fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Prelazia de São Félix do Araguaia
Caixa Postal 05
78370 – São Félix do Araguaia, MT
Brasil

São Félix do Araguaia
22 de febrer de 1986
Festa de la Càtedra de Pere

 

Benvolgut papa Joan Pau II,
germà de Jesucrist i pastor de la nostra Església:

Volia escriure-vos aquesta carta des de feia molt de temps i feia temps que hi pensava i reflexionava en l’oració.

M’agradaria que fos una conversa fraterna – amb sinceritat humana i amb la llibertat de l’Esperit – i també un gest de servei d’un bisbe amb el bisbe de Roma, que és Pere per a la meva fe, per a la meva corresponsabilitat eclesial i per a la meva apostòlica col·legialitat.

Fa divuit anys que estic al Brasil, on he vingut voluntàriament com a missioner. Mai no he tornat al meu país natal, Espanya, ni quan va morir la meva mare. Mai he agafat vacances durant tot aquest temps. No he sortit del Brasil en disset anys. Durant aquests divuit anys he viscut i treballat al nord-est de l’estat de Mato Grosso, essent el primer sacerdot que es va establir definitivament en aquesta regió. Durant quinze anys he estat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia.

És una zona de grans terratinents, nacionals i multinacionals, amb propietats agrícoles de centenars de milers d’hectàrees, amb treballadors que sovint viuen en un règim de violència i semi-esclavitud.

La regió de la prelatura es troba a l‘Amazònia legal brasilera i té una superfície de 150.000 km2. Encara avui, ni tan sols té un tram de carretera és asfaltat. Només recentment s’ha instal·lat el servei telefònic. La regió està aïllada i mal comunicada a causa de les pluges i les inundacions que bloquegen les carreteres.

És una zona de grans terratinents, nacionals i multinacionals, amb propietats agrícoles de centenars de milers d’hectàrees, amb treballadors que sovint viuen en un règim de violència i semiesclavitud. Fa temps que segueixo la dramàtica vida dels indis, dels sense-terra i dels peones (treballadors braçals dels terratinents). Tota la població en general, dins de la Prelatura, s’ha vist obligada a viure en la precarietat,  sense educació, salut, transport, habitatge, seguretat jurídica adequada i, sobretot, sense terres garantides per treballar.

En aquests moments, tres agents pastorals estan essent processats per càrrecs falsos. He tingut que presenciar personalment morts violentes.

Sota la dictadura militar, el govern va intentar, cinc vegades, expulsar-me del país. Quatre vegades tota la Prelatura va estar cercada per operacions militats de control i pressió. La meva vida ha estat amenaçada públicament i li han posat preu diverses vegades, així com la de diversos sacerdots i agents pastorals de la Prelatura.

En diverses ocasions, aquests sacerdots, laics i jo mateix hem estat empresonats; diversos d’ells també han patit tortures. El pare Francisco Jentel va ser arrestat, maltractat, condemnat a deu anys de presó, expulsat del Brasil i finalment va morir a l’exili, lluny del seu país de missió.

L’arxiu de la Prelatura ha estat escorcollat i saquejat per l’exèrcit i la policia. El butlletí de Prelatura ha estat falsificat pels òrgans repressius del règim i després l’han fet servir com a acusació contra la Prelatura.

En aquest precís moment, tres agents pastorals estan essent processats amb acusacions falses. He tingut que presenciar personalment morts violentes, com la del sacerdot jesuïta João Bosco Penido Burnier, assassinat al meu costat per la policia, quan tots dos érem a la presó de Riberão Bonito per protestar oficialment contra les tortures a les quals estaven essent sotmeses dues dones, treballadores rurals, mares de detinguts injustament.

També dins de l’Església hi ha hagut alguns malentesos de germans que desconeixen la realitat de la gent i la pastoral en aquestes regions remotes i violentes, on sovint el poble només té la veu de l’Església que intenta posar-se al seu servei.

Al llarg dels anys, s’han multiplicat els malentesos i les calúmnies dels grans propietaris de terres – cap dels quals viu a la regió – i d’altres persones poderoses del país i de l’estranger. També dins l’Església hi ha hagut alguns malentesos de germans que desconeixen la realitat del poble i de la pastoral en aquestes regions remotes i violentes, on sovint el poble només compta amb la veu de l’Església que intenta posar-se al seu servei .

A més d’aquests patiments viscuts en l’àmbit de la Prelatura, com a responsable nacional de la  CPT (Comissió Pastoral de la Terra) i membre de CIMI (Consell Missioner Indígena), m’ha tocat acompanyar molt de prop la repressió i fins i tot la mort de molts indígenes, camperols, agents pastorals i persones compromeses amb la causa d’aquests germans, als quals la cobdícia del capital no els permet ni tan sols sobreviure. Entre ells, l’Indi Marçal, guaraní, que us va rebre personalment a Manaus, en nom dels pobles indígenes del Brasil.

El Déu viu, Pare de Jesús, és qui ens jutjarà. Tanmateix, deixeu-me obrir el cor al vostre cor de germà i de Pastor. Viure en aquestes circumstàncies extremes, ser poeta i escriure, mantenir-se en contacte amb gent i entorns de comunicació o fronta (a causa de l’edat, la ideologia, l’alteritat cultural, la situació social o els serveis d’emergència que ofereixen) pot dur-nos a postures i gestos menys habituals i de vegades incòmodes per a la societat establerta.

Com a germà i com a Papa que sou per a mi, us demano que accepteu la intenció sincera i la voluntat apassionadament cristiana i eclesial d’aquesta carta i de les meves actituds.

Em sento una mica petit i distant en aquesta amazònia brasilera i en aquesta Amèrica Llatina, tan convulsionada i sovint incompresa.

El Pare m’ha concedit la gràcia de no abandonar mai la pregària durant aquesta vida més o menys agitada. M’ha preservat de les grans temptacions contra la fe i la vida consagrada i m’ha permès comptar sempre amb la força dels germans mitjançant una comunió eclesial rica en trobades, estudis i ajuda. Certament, per aquest motiu, crec que no m’he desviat del camí de Jesús i espero, també per aquest motiu, continuar fins al final en aquest camí que és la Veritat i la Vida.

Em sap greu molestar-vos amb aquesta llarga carta, doncs sé que us pesen molts altres serveis i preocupacions.

Dues cartes del  Cardenal Gantin, Prefecte de la Congregació per als Bisbes i una comunicació de la Nunciatura que he rebut recentment, m’han dut finalment a escriure-li aquesta carta. Aquestes tres comunicacions insisteixen en la meva visita ad límina, qüestionen aspectes de la pastoral de la Prelatura i censuren el meu recent viatge a Centreamèrica.

Em sento una mica petit i distant en aquesta Amazònia brasilera tan diferent, i en aquesta Amèrica Llatina, tan convulsionada i sovint incompresa.

He cregut necessari precedir-me per aquesta carta. M’ha semblat que només un contacte sossegadament personal entre nosaltres dos, mitjançant un escrit pensat i clar, em donaria l’oportunitat d’acostar-me realment a vostè.

L’altra forma principal de trobar-nos ja està garantida: reso per vostè cada dia, estimat germà Joan Pau.

