aquest el nostre petit -i sempre insuficient- homenatge, als 11 anys de la seva resurrecció, i als 100 anys del seu naixement a São Paulo, el 16 novembre 1919.

Obrigado Tia, muito obrigado.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Informació funeral Casaldàliga

Informació funeral Casaldàliga

Els actes oficials pel comiat d’en Pere Casaldàliga se celebraran a Balsareny, Barcelona, Batatais, Ribeirão Cascalheira i São Félix do Araguaia, on serà sepultat al cementiri indígena del poble, a la vora del riu Araguaia.

Read more
Per això les cartes del Vaticà eren a la cuina de Casaldàliga

Per això les cartes del Vaticà eren a la cuina de Casaldàliga

Per això les cartes del Vaticà eren a la cuina de Casaldàliga

Viure o freqüentar la casa d’un bisbe sense abans haver tingut massa contacte amb l’Església és descobrir que hi ha un món paral·lel passant al costat del nostre, al dels “civils”. Si aquest bisbe es diu Pere Casaldàliga i la casa està en un poblet de l’Amazònia brasilera, els dies acaben sent una sorpresa rere l’altra. Com a mínim.

5 de novembre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

A casa de Pere arriben moltes comunicacions. Cada matí, el Paulinho, ajudant de la Prelatura, portava les correspondències més variades: cartes de tota mena, revistes, llibres, diaris, futlletons…

El Pere està subscrit a un munt de publicacions, del Brasil  i d’arreu, sempre “ligado” (connectat) a la informació i atent al que passa al seu voltant.

El Paulinho també s’endu a l’oficineta de Correus de São Félix totes les cartes que el Pere li va deixant al primer calaix del rebedor. És el ritual diari, perfectamente sincronitzat, de molts anys d’anades i vingudes de Correus: la caixa postal 05, la caixa “do bispo Pedro”, desborda a la petita oficina de correus de São Félix do Araguaia com cap altra.

Ser comunicació … vaticana

No és cap secret que en Pere Casaldàliga sempre ha dit que de no haver estat bisbe, li hauria agradat ser periodista. El Pere sempre ha tingut molt clar que explicar quina era la situació de la gent; donar a conèixer el què succeeix a l’Araguaia i mantenir-se en constant “comunió” comunicativa formava part de la seva vocació.

Per això, la seva obra escrita inclou més de 20 títols, de prosa i poesia, i ha respòs a centenars d’entrevistes. Cada any, a més el Pere enviava sovint les sevs “Cartes Circulars”, tant al seu equip de la Prelatura com als amics i amigues de l’estranger, per tal de mantenir-los informats de com anaven les coses. 

«Creo que escribir ha sido siempre una especie de carisma mío. Me gusta, me sale, necesito ejercitarlo. Creo en la Palabra de Dios y en nuestras palabras para comunicar la Buena Nueva. Siempre me ha parecido el escribir un don apostólico y yo se lo he agradecido a Dios desde mis años de seminario y en mis tiempos de cura joven.»

Pere Casaldàliga

1983

Però d’entre totes aquests futlletons, llibres, revistes i cartes, de tant en tant, arribaven unes que a mi em cridaven especialment l’atenció (com no!): les que portaven el segell del Vaticà al sobre.

Poc acostumats com estem a rebre cartes que no siguin del banc o d’hisenda, volent-ho o no, una carta amb el logotip de la Ciutat del Vaticà desperta curiositat…durava poc.

Els secrets pontificis al “suru” de la cuina

Assegut a la taula de fusta fosca del pati interior de casa seva, en Pere anava obrint parsiminosament cadascuna de les correspondències: les que requerien resposta a una pila; les que eren per l’Arxiu en un altre; les que volien una lectura més llarga en un altre … tot en ordre.

En acabar, aquella figura prima, amb pantalons de pana a 35 graus, camisa i “chinelos” (xancletes), s’aixecava, agafava una xinxeta i enganxava els documents o futlletons que ell creia que eren d’interès de tots al quadre dels avisos de suro, entre la porta d’entrada a casa i la cuina. Tot el que havia de saber-se, comunicats i cartes del Vaticà incloses.

