Amb més o menys lucidesa, amb lògica vital més o menys conseqüent, ja hem descobert la societat feta sistema, dins de l’estructura que ens envolta i condiciona, sota la inevitable sol·licitació de la conjuntura diària.
L’Església, experta en eternitat i menys experta en història, durant segles, moltes vegades, fàcilment només veia persones; o individus, només; o, més dicotòmicament encara, de vegades només veia ànimes …
Sense deixar d’enfrontar mai aquesta globalitat estructural en la qual es forja la història humana i dins la qual esdevé el Regne, hauríem ara redescobrir, compromesament, la persona membre de la societat i protagonista de la història i del Regne.
L’Home -l’home i la dona- és un ésser estructurat i estructurant. La història, el sistema i el Regne el construeixen, però, al seu torn, ell construeix el sistema, la història i el Regne.
A la nostra Amèrica Llatina, per exemple, tan desperta avui convulsivament per al segon alliberament total, dos grans homes marxistes van proclamar, amb les seves paraules i amb la seva vida -i amb la seva mort-, la utopia de l’home nou, el somni incontenible de l’«home matinal»: el Ché i Mariátegui. I a la revista «Amanecer» de març i abril d’aquest any de mort i de Gràcia de 1982 acabo de llegir un fragment del llibre premiat del comandant sandinista, Omar Cabezas, sobre «la mirada de l’home nou» i «l’home nou que és a la muntanya…».
La reflexió i la vivència d’una espiritualitat de l’alliberament, a Amèrica Llatina (al Tercer Món, en el món més en general, penso jo sincerament), han de tenir com a consideració i exigència bàsiques la utopia necessària de l’home nou.
Fa dies que intento delinear, per a mi mateix, els trets fonamentals de l’home nou. I aquest intent és el que ofereixo ara, com una contribució primera al llibre del DEI sobre «Espiritualitat i alliberament a Amèrica Llatina».
Els nostres teòlegs, els nostres sociòlegs, els nostres psicòlegs i els nostres pastoralistes diran la seva paraula major, científicament. I els nostres sants i els nostres màrtirs faran veritat -la fan ja, amb cabalosa efusió- el rostre Llatinoamericà de l’home nou.
Els trets de l’home nou serien, al meu parer:
1. LA LUCIDESA CRÍTICA
Una actitud de crítica «total» davant suposats valors, mitjans de comunicació, consum, estructures, tractats, lleis, codis, conformisme, rutina …
Una actitud d’alerta, insubornable.
La passió per la veritat.
2. LA GRATUÏTAT admirada, enlluernada
La gratuïtat contemplativa, oberta a la transcendència i acollidora de l’Esperit. La gratuïtat de la fe, la vivència de la Gràcia. Viure en estat d’oració.
La capacitat de sorprendre, de descobrir, d’agrair.
Alba cada dia.
La humilitat i la tendresa de la infància evangèlica.
El perdó major, sense mesquineses i sense servilismes.
3. LA LLIBERTAT DESINTERESSADA
Ser pobres per ser lliures davant dels poders i a les seduccions.
La lliure austeritat dels que peregrinen sempre.
Una morigerada vida de combat.
La llibertat total dels que estan disposats a morir pel Regne.
4. LA CREATIVITAT EN FESTA
La creativitat intuïtiva, desembarassada, humorada, lúdica, artística.
Viure en estat d’alegria, de poesia, d’ecologia.
L’afirmació de la autoctonia.
Sense repeticions, sense esquematismes, sense dependències.
5. LA CONFLICTIVITAT ASSUMIDA COM MILITÀNCIA
La passió per la justícia, en esperit de lluita, per la veritable pau.
La tossuderia incansable.
La denúncia profètica.
La política, com a missió i com a servei.
Estar sempre definit, ideològica i vivencialment, de la banda dels més pobres.
La revolució diària.
6. LA FRATERNITAT IGUALITÀRIA
O la igualtat fraterna.
L’ecumenisme, per sobre de races i d’edats i de sexes i de credos.
Conjugar la més generosa comunió amb la salvaguarda de la pròpia identitat ètnica, cultural i personal.
La socialització, sense privilegis.
La real superació, econòmica i social de les classes que hi són, amb vista a l’aparició de la sola classe humana.
7. EL TESTIMONI COHERENT
Ser el que s’és. Parlar del que es creu. Creure el que es predica. Viure el que es proclama. Fins a les últimes conseqüències i en les menudeses diàries.
La disposició habitual per al testimoni del martiri.
8. L’ESPERANÇA UTÒPICA
Històrica i escatològica. Des del avui per al demà. L’esperança creïble dels testimonis i constructors de la resurrecció i de el Regne.
Es tracta d’utopia, la utopia de l’Evangeli. L’home nou no viu només de pa; viu de pa i d’utopia.
Només homes nous poden fer el món nou. Penso que aquests trets corresponen als trets de l’Home Nou Jesús. Així de utòpicament va viure Ell; això va ensenyar a Betlem, a la Muntanya i en la Pasqua; així ens configura treballosament el seu Esperit, vessat en nosaltres.