Com a bisbe de l’Església catòlica, puc i he de fer aquesta contribució a la nostra Església: pensar en veu alta sobre la meva fe i exercir, amb llibertat familiar, el servei de la col·legialitat corresponsable.

No prengueu com a impertinència l’opinió que us expressaré sobre qüestions, situacions i pràctiques que són secularment controvertides a l’Església o que fins i tot es critiquen sobretot avui, quan l’esperit crític i el pluralisme també influeixen fortament en la vida eclesiàstica. Tractar de nou aquests problemes incòmodes, parlant amb el Papa, significa per a mi expressar la corresponsabilitat en relació amb les veus de milions de germans catòlics – també molts bisbes – i germans no catòlics, evangèlics, d’altres religions, humans.

Com a bisbe de l’Església catòlica, puc i he de fer aquesta contribució a la nostra Església: pensar en veu alta sobre la meva fe i exercir, amb llibertat familiar, el servei de la col·legialitat corresponsable. Callar, deixar córrer, amb un cert fatalisme, la força d’estructures seculars, seria molt més fàcil. No crec, però, que fos l’actitud més cristiana, o fins i tot més humana.

De la mateixa manera que parlant, exigint reformes i adoptant noves posicions podem “escandalitzar” a molts germans, que viuen en situacions més tranquil·les o menys crítiques, també podem causar “escàndol” en d’altres germans, que viuen en altres contextos socials o culturals, més oberts a les crítiques i que desitjen una renovació de l’Església – sempre una i “semper renovanda” -, quan callem o acceptem la rutina o prenem mesures unívoques de manera indiscriminada.

Sense “conformar-se amb aquest món”, l’Església de Jesús, per ser fidel a l’Evangeli del Regne, ha d’estar atenta “als signes dels Temps” i dels Llocs, i anunciar la Paraula amb to cultural o històric, i amb un testimoni de vida i de pràctica, per tal que els homes i les dones de cada temps i lloc puguin entendre aquesta Paraula i s’animin a acceptar-la.

Respecte a l’àmbit social específicament, no podem dir amb sinceritat que ja hem fet opció pels pobres. En primer lloc, perquè no compartim en les nostres vides i en les nostres institucions la pobresa real en la que viuen. I, en segon lloc, perquè no actuem, davant la “riquesa de la iniquitat”, amb aquella llibertat i fermesa adoptades pel Senyor.

L’opció per als pobres, que mai exclourà als rics – ja que la salvació s’ofereix a tothom i el ministeri de l’Església es deu a tothom -, exclou la forma de vida dels rics, “insult a la misèria dels pobres”, i el seu sistema d’acumulació i privilegi, que necessàriament expolia i margina la gran majoria de la família humana, a pobles i continents sencers.

L’opció per als pobres, que mai exclourà la persona dels rics – ja que la salvació s’ofereix a tothom i el ministeri de l’Església es deu a tothom -, exclou la forma de vida dels rics, “insult a la misèria dels pobres”.

No he fet la visita ad limina , ni tan sols després de rebre, com altres, una invitació de la Congregació per als bisbes que ens ho recordava. Vull i desitjo ajudar la Seu Apostòlica a revisar la forma d’aquesta visita. Escolto crítiques de molts dels bisbes que l’ha fan, perquè fins i tot reconeixent que afavoreix el contacte amb els Dicasteris romans i és una reunió cordial amb el Papa, és una visita incapaç de produir un veritable intercanvi de col·legialitat apostòlica dels pastors del Esglésies Particulars amb el pastor de l’Església universal.

Es fa una gran despesa, es fan contactes, es compleix la tradició. Tanmateix, s’està complint la Tradició de “videre Petrum” i d’ajudar Pere a veure tota l’Església? No tindria avui l’Església altres formes més efectives d’intercanviar, d’establir contactes , d’avaluar i d’expressar la comunió dels Pastors i les seves esglésies amb l’Església Universal i, més concretament, amb el bisbe de Roma?

Mai no pretendria presumir en el Papa un coneixement detallat de les esglésies concretes ni m’atreviria a demanar-li solucions concretes per la Pastoral de les mateixes. Per a això estem els respectius Pastors, ministres i consells pastorals de cada Església. També hi ha les conferències episcopals que, al meu entendre i en el de molts d’altres, no s’estan valorant adequadament i fins i tot estan sent ignorades injustament per certes actituds d’algunes instàncies de la Cúria Romana. Si les Conferències Episcopals no són “teològiques” ni “apostòliques” per elles mateixes – podrien fins i tot no existir, doncs sense elles l’Església ha fet camí – llavors tampoc són, en sí mateixes, “apostòliques” ni “teològiques” les cúries, ni tan sols la Cúria Romana: Pere va presidir i governar l’Església, de manera diferent, en les diverses èpoques.

El Papa necessita un cos d’auxiliars, com tots els bisbes de l’Església, però hauria de ser més senzill i participatiu. Tanmateix, germà Joan Pau, per a molts de nosaltres, algunes estructures de la Cúria no responen al testimoni de senzillesa evangèlica i comunió fraterna que el Senyor i el món ens exigeixen; ni tradueixen en les seves actituds, de vegades centralitzadores i imposants, una catolicitat realment universal, ni sempre respecten els requisits de corresponsabilitat adulta; ni tan sols, de vegades, els drets bàsics de la persona humana o dels diferents pobles. Tampoc no falten, freqüentement, en certs sector de la Cúria romana prejudicis, atenció unilateral a les informacions que els arriben o, fins i tot, postures, més o menys inconscients, d’etnocentrisme cultural europeu en relació a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Amb esperit objectiu i serè, no es pot negar que la dona continua estant fortament marginada a l’Església.

Amb esperit objectiu i serè, no es pot negar que la dona continua estant fortament marginada a l’Església: a la legislació canònica, a la litúrgia, als ministeris, a l’estructura eclesiàstica. Per una fe i una comunitat d’aquella Bona Notícia que ja no discrimina entre “jueu o grec, lliure o esclau, home o dona”, aquesta discriminació de dones a l’Església mai podrà tenir justificació. Algunes tradicions culturals masculinitzants que no poden anul.lar la novetat de l’Evangeli potser poden explicar el passat; però no poden justificar el present, i molt menys el futur immediat.

Un altre punt delicat i molt sensible al meu cor, germà Joan Pau, és el celibat. Personalment, mai he dubtat del seu valor evangèlic i de la seva necessitat per la plenitud de la vida eclesial, com un carisma de servei al Regne i com un testimoni de la gloriosa condició futura. Crec, però, que no estem sent comprensius ni justos amb aquests milers de sacerdots, molts d’ells en una situació dramàtica, que han acceptat compulsivament el celibat com a exigència, actualment vinculant, per al ministeri sacerdotal a l’Església llatina. Posteriorment, a causa d’aquesta exigència no vitalment assumida, han estat obligats a abandonar el ministeri, i no han pogut regularitzar les seves vides, ni dins de l’Església ni, de vegades, davant la societat.

El Col.legi Cardenalici està privilegiat, de vegades, amb poders i funcions que difícilment són coherents amb els drets anteriors i amb les funcions més eclesiàsticament connaturals del Col·legi apostòlic Episcopal com a tal.

Personalment, tinc una trista experiència amb les Nunciatures. Sabeu millor que jo la persistent demanda de les Conferències Episcopals, dels presbiteris i de grans sectors de l’Església, per reformar una institució tan marcadament diplomàtica que té sovint una actuació paral·lela a la dels episcopats.

Joan Pau, germà, permeteu-me una altra paraula de crítica fraterna al mateix Papa. Per molt tradicionals que siguin els títols de “Santíssim Pare”, “Sa Santedat” …, així com altres títols eclesiàstics com “Molt Eminent”, “Molt Excel·lent”, són evidentment poc evangèlics i fins i tot extravagants en termes humans. “Que us feu dir ni pares ni mestres”, diu el Senyor. De la mateixa manera, seria més evangèlic – i també més accessible a les sensibilitats actuals – simplificar el vestit, els gestos, les distàncies, dins de la nostra Església .

Per què no reexaminar, a la llum de la fe, a favor de l’ecumenisme, per donar testimoni al món, la condició d’Estat del Vaticà, donant a la persona del Papa una dimensió explícitament política, que soscava la llibertat i la transparència del seu testimoni com a pastor universal de l’Església?

També crec que seria molt apostòlic que disposséssiu d’una avaluació suficientment lliure i participativa dels vostres viatges, tan generosos i fins i tot heroics en molts aspectes, però tot i així tan criticats – i, al meu entendre, no sempre sense motiu –: no són aquests viatges conflictius per a l’Ecumenisme – testimoni de Jesús demanant al Pare que siguem un -, o per la llibertat religiosa en la vida pública pluralista? Aquests viatges no requereixen grans despeses econòmiques per part d’Esglésies i Estats, revestint-se així d’una certa arrogància i d’uns privilegis cívico-polítics en relació amb l’Església catòlica, en la persona del Papa, que esdevenen irritants per als altres?

Per què no reexaminar, a la llum de la fe, a favor de l’Ecumenisme, per donar testimoni al món, la condició d’Estat amb què es presenta el Vaticà, donant a la persona del Papa una dimensió explícitament política, que soscava la llibertat i la transparència del seu testimoni com a Pastor universal de l’Església?

Per què no decidir-se, amb llibertat evangèlica i també amb realisme, per una profunda renovació de la Cúria Romana?

Sé el dolor que us va produir el meu viatge a Nicaragua. Tot i això, em sento amb el deure de confiar-li la impressió que molts altres comparteixen, que els seus assessors i la seva pròpia actitud personal no van contribuir per a que aquest viatge extremadament crític i, d’altra banda, necessari, fos més feliç i, sobretot, més evangelitzador. Es va obrir una ferida al cor de molts nicaragüencs i de molts llatinoamericans, de la mateixa manera que Vostè es va sentir ferit al cor.

L’any passat vaig estar a Nicaragua. Va ser la meva primera sortida del Brasil després de disset anys d’estada al país. A causa de l’amistat que he tingut durant molt de temps amb molts nicaragüencs, a través de contactes personals o per carta, vaig sentir que havia d’estar present, com a persona humana i com a bisbe de l’Església, en una hora d’agressió político-militar gravíssima i de profund sofriment intern.

No tenia intenció de substituir ni menystenir l’episcopat local. Tanmateix, creia que podia i fins i tot havia d’ajudar aquell poble i aquella Església. Així ho vaig comunicar per escrit als bisbes de Nicaragua tan bon punt vaig arribar. Vaig intentar parlar personalment amb alguns d’ells, però no em van respondre. La jerarquia de Nicaragua està obertament en un costat; a l’altra banda, hi ha milers de cristians als quals l’Església també deu.

Sincerament, crec que la nostra Església – també em sento Església de Nicaragua, com a cristià i com a bisbe de l’Església – no està donant oficialment en aquell país que pateix i això repercuteix negativament per a tota Amèrica Central, el Carib i per tota l’Amèrica Llatina, el testimoni que hauria de donar: condemnar les agressions, defensar l’autodeterminació d’aquells pobles, consolar les mares dels caiguts i celebrant, en l’Esperança, la mort violenta de tants germans, principalment catòlics.

Nosaltres, membres de la jerarquia, no reconeixem realment els laics com a adults i administradors de l’Església o volem imposar ideologies i estils personals, exigint uniformitat o amagant-nos en el centralisme.

Només amb el socialisme o el sandinisme l’Església no pot dialogar críticament, sí, també críticament ha de dialogar amb la realitat humana? L’Església podrà deixar de parlar amb la Història? Va dialogar amb l’Imperi Romà, amb el feudalisme i dialoga, amb gust, amb la burgesia i amb el capitalisme, sovint acríticament, com s’ha tingut que admetre en una avaluació històrica posterior. No dialoga amb l’administració de Reagan? Mereix l’imperi americà més consideració per part de l’Església que el dolorós procés a través del qual la petita Nicaragua intenta ser ella mateixa, potser, arriscant-se i fins i tot cometent errors, però essent ella mateixa?

El perill del comunisme no justificarà la nostra omissió o connivència amb el capitalisme. Aquesta omissió o connivència podran “justificar” dramàticament, un dia, la revolta, la indiferència religiosa o fins i tot l’ateisme de molts, especialment entre els militants i les noves generacions. La credibilitat de l’Església – i de l’Evangeli i de Déu i del mateix Pare del nostre Senyor Jesucrist – depèn, en gran mesura, del nostre ministeri, crític, sí, però compromès amb la causa dels pobres i amb els processos d’alliberament dels pobles dominats secularment per successius imperis i oligarquies.

Vostè, com a polac, està en una posició molt personal per entendre aquests processos. La seva Polònia natal, tan soferta i forta, germà Joan Pau, tan sovint envaïda i ocupada, privada de la seva autonomia i amenaçada en la seva fe pels imperis veïns (Prússia, l’Alemanya nazi, Rússia, l’Imperi austrohongarès) és germana bessona d’Amèrica i del Carib, tan sovint ocupats per l’Imperi del Nord. Els Estats Units van envair Nicaragua el 1898 i la van tornar a ocupar amb els seus marines del 1909 al 1933, deixant llavors una dictadura que va durar fins al 1979. Haití va estar sota ocupació del 1915 al 1934. Puerto Rico continua ocupat avui, des del 1902. Cuba ha patit diverses invasions i ocupacions, així com altres països de la regió, especialment Panamà, Hondures i la República Dominicana. Més recentment, Granada va patir el mateix destí. Els mateixos Estats Units exporten les seves sectes a aquests països, que divideixen internament la gent i amenacen la fe catòlica i la fe d’altres esglésies evangèliques … establertes allà.

També sóc conscient de les vostres preocupacions apostòliques sobre la nostra Teologia de l’Alliberament, sobre les comunitats cristianes enmmig del poble, sobre els nostres teòlegs, les nostres reunions, publicacions i altres manifestacions de vitalitat de l’Església a Amèrica Llatina, d’altres Esglésies del Tercer Món i d’alguns sectors de l’Església a Europa i Amèrica del Nord. Seria ignorar la seva missió de pastor universal pretendre que vostè no coneix o no es preocupa per tot aquest moviment eclesial, especialment quan Amèrica Llatina, en concret, representa gairebé la meitat dels membres de l’Església Catòlica.

De totes maneres, una vegada més, li demano disculpes per expressar una paraula sincera sobre la forma en què la Cúria Romana tracta la nostra Teologia de l’Alliberament i els seus Teòlegs, determinades institucions eclesiàstiques –com la mateixa CNBB, en determinades ocasions–, les iniciatives de les nostres Esglésies d’algunes comunitats que pateixen en aquest Continent, així com dels seus animadors.

Davant de Déu, us puc donar el testimoni dels treballadors pastorals i de les comunitats amb les quals he establert contactes a Nicaragua. Mai han afirmat ser una Església “paral·lela”. No ignoren la jerarquia en les seves funcions legítimes i saben que són Església, expressant el desig sincer de romandre-hi. Per què no pensem que algunes de les causes d’aquests conflictes a la pastoral també poden provenir de la jerarquia? Nosaltres, membres de la jerarquia, no reconeixem realment els laics com a adults i administradors de l’Església o volem imposar ideologies i estils personals, exigint uniformitat o amagant-nos en el centralisme.

No vull crear problemes innecessaris. Desitjo ajudar, de manera responsable i col·legiada, a tirar endavant la missió evangelitzadora de l’Església, particularment aquí al Brasil i a l’Amèrica Llatina. Perquè crec en la continuïtat de l’Evangeli.

Acabo de rebre la darrera carta del cardenal Gantin, prefecte de la Congregació per als Bisbes. En ella, el Senyor Cardenal, entre altres càstigs, em recorda ara la visita apostòlica que vaig rebre i va rebre la Prelatura de São Félix do Araguaia al 1977. Tan sols voldria informar-vos que aquella visita va estar motivada per denúncies o difamacions d’un germà em l’episcopat; que el visitant apostòlic va passar només quatre dies a São Félix, sense visitar cap comunitat, accedint només a parlar amb molt poques persones i veure l’Arxiu de la Prelatura, després d’insistir-li que ho fes. Ni ell, ni la Nunciatura, ni la Santa Seu no m’han comunicat mai les conclusions d’aquella visita, tot i que ho he sol·licitat expressament.

Finalment, voldria reafirmar-vos, estimat germà de Crist i Papa, la seguretat de la meva comunió i la meva voluntat sincera de continuar amb l’Església de Jesús, al servei del Regne. Deixo al seu criteri de Pere de la nostra Església, la decisió que consideri oportuna sobre mi, també bisbe de l’Església. No vull crear problemes innecessaris. Vull ajudar, de manera responsable i col·legiada, a tirar endavant la missió evangelitzadora de l’Església, particularment aquí al Brasil i Amèrica Llatina. Com que crec en la continuïtat de l’Evangeli i en la presència sempre alliberadora del Senyor ressuscitat, també vull creure en la joventut de la seva Església.

Si ho creieu que adequat, podeu indicarme una data per visitar-lo personalment.

Confio en la vostra oració com a germà i Pontífex. Deixo el repte d’aquesta hora a mans de Maria, Mare de Jesús. Li reitero la meva confraternitat fraterna amb Jesucrist i, amb vostè, reafirmo la meva condició de servidor de l’Església de Jesús.

Amb la vostra benedicció apostòlica,

Pere Casaldàliga,
Bisbe de São Félix do Araguaia, MT, Brasil.

Read more
Hi ha alternativa a l’autodestrucció?

Hi ha alternativa a l’autodestrucció?

Text de Joan Coromines a l’Agenda Llatinoamericana 2021:

Una cosa es pot afirmar amb certesa: la continuació de l’estatus quo, del sistema capitalista global tal i com el coneixem actualment, és una impossibilitat ecològica.

El capitalisme, per mantenir-se estable, requereix d’una taxa constant de creixement. Una taxa de creixement relativament modesta del 3% anual implica duplicar l’economia mundial cada 25 anys. Per tant, un creixement “saludable” implica sempre un creixement exponencial.

Com va assenyalar fa molt temps l’economista Kenneth Boulding, només un boig o un economista podrien creure que el creixement exponencial pot continuar per sempre en un món finit.

Dona del Poble Indígena Xavante, a l'Araguaia

Pels pobles indígenes l’acumulació no existeix; els deutes no existeixen. Fotografia: Associação ANSA

Avui, el decreixement no és una opció, sinó que és una necessitat imposada per la impossibilitat d’un creixement econòmic etern, del qual ja n’experimentem efectes devastadors. Serge Latouche ho expressa amb claredat en el seu lema: “Decreixement o barbàrie”. Només pot continuar creixent una part de la humanitat matant literalment l’altra.

L’única possibilitat que la humanitat en el seu conjunt té de sobreviure està basada en la frugalitat i l’autolimitació.

El gran enemic del decreixement és el sistema econòmic i la religió que el manté: el consumisme desaforat i l’obsessió per l’enriquiment econòmic.

En un món on els milionaris són envejats i la població queda enlluernada per la lluïssor dels grans luxes, el decreixement no sembla pas quelcom atractiu. No obstant això, nombrosos “estudis de felicitat” verifiquen allò que els ensenyaments religiosos tradicionals sempre han mantingut: més enllà de cert punt, amb més consum no augmenta la felicitat general.

Uns hàbits austers i unes altes dosis de solidaritat i empatia millorarien la vida física de la majoria de la humanitat i la vida espiritual de les minories riques.

[Als mitjans] no s’hi trobaran esbossos d’un sistema econòmic que ens permeti evitar la catàstrofe.

Es diu que és més fàcil d’imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme i, en efecte, els mitjans de comunicació de masses no paren d’evocar escenaris apocalíptics: III Guerra Mundial, hivern nuclear, virus que maten la major part de la humanitat, entrada en el punt de no retorn del canvi climàtic.

No s’hi trobaran esbossos d’un sistema econòmic que ens permeti evitar la catàstrofe, el punt de no retorn. No obstant això, des de la segona meitat del segle XX, quan va quedar clar que el model soviètic de planificació central ja no funcionava, s’han realitzat moltes investigacions sobre aquestes alternatives viables al capitalisme.

Les raons per les quals s’han divulgat i conegut tan poc són diverses, la més òbvia és que els privilegiats del sistema actual defensen amb ungles i dents els seus privilegis, però també és cert que sempre és més fàcil destruir que no pas construir, ser endevinaire que no pas dibuixar futurs possibles, deixar-se dur per la por que no pas invertir esforços en la reflexió per tirar endavant.

Entre els diferents models em sembla molt interessant el de la “Democràcia Econòmica” de David Schweickart, que…

Demana la teva Agenda Llatinoamericana 2021

Truca’ns: 623 03 88 75

Read more
Visita virtual-espiritual a la tomba de Pere Casaldàliga

Visita virtual-espiritual a la tomba de Pere Casaldàliga

Visita virtual-espiritual a la tomba de Pere Casaldàliga

Fes una visita virtual a la tomba de Pere Casaldàliga i al seu entorn veient imatges dels llocs més representatius de la seva vida a l’Araguaia i la història que tenen.

De la mà de Google Maps i amb les fotografies que posem a la teva disposició ens aproparem espiritualment al poble de São Félix do Araguaia, on Casaldàliga va arribar a l’any 1968 i va viure fins al dia de la seva mort, el passat 8 de agost.

Imatge 1: Arribant a São Félix

Aquesta és una primera aproximació al poble on Casaldàliga va viure durant més de 50 anys i on va ser enterrat el 8 d’agost d’aquest any, São Félix do Araguaia:

Al centre-oest del Brasil, a l’extrem sud de l’Amazònia i 1.200Km a nord de la capital de país, Brasília.

São Félix té poc més d’11.000 habitants, la majoria d’ells viuen al camp o a les «aldeias» indígenes, tot i que el municipi té una extensió equivalent a la meitat de tota Catalunya.

La identitat del poble, emancipat políticament al 1976, està fortament marcada pel pas d’un dels grans rius del Brasil, el riu Araguaia. Allà, «el riu més bonic del món», com va dir Casaldàliga en una conferència de poesia, travessa la regió de sud a nord, encara que ho fa en curves sinuoses, com els grans rius tropicals. Des del seu pas per São Félix encara li queden uns pocs milers de quilòmetres per desembocar, unint-se al riu Tocantins, al majestuós Amazones.

Al seu pas per São Félix, el riu Araguaia és a 200 metres sobre el nivell de la mar … A l’esquerra del riu, a l’oest, som a l’estat brasiler del Mato Grosso (que té una superfície del doble de l’estat espanyol); i a la dreta, a l’est, a l’estat del Tocantins. El riu Araguaia fa de divisió administrativa entre els dos estats brasilers.

L'entorn de São Félix do Araguaia

Tota la Prelatura (Diocèsi) fundada per Casaldàliga és dins del que al Brasil s’anomena l’«Amazònia Legal». És a dir, la zona d’influència -la gran conca- del Riu Amazones.

Tot i així, la vegetació de la regió combina l’encontre dels dos biomes més rics del Brasil: d’una banda, hi trobem nombroses expressions pròpies de la que és considerada la savana més biodiversa del món, anomenada Cerrado i, de l’altre, hi són molt presents grans extensions amb l’exuberància característica de la selva amazònica.

Imatge 2: el poble

Aproximació a São Félix do Araguaia

Apropant-nos una mica més, a uns mil metres d’alçada, veiem ja tot el poble de São Félix, situat entre el Riu Araguaia a l’est (a la dreta de la imatge) i la sortida per la carretera de terra (la BR242) a l’oest (a l’esquerra).

La riba dreta de l’Araguaia pertany a l’Illa do Bananal, «l’illa fluvial més gran del món», de la grandària d’El Salvador, situada entre els dos braços de l’Araguaia.

A la imatge podrem veure també el petit aeròdrom local situat al barri anomenat Vila Santo Antônio.

Si obriu l’enllaç al Google, veureu marcada la «casa cural» on Casaldàliga ha viscut més de 30 anys. Com es pot apreciar és una casa exteriorment molt semblant a les altres cases veïnes, encara que per dins és una de les més senzilles de tot el carrer, fins i tot avui dia. No hi ha hagut mai palau episcopal en tota la Prelatura.

Imatge 3: el centre

Centre de São Félix do Araguaia

Baixem una mica més per veure São Félix més detalladament. Destaca en primer lloc aquesta espècie de “triangle”, que és el que podríem dir el barri «antic» del poble. A dalt del tot, a l’extrem dret, es troba el Cementiri Karajá, on és la tomba de Casaldàliga i cap on ens dirigim.

Vegeu a la dreta el gran riu Araguaia, corrent cap al Nord (cap amunt a la imatge), cap a l’Amazones.

Al centre també podreu veure la Parròquia d’aquest barri triangular, que és la Catedral de São Félix do Araguaia.

En ella hi podrem trobar el mural que Casaldàliga va demanar a Maximino Cerezo Barredo, i que s’ha convertit en la icona més estesa i reconeguda de l’Església de l’Alliberament. A la façana de la Catedral hi podem veure un altre gran mural, de taulells, també de Cerezo Barredo, representant l’Assumpció de Maria, patrona del temple (totes dues imatges, i altres del lloc, te les ensenyem a Google Maps o bé prement AQUÍ).

A l’esquerra de la imatge tornem a veure destacada la casa cural o «casa del bisbe», a l’extrem del barri vell, buscant estar prop de l’altre gran barri d’extensió de la ciutat. Va ser Casaldàliga qui va triar la casa, per la seva senzillesa i la seva pobresa: les seves parets de maons de fang, el seu sostre d’“uralita”, les seves finestres de taulons que es tanquen fent girar una fusteta clavada al marc, el seu terra de ciment, sense rajoles… i les seves portes sempre obertes. A més, la porta de l’habitació de Casaldàliga va ser sempre una simple cortina: mai va tenir porta al seu dormitori.

Una mica més enllà, entre la casa del Pere i la Catedral, trobarem l’associació que Casaldàliga va fundar amb el seu equip en plena dictadura militar per treballar al costat dels camperols i els indígenes: l’Associació ANSA, que encara és una referència de treball social a l’Araguaia, gràcies a les donacions solidàries que reb de persones d’arreu del món.

Imatge 4: Els “missioners”

Primera Esglèsia

Baixem una mica més i ens acostem al que era el cor de São Félix quan van arribar els missioners claretians amb el Bisbe Pere al capdavant, al juliol de 1968.

São Félix era poca cosa més que el moll de terra a la vora del riu (a la fotografia, es veu com una llengua de terra més clara que entra al riu, on fondegen les barques, flanquejat per dos sortints flotants), i una filera de cases paral·leles a la riba.

Primera Capella de São Félix

Els claretians Pere Casaldàliga, José María Gil i Leopoldo Belmonte, juntament amb un grup de ‘sense terra’ davant de la primera capella de São Félix. Imatge: Arxiu Prelatura de São Félix do Araguaia.

A menys de 100m del moll, hi havia la petita capella, construïda a l’estil rural, amb una bastida de pals per a subjectar la campana. Per aquella capelleta, un cop l’any o cada dos, hi passaven alguns missioners, sobretot salesians, per dir-hi missa i administrar els sagraments. Eren el que a Brasil es coneix com les «desobrigas» (celebracions de ‘compliment pasqual’.). Al lloc on era aquesta petita capelleta es va posar una creu com a record, que encara és a la vora de l’Araguaia i que podrás veure a la fotografia que hem fet.

Casaldàliga va viure primerament al costat d’aquella primera capelleta. Ell mateix i el seu company Manuel Luzón van plantar dos arbres de mango al pati de la casa, que avui tenen més de 50 anys i que s’alcen, majestuosos, reverenciant el riu Araguaia. Els podràs veure també.

Des d’aquest balcó sobre l’Araguaia, una nit de lluna plena, Casaldàliga va escriure el seu poema al Che, en escoltar per la ràdio d’ona curta comentaris internacionals al voltant de la seva mort:

«Escucho, al transistor, cómo te canta
la juventud rebelde,
mientras el Araguaia late a mis pies, como una arteria viva,
transido por la luna casi llena.
Se apaga toda luz. Y es sólo noche.»

….

Més tard, altres claretians i les germanes de Sant Josep, vingudes de diverses parts del Brasil per formar l’equip de Casaldàliga, es van instal·lar en la primera línia de cases al costat del riu, enfront la capella. Aviat va ser necessàri construir una església més gran, que s’anomena fins avui dia «la catedral», malgrat la seva simplicitat. És l’actual Parròquia de l’Assumpció, que ja hem vist en la imatge anterior.

Imatge 6: El funeral

Centro Comuniário Tia Irene

Al nord de São Félix, gairebé a la sortida del poble, també hi podem veure l’edifici del «Ginásio», el primer col·legi d’educació primària que va tenir la regió. Va ser construit pels missionres claretians al 1972 i va comptar amb la participació determinant de la germana Irene Franceschini, responent a una primera prioritat pastoral: l’educació.

Malgrat va ser desmantellat per la dictadura al 1973, el «Ginásio Estadual do Araguaia» es va convertir en un centre de referència a tot l’estat del Mato Grosso.

Al mateix lloc, es construiria poc després el que avui és el «Centre Comunitari Tia Irene». En aquell espai va tenir lloc la celebració eucarística de la Pasqua d’en Pere que molts de nosaltres, i diversos milers de persones arreu del Món, vem poder acompanyar per internet.

El dia de l’enterrament de Casaldàliga, la processó va sortir al carrer (cap al riu), va doblegar a l’esquerra, cap al nord, portant el cos d’en Pere cap al cementiri, a uns 200 metres. El seu taüt va ser carregat pel poble, pels agents de pastoral, i pels «guerrers indígenes Xavante», abillats amb els seus colors de gala.

[Pensem un moment en la significació de la imatge d’un Poble Indígena carregant el cos d’un bisbe, d’un valor històric, tal vegada únic en aquest Continent indígena conquerit amb la Creu i la Bíblia: un Poble Indígena enterra amb els màxims honors un bisbe missioner que sempre va estar ‘contra la Conquesta i la seva mal anomenada evangelització’].

Imatge 5: El lloc de la ressurrecció

Tomba on descansa Pere Casaldàliga

Aquesta és una vista propera de la tomba de Pere Casaldàliga. Estem prou baixos com per «endevinar» el montícul de terra de la tomba, sota un arbre de Pequi (pequizeiro, Caryocar brasiliense), a uns 50 metres de l’aigua de l’Araguaia, que besa i acarona, devot, l’humil cementiri.

Aquest rectangle vertical, suggerit pels seus petits murs, és el cementiri on van ser enterrats els avantpassats indígenes, «legítims emperadors d’Amèrica», com els anomena Casaldàliga a la «Missa de la Terra sense mals».

Pràcticament fins a l’inici de segle XX, la regió estava habitada únicament per aquests pobles. De fet, São Félix no va tenir cap habitant no-indígena fins després del 1941. Amb l’arribada de l’agrocapitalisme però, sobretot a partir dels anys 60 -buscant no or aquesta vegada, sinó terra, latifundis- el cementiri va haver d’acollir els treballadors sense terra; els ‘peons‘ maltractats pels terratinents; els nens morts de fam i de malària; els indígenes assassinats …

Casaldàliga explica amb passió testimonial al seu «diari de missió» com se li esquinçava l’ànima en aquells enterraments que ell mateix celebrava en els seus primers temps missioners.

Per això, en els seus darrers anys, va demanar – «si no fos molt privilegi», ésser enterrat allí, al costat dels indis, dels sense terra, dels peons, dels nens malmesos, dels personatges anònims de l’Araguaia, els més pobres, «gairebé sempre sense taüt, moltes vegades sense nom »…

Imatge 6: Davant la tomba de Casaldàliga

Pedro Casaldàliga descansa pa beira do Rio Araguaia

Ets davant la tomba de Pere Casaldàliga.
Et proposem fer un moment de silenci, d’escolta,
de comunió plena amb aquest germà, i amb les seves Causes.

Gràcies per acompanyar-nos.

Pots completar aquesta visita obrint directament GoogleMaps i demanant a la caixa de recerca «São Félix do Araguaia, MT» o bé fent click al botó següent:

Una vegada amb el mapa de São Félix a la pantalla, identifica aquests sis punts (marcats cadascun amb el seu petit cercle punxegut com senyal d’ubicació):

1) A la llarga avinguda que creua el poble, trobem la Casa del Bisbe Pere Casaldàliga: AQUÍ

2) Una mica més enllà, veurem l’Associació ANSA, fundada pel Pere Casaldàliga i el seu equip en plena dictadura militar per treballar al costat dels camperols i els indígenes i que encara funciona gràcies a donacions solidàries.

3) A la mateixa avinguda, però més aprop del riu, podrem veure la Catedral Prelatícia Nossa Senhora da Assunção, on en Pere donava missa tots els diumenges.

4) la Primeira Igrejinha (capelleta) de São Félix do Araguaia, abans d’ésser formalitzada com a Prelatura, al costat del Riu Araguaia, davant l’Ajuntament.

5) Gairebé a la sortida del poble, podrem veure la tomba de Pere Casaldàliga, al cementiri Karajá, el punt més al nord de São Félix do Araguaia.

6) Una mica abans, podem dona un cop d’ull al Centre Comunitari ‘Tia Irene’, lloc de reunions de tot el poble, construit amb la solidaritat catalana, a través de la Fundació Alfons Comín i on es troba l’Arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia, amb més de 250 mil documents classificats.

En cada un d’aquests llocs, si prems sobre el petit cercle punxegut corresponent, podràs veure algunes fotografies que hem anat posant. Són moltes fotografies, fins i tot de la celebració de l’enterrament de Casaldàliga.

 

José Maria Vigil i Raúl Vico 

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta que Casaldàliga va enviar a el Papa i en la qual exposa, critica i suggereix renovacions en diferents àmbits de l’Església i del papat. Un “col·loqui fratern -en sinceritat humana i amb la llibertat de l’Esperit-“.

read more

Read more
Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

Entrevista a les germanes de Pere Casaldàliga

La Carme i la Maria Casaldàliga van veure com el seu germà Pere marxava a l’Amazònia. No l’han tornat a tenir mai més a casa. Des de la plaça Ricard Viñas número 10 de Balsareny, on han viscut sempre, la família de Casaldàliga ens explica com han viscut aquests més de 50 anys de vida dedicats a la defensa dels més pobres.

20 d’octubre de 2020

La vida de Pere Casaldàliga

[Entrevista feta al juliol de 2020]

En Pere Casaldàliga, als 11 anys, o fins i tot abans, va tenir clar, i així ho va manifestar a la seva família, que volia ser sacerdot i dedicar la seva vida a l’evangeli. Com es recorda aquesta notícia a la família?

Carme: Ell sempre deia que volia ser forner, però hi havia un capellà que anava molt al Cortès del Pi (una masia del terme de Súria on vivien uns cosins) i es veu que explicava moltes tragèdies i també coses de la Guerra Civil i això el va fer decidir a fer-se capellà. Quan va entrar al Seminari a Vic, al cap de poc ja va demanar de fer-se missioner claretià. Va escriure una carta als pares i els ho va dir.

Carta que en Pere Casaldàliga envià a la seva família des del seminari

Carta des del seminari a la seva mare, Montserrat Pla. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Com era en Pere durant la seva infantesa? Sembla que a l’adolescència mostrava tenir les idees molt clares.

Carme: Era enjogassat com tota la canalla, però no li agradava gens que hi hagués baralles. Aquí a casa venien molts nens a jugar al terrat, perquè era gran. Recordo els germans de cal Paquela (Bonet), els Vilelles… I si hi havia baralles, ell sempre intentava posar pau.

Pere Casaldàliga (al cercle) d'excursió

Pere Casaldàliga (al cercle) d’excursió. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

L’oncle Lluís, sacerdot, va ser assassinat durant la guerra civil espanyola quan es dirigia a un amagatall. S’ha dit que aquest fet, unit al vincle que en Pere tenia amb el seu oncle, el va influenciar en la manera de fer front a la vida. La família ho entén així?

Carme: Sí, i tant. Que matessin per la guerra l’oncle Lluís, aquí prop de Súria, va ser un fet que el va acabar de decidir.

Maria: A casa, els nostres pares i la família no en van voler moure gaire el tema; però l’oncle Lluís era molt jove (33 anys) i va ser un cop molt gros per a tota la família.

Quan el 1968 Pere Casaldàliga marxa de missioner al Brasil, de quina manera s’acomiada de la família i aquesta d’ell?

Carme i Maria: Es va anar acomiadant de tothom i va anar a visitar els parents de més lluny. El Lluís de cal Pastisseret el va acompanyar. Quan venia de visita, el Lluís sempre l’acompanyava i anaven a peu a visitar la família. La Mercè de cal Pastisseret ens havia explicat que quan era a Candàliga, al cap de l’escala, va dir: “Deixeu-m’ho mirar bé, que no ho tornaré a veure mai més.”

Tothom es pensava que al cap d’un temps tornaria, però no va ser així, ja que no va tornar mai més. Ens vam retrobar a Roma després de vint anys.

L’Antònia de ca l’Arnaus i l’oncle Jaumet de cal Peret sempre deien que seria bisbe. L’Antònia portava un anell i deia que quan fos bisbe aquell anell seria per a ell. Eren molt amics amb l’Antònia. Va ser un comiat a nivell familiar. Tothom es pensava que al cap d’un temps tornaria, però no va ser així, ja que no va tornar mai més. Ens vam retrobar a Roma després de vint anys.

Pere Casaldàliga celebra la seva primera missa com a capellà a Balsareny

Pere Casaldàliga després de celebrar la seva primera missa -com a capellà- a Balsareny. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Una vegada allà, al bell mig del Mato Grosso, a São Fèlix do Araguaia, descobreix realment on s’han ficat, ell i els companys de la Prelatura. De quina manera us va fer coneixedors, de la seva situació? Coneixem la seva reacció; però quina va ser la vostra?

Carme: Rebíem una carta cada dos mesos, o de vegades tardaven més. Algunes no arribaven. De seguida vam veure que la situació de la zona era molt pèssima, ell ens ho explicava a les cartes. Les cartes circulaven entre la família i els veïns. Eren esperades per tothom.

Maria: Sobretot veure tanta canalleta morts: això ens ho va explicar de seguida. Només arribar ja els van portat nens per enterrar.

Cada cinc anys podien venir; però ell no, perquè si venia no el deixarien tornar a entrar.

Carme: Deia: “ara he de vigilar molt, perquè també em volen matar a mi”. Tot i que no ho deia molt clar, perquè sabia que les cartes les hi llegien. Molta informació ens arribava pels padres (Pedrito, José Maria, Manuel) o altres persones que vivien amb ell i que ens venien a visitar. Els veïns de la plaça on vivim, quan veien algun foraster, deien: “una nova visita de part del Pare Pere”, i directament ja li indicaven la casa. Algun cop marxaven amb vaixell i aprofitaven per emportar-se moltes coses que necessitaven allà. Cada cinc anys podien venir; però ell no, perquè si venia no el deixarien tornar a entrar.

En Pere ens diu que “l’humor es amic de l’esperança”. En diverses entrevistes el veiem expressar amb humor i cordialitat el seu missatge d’esperança en defensa de la justícia, la llibertat, la pau i l’amor. Considereu que aquest humor i aquesta esperança formen part de l’ADN Casaldàliga? O és una virtut que es manifesta i s’accentua amb el pare Pere?

Carme: És una cosa seva. Ell sempre ha tingut molt bon humor. La resta no som tan riallers; ell ho sent molt a dins seu.

Maria: Altres coses sí que les porta de la família: al nostre pare també li agradava molt el cinema i l’interessava la cultura. Llegia el diari cada dia, que guardàvem per als de Candàliga. Havia anat alguna vegada al cine a Manresa i anava caminant a la Biblioteca de Sallent (aquí no n’hi havia).

Ja vèiem que hi havia repressió i que hi havia perill, però el fet de saber la notícia que havien matat João Bosco sí que ens va fer agafar més por.

Pere Casaldàliga celebra la seva primera missa com a capellà a Balsareny

Pere Casaldàliga després de celebrar la seva primera missa -com a capellà- a Balsareny. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

L’assassinat del màrtir João Bosco l’any 1976, quan el van confondre amb el bisbe Casaldàliga, a part d’haver-vos generat indignació i tristesa; us va fer veure d’una manera diferent les amenaces a què havia de fer front en Pere?

Maria: Els primers anys ja vèiem que les cartes les hi llegien, i per això ell no posava el nom de Casaldàliga perquè no se les quedessin. Ja vèiem que hi havia repressió i que hi havia perill, però el fet de saber la notícia que havien matat Joâo Bosco sí que ens va fer agafar més por. Hi pensàvem més, però com que no ho podíem pas solucionar… .

Carme: A la carnisseria va venir mossèn Josep i em va demanar si algú de casa llegia el diari i jo li vaig dir la mare, i quan vaig baixar de la carnisseria la mare ja havia llegit la notícia, perquè va sortir al diari, però no recordo a quin.

La iaia sí que va patir molt el fet que el tiet no tornés a venir i que estigués tan lluny. Quan estava ja molt desorientada, sovint sentíem que des de l’habitació el cridava: “Pere, Pere…!

Després que en Pere s’acomiadés de vosaltres en marxar de Balsareny, van passar vint anys fins que vàreu tenir ocasió de retrobar-vos novament amb ell, a Roma. Com recordeu aquest retrobament?

Carme: Va ser molt emotiu, sempre el teníem present entre nosaltres, però després de tants anys poder-lo tornar a veure… Se’ns van fer curts els pocs dies que vàrem poder estar amb ell. A més, com que som colla, tots volíem estar amb ell i parlar-hi. Hi va haver moltes anècdotes i també de records que tenia el Pere de coses. En un restaurant ens va dir que no havia menjat mai més albergínia…

Maria: Va ser una cosa extra per la família, poder anar a Roma tots.

Nebodes: Feia molts anys que no l’havíem vist, i alguna de nosaltres no el coneixíem: va ser la primera vegada que el vèiem. Va ser un retrobament, però es va fer molt proper de seguida, com si ens haguéssim vist feia poc, per la seva manera de ser i també perquè a casa se’n parlava: amb la iaia no hi havia dia que no sortís el Pere per alguna cosa o altra.

Pere Casaldàliga amb la seva mare, al nadal de 1966

Pere Casaldàliga amb la seva mare, al Nadal de 1966. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Carme: La mare els feia dir una pregària a les nenes: “Sant Antoni del porquet, ajudeu el meu pare, Sant Anton M Claret, ajudeu el meu tiet”. Nosaltres sabíem que ell volia estar allà, que era el que li agradava i sempre ens va semblar bé que fos així.