L’any 2003, en complir 75 anys, Pere Casaldàliga va presentar la seva renúncia com a bisbe, com suggereix en Dret Canònic. El que va succeir després van ser moments tensos, d’incertesa sobre quina seria la línia del nou bisbe. Substituir Casaldàliga després de 30 anys era un desafiament important! Es va demanar per activa i per passiva, que el Vaticà escoltés a l’equip que estava treballant a la regió abans de decidir…imposible. Què passaria amb el treball de Casaldàliga? A qui ens enviarien. Angoixava.

En aquest context, va arribar una carta particular que portava el segell pompós (i morbós) de “secreto pontifício”. La carta esperada on s’anunciaria el nom del nou bisbe: no havien passat ni 10 minuts i el “secretum” s’havia revelat: la carta on es comunicava el nom del nou bisbe de la Prelatura, ja estava gaudint del panell de suro de la cuina i de la lectura de qualsevol dels que freqüentàvem casa: o és que, després de tot, saber qui seria el seu nou bisbe no és d’interès de tot el poble?

El “secret pontifici” comunitàriament millor guardat; la consagració episcopal radicalment “partilhada” amb el poble.

SUBSCRIBA EL BOLETÍN

Conozca a Pedro Casaldáliga
y sus causas en la Amazonía

POTSER US INTERESSARÁ

Informació funeral Casaldàliga

Informació funeral Casaldàliga

Els actes oficials pel comiat d’en Pere Casaldàliga se celebraran a Balsareny, Barcelona, Batatais, Ribeirão Cascalheira i São Félix do Araguaia, on serà sepultat al cementiri indígena del poble, a la vora del riu Araguaia.

Read more
Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

El Pere no va pretendre mai ser bisbe. Mai li va agradar la idea de formar part de la jerarquia de l’església. Per això, la seva primera reacció en rebre l’anunci del seu nomenament episcopal va ser dir “no”. Per què va acabar acceptant?

23 d’octubre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

Només havien passat tres anys des que havien arribat al poblet de São Felix do Araguaia. Poc a poc estaven conseguint formar una comunitat fixa. Una “missió” del tamany de tot Portugal a l’Amazònia, al nordest de l’estat brasiler del Mato Grosso.

Casaldàliga va arribar a l’Araguaia el juliol de 1968, acompanyat per Manuel Luzón, tots dos de la Congregació de Claretians. Després d’una breu etapa a São Paulo, van arribar a l’Amazònia després d’un viatge amb camió que va durar una setmana.

Allà, però, la tasca principal d’estructurar una església estable a la regió s’enfrontà ràpidament amb la realitat: una regió de migrants que arribaven de moltes parts del Brasil atrets per les anomenades “polítiques de colonització de l’Amazònia” que el govern militar de l’època estava posant en marxa per tal “d’ocupar” l’immens territori amazònic.

Situada a més de 1.200 km de la capital de l’estat, Cuiabá, i a altres tants de la jove Brasília, l’escassa presència del poder públic condemnava als seus habitants a l’absència de qualsevol servei sanitari, educatiu, de seguretat o que garantís els drets més essencials.

L’estructura de la propietat de la terra, caracteritzada per grans propietats (“fazendas”, en portuguès) que arribaven a tenir el tamany d’estats, configurava una societat trencada al mig: d’una banda, els grans terratinents, els seus gerents i els seus “pistolers”. De l’altra, com ens explicava el mateix Casaldàliga: «camperols del nord-est, procedents directament dels [estats del] Maranhão, Pará, Ceará, Piauí … o passant per Goiás. Migrants de la regió, “sense-terra”. Persones senzilles i dures, que caminen com si fos el seu destí, en una migració forçada i desorientada, amb l’hamaca de dormir a les esquenes, els molts fills, algun cavall prim i quatre estris de cuina carregats dins d’una bossa».