Publicat en el llibre “Experiència de Déu i passió pel poble. Escrits Pastorals”, el 1983.
El 1978, la Facultat de Teologia de Catalunya, per commemorar el seu 25è aniversari, va decidir per unanimitat del seu claustre acadèmic nomenar Doctor Honoris causa al bisbe Pere Casaldàliga. Però hi va haver un veto de l’Arquebisbe local, adduint que Casaldàliga no era teòleg sinó poeta.
El teòlog benedictí Lluís Duch va escriure: “Casaldàliga no ha estat reconegut oficialment com a teòleg: per a ell potser sigui una sort; per a la institució hagués pogut significar la possibilitat de reconèixer un profeta a la seva pàtria”.
Amb aquest motiu vaig escriure un llarg article sobre la teologia poètica de Casaldàliga que li vaig fer arribar.
Casaldàliga contempla el bell món indígena (l’Araguaia, les garses blanques, el llogaret dels indis Tapirapé ..) bestreta de la Terra sense Mals, ara destruïda pels maleïts latifundis i l’Imperi. Anomena a Romero “Sant Romero d’Amèrica” i li diu a Pere que deixi la cúria. Viu la passió i la creu amb el poble, tem que el matin de peu, puja i baixa del Carmel, sense tenir res, ni portar res, no es cansa d’esperar el Regne. Veu al Ressuscitat a la vora de la mar de Tiberíades, amb les nafres i les brases del pa enceses. Viu sota el vent de l’Esperit i es presenta al Pare amb el cor ple de noms.
Casaldàliga no sabia res del que havia passat a Barcelona i va agrair el meu article. Posteriorment ens varem trobar diverses vegades a Bolívia i una altra a São Paulo en una reunió de bisbes i teòlegs llatinoamericans promoguda per ell.
Casaldàliga ha estat un bon pastor, un místic, profeta i poeta, teòleg dels pobres, d’aquest vuitè sagrament que l’Esperit administra: la veu del Poble! Potser això últim és el que a alguns els costa reconèixer.
Aquesta és una consulta sobre el “paper” de Déu davant la pandèmia de la COVID19. Es va rebre al portal teològic amic servicioskoinonia.org. Creiem que el punt de vista que aporta et pot resultar interessant en els dies que estem vivint.
«Si us plau, m’ajudaria molt si em poguéssin indicar alguna reflexió o lectura que m’il·lumini en el següent dilema:
A una família cristiana un dels seus membres es contagia de Coronavirus. Ho passa malament i arriba a anar a la UCI, però finalment es cura i torna a casa sa i estalvi; tota la família dóna gràcies a Déu per la seva misericòrdia, per la seva bondat i per haver tingut cura del seu parent.
A la família veïna, però, també cristiana, un dels seus membres contrau el Coronavirus i, malauradament, mor al cap d’uns dies. Afligits i plens de dolor, no donen gràcies a Déu.
Algú d’una tercera família pensa però, que ‘cal donar gràcies a Déu per tot’.
Com es pot explicar senzilla i teològicament que Déu és misericordiós i bondadós amb TOTS, sempre?»
Hola, amic, salutacions cordials.
Mira, els tres casos que planteges estan dins d’un mateix supòsit: allà dalt hi ha Déu, que ho veu, ho sap i ho pot tot, i per tant podria evitar-nos qualsevol mal. Aquest «supòsit» és el que filosòficament anomenem «teisme»: una forma d’entendre la Realitat, que inclou un segon pis, un món sobrenatural paral·lel, el cel, en el que habita un Ens suprem, creador, governador del món, al qual els grecs van anomenar Theos … paraula que es va transformar en Deus en llatí, i després en Déu en català. Per això parlem de «teisme». La teva consulta està doncs plantejada «dins d’aquest marc de comprensió» que dones per descomptat, el teisme.
Doncs bé, fixa’t, resulta tan difícil respondre a la teva pregunta, que, de fet, la humanitat no ho ha aconseguit fins ara, i són ja uns sis els mil·lennis que portem fent-nos acompanyar per Theos. Els filòsofs antics -alguns, fins i tot, cristians- ja se la plantejaven fa mil cinc-cents anys en els mateixos termes que avui. El seu dilema era:
Suposem que Theos-Déu és totpoderós i bo:
– Si pot lliurar-nos del mal i no ho vol fer, és que no és bo;
– i si vol lliurar-nos-en, però no ho pot fer, és que no és totpoderós.
Els filòsofs no han trobat la resposta i per això s’ha parlat tradicionalment «del misteri del Mal». Perquè no és un problema, sinó un Misteri; els misteris, en realitat, no es poden resoldre; són inabastables per a la nostra raó; només una «fe» religiosa pot intentar-ho.
Vegem-ho llavors als ulls de la fe tradicional.