Maria: Quan la mare estava molt malalta i ben despistada, recordo que un dia, veient una foto que teníem penjada del Pere, va començar a dir: “Aquest Pere, aquest Pere…, que no ens ve a veure mai!”

Nebodes: La iaia sí que va patir molt el fet que el tiet no tornés a venir i que estigués tan lluny. Quan estava ja molt desorientada, sovint sentíem que des de l’habitació el cridava: “Pere, Pere…!”.

 

Entrevista publicada el 25 de juliol de 2020 a la Revista Sarment del Centre Cultural de Balsareny 

 

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta que Casaldàliga va enviar a el Papa i en la qual exposa, critica i suggereix renovacions en diferents àmbits de l’Església i del papat. Un “col·loqui fratern -en sinceritat humana i amb la llibertat de l’Esperit-“.

read more

Read more
Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

Aixi va ser el funeral de Casaldàliga

12 de setembre de 2020

La vida de Pere Casaldàliga

El matí del 12 d’agost de 2020, el bisbe Pere va ser plantat a l’ombra d’un frondós arbre de Pequi a São Félix do Araguaia.

Pere Casaldàliga ha estat sepultat de la mateixa manera que va viure: humil i pobre.

El seu cos va arribar a São Felix do Araguaia el dia abans i va ser rebut per l’equip pastoral de la Prelatura de São Félix i per tota la gent del poble.

El Poble Xavante s'acomiada de Casaldàliga

El poble Xavante va poder retornar a la seva terra ancestral al 2012, després de més de 50 anys d’exili. La feina de Casaldàliga n’ha estat clau. Fotografia: Associação ANSA

Al llarg d’aquella nit, es van fer diversos homenatges recordant els moments més significatius del seu pas per aquesta terra vermella. Testimonis emotius de tantes persones que van explicar el seu contacte amb la Prelatura i el seu bisbe.

Abans de començar la celebració de comiat d’en Pere, es varen llegir molts missatges que van arribar des de diferents llocs de Brasil i del món.

El grup d’antics agents que van passar per la Prelatura i moltes altres les persones que s’identifiquen amb la “caminhada” d’aquesta església varen oferir un pancarta amb imatges de totes les mans que han construit aquesta església particular de São Félix do Araguaia. 

A les 8 del matí la celebració de la missa va començar amb un cant ritual dels indígenes del poble Xavante i continuà amb la intervenció del  bisbe Adriano Ciocca Vasino, actual bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia.

Els testimonis i les lectures coincideixen a dir que Pere Casaldàliga es va fer treballador amb els treballadors; indígena amb els Pobles Indígenes; i sense-terra amb les milers de camperols sense-terra. 

Al final de la celebració, al voltant del cos d’en Pere Casaldàliga, l’equip que n’ha tingut cura els darrers anys va llegir un missatge de la família agraint-los la feina que han fet i acomiadant-se d’ell.

Veieu el vídeo amb fragments del funeral de Casaldàliga a l’Araguaia. Vídeo: Associação Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga i ANSA

Dom Adriano va llegir l’emotiu missatge enviat per Dom Leonardo Ulrich Steiner, el bisbe que va succeir Casaldàliga a São Félix i que ara és arquebisbe de Manaus. Dom Leonardo deia en el seu missatge que en Pere ha estat un profeta, però molt més que un profeta, Casaldàliga ha estat un místic. Les seves paraules no eren només cartes, sinó esperit, perquè van ser generades per la seva profunda trobada amb Jesús i en Jesús amb els pobres.

També es va destacar el missatge enviat per Adolfo Perez Esquivel, Premi Nobel de la pau i amic de Casaldàliga.

Els bisbes de Porto Nacional, Miracema i Palmas, Tucumã i Juína també van participar de la missa-funeral.

Veieu el vídeo amb fragments del funeral de Casaldàliga a l’Araguaia. Vídeo: Associação Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga i ANSA

La celebració es va acabar amb un ritual del poble Xavante on expressaven la tristesa de tot aquest Poble en perdre algú que els ha ajudat tant.

Acabada la missa, el cos de Casaldàliga es va traslladar al Cementiri Karajá on va ser sepultat a terra, mirant al Riu Araguaia i amb una creu del Poble Xavante.

Ara, ens queda fer el possible per mantenir viu el llegat de Casaldàliga, mirant de viure segons el que ell ens va ensenyar amb el seu exemple de vida i les seves paraules. 

Descansa en pau, estimat Pere.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta que Casaldàliga va enviar a el Papa i en la qual exposa, critica i suggereix renovacions en diferents àmbits de l’Església i del papat. Un “col·loqui fratern -en sinceritat humana i amb la llibertat de l’Esperit-“.

read more

Read more
4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

4 moments imprescindibles del comiat de Casaldàliga

Molts han estat els esdeveniments de comiat i homentages que s’han fet a Pere Casaldàliga. Organitzacions, esglèsies, moviments socials, grups i moltes comunitats han recordat la figura d’en Pere amb molt d’amor.

Tot seguit en citem algunes de les més representatives.

12 de setembre de 2020

La vida de Pere Casaldàliga

Enterrament a São Félix do Araguaia

El Centre Comunitari “Tia Irene” va ser testimoni del funeral de Pere Casaldàliga a l’Araguaia. Durant la nit abans, tot el seu poble va tenir l’oportunitat d’acomiadar-se d’en Pere en una vetlla plena de poesia, música i esperança.

Al dia següent, 12 d’agost, es va realitzar el funeral i, tot seguit, l’enterrament al Cementiri Karajá, vora el Riu Araguaia.

Missa-funeral a Balsareny

Al poble on va néixer en Pere i hi viu bona part de la seva família, a Balsareny, el dia 15, en un ofici auster i alhora acollidor, es va celebrar la missa-funeral a Catalunya.

A part dels parlaments i records emotius, cal destacar que tant a l’altar com a l’exterior de l’església s’hi van posar, a més d’un retrat d’en Pere Casaldàliga, diversos elements carregats de simbologia que representen la vida de Pere Casaldàliga.

Homenatge dels moviments socials

Diversos moviments socials del Brasil que en Pere Casaldàliga va ajudar a crear i, en alguns casos, va liderar, van realitzar un homenatge quan es cumplia un mes del seu traspàs.

Un vídeo amb molts testimonis que parlen del llegat de Casaldàliga en aquell país.

Homenatge des d’Argentina

Coordinats pel Centro Nueva Tierra, un ampli ventall d’organitzacions argentines varen retre també homenatge a Pere Casaldàliga el dia 7 de setembre.

Entre els testimonis, Michael Moore, gran coneixedor de l’obra poètica de Casaldàliga i Gerardo Bassi, responsable del compte de Twitter dedicat a cites de Pere Casaldàliga.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta que Casaldàliga va enviar a el Papa i en la qual exposa, critica i suggereix renovacions en diferents àmbits de l’Església i del papat. Un “col·loqui fratern -en sinceritat humana i amb la llibertat de l’Esperit-“.

read more

Read more

Pin It on Pinterest