Arrivabem a un món sense retorn. La Missió tenia 150.000 quilòmetres quadrats de rius, savanes i selves, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’anomenada Amazònia “legal”, entre els rius Araguaia i Xingu, incloent-hi l’Illa del Bananal, l’illa fluvial més gran del món.

Sense una altra “base” eclesiàstica que la nostra casa, de 4x8m, a la riba de l’Araguaia, meravellós i enterbolit, sense saber per on començar, sense saber qui vivia a la regió, on les distàncies de totes les classes justificaven totes les indecisions.

L’única carretera que existia estava sent encara construïda, vermella i plena de pols, a la selva i a les savanes que anem creuant. El “jaguar”, materialment concret, té tot el dret de tallar-nos la carretera davant del camió.

Només hi havia un metge a la zona, no hi havia correu, electricitat, telèfon, telègraf, hi havia només 3 jeeps antics a tot el poblat i eren els únics cotxes del poble.

Pere Casaldàliga

Yo creo en la justicia y la esperanza, 1975

Aquesta és la primera fotografia que tenim de l’arribada de Casaldàliga i del seu company claretià Manuel Luzón a la regió de l’Araguaia el 1968.

Una esglèsia compromesa amb el poble

Aviat, els problemes de la terra, la pobresa i la violència contra els treballadors braçals i els sense terra van impactar Casaldàliga i el seu equip. Durant els primers anys, va haver d’enterrar centenars de treballadors “sovint sense nom” que havien arribat a aquella regió per mirar de sobreviure. Va ser allà, llavors, on Casaldàliga va decidir comprometre’s radicalment amb la aquella gent. Mai més tornaria a Catalunya.

Mato Grosso era, encara ho és, una terra sense llei. Algú ha dit que és l’“estat corral” del país. No hi havia infraestructures administratives, organització laboral ni inspecció. La llei era la llei del més fort. La dels diners i el 38. Nèixer, morir i matar eren els drets bàsics. Verbs conjugats amb una facilitat increïble.

Pere Casaldàliga, 1971

La construcció d’una església organitzada i estructurada va començar, abans de res, per atendre de les necessitats més urgents: la salut i l’educació eren la prioritat. Com fer només missa o administrar els sagraments sense comprometre’s abans amb les necessitats més dures i urgents de les famílies?

Gradualment van poder construir una petita escola (que després donaria a llum a un projecte pedagògic que es convertiria en un referent per a l’educació popular a l’Amazònia); van organitzar un centre de salut primària; van fer d’infermers i …, en aquesta acció, es van anar comprometent a favor dels sense-terra i posicionant-se clarament contra el grans terratinents.

La parella Luiz Gouveia i Eunice Dias de Paula van ser uns dels primers a arribar el 1973. Van viure amb els indígenes de Tapirapé i encara avui hi viuen. Han fet de professors bilingües al poblat indígena, ajudant en la formació dels professors indígenes i, per això, són en molta part responsables del fet que la llengua Tapirapé encara existeixi.

Poc a poc, joves laics i religiosos anaven arribant a la regió i van anar formant una comunitat plural, unida i participativa; entrellaçada amb la gent, que vivia enmig les comunitats, sense càrrecs imposats ni jerarquies.

Una esglèsia que resava, celebrava missa i administrava els sagraments com qualsevol altra, però que, abans, es mostrava radicalment compromesa en defensar els més pobres: els sense terra, els “peons” i els Pobles Indígenes. Mai no hi va haver cap imposició ni intenció d’evangelitzar, en el sentit antic, arcaic i colonialista de la paraula.

La consagració sense esglèsia

Al juliol de 1971, Casaldàliga va rebre la carta del Vaticà amb el nomenament de bisbe. La seva resposta, de renúncia estricta, la va escriure al moment i la tenia a punt per lliurar al Nunci. Però, l’equip pastoral de São Fèlix i el seu amic, el també bisbe Dom Tomás Balduíno es varen reunir per tractar el tema i, junts/es, van decidir que Casaldàliga havia d’acceptar.