Per a alguns, tindria raó la tercera família, perquè la fe ens assegura que Déu ens estima malgrat tot, encara que no ho sembli, fins i tot encara que ens enviï la mort amb la COVID. Per a la fe tot és possible, perquè creure en Déu, significa confiar en ell, cegament, passi el que passi, sembli el que sembli. La fe és una afirmació voluntariosa de la confiança, tossuda, contra tota evidència. La fe teista és un recurs valuosíssim de la naturalesa humana, perquè ens transforma i ens dóna una fortalesa indestructible. No hi ha res impossible per a qui té una fe teista: Déu, sempre estarà amb aquesta persona, amb aquesta comunitat o amb aquest poble.
Aquesta tercera família, té més fe que tu, que dubtes i que et fas preguntes? No, simplement té una fe «teista». Ha recorregut a aquest recurs, i li va bé. Tu també podries fer-ho.
És aquesta «fe en Déu malgrat tot» la resposta que busques al problema del mal? Tingues en compte que segurament no hi ha una única resposta … n’hi ha moltes. I cap és «obligatòria», ni definitiva.
De fet, fa força temps que hi ha bastants cristians que pensen que el teisme, aquesta forma d’entendre la realitat, que diu que hi ha per allí dalt un Ésser Totpoderós i Omniscient que ens cuida i ens protegeix fins i tot amb àngels de la guarda, no seria la millor manera d’imaginar l’estructura i el funcionament de la realitat. Sembla una explicació feta molt a mida de la nostra imaginació. O sigui: una explicació molt nostra, molt humana (antropomòrfica, diuen): a dalt hi ha un Ésser Suprem, un Persona com nosaltres, un Pare precisament, que ho sap i ho pot tot, i ho controla tot, i, lògicament, ens protegeix .
És clar, ens preocupa que aquesta forma d’entendre la realitat -tota ella recolzant-se sobre la clau de volta d’aquesta Persona suprema allà dalt-, no resulti una explicació satisfactòria, perquè, en efecte, hi ha molts casos en què sembla que no funciona, doncs sembla que no ens protegeix. Hi ha bastants creients als que aquesta explicació «teista» no els convenç, i se senten alleujats al saber que no és l’única explicació, i que poden no creure-se-la i buscar una nova manera d’explicar la realitat: sense un segon pis, sense nivell sobrenatural o celestial, sense un Theos allà dalt/allà fora, que intervé per cuidar-nos. Són persones a les quals, pel que han reflexionat, l’explicació clàssica (aquest «teisme») els sembla increïble, com si hagués estat elaborada per a nens.
I si el que hem anomenat Déu fos l’ànima, la potència, el Misteri, la creativitat d’aquest fantàstic cosmos en el qual estem, del qual provenim i cap al que anem, però no un Algú; no un Senyor misteriós per fora o per sobre del món?
I si el cosmos, la Realitat, no tingués dos pisos?, es pregunten. I si l’explicació del món no consisteix en l’existència d’una Super-persona omnipotent i omniscient controladora en un segon pis? I si el que hem anomenat Déu fos l’ànima, la potència, el Misteri, la creativitat d’aquest fantàstic cosmos en el qual estem, del qual provenim i cap al que anem, però no un Algú; no un Senyor misteriós per fora o per sobre del món? Som la primera generació a la qual la ciència actual li ha donat uns coneixements que mai van imaginar els humans que ens han precedit. No té res d’estrany doncs que les explicacions que ells ens van transmetre ja no serveixin; eren explicacions molt perspicaces i plenes de bona intenció, però avui, a nosaltres, ens resulten endarrerides, se’ns queden curtes.
Els nostres besavis pensaven que el món tenia 6.000 anys -com els havia dit la Bíblia-. Després, quan van néixer els nostres pares, es va descobrir que estàvem dins «una» galàxia, i es va pensar que el món era aquesta galàxia. Ara sabem que potser existeixen tres-cents mil milions de galàxies, amb dos-cents mil milions d’estrelles cada una. Ara sabem que la història coneguda d’aquest cosmos no baixa dels 13.700 milions d’anys. Fa només 25 anys (1996) que hem descobert que hi ha planetes fora del nostre sistema solar. I cosmos endins, planetes com el nostre, amb capacitat d’albergar vida … potser són trilions de trilions els planetes que podrien contenir vida … (vegetal, animal, humana, espiritual, religiosa …?). També aquests ‘humans’ s’explicaran la realitat recorrent a l’existència d’un Déu que els va entregar el món i els cuida davant de qualsevol perill local?
Comencen a percebre que hi ha d’haver una explicació més gran, més desintersada, més profunda … que se’ns escapa, que només intuïm; i que és sagrada en totes les seves parts: des de les partícules subatòmiques i el mar profund de sopa quàntica que les constitueix, fins al cos global còsmic que desborda Creativitat i Misteri.
Admirant el misteri profund i bellíssim de la Realitat, de la matèria, de les estrelles, de les galàxies, de l’evolució del cosmos, del sorgiment de la Vida, de les espècies humanes, de l’entrada de la Terra (amb els humans) al nivell de la Consciència, de la reflexió, de l’espiritualitat … els científics, i molts homes i dones reflexius, percebre que hi ha d’haver una explicació més gran, més desintersada, més profunda … que se’ns escapa, que només intuïm; i que és sagrada en totes les seves parts: des de les partícules subatòmiques i el mar profund de sopa quàntica que les constitueix, fins al cos global còsmic que desborda Creativitat i Misteri.