Era l’única oportunitat de donar veu als sense veu; de donar a conèixer la situació d’esclavitut a les “fazendas”; l’única manera de cridar l’atenció internacional sobre un problema que Brasil amagava. Ser una “autoritat” de l’Església era l’única opció per poder denunciar tot el que estava passant i no tenir tantes represàlies dels militars. L’acceptació era necessària.

Imatge d’un dels moments de l’ordenació episcopal de Casaldàliga. La celebració va ser a l’aire lliure i va assistir-hi tota la gent de São Félix do Araguaia.

Així, per decisió assembleària, el 23 d’octubre de 1971, després de d’un intent d’assassinat que va fallar per molt poc, el Pere Casaldàliga va ser ordenat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, a l’Estat brasiler del Mato Grosso, a l’Amazònia Legal.

«A l’aire lliure, al costat del riu Araguaia», Casaldàliga va ser ordenat per Fernando Gomes dos Santos, arquebisbe de Goiania, Tomás Balduino, bisbe de la diòcesi de Goiás i l’arquebisbe Juvenal Roriz, de Rubiataba, Goiás.

Aquella nit del 23 d’octubre de 1971, la volta de les estrelles al cel, les aigües de l’Araguaia i tots els que érem allà vam presenciar una cosa nova. Un bisbe va refusar tots els símbols de poder per submergir-se totalment en la vida del poble.

Antônio Canuto

Agent Pastoral de la Prelatura de São Félix do Araguaia

A la tarja de recordació que es va repartir el dia de la seva ordenació, el Pere declarava el bisbe que seria:

«La teva mitra serà un barret de palla camperol; el sol i la llum de la lluna; la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor.

El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança de la teva gent en tu.

El teu anell serà fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat a la gent d’aquesta terra.

No tindràs cap altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni portaràs altres guants que no siguin el servei de l’amor.»

Targeta original de record que es lliurà als presents a l’Ordenació Episcopal de Casaldàliga, al riu Araguaia, el 23 d’octubre de 1971

La primera denuncia mundial sobre la situació de l’Amazònia

Al setembre de 1970, Casaldàliga ja havia escrit la primera denuncia sobre la situació d’esclavitud en que es trobaven la majoria dels pagesos de la regió: en “veritables camps de concentració”.

El mateix dia de la seva consagració episcopal, però, publicaria un document que, poc després, es tornaria un “un dels més importants de la història del Brasil”.

Més de 30 pàgines amb dades estadístiques, referències i anàlisis que demosgren la gravetat de la situació a l’Amazònia.

El document assenyalava noms d’empreses i de gerents; denunciava i exposava casos concrets i va fer possible que el Brasil conegués, per primera vegada, que hi havia treballadors esclaus, explotació i assassinats per conflictes amb la terra i amb els Pobles Indígenes.

La nit del dia vaig signar el document – “a la llum de la lluna” – vaig sortir a veure la lluna gran, respirar l’aire més fresc i oferir-me al Senyor. Aleshores vaig sentir que amb el document també podria haver signat la meva pròpia pena de mort; almenys segur que acabava de signar un desafiament.

De fet, pocs dies després va començar a arribar l’advertència d’un dels majors terratinents del Brasil, tantes vegades repetida després per molts altres propietaris de terres, també veus eclesiàstiques i ‘amics’. Em deien que hagués estat millor no entrar en aquests temes perquè ara em podrien acusar de subversiu; de fet, la policia federal ens controlava; el diputat delegat de São Felix era un agent; els terratinents em demandarien; etc.

Pere Casaldàliga

Yo creo en la justicia y la esperanza, 1975.

Però aquell dia va ser un punt d’inflexió: la Prelatura de São Félix do Araguaia i el seu bisbe recentment consagrat, acabaven d’optar radicalment a favor dels pobres i contra el latifundi. En cada gest, en cada paraula i en cada document.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

POTSER US INTERESSARÁ

Informació funeral Casaldàliga

Informació funeral Casaldàliga

Els actes oficials pel comiat d’en Pere Casaldàliga se celebraran a Balsareny, Barcelona, Batatais, Ribeirão Cascalheira i São Félix do Araguaia, on serà sepultat al cementiri indígena del poble, a la vora del riu Araguaia.

Read more
Què és la Teologia de l’Alliberament?

Què és la Teologia de l’Alliberament?

Què és la Teologia de l’Alliberament?

Revolucionària, subversiva, comunista…tot això s’ha dit de la Teologia de l’Alliberament. Però, què és realmente? El mateix Pere Casaldàliga ens ho explicava a una entrevista de José Ramón González Parada, de 2007, a la revista Viento Sur .

23 d’octubre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

«La teologia de l’alliberament és teologia, tracta de Déu, de les relacions amb Déu, és teologia cristiana. I és de l’església catòlica, només que té unes característiques, el lloc i l’hora en què s’explicita: a Amèrica Llatina, en les dècades de la revolució, de la reivindicació de l’autonomia, de la reivindicació davant de la dependència; i insisteix a treure les conseqüències socials i polítiques que l’autèntic evangeli també concep: el compromís dels cristians i cristianes en la transformació de la societat.»

La consigna: Ser Lliures

«Volem un alliberament integral, l’alliberament de la ignorància, l’alliberament de la por, l’alliberament de l’egoisme i del pecat, i també l’alliberament de les opressions econòmiques i socials que degradin la dignitat de la persona humana. En aquest sentit és una teologia també política, perquè arriba i incideix les estructures polítiques i socials. Els profetes -que van acabar tots malament- es van aixecar contra els reis, contra els invasors i van anunciar al poble de Déu seus drets, la seva llibertat.»

«Jesús va optar pels pobres, va contestar als poderosos del temple, del latifundi, l’imperi, i clar … .Jesús va ser polític, més que polític .

No va ser diputat, no va ser senador, no va ser president de la república, però va viure i va anunciar el regne de Déu, la justícia, la fraternitat, la llibertat, la cultura pròpia, segons l’ètnia de cadascú.»

El mètode: L’acció

«Ara bé, la teologia de l’alliberament no es queda en pensament, en llibres, en conferències, recolza l’espiritualitat de l’alliberament, la pastoral de l’alliberament, i d’aquí sorgeixen aquestes diverses pastorals, la de la terra, la de l’indi, la de la dona marginada, de la infància, de la comunicació, de l’habitatge. Totes aquestes pastorals que desbrossen un lloc pel poble».

El començament: el social i l’econòmic

«Aquestes pastorals segueixen tenint vigència en aquesta època. Les comunitats eclesials de base, que són típiques de la teologia de l’alliberament, hi són. Només que per als mitjans de comunicació la teologia de l’alliberament no té el ganxo que tenia trenta anys enrere, va passar la novetat.

Jo recordo que arribaven els periodistes i em deien, Don Pedro, disculpi, que és això de la “teoria” de l’alliberament; eren moments molt crítics per a la societat i per a l’església, tenia novetat, ara no té, però segueix existint. Més encara, en els primers anys de la teologia de l’alliberament es diferenciava evangeli i política.»

L’evolució: les causes

«Posteriorment es van anar afegint sectors protagonistes que havien estat una mica anul·lats, la dona, el negre, l’indígena, donar valor a la cultura, donar valor a l’ètnia. En un primer moment la revolució es preocupava del que politicoeconòmic.

O sigui que la teologia de l’alliberament s’ha enriquit amb aquests moviments sectorials, ia més ha enriquit el diàleg ecumènic, el diàleg entre les religions.

Avui dia el diàleg és macroecumènic; amb el fenomen de l’emigració …… fa trenta anys qui pensava en el món musulmà?»

Una definició

Prenem prestada l’explicació que José Manuel Vidal ens ofereix en Religió Digital :

«La Teologia de l’Alliberament (TdL) és un corrent teològica integrada per diverses vessants cristianes, nascuda a Amèrica Llatina que venien ja forjant com hem assenyalat i es van consolidar després del Concili Vaticà II (1959-1962) i la seva aplicació per a Amèrica Llatina a la i Conferència de l’Episcopat Llatinoamericà de Medellín (CELAM, Colòmbia, 1968) i les comunitats eclesials de Base (CEB) que van sorgir al Brasil en els anys 60.