Potser aquest fantàstic Cosmos, tan radicalment diferent d’aquell que s’ens van ensenyar quan erem nens, no necessita d’un rellotger que l’hagi muntat … ni d’un vigilant universal que supervisi qualsevol possible error (que ho sigui o que ens ho sembli a nosaltres), ni que assumeixi el càrrec de protegir la nostra espècie enfront de totes les altres -inclosa la dels desconcertants virus mutants-. Avui dia la ciència pensa que no és segur que nosaltres siguem el més important d’aquest cosmos i que no és molt raonable pensar que per sobre de tot hi ha Algú que s’encarrega de canalitzar-ho tot perquè no ens passi res dolent als humans … ni tan sols davant la COVID.
Moltes de les persones que avui dia pensen així ja no poden seguir creient amb aquella seguretat amb que els nostres avis van creure la història i el sentit del cosmos que les religions els van presentar com una doctrina de fe obligatòria sota pena de pecat mortal (!).
La veritat més certa i humil és que no tenim explicació. La ciència ens diu que «tot just estem obrint els ulls» … Encara no sabem on som: ni què és això, ni d’on ve, ni on va, o què fem nosaltres aquí, o si som només un episodi fugaç d’una aventura còsmica infinitament més gran. Moltes de les persones que avui en dia pensen així ja no poden seguir creient amb aquella seguretat amb la que els nostres avis van creure la història i el sentit del cosmos que les religions els van presentar com una doctrina de fe obligatòria sota pena de pecat mortal (!).
Estem en un moment històric realment interessant: assetjats per un virus, enlluernats per la ciència, decebuts per les nostres antigues seguretats religioses que se’ns han quedat curtes, com la roba que deixem enrere quan creixem. No és fàcil captar tot el conjunt, ni reconèixer i ubicar les limitacions del nostre coneixement. Però és possible que la contemplació del Misteri de la Realitat ens ompli de comprensió, d’humilitat i d’obertura, per seguir creient en la Vida, el Cosmos, i en la Creativitat Misteriosa en la que tot s’impregna.
Fins i tot sense tenir una resposta a la «pregunta sobre Déu, la COVID i el problema del mal», potser podem instal·lar-nos en la Pau i confiar, en comunió amb el savi Misteri Diví del Cosmos, després de fer tot el possible per controlar el Coronavirus. Encara que els seus atacs ens causen dolor i no tenim respostes per a explicar-nos el que està passant, ens podem sentir serens i confiats en aquesta comunió divina amb el Cosmos.
Setmana Santa. De nit, immensa, la lluna plena entre els arbres frondosos de Luciara. I ràfegues de pluja i un silenci colpidor. Bancs de peixos remunten l’Araguaia i la pesca es va fent, aquests dies, com un joc fàcil. Anem a celebrar el Sopar del Senyor.
«Al meu presbiteri», dispers, cada sacerdot és enmig de les seves comunitats, tots lluny. Jo, bisbe malgrat tot, amb ells, amb tot aquest poble de Déu al camp. Cristià com tots; volent ser-ho. Bisbe de tots ells. Aquesta és la meva heretat en aquesta pàtria que m’ha assignat l’Esperit.
Aquí, a Luciara, he consagrat avui els sants olis. Diguem que allà on hi ha el bisbe, està també la seva catedral.
Un noi, ja home, em pregunta en nom dels seus companys si “fa mal” jugar a cartes avui, a casa, només per passar el temps, en aquesta total abstinència de bars, billar i música. Amb el peix de l’abstinència -aquí tan a l’abast de la mà- es menja també avui ritualment la patata dolça i la carabassa, banyades en llet de coco.
La canalla -amb les espelmes i els mosquits, els tolls i la tènue llum dels carrers- i altres ja menys nois també omplen el viacrucis de carrer.
La Vetlla Pasqual serà a la vora de l’Araguaia. Una alta foguera sota la lluna íntegra. L’aigua del riu en un pot dels indis Karajá, el ciri i les espelmes, la llum de Crist i la seva Eucaristia, la nova Pasqua, la nostra Pasqua. He dut la comunió a onze malalts o impossibilitats, ja en el llindar de la pau diversos d’ells. I demà serà «aquell dia que el Senyor va fer», per sempre.
La solitud i la simplicitat tornen la fe accessible. I el mal de món fa la Pasqua apassionadament desitjable.
En aquesta paret crua de casa nostra -també els fulls de palmera envellits i els ratpenats-, el Crist de Dalí, com vist des del Pare, s’abalança, ofert, sobre el món. I el món és un caos de núvols, potser de mar, retrat de la creació primera; però ja trenca en ell -avançant el Dia- la llum del Ressucitat. Una altra llum, potser la de la fe, ve del món i allarga generosament el braç esquerre de Crist en una ombra inacabable, com el perdó, com la caritat.
A la vora de l’Araguaia hem beneït el foc nou de la Pasqua i l’aigua baptismal. La lluna ens ha presidit com una immensa lluerna. I en la processó d’espelmes i cants i el pot karajá hem anat fins a l’església per celebrar l’eucaristia de la Vigília més gran.
Jo portava el ciri pasqual, per aprendre a ser diaca servidor, potser. De sobte, una ràfega de vent ha apagat el ciri i gairebé totes les espelmes. Però al meu costat, com un símbol evangèlic, una nena molt petita seguia amb la seva espelma encesa, i ha tornat la llum al bisbe i a tota la comunitat.
Jo hauria d’estar aquí … i ho estic: amb tota la meva ànima. Aquesta petita Església de São Félix de Araguaia et té molt present, germà. Ets visible a la meva habitació, a la capella del pati, a la nostra catedral, a moltes comunitats, al Santuari dels Màrtirs de la “Caminada” Llatinoamericana. Fins i tot quan cau un mango sobre la teulada em recordo de l’ensurt que senties quan queien els mangos sobre el teu retir de l’Hospitalito.
El mes de març de 1983 jo escrivia al meu diari:
“No aconsegueixo entendre de cap manera, o ho entenc massa: La fotografia del màrtir Monsenyor Romero amb Joan Pau II, en uns cartells més que normals per a la visita de el Papa, ha estat prohibida per la comissió mixta Govern-Església d’El Salvador. La imatge del màrtir fa mal. Al Govern, perseguidor i assassí; i és natural que li faci mal; que faci mal a certa Església … també és natural, tristament natural”.
De totes maneres, nosaltres, aquí, en aquest racó del Mato Grosso, i molts cristians i no cristians d’Amèrica i del Món, celebrarem una altra vegada, aquest mes de març, el martiri de Sant Romero, pastor bo d’Amèrica Llatina.
A nosaltres la teva imatge ens conforta, ens compromet i ens uneix; com una versió entranyable del Bon Pastor Jesús.
Has ressuscitat en el teu poble, que no permetrà que l’imperi i les oligarquies segueixin sotmetent-lo, ni es deixarà endur pels revolucionaris penedits o pels eclesiàstics espiritualitzats.
I ara estem aquí, milions, de moltes maneres, celebrant el jubileu del teu testimoni definitiu, aquella homilia de sang que ningú farà callar. Tu tens poder de convocació, un poder macroecumènic de sant dels catòlics i dels evangèlics i fins i tot dels ateus. Estem aquí celebrant, reparant, assumint. Tu ets molt comprometedor, com Jesús de Natzaret: aquest Jesús històric que tantes vegades se’ns difumina en dogmatizacions hel·lenístiques i en espiritualismes sentimentals, el Jesús Pobre solidari amb els pobres, el Crucificat amb els crucificats de la Història.
Tenies raó, i això volem celebrar també, amb goig pasqual. Has ressuscitat en el teu poble, que no permetrà que l’imperi i les oligarquies segueixin sotmetent-lo, ni es deixarà endur pels revolucionaris penedits o pels eclesiàstics espiritualitzats. I ressuscites en aquest Poble de milions de somiadors i somiadores que creiem que un altre món és possiblei que és possible una altra Església.
Perquè així, com va avui, Romero germà, ni va el Món, ni va l’Església. Continuen les guerres, ara fins i tot les preventives; continua la fam, l’atur, la violència -de l’estat o de la torba enbogida-; continuen les falses democràcies, el fals progrés, els falsos déus que dominen amb els diners i la comunicació, amb les armes i la política.
Hem passat de la Seguretat Nacional a la seguretat del capital transnacional i de les dictadures militars a la macro dictadura de l’imperi neoliberal.
I continua havent-hi molta Església muda. Hem passat de la Seguretat Nacional a la seguretat del capital transnacional i de les dictadures militars a la macro dictadura de l’imperi neoliberal.
Són 25 anys també de la Conferència de Puebla. Aquells rostres, Romero, que són el propi rostre del Jesús “destazado”, s’han multiplicat en nombre i en deformació. Aquelles revolucions utòpiques -belles i atabalades com una adolescència de la Història- han estat traïdes per uns, menyspreades olímpicament per altres i segueixen sent enyorades d’una altra manera, més “suaument”, en major profunditat personal i comunitària- per moltes i molts dels que estem aquí, amb tu, pastor de l'”acompanyament”, company de plors i de sang dels pobres de la Terra. Com necessitem avui que ensenyis als pobres a “acord-par-se” en solidaritat, en organització, en tossuda esperança!.
Sempre em va admirar en tu l’aliança de la disciplina amb la llibertat, de la pietat tradicional amb la Teologia de l’Alliberament, de la profecia més agosarada amb el perdó més generós.
Amb tu, deia el mestre màrtir Ellacuría, “Déu ha passat per El Salvador“, per tot el nostre món. I el teòleg de frontera José María Vigil ha fet de tu 3 rotundes afirmacions que són, més que veritats per creure, desafiaments d’urgència per assumir:
• Romero: símbol màxim de l’opció pels pobres i de la teologia de l’alliberament.
• Romero: símbol màxim del conflicte de l’opció pels pobres amb l’Estat.
• Romero: símbol màxim del conflicte de l’opció pels pobres amb l’Església institucional.
No és que deixessis de ser “institucional” i ben comportat. Sempre em va admirar en tu l’aliança de la disciplina amb la llibertat, de la pietat tradicional amb la Teologia de l’Alliberament, de la profecia més agosarada amb el perdó més generós.
Eres un sant fent-se, en constant procés de conversió. De tu s’ha repetit edificadamente que eres un bisbe convertit. Amb Déu i amb el Poble, sense dicotomies. “Jo, deies, he d’escoltar què diu l’Esperit per mitjà del seu Poble …”.
Tu ens avises que “aquell que es compromet amb els pobres ha de recórrer el matexi camí dels pobres: ésser desapareguts, ésser torturats, ésser capturats, aparèixer cadàvers”.
La teva homilia del 23 març de 1980, vigília de la oblació total, la vas titular precisament així: “L’Església al servei de l’alliberament personal, comunitària, transcendent”.
Et recordem tant perquè et necessitem, Romero, germà exemplar.
Tu ens animes, segueixes predicant-nos l’homilia de l’alliberament integral. Segueixes cridant “cessi la repressió”, a totes les forces repressives a la Societat, a les esglésies, a les Religions. Ens avises que “aquell que es compromet amb els pobres ha de recórrer el matexi camí dels pobres: ésser desapareguts, ésser torturats, ésser capturats, aparèixer cadàvers”, i ens recordes que, comprometent-nos amb les causes dels pobres, no fem més que “predicar el testimoni subversiu de les benaurances, que li han donat volta a tot”.
Confiaves -i no et volem defraudar- que “mentre hi hagi injustícia hi haurà cristians que la denunciïn i que es posen de part de les seves víctimes”.
La teva sang, com demanaves, és veritablement “llavor de llibertat”.
La teva memòria no és simplement l’enyorança o un culte sagrat que queda a l’aire de l’encens. Volem que sigui, ho farem, un compromís militant, una pastoral d’alliberament.
El nostre teòleg, el teòleg dels màrtirs, Jon Sobrino, resumeix la tasca evangelitzadora i política que, per fidelitat a la vostra memòria, el Regne ens exigeix avui: Afrontar la realitat amb veritat; analitzar la realitat i les seves causes; treballar pel canvi estructural; dur a terme una evangelització madura, alliberadora, crítica i autocrítica; construir l’Església com a poble de Déu; dur esperança a aquest poble que pateix tant …
Aquesta setmana del teu jubileu, a San Salvador, acabarà sent un sínode popular, una trobada d’aspiracions i compromisos dins d’aquest procés conciliar que estem vivint, una gran vetlla pasqual al voltant de tu i de tantes i tants testimonis fidels, coneguts o anònims, però tots lluminosos en el Llibre de la Vida, seguidors fins a la fi del Suprem Testimoni Fidel.
Seguirem parlant, germà Romero. Cada dia. Tu acompanyant-nos, des de la Pau total, pel camí ardu i alliberador de l’Evangeli. Tantes vegades ens sentim com els deixebles d’Emaús, defraudats, sense rumb, perquè “pensàvem que …”
“Estem una altra vegada en peu de testimoni”, et deia jo en el poema aquell. I estem de veritat. Som del gran Fòrum Social Mundial, amb l’Evangeli i pel Regne, cap a un altre Món possible, cap a una altra Església -d’Esglésies unides i alliberadores-, cap a una altra Pàtria Gran, la Nostra Amèrica del Carib i del Sud i de l’entranyable Amèrica Central; amb un Nord altre, germà també per fi, desimperializat.
Ens anuncien la V Conferència Episcopal Llatinoamericana, possiblement per a 2007 i esperem que sigui a Amèrica Llatina. Ajuda a preparar-la, germà. Feu celestials hores extres tots els sants i santes de la nostra Amèrica perquè aquesta Conferència sigui un Medellín, i actualitzat.
Seguirem parlant, germà Romero. Cada dia. Tu acompanyant-nos, des de la Pau total, pel camí ardu i alliberador de l’Evangeli. Tantes vegades ens sentim com els deixebles d’Emaús, defraudats, sense rumb, perquè “pensàvem que …”
La teva carta, Romero, que guardem en el nostre arxiu, timbrada com “relíquia”, diu així:
Estimat germà en l’episcopat:
Amb profund afecte li agraeixo el seu fraternal missatge per la pena de la destrucció de la nostra emissora.
La seva calorosa adhesió encoratja considerablement la fidelitat a la nostra missió de continuar sent expressió de les esperances i angoixes dels pobres, alegres per córrer com Jesús els mateix riscos, per identificar-nos amb les causes justes dels desposseïts.
A la llum de la fe, sentim estretament unit en l’afecte, en l’oració i en el triomf de la Resurrecció.
Oscar A. Romero, Arquebisbe
La teva última paraula escrita, i signada amb sang, no podia ser més cristiana.
Estimat Sant Romero d’Amèrica, germà, pastor, testimoni:
Tu vivies i donaves la vida perquè creies de veritat en “el triomf de la Resurrecció”. Ajuda’ns a creure de veritat en aquest triomf, per viure i donar la vida com tu, amb els pobres de la Terra, seguint al Crucificat Ressuscitat Jesús.
Pere Casaldàliga, 24 març 2005
[La carta original, en castellà, la podeu baixar lliurament a la secció “Cartes i Circulars” de la nostra pàgina: AQUÍ]
Teo-poeta de la liberación e intelectual compasivo
Pedro Casaldáliga fue “poeta de vida y palabra consustanciadas”, como le definiera el poeta y catedrático de Estética en la Universidad de Barcelona José María Valverde, y “teo-poeta de la liberación”, como lo califico yo, creo que certeramente, junto con Rubem Alves y Ernesto Cardenal. Fue esteta de la palabra encarnada, maestro del bien decir, que en él es “ser” “vivir”, y “hacer”. Su poesía no es evasiva, sino que hace pie en la realidad, está transida de indignación y de dolor por la injusticia y el hambre que sufría -y sigue sufriendo- la mayoría de la población mundial.
Era un revolucionario universalista, que creía “en la Internacional de las frentes levantadas, de la voz de igual a igual y de las manos entrelazadas” y acompañó las revoluciones producidas en América Latina, incluso con su presencia física, como en el caso de la Revolución sandinista.
Analizó la realidad con los ojos de los pobres, ojos, que como él dice, “ven con otra luz”. Fue la luz que le llevó a criticar el neoliberalismo, al que calificó de “la gran blasfemia del siglo XXI”. Pero no se quedó en la crítica y la denuncia, sino que en plena era neoliberal fue “obrero de la utopía” de Otro Mundo Posible, en sintonía con la propuesta del Foro Social Mundial, que celebró precisamente siete encuentros en Brasil. Utopía de la liberación, que no consideraba un ideal irrealizable, sino la meta que puede lograrse a través del compromiso por el camino de la “esperanza contra toda esperanza”.
Fue también un profeta de ojos abiertos que despertó las conciencias adormecidas de muchos ciudadanos y ciudadanas conformistas y de cristianos y cristianas que, al decir del escritor francés Georges Bernanos, son “capaces de instalarse cómodamente bajo la cruz de Cristo”. Era un revolucionario universalista, que creía “en la Internacional de las frentes levantadas, de la voz de igual a igual y de las manos entrelazadas” y acompañó las revoluciones producidas en América Latina, incluso con su presencia física, como en el caso de la Revolución sandinista.
Se enfrentó y desnudó a los grandes sistemas de dominación con solas la palabra y la ejemplaridad de vida.
Casaldáliga fungió como intelectual crítico, inconformista y compasivo con las víctimas del colonialismo, el capitalismo, el patriarcado, la aporofobia y la explotación de la Tierra. Fue, sin duda, uno de los más lúcidos intelectuales de América Latina, que ofreció narrativas alternativas a los relatos oficiales del sistema, construyó espacios de con-vivencia y de diálogo simétrico en vez de campos de batalla y monólogos, desestabilizó el (des)orden establecido y revolucionó las mentes instaladas. Fue crítico de todos los poderes: político, religioso, económico, incluidos los poderes ocultos de la “Santa Sede”, hasta tener la osadía de pedir al Papa Juan Pablo II que abandonara el Vaticano y siguiera la senda del Evangelio. Se enfrentó y desnudó a los grandes sistemas de dominación con solas la palabra y la ejemplaridad de vida.
Otras de sus opciones fundamentales fue la ecología, siguiendo al ecologista Francisco de Asís. Junto a su colega y entrañable amigo Tomás Balduino, obispo de Goiás, creó la Comisión Pastoral de la Tierra en la Conferencia Episcopal Brasileña, que apoyó las luchas y reivindicaciones del Movimiento Sin Tierra (MST). Reclamó el derecho de los pueblos originarios, los primeros ecologistas, a su territorio, del que se apropiaron los terratenientes, que los explotan sin mostrar compasión alguna con la tierra ni con sus legítimos moradores. Exigió el reconocimiento de los derechos de la Madre Tierra (Pachamama), que los pueblos originarios consideran sagrada y con la que forman una comunidad eco-humana. La mejor representación simbólica de su conciencia ecológica fue la Misa de la Tierra Sin Males.
Espiritualidad contra-hegemónica
Misionero al servicio de los sectores más vulnerables de la sociedad, místico solidario con los procesos revolucionarios, contemplativo en la liberación, obispo en rebeldía e insurrección evangélica, pastor al servicio del pueblo.
En la esfera religiosa destacó como misionero al servicio de los sectores más vulnerables de la sociedad, místico solidario con los procesos revolucionarios, contemplativo en la liberación, obispo en rebeldía e insurrección evangélica, pastor al servicio del pueblo. Vivió una espiritualidad contra-hegemónica y anti-imperial. “Cristianamente -afirma- la consigna es muy clara (y muy exigente) y Jesús de Nazaret nos la ha dado…: contra la política opresora de cualquier imperio, la política liberadora del Reino. Ese reino del dios vivo, que es de los pobres y de todos aquellos y aquellas que tienen hambre y sed de justicia. Contra la agenda del imperio, la agenda del Reino”. Predicó el Reino de Dios en lucha contra el Imperio y criticó ala Iglesia “cuando no coincide con el Reino”.
Padres y madres de la iglesia Latinoamericana
Casaldáliga siguió la senda de los obispos que José Comblin llama “Padres de la Iglesia de América Latina”, que pusieron en práctica el Pacto de las Catacumbas firmado por cuarenta obispos en la catacumba de Santa Domitila de Roma en noviembre de 1965 durante la cuarta sesión del Concilio Vaticano II, al que luego se adhirieron más de quinientos. Optaron por una Iglesia pobre y de los pobres, denunciaron las dictaduras, fueron perseguidos, pusieron en riesgo sus vidas y algunos fueron asesinados convirtiéndose en mártires, como monseñor Romero, José Gerardi, Angelelli… Fueron sometidos a procesos judiciales, vigilancia policial, investigaciones inquisitoriales por parte de las Congregaciones del Vaticano, sufrieron condenas e incluso fueron destituidos de sus funciones episcopales.
Al final del libro me pregunto si ha habido y sigue habiendo “Madres de la Iglesia de Amerindia” y respondo afirmativamente, si bien no son reconocidas como tales. La falta de reconocimiento es la mejor prueba de la pervivencia del patriarcado incluso en el cristianismo liberador.
“Mis causas son más importantes que mi vida”
Pedro Casaldáliga afirmó en reiteradas ocasiones: “Mis que sus causas son más importantes que mi vida”. Y así fue. En el libro dedico un capítulo extenso a dichas causas entre las que destaco cinco que considero las más importantes:
1) La causa de las comunidades afrodescendientes, indígenas y campesinas, sometidas al colonialismo, racismo y capitalismo salvaje. Su Misa de la Tierra Sin Males es la mejor expresión de su solidaridad e identificación con los pueblos indígenas. Su Misa de los Quilombos constituye el mejor reconocimiento de la dignidad de los pueblos afrodescendientes sometidos a esclavitud desde siglos y todavía hoy, de la defensa de su identidad cultural y religiosa y de sus territorios
2) La causa de las mujeres discriminadas por ser mujeres, por ser pobres, por pertenecer a las clases populares, culturas y etnias originarias, despreciadas y sometidas a violencia por el patriarcado político y religioso hasta llegar a los feminicidios, y por practicar espiritualidades y religiones que no se corresponden con las llamadas “grandes religiones”. Hizo suya la causa de las mujeres campesinas, indígenas, negras, prostitutas, cuya marginación social denunció.
3) La causa de la Tierra, considerada sagrada por las comunidades indígenas, sujeto de derechos y no venal.
4)La causa del diálogo interreligioso, intercultural, e interétnico. No impuso su fe, ni afirmó que la religión cristiana fuera la única verdadera, sino que respetó y compartió las cosmovisiones, espiritualidades y sabidurías de las comunidades originarias, dialogó con ellas sin arrogancia ni complejo de superioridad y sin establecer jerarquías, al tiempo que reconoció a sus deidades.
5)La causa de los mártires, empezando por el protomártir del cristianismo Jesús de Nazaret y siguiendo por el padre Joâo Bosco, asesinado en su presencia por la policía, monseñor Romero, arzobispo profético de San Salvador, a quien declaró santo en el memorable poema “San Romero de América, Pastor y Mártir Nuestro”, y por el martirio colectivo de los “indios crucificados”, sobre el que escribió un dramático y denunciante artículo en la Revista Internacional de Teología Concilium en 1983.
Sus textos, apoyados en la autenticidad de su vida son, a mi juicio, la mejor respuesta a dicho giro político ultraderechista y constituyen la base para la propuesta de una alternativa de una democracia radical.
Casaldáliga es uno de los símbolos más luminosos del cristianismo liberador en pleno auge de los movimientos religiosos fundamentalistas que están cambiando el mapa religioso y político de América Latina. Se ha convertido en faro iluminador en la oscuridad del presente y en pleno protagonismo de la extrema derecha política a nivel local y global, que está cambiando el mapa político y constituye una amenaza para la democracia. Sus textos, apoyados en la autenticidad de su vida son, a mi juicio, la mejor respuesta a dicho giro político ultraderechista y constituyen la base para la propuesta de una alternativa de una democracia radical, es decir, participativa, de base y en todos los ámbitos: ético, político, económico, social, laboral, cultural, educativo, ecológico, etc.
Ignacio Ellacuría dijo: “Con Monseñor Romero Dios pasó por El Salvador”. Yo me atrevo a afirmar: “Con Pedro Casaldáliga ‘el Dios de todos los nombres’ pasó por Brasil”.
Utilitzem 'galetes' per garantir que us donem la millor experiència al nostra lloc web. Si continueu uilitzant aquest lloc, assumirem que hi esteu d'acord.D'acordPolítica de privadesa
Recent Comments