Per saber-ne més

Deixem a qui estigui interessat, unes lectures recomanades, sense pretendre ser exhaustius ni massa acadèmics per aprofundir més:

Història Breu de la Teologia de l’Alliberament (1962-1990) , de Roberto OLIVEROS MAQUEO SJ, em Castellà.

O que é Comunidade Eclesial de Base . Frei Betto, en Portugés.

L’opció pels pobres a la recerca del Regne de Déu. Leo Burone, en Català.

I, més que citar aquí la quantitat d’obres que hi ha sobre el tema, us recomanem passar per la Biblioteca de la pàgina amiga Serveis Koinonia. on trobareu un ampli catàleg de documents en català, castellà i portugués.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

Read more
Aquí és on resa Casaldàliga

Aquí és on resa Casaldàliga

Aquí és on resa Casaldàliga

Article publicat el 2 d’agost de 2017 al web de l’Institut Humana Unisinos, referint-se al testimoni del pintor claretià Maximino Cerezo Barredo, autor dels murals de les Esglèsies de la Prelatura de São Félix do Araguaia i considerat el “pintor de l’Alliberament”.

«En una de les meves visites al Pere Casaldàliga, va sorgir la idea de fer una capella al pati del darrera, però necessàriament havia d’ésser un espai obert als arbres, als veïns, al sol i a l’ombra.

Vaig dibuixar la idea a mà alçada en un dels sobres de revistes que el Pere rebia a casa seva. Un esbóç amb les mides, els detalls constructius i el disseny fonamental, a partir del qual va començar a treballar Pere Solà , que era claretià i un dels primers companys de Casaldàliga al Brasil. Com a mestre d’obres, moltes de les esglésies que es van construir a la Prelatura en els seus primers anys es deuen a ell. També la catedral de São Félix.»

La capella de casa el Pere Casaldàliga és un espai senzill, obert, ple de símbols. Cada dia, a les 7:30 hi fem una petita oració matinal. I els dimecres a les 12h, una missa oberta, familiar i fraterna.

Una capella oberta al món

«Aquesta capella oberta de la casa del Pere és una de les obres de les que em sento més orgullós. La capella està igual avui. Lloc de pregària, de celebració de l’Eucaristia diària entre la remor de les fulles dels arbres, el cant dels galls i un indolent passeig dels gats que vaguen pel pati.

Lloc de reunió setmanal amb els agents pastorals més propers. A més, moltes de les entrevistes de Casaldàliga amb periodistes d’arreu del món també van ser gravades allà.»

A la capella, hi ha guardades dues relíquies: una peça de la túnica sagnant de l’arquebisbe Romero quan el van assassinar i un fragment del crani d’Ignacio Ellacuría, assassinat a El Salvador al 1989.

Lloc de pregària i record

«Amb el temps, vaig afegir-hi algunes coses: la pintura de la tenda, la part frontal de l’altar i la placa d’alumini en relleu, feta d’una peça que vaig tallar d’una vella nevera rescatada d’un abocador de la ciutat, que serveix de fons per a la caixa de relíquies de màrtirs: una peça de la túnica sagnant de l’arquebisbe Romero i un fragment del crani d’Ignacio Ellacuría. També hi ha fotografies de Dom Romero, Dom Angelelli, Pare João Bosco, Rodolfo Lunkenbein, Francisco Jentel i dels estudiants claretians màrtirs de Barbastro.

Durant molts anys, va tenir sobre l’altar una petita imatge d’un colom de la pau que vaig portar-li d’Ica, Perú. La va fer un camperol que havia estat torturat per les forces de seguretat del país i va ser alliberat gràcies a les denúncies i mesures de la Comissió de Drets Humans de la regió.»

Coneix Pere Casaldàliga i les seves causes

Reb el nostre butlletí mensual.

T’enviarem només informació del Pere Casaldàliga i de la feina que fem al Brasil.

Read more

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies