Aquestes són algunes de les actituds profundes, urgents i necessàries, que sorgeixen d’una altra visió sistèmica, totalment ecològica i que poden ajudar a salvar la vida i el planeta. Les cimeres o els lleugers compromisos entre països obliden que és necessari un canvi de paradigma, un canvi de marc de pensament, un profund canvi de sistema.
1. SUPERAR L’AMBIENTALISME
En general, moltes persones, empreses, ONGs i Governs estan preocupats/as per l’ambient, per l’ecologia; són el que en solem dir «ambientalistes»: estan compromesos amb cuidar l’ambient, la natura, el planeta… a aquesta actitud l’anomenem «ambientalisme», que afortunadament ha anat creixent en els anys passats. Però ara se’ns demana anar més enllà de l’ambientalisme i passar a una actitud d’«ecologia integral»… Quina és la diferència entre les dues actituds?
L’ambientalisme, una actitud ecològica incompleta
Els estrictament «ambientalistes» actuen com a bombers, apagant focs: avui demanen que un parc sigui declarat nacional, demà protesten contra la construcció d’una resclosa, demà passat contra una mina… Està molt bé el que fan, i és necessari fer-ho, però no n’hi ha prou, només això no resol els problemes; simplement en cura alguns símptomes, posa pedaços, però permet que el problema principal, la causa més profunda, continuï.
Els Pobles Indígenes són un exemple de canvi de paradigma. De vida Humana que es confon amb el Planeta.
Aquest ambientalisme superficial identifica els problemes en allò que impedeix el funcionament de la «societat moderna desenvolupada» (esgotament o contaminació dels recursos, desastres…). Confia que les solucions tecnològiques podran mantenir els danys dins de límits suportables. No qüestiona el mite del desenvolupament il·limitat, del creixement econòmic constant…
Mentalment, l’ambientalisme continua dins del sistema, és deutor de la mateixa mentalitat que ha causat els problemes ecològics. Proposa una política de solucions que no tallen el mal d’arrel, sinó que simplement tracten d’alleujar les seves conseqüències, i així el prolonguen…
És a dir, mentalment, l’ambientalisme continua dins del sistema, és deutor de la mateixa mentalitat que ha causat els problemes ecològics. Proposa una política de solucions que no tallen el mal, sinó que simplement tracten d’alleujar les seves conseqüències, i amb això ho prolonguen…
L’actitud ecològica radical
Una altra actitud és la radical, perquè vol anar a l’arrel del problema. Els diversos corrents ecològics que aquí s’agrupen coincideixen a identificar aquesta arrel en les idees i representacions que han possibilitat la depredació de la natura i han portat al món occidental cap a l’autodestrucció. Aquesta és l’arrel del problema, perquè és l’arrel del sistema que l’ha causat.
Per això, aquests ecologistes proposen lluitar per un canvi en les idees profundes que sostenen la nostra civilització i configuren la nostra forma de relació amb la natura, relació que ens ha portat al desastre actual i a la possible catàstrofe inminent.
L’actitud ecològica radical implica una crítica als fonaments culturals d’Occident. Qüestiona fonamentalment:
a) La primacia absoluta que donem als criteris econòmico-materials per a mesurar la felicitat i el progrés; la creença en la possibilitat d’un creixement constant i il·limitat tant en economia com en comoditats i en població humana, com si no hi hagués límits o no els estiguéssim ja sobrepassant;
b) La creença que la tecnologia i el creixement solucionaran tots els problemes;
c) L’absurd d’una economia que tot el quantifica menys els costos ecològics, i sobretot, la ignorància crassa sobre la complexitat de la vida, la sacralitat de la matèria i la força espiritual de l’Univers.
Si no erradiquem la manera de pensar que és la causa que estiguem destrossant el planeta, no serviran de molt les actituds ambientalistes, apagant els focs causats per aquesta mentalitat.
Aquesta forma tradicional de pensar, aquest vell paradigma, que té arrels filosòfiques i fins a religioses, és el que ens ha posat històricament en guerra contra la natura, contra la biodiversitat, contra els boscos, els rius, l’atmosfera, els oceans…
Només canviant aquesta vella manera de pensar ens podrem reconciliar amb el planeta. Si no erradiquem la manera de pensar que és la causa que estiguem destrossant el planeta, no serviran de molt les actituds ambientalistes, apagant els focs causats per aquesta mentalitat, deixant que segueixi en peus la mentalitat vella, fent desastres ecològics tots els dies.
Incendi a la regió de l’Araguaia provocat per a cremar la selva i “obrir” noves àrees per al bestiar.
Una visió holística
Tot això és una visió nova, no antropocèntrica, sinó holística: mirem ara des del tot (natura), i no des de la part (l’ésser humà).
I creiem en la primacia del tot sobre la part. L’ésser humà necessita de la Natura per a subsistir, la Natura funciona molt bé sense l’ésser humà.
L’humanisme clàssic postulava que l’ésser humà era l’únic portador de valors i significat, i que tota la resta era matèria bruta al seu servei… Ha estat una visió greument equivocada, que ens ha posat en contra de la natura, i que ha de ser erradicada.
Només si abordem una «reconversió ecològica» dels nostres estils de vida, de la nostra mentalitat, fins i tot de la nostra espiritualitat… estarem en capacitat de «tornar a la nostra Casa Comuna», a la Natura, de la qual, indegudament, ens vam autoexiliar en algun moment del passat.
Captar aquests motius més profunds, els motius que van a l’arrel, descobrir l’ecologia com a camí integral de saviesa per a la nostra pròpia realització personal, social i espiritual, això és el que significa arribar a descobrir l’«ecologia integral». Amb ella podrem viure en plenitud la comunió i l’harmonia amb tot el que existeix, i amb tot que som, sabent-ho i assaborint-ho, d’una manera integralment ecològica, sense quedar-nos en actituds incomplertes, simplement ambientalistes, a mig camí.
Només si abordem una «reconversió ecològica» dels nostres estils de vida, de la nostra mentalitat, fins i tot de la nostra espiritualitat… estarem en capacitat de «tornar a la nostra Casa Comuna», a la Natura, de la qual, indegudament, ens vam autoexiliar en algun moment del passat.
2. ADOPTAR UNA NOVA COSMOLOGIA
El món que avui coneixem és totalment diferent del món en el qual pensàvem que estàvem. Som «éssers-en-el-món». La ciència ens ha transformat, perquè ens fa conscients que estem en un altre món. I aquest altre món no sols es diferencia en les seves dimensions (infinitament majors en espai, en temps), sinó en la seva història, i sobretot en la seva naturalesa i en la seva complexitat. És «un altre món». I per això, nosaltres, que som part i fruit d’aquesta nova visió del món, som una altra cosa que el que pensàvem.
Des d’aquesta nova visió que la ciència fa possible avui dia –per primera vegada en la història de la humanitat– cal ara «re-convertir-ho tot», replantejar i reformular tot el que fins ara crèiem: la nostra idea del món, del cosmos, de la matèria, de la vida, de nosaltres mateixos, de l’espiritualitat… Tot és diferent des de la nova visió.
Ens hem de reinventar, reconvertint-ho tot, des de la nova visió de l’ecologia integral.
3. TENIR UNA NOVA VISIÓ DEL MÓN
Només hi ha un arbre genealògic en aquest planeta, que agrupa i inclou a tots els éssers vius (inclosos els humans).
Les persones i la societat són deutores de la visió tradicional del món, que el concebia com un aglomerat d’objectes (no com una comunitat d’éssers vius ni, molt menys, com un quasi-organisme viu).
Durant els últims segles ha estat totalment dominant la divisió cartesiana de la realitat en coses materials, extenses (físiques, inanimades, materials, organitzades mecànicament) i entitats espirituals, pensants, amb consciència, incorpòreas.
Allò extens estaria compost de matèria, aquesta realitat física compacta, inanimada, passiva, sense vida, estèril per si mateixa. Els animals mateixos no deixarien de ser màquines ben organitzades, però desproveïdes d’entitat mental o espiritual. Tot serien objectes, tot un món d’objectes, en el qual estaríem decebedorament sols, sense ningú amb qui compartir-ho a part de nosaltres mateixos.
La realitat però és que només hi ha un arbre genealògic en aquest planeta, que agrupa i inclou a tots els éssers vius (inclosos els humans).
Una altra visió de la vida
La visió tradicional que hem tingut dels éssers vius és la d’éssers inferiors a nosaltres, classificats en espècies i famílies separades «creades» d’una manera fixa i estable des del principi, independents, sense parentiu. Avui les ciències ecològiques ens donen una visió totalment diferent.
Sense que sapiguem encara si la vida va brollar en el nostre planeta o va arribar aquí des de fora portada per meteorits, la veritat és que tota la vida del planeta està emparentada. És només una, perquè és la mateixa, únicament que evolucionada amb una creativitat inimaginable.
La ciència avui ens fa veure que no existeixen famílies vegetals i animals independents, que comparteixin només aparences externes… sinó que tots els éssers vius d’aquest planeta són membres d’una mateixa i única família. Només hi ha un arbre genealògic en aquest planeta, que agrupa i inclou a tots els éssers vius (inclosos els humans).
La biosfera
No és un aglomerat d’éssers vius amuntegats en la superfície d’aquest planeta. És una xarxa de sistemes, de sistemes de sistemes, interdependents, retroalimentats, que depenen d’interaccions de variables subtils que mantenen estables els equilibris dels quals depèn el benestar comú.
Vista aèria del poble de São Félix do Araguaia, on Casaldàliga va viure més de 50 anys.
4. …I UNA NOVA VISIÓ DE NOSALTRES MATEIXOS
Des de fa milers d’anys ens hem vist com «una altra cosa», com una cosa diferent de tot el que hi ha al món, un ser infinitament superior, i per això mateix amb dret de domini absolut sobre tot el que hi ha en la Terra.
Durant molt de temps, hem cregut que nosaltres veníem de dalt (de Déu), no de baix (de la Terra); de fora d’aquest món (som espirituals i immortals), no de dins… Però les actuals noves ciències cosmològiques veuen les coses d’una altra manera.
Per a entendre-ho i expressar-ho hem creat creences i mites religiosos que ho «justifiquen»: hauríem estat creats per Déu a part, en el 6è dia de la creació, «a imatge i semblança seva», només nosaltres. Nosaltres veníem de dalt (de Déu), no de baix (de la Terra); de fora d’aquest món (som espirituals, i immortals), no de dins… Però les actuals noves ciències cosmològiques veuen les coses d’una altra manera:
Som terra
No venim de fora, sinó de dins: és a dir, venim de la terra. El nostre cos està fet d’elements, d’àtoms que no són eterns, que tenen data de fabricació, que van ser elaborats per les estrelles, en l’explosió de les supernoves, que van permetre l’aparició –per primera vegada– del calci per als nostres ossos, del ferro per a la nostra sang, del fòsfor per al nostre cervell… Tot el que ha passat en aquests milers de milions d’anys d’evolució de la Terra per a fer-nos possibles a nosaltres, és la nostra pròpia «història sagrada», no sols els 4000 anys dels relats sagrats de les nostres religions.
No venim de dalt, no hem caigut del cel com un paquet ja fet i preparat, sinó que som una espècie emergent, formada per evolució a partir d’altres anteriors. Som primats, de la família dels grans simis, i som, això sí, l’única espècie que queda de les vàries del gènere homo que van fer el recorregut evolutiu d’una major encefalització, amb la qual hem accedit a un nivell de consciència i autoconsciència únic en el conjunt de la Comunitat de la Vida d’aquest planeta.
La nostra reflexió, la nostra espiritualitat, i potser l’actual secularitat i la post-religionalitat… són l’evolució de la Terra i de la Vida més enllà de l’evolució biològica i genètica, més enllà de l’evolució cultural… És la Terra, i la Vida que l’anima, qui viu i s’expressa en nosaltres i ens transcendeix.
Plantejar-nos tot això i replantejar-nos tota aquella vella manera de mirar-nos com a separats del món, com a superiors a ell, com a aliens a tot el còsmic i ecològic… significa que estem tornant a la nostra casa, a la nostra llar ecològica, d’on mai haguéssim d’haver-nos anat. És tornar a posar els peus en la Terra, en el sòl de la Vida.
El Sr. João Carlos recol·lecta llavors d’espècies natives a l’Assentament Dom Pedro, a l’Araguaia. Ell viu en la terra i per a la terra.
5. SENTIR UNA NOVA ESPIRITUALITAT
L’ecologia integral és una manera de mirar (un paradigma) que ho incorpora tot al marc de la natura: tot és considerat com a part de la natura, del món, de la realitat còsmica. També allò espiritual i el religiós? Sí, també, tot.
Tradicionalment no era així. Es considerava que allò espiritual era totalment diferent a aquest món material. Espiritual era tot allò no material, no corporal, no terrenal. Crèiem que la dimensió espiritual pertanyia a un altre món, el món celestial, o com també es deia, a allò sobre-natural. Donàvem per descomptat un dualisme, una separació radical, entre aquests dos àmbits.
Eco-Espiritualitat: experiència espiritual
L’eco-espiritualitat és una experiència d’admiració extasiada de la bellesa colpidora del cosmos percebuda com a veritable epifania del Misteri. És una experiència contemplativa transformadora, unitiva, fruitiva i alhora d’èxtasi, que ens treu de nosaltres mateixos i ens trasllada a un món inefable.
L’EE no és un saber intel·lectual, un conjunt d’idees, sinó un saber-sabor cordial, processat amb la intel·ligència eco-sensible, amb el cor.
És una experiència d’admiració extasiada de la bellesa colpidora del cosmos percebuda com a veritable epifania del Misteri. És una experiència contemplativa transformadora, unitiva, fruitiva i alhora d’èxtasi, que ens treu de nosaltres mateixos i ens trasllada a un món inefable… Acaba produint un sentit de comunió no dual (no estem separats del Misteri que ens extasia), i amb això un sentit de pertinença a la Natura, a la Terra, a la Vida, a l’Univers, al Tot Misteriós.
No es necessita apartar-se del món (tot el contrari!), ni sotmetre’s a un procés iniciàtic complicat: està a l’abast de qualsevol que es posi a la feina.
Eco-Espiritualitat i praxi
Veure i sentir d’una altra manera, ens porta inevitablement a actuar de manera diferent. Ulls que veuen, cor que sent, i mans que actuen. Sentir-nos pertanyents a la Terra ens porta a sentir-la i defensar-la com al nostre propi cos, com a la nostra Casa Comuna.
Recuperar una espiritualitat ecocentrada, lliure d’aquella mil·lenària alienació que ens ha fet sentir-nos més fills del cel que de la Terra, és l’única esperança per a salvar la Vida i el Planeta, perquè només deixarem de destruir la Terra quan sentim el seu caràcter sagrat, i ens sentim a nosaltres integralment part del seu Cos diví.
6. RECONVERTIR-NOS ECOLÒGICAMENT
Cada dia els mitjans de comunicació apel·len al «creixement econòmic», com a l’única cosa important. Créixer en renda econòmica, en diners, a costa del que sigui. És un discurs hegemònic en la nostra societat.
Com en el conte d’Andersen: és ja bastant gent la que intueix que és fals, que és precisament el contrari el que estem necessitant: no tant créixer, sinó simplement desenvolupar-nos, és a dir, organitzar-nos millor, distribuir més equitativament, i deixar de destruir el nostre propi hàbitat, cuidar el nostre nínxol ecològic, trencar amb hàbits i luxes superflus i nocius. I sobretot, canviar el patró energètic actual, a base d’energies fòssils que enverinen constantment l’aire que respirem.
Només si canviéssim molt, moltíssim, i només si ho féssim molt ràpidament, podríem evitar aquesta catàstrofe que ara mateix és el més probable. Si no ho aconseguim, o –el que és pitjor– si simplement no fem res –encara que sigui sense deixar de «parlar» del tema– la catàstrofe està garantida.
Siguem realistes i diguem la veritat: ja estem en la 6a gran extinció; en el camí cert que condueix a la gran catàstrofe. Una altra cosa és que «teòricament» poguéssim detenir-nos… La realitat és que portem una gran inèrcia que ens fa dificilíssim parar, i a sobre, no estem convençuts de la necessitat de fer-ho, ni estem disposats a assumir els grans sacrificis que això comportaria.
Només si aconseguíssim fer una reconversió socio-politico-econòmica-productiva descomunal de la nostra societat, i una transformació radical del nostre estil de vida, del nostre patró energètic i del nostre sistema de producció, podríem detenir-nos.
Només si canviéssim molt, moltíssim, i només si ho féssim molt ràpidament, podríem evitar aquesta catàstrofe que ara mateix és el més probable. Si no ho aconseguim, o –el que és pitjor– si simplement no fem res –encara que sigui sense deixar de «parlar» del tema– la catàstrofe està garantida. Continuar tenint por de dir-ho és un error, i un fals servei a la humanitat. Cal dir-ho.
La Valmeci i en Raimundo viuen a 100Km de São Félix do Araguaia de forma humil, en pau amb la natura i cuidant del Planeta.
7. PRACTICAR L’ECOLOGIA INTEGRAL
Urgeix posar en marxa un nou sistema econòmic que sigui integralment funcional a la conservació i al creixement de la Comunitat de la Vida en aquest planeta, i al Bon Viure de la humanitat en harmonia amb la nostra germana Mare Terra. Aquesta és la gran transformació que urgeix posar en marxa.
Donada la nova visió ecològica crítica a la qual avui hem arribat, és obvi que hem de canviar. Si sabem que el món no és com l’havíem imaginat; si ens percebem a nosaltres mateixos d’una altra manera; si la nostra conducta equivocada ens ha dut cap a un camí d’autodestrucció… hem de ser coherents amb aquesta nova visió ecològica: urgeix abandonar l’actual model de civilització, bolcat completament cap al «creixement econòmic», a costa de la vida –que estem destruint en la nova extinció massiva que hem deslligat–.
Urgeix posar en marxa un nou sistema econòmic que sigui integralment funcional a la conservació i al creixement de la Comunitat de la Vida en aquest planeta, i al Bon Viure de la humanitat en harmonia amb la nostra germana Mare Terra. Aquesta és la gran transformació que urgeix posar en marxa.
Amb els nous fonaments teòrics (la nova visió que la ciència ha fet possible), i amb la força interior que ens dóna la nova sensibilitat espiritual cap a la naturalesa, podem/hem de posar en marxa noves pràctiques integrades amb aquesta visió integralment ecològica. Hem d’assumir-les amb plena convicció, en la nostra pròpia vida en primer lloc, i tractar de difondre-les militantment.
Ja no hi ha temps per a discutir, només urgeix tallar radicalment l’emissió de més CO2. Cal reduir dràsticament l’ús dels combustibles fòssils.
Un canvi radical de sistema energètic
Òbviament necessitem energia per a viure, i en la Terra, i sobretot en els raigs del sol, n’hi ha més que suficient. El problema és que ingènuament, hem muntat la nostra civilització sobre l’energia del carboni, el diòxid del qual (CO₂) només molt tard hem sabut que enverina l’atmosfera i produeix l’efecte d’hivernacle, que ja està en marxa fa temps, i que avui sabem que s’accelera indubitablement: tots els anys d’aquest segle XXI són dels més calents coneguts. Ja no hi ha temps per a discutir, només urgeix tallar radicalment l’emissió de més CO2. Cal reduir dràsticament l’ús dels combustibles fòssils (petroli, gasolina, gas, carbó…) en favor d’energies netes i renovables.
Viure amb austeritat, sense luxes innecessaris, sense nivells de vida ofensius per a la immensa major part de la població mundial, que viu en la pobresa. Erradicar en mi el consumisme.
Un canvi d’estil de vida
Moltes persones, en molts llocs, fent coses petites, en tots els aspectes de la seva vida, marcaran un canvi profund en la vida d’aquest planeta i donaran principi a una civilització nova, civilització de l’austeritat compartida i del Viure Bé i en harmonia amb la Mare Terra:
• Viure amb austeritat, sense luxes innecessaris, sense nivells de vida ofensius per a la immensa major part de la població mundial, que viu en la pobresa. Erradicar en mi el consumisme. No comprar el que no necessito. No pretendre tenir «l’últim model». Zero despeses innecessàries. Retallar comoditats innecessàries i invertir-les a favor de l’ecologia.
• Utilitzar menys aigua calenta.
• Cero menjar tirat a les escombraries. No a la dieta obsessivament càrnica.
• Apagar les llums innecessàries, no utilitzar l’standby dels electrodomèstics. No comprar nous aparells quan no ens són necessaris.
• Les «cinc erres»: reutilitzar, reduir, reparar, reciclar, regular.
Es tracta d’una «reconversió ecològica», tant com d’una «revolució cultural»: tot és diferent, i és l’única sortida. El vell estil de vida és «ecocida»: si no ens convertim, ens suïcidem.
Una opció pel decreixement
El «decreixement» és una correcció de l’estil de vida que avui es fa imprescindible per a desfer part del camí recorregut en l’autodestrucció del planeta. És un tema delicat, perquè té molts enemics, ja que toca un dels «dogmes» més sensibles del sistema econòmic, el del «creixement continu, il·limitat». Però en un planeta finit, on ja hem ocupat molt del que ell necessita per a reposar el nostre consum, advocar per un creixement il·limitat resulta insostenible (suïcida fins i tot).
Continuar reivindicant el creixement il·limitat per a donar a tota la població mundial el nivell de vida actual dels països desenvolupats implicaria poder disposar de diversos planetes; però només tenim aquest. Pretendre continuar creixent d’aquesta manera és optar per autoasfixiar-nos.
La vida humil, senzilla, és clau per canviar les coses. El Sr. Antonio sempre ha viscut així.
Una nova visió, integralment ecològica
Per a una bona pràctica, dos canvis previs:
• Canvi de pensament. Ulls que no veuen, cor que no sent… Una persona que encara té la vella imatge, que encara està pensant que és un ser celestial que viu enmig d’un món de mers objectes i animals inferiors, menysprearà el món, sense adonar-se de les meravelles que li envolten enmig de la Comunitat de la Vida d’aquest planeta, i sense parar esment als misteris insondables del Cosmos del qual som part.
• Canvi d’espiritualitat. L’espiritualitat tradicional mirava només al cel dels esperits, no al món natural d’aquesta Terra, i només ens remetia a textos sagrats espirituals. Semblava que s’era tant més espiritual com més s’allunyava un d’aquesta Terra. Avui estem canviant; intuïm que l’esperit és immanent a la matèria, que el món no és enemic de l’ànima, i que podem/hem de tornar a la Terra com la nostra llar espiritual…
Aquest text és un resum de la publicació en l’Agenda Llatinoamericana de 2017.
Casaldàliga no va pretendre mai ser bisbe. Mai li va agradar la idea de formar part de la jerarquia de l’església. Per això, la seva primera reacció en rebre l’anunci del seu nomenament episcopal va ser dir “no”. Per què va acabar acceptant?
Només havien passat tres anys des que havien arribat al poblet de São Felix do Araguaia. Poc a poc estaven conseguint formar una comunitat fixa. Una “missió” del tamany de tot Portugal a l’Amazònia, al nordest de l’estat brasiler del Mato Grosso.
Casaldàliga va arribar a l’Araguaia el juliol de 1968, acompanyat per Manuel Luzón, tots dos de la Congregació de Claretians. Després d’una breu etapa a São Paulo, van arribar a l’Amazònia després d’un viatge amb camió que va durar una setmana.
Allà, però, la tasca principal d’estructurar una església estable a la regió s’enfrontà ràpidament amb la realitat: una regió de migrants que arribaven de moltes parts del Brasil atrets per les anomenades “polítiques de colonització de l’Amazònia” que el govern militar de l’època estava posant en marxa per tal “d’ocupar” l’immens territori amazònic.
Aquesta és la primera fotografia que tenim de l’arribada de Casaldàliga i del seu company claretià Manuel Luzón a la regió de l’Araguaia el 1968.
Situada a més de 1.200 km de la capital de l’estat, Cuiabá, i a altres tants de la jove Brasília, l’escassa presència del poder públic condemnava als seus habitants a l’absència de qualsevol servei sanitari, educatiu, de seguretat o que garantís els drets més essencials.
L’estructura de la propietat de la terra, caracteritzada per grans propietats (“fazendas”, en portuguès) que arribaven a tenir el tamany d’estats, configurava una societat trencada al mig: d’una banda, els grans terratinents, els seus gerents i els seus “pistolers”. De l’altra, com ens explicava el mateix Casaldàliga:
«Camperols del nord-est, procedents directament dels [estats del] Maranhão, Pará, Ceará, Piauí … o passant per Goiás. Migrants, “sense-terra”. Persones senzilles i dures, que fan camí com si això fos el seu únic destí, en una migració forçada i desorientada, amb l’hamaca de dormir a l’esquena, els molts fills, algun cavall prim i quatre estris de cuina carregats dins d’una bossa».
Pere Casaldàliga
La parella Luiz Gouveia i Eunice Dias de Paula van ser uns dels primers a arribar el 1973. Van viure amb els indígenes de Tapirapé i encara avui hi viuen. Han fet de professors bilingües al poblat indígena, ajudant en la formació dels professors indígenes i, per això, són en molta part responsables del fet que la llengua Tapirapé encara existeixi.
Arrivabem a un món sense retorn. La Missió tenia 150 mil quilòmetres quadrats de rius, savanes i selves, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’anomenada Amazònia “legal”, entre els rius Araguaia i Xingu, incloent-hi l’Illa del Bananal, l’illa fluvial més gran del món.
Sense una altra “base” eclesiàstica que la nostra casa, de 4x8m, a la riba de l’Araguaia, meravellós i enterbolit, sense saber per on començar, sense saber qui vivia a la regió, on les distàncies de totes les classes justificaven totes les indecisions.
L’única carretera que existia estava sent encara construïda, vermella i plena de pols, a la selva i a les savanes que anem creuant. El “jaguar”, materialment concret, té tot el dret de tallar-nos la carretera davant del camió.
Només hi havia un metge a la zona, no hi havia correu, electricitat, telèfon, telègraf, hi havia només 3 jeeps antics a tot el poblat i eren els únics cotxes del poble.
Pere Casaldàliga
Una esglèsia compromesa amb el poble
Aviat, els problemes de la terra, la pobresa i la violència contra els treballadors braçals i els sense terra van impactar Casaldàliga i el seu equip. Durant els primers anys, va haver d’enterrar centenars de treballadors “sovint sense nom” que havien arribat a aquella regió per mirar de sobreviure. Va ser allà, llavors, on Casaldàliga va decidir comprometre’s radicalment amb la aquella gent. Mai més tornaria a Catalunya.
Mato Grosso era, encara ho és, una terra sense llei. Algú ha dit que és l’“estat corral” del país. No hi havia infraestructures administratives, organització laboral ni inspecció. La llei era la llei del més fort. La dels diners i el 38. Nèixer, morir i matar eren els drets bàsics. Verbs conjugats amb una facilitat increïble.
Pere Casaldàliga, 1971
La construcció d’una església organitzada i estructurada va començar per atendre de les necessitats més urgents: la salut i l’educació eren la prioritat. Com fer només missa o administrar els sagraments sense comprometre’s abans amb les necessitats més dures i urgents de les famílies?
Gradualment van poder construir una petita escola (que després donaria a llum a un projecte pedagògic que es convertiria en un referent per a l’educació popular a l’Amazònia); van organitzar un centre de salut primària; van fer d’infermers i …, en aquesta acció, es van anar comprometent a favor dels sense-terra i posicionant-se clarament contra el grans terratinents.
Poc a poc, joves laics i religiosos anaven arribant a la regió i van anar formant una comunitat plural, unida i participativa; entrellaçada amb la gent, que vivia enmig les comunitats, sense càrrecs imposats ni jerarquies.
Una esglèsia que resava, celebrava missa i administrava els sagraments com qualsevol altra, però que, abans, es mostrava radicalment compromesa en defensar els més pobres: els sense terra, els “peons” i els Pobles Indígenes. Mai no hi va haver cap imposició ni intenció d’evangelitzar, en el sentit antic, arcaic i colonialista de la paraula.
La consagració sense esglèsia
Al juliol de 1971, Casaldàliga va rebre la carta del Vaticà amb el nomenament de bisbe. La seva resposta, de renúncia estricta, la va escriure al moment i la tenia a punt per lliurar al Nunci. Però, l’equip pastoral de São Fèlix i el seu amic, el també bisbe Dom Tomás Balduíno es varen reunir per tractar el tema i, junts/es, comunitàriament van decidir que Casaldàliga havia d’acceptar el nomenament com a bisbe.
Era l’única oportunitat de donar veu als sense veu; de donar a conèixer la situació d’esclavitut a les “fazendas”; l’única manera de cridar l’atenció internacional sobre un problema que Brasil amagava. Ser una “autoritat” de l’Església era l’única opció per poder denunciar tot el que estava passant i no tenir tantes represàlies dels militars. L’acceptació era necessària.
Així, per decisió assembleària, el 23 d’octubre de 1971, després de d’un intent d’assassinat que va fallar per molt poc, Pere Casaldàliga va ser ordenat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, a l’Estat brasiler del Mato Grosso, a l’Amazònia brasilera.
«A l’aire lliure, al costat del riu Araguaia», Casaldàliga va ser ordenat per Fernando Gomes dos Santos, arquebisbe de Goiania, Tomás Balduino, bisbe de la diòcesi de Goiás i l’arquebisbe Juvenal Roriz, de Rubiataba, Goiás.
Imatge d’un dels moments de l’ordenació episcopal de Casaldàliga. La celebració va ser a l’aire lliure i va assistir-hi tota la gent de São Félix do Araguaia.
Aquella nit del 23 d’octubre de 1971, la volta de les estrelles al cel, les aigües de l’Araguaia i tots els que érem allà vam presenciar una cosa nova. Un bisbe va refusar tots els símbols de poder per submergir-se totalment en la vida del poble.
Antônio Canuto. Agent Pastoral de la Prelatura de São Félix do Araguaia
A la tarja de recordació que es va repartir el dia de la seva ordenació, el Pere declarava el bisbe que seria:
«La teva mitra serà un barret de palla camperol; el sol i la llum de la lluna; la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor. El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança de la teva gent en tu. El teu anell serà fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat a la gent d’aquesta terra. No tindràs cap altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni portaràs altres guants que no siguin el servei de l’amor.»
Targeta original de record que es lliurà als presents a l’Ordenació Episcopal de Casaldàliga, al riu Araguaia, el 23 d’octubre de 1971
La primera denuncia mundial sobre la situació de l’Amazònia
El mateix dia de la seva consagració episcopal, Casaldàliga envià a tots els mitjans de comunicació brasilers un document que, poc després, es reconeixeria com “un dels més importants de la història social del Brasil”.
Més de 80 pàgines amb dades estadístiques, referències i anàlisis que demosgren la gravetat de la situació a l’Amazònia.
El document assenyalava noms d’empreses i de gerents; denunciava i exposava casos concrets i va fer possible que el Brasil conegués, per primera vegada, que hi havia treballadors esclaus, explotació i assassinats per conflictes amb la terra i amb els Pobles Indígenes.
L’impacte del document de Casaldàliga, ara bisbe, va ressonar a tot Brasil
La nit del dia vaig signar el document – “a la llum de la lluna” – vaig sortir a veure la lluna gran, respirar l’aire més fresc i oferir-me al Senyor. Aleshores vaig sentir que amb el document també podria haver signat la meva pròpia pena de mort; almenys segur que acabava de signar un desafiament.
De fet, pocs dies després va començar a arribar l’advertència d’un dels majors terratinents del Brasil, tantes vegades repetida després per molts altres propietaris de terres, també veus eclesiàstiques i ‘amics’. Em deien que hagués estat millor no entrar en aquests temes perquè ara em podrien acusar de subversiu; de fet, la policia federal ens controlava; el diputat delegat de São Felix era un agent; els terratinents em demandarien; etc.
Pere Casaldàliga
Però aquell dia va ser un punt d’inflexió: la Prelatura de São Félix do Araguaia i el seu bisbe recentment consagrat, acabaven d’optar radicalment a favor dels pobres i contra el latifundi. En cada gest, en cada paraula i en cada document.
La Prelatura de São Félix do Araguaia va ser creada el 13 de maig de 1969 per la Butlla Quo Commodius del Papa Pau VI. Va ser confiada per la Santa Seu a la cura de la Congregació dels Fills Missioners de l’Immaculat Cor de Maria (els claretians). Al principi, Pere Casaldàliga va ser nomenat administrador apostòlic d’aquesta nova “diòcesi”, fins que al 1971 va ser consagrat bisbe.
Aquestes són algunes de les claus per conèixer aquesta particular església que es convertiria en un referent mundial de la lluita per la Justícia.
1. De la mida d’un país
La Prelatura de São Félix do Araguaia ocupa una àrea de gairebé 130.000 km2 dins de l’Amazònia Legal, al nord-est de l’estat de Mato Grosso, a 1.200Km al nord de Brasília i a 2.000Km de Rio de Janeiro. Es troba situada entre dos dels grans rius brasilers que desemboquen a l’Amazones: el Riu Araguaia -que més endevant perd el nom i s’anomena Tocantins, i el Riu Xingu.
Si la regió fos un estat de la Federació Brasilera, seria el divuitè en extensió, ja que té una superfície més gran que la d’estats com el Pernambuco o Santa Catarina. De fet, l’àrea que ocupa la Prelatura de São Félix do Araguaia té una superfície més gran que la de països sencers com Portugal o Guatemala.
Per això, els desplaçaments diaris de les persones estan marcats per aquesta realitat d’enormes distàncies i escasses infraestructures: una cita amb el metge, una gestió al banc o una visita a algun familiar és sovint sinònim d’un viatge en autobús de 4, 6, 8, 10 o fins i tot 24 hores.
Pere Casaldàliga, que sempre viatjava per la regió amb autobús, sempre deia que “a l’autobús es perd temps, però es guanya gent” .
Mapa de la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia
2. En la trobada de dos dels biomes més biodiversos del món
La regió que ocupa la Prelatura de São Félix do Araguaia té el privilegi de ser testimoni de la rica transició de 2 dels biomes brasilers més importants: el Cerrado (poc conegut, però que és més gran que tota Europa) i l’Amazònia. Aquest fet li confereix una diversitat única de formes de vida vegetals i animals, que s’estén des de les sabanes del Cerrado fins la densa selva amazònica.
És enmig d’aquests impressionants i diversos paisatges on es troba la Prelatura de São Félix do Araguaia. El majestuós riu Araguaia i la seva fauna salvatge, les terres baixes inundades amb les seves palmeres, la imponent selva que anuncia la proximitat de l’Amazones, això és la Regió d’Araguaia. Enmig de l’abundància de la transició del Cerrado a l’Amazònia, la regió compta amb diverses espècies autòctones de fruites, herbes i plantes i el gust popular per elles. Són sabors únics, intensos, d’espècies poc conegudes com la cagaita, la bacaba o la mangaba. Sabors, culinària, costums i tradicions que configuren la vida de les comunitats locals i formen part indissociable de la cultura dels pobles indígenes.
El model de desenvolupament construït sobre la base del latifundi i apalancat sobre la concentració de la renda en mans d’uns pocs ha conduït a una ràpida depredació ambiental. Es calcula que ja s’ha desforestat una superfície més gran que països sencers com Haití o Bèlgica.
No obstant això, aquests paisatges naturals competeixen cada vegada més amb els núvols de fum, les pastures monòtones i les immenses plantacions de soja. De fet, el model productiu dominant es caracteritza per un ús extensiu de la terra amb escassa utilització de mà d’obra per a una producció poc diversificada i de baix valor afegit, adreçada al mercat de fora de la regió.
Les enormes plantacions (principalment de soja) representen un crim mediambiental i estan provocant la pèrdua de la diversitat ecològica, social i cultural de l’Araguaia.
3. Terra d’emigrants i de barreja cultural
L’Araguaia és una enorme regió situada a la “porta” d’entrada de l’Amazònia. Està localitzada entre dos dels rius més grans del Brasil, que li donen el seu nom, l’Araguaia i el Xingu.
Al principi, els pobles indígenes com els Karajá, els Tapirapé o els Xavante vivien principalment de les riqueses naturals que existien. L’arribada de “l’home blanc” va tenir lloc a partir dels anys 50-60, amb grups vinguts de l’empobrit nordest brasiler que van arribar espontàniament per l’Illa de Bananal. Venien amb els seus animals, els seus bous, aprofitant aquesta riquesa de pastures naturals. Aquella immensitat de món, de la mida d’un país, podia acollir a tots, indígenes i nou-vinguts, de forma poc conflictiva. La natura era abundant i generosa.
Les famílies de pagesos són víctimes de la cobdícia d’altri, de la inconsciència dels patrons, de l’explotació dels tres polítics que apareixen a la regió d’elecció en elecció (…). Aquestes persones desafortunades, plenes de plagues i malalties, viuen amb l’ombra d’un futur incert. Malgrat tot, segueixen guanyant-se el pa de cada dia, perquè per a ells només hi ha dos drets: el dret a néixer i el dret a morir.
Pere Casaldàliga, 1971
Famílies treballant la terra a Santa Terezinha, al 1976. Ben aviat la Prelatura de Casaldàliga va ajudar-los amb les plantacions i va dur el primer tractor de la regió.
A partir del 1950, però, es va redefinir la política d’ocupació i colonització de Mato Grosso “amb l’objectiu d’incorporar la frontera agrícola de la regió a l’economia nacional”. La ideia era que aquella inmensa regió servís per absorbir els excedents de població d’altres regions brasileres i per això es van promoure diversos projectes de “colonització” a base d’incentius fiscals i beneficis a les empreses que decidien instal.lar-s’hi. D’aquesta manera, el govern militar va privilegiar la instal·lació de grans latifundis que, en realitat només tenien interès en especular amb la terra i en cobrar les generoses subvencions.
La gent arribava d’aquí i d’allà a la recerca de terra, treball, abundància, vida. Els primers van arribar del Sud, després de Goiás-Tocantins, Minas Gerais, altres parts del Mato Grosso, del Nord i del Nordest, en fi, de tots els racons. Actualment, hi ha unes 40 comunitats, la més propera a 33 km de l’ajuntament (Confresa) i la més llunyana a 110 km.
Equip Pastoral de Confresa.
Butlletí Alvorada, Maig-Juny 2006.
La instal·lació de grans hisendes, els projectes de colonització i el creixement dels serveis públics van atreure persones de totes les regions del Brasil, que van anar ocupant la regió. De fet, avui dia conviuen a l’Araguaia cultures molt diferents, com les dels gauchos de sud, els nordestinos i, per descomptat, les diverses cultures de cada un dels Pobles Indígenes.
4. Patrimoni indígena i el bressol del nou indigenisme
Entre els rius Xingu i Araguaia viuen 21 mil indígenes de 22 grups ètnics diferents en 16 Terres Indígenes.
La Prelatura de São Félix do Araguaia ha tingut un paper determinant perquè entenguem l’indigenisme actual. Un cas paradigmàtic és la missió de vida de les Germanetes de Jesús que van conviure amb el poble Tapi’itawa durant més de 50 anys sense cap intent d’evangelització, “conversió” i molt menys d’integració, i que van permetre la supervivència d’aquest poble.
Però l’acció local de les germanetes i de tants que van dedicar la seva vida a la Causa Indígena va tenir una dimensió nacional i internacional: el seu compromís, el seu treball, la seva formació i la seva militància activa són el bressol de les polítiques indígenes modernes i de les reivindicacions indígenes que busquen l’alliberament.
Desde hace 500 años, “el indio es el que debe morir”. 500 años prohibidos para estos pueblos clasificados con un apodo genérico, sus identidades negadas, su vida diferente y alternativa criminalizada. 500 años de sucesivos imperios invasores y sucesivas oligarquías herederas de la dominación secular. 500 años bajo la prepotencia de una civilización hegemónica que ha ido masacrando cuerpos con armas y trabajo esclavo y almas con un dios exclusivo. Por economía de mercado, por política imperial, por religión impuesta, por bulas y decretos y ordenanzas pseudocivilizadas y pseudocivilizados.
5. “No oblideu que aquí es va vessar sang”: Una configuració social construïda en la lluita
A la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia, els conflictes violents i els grans crims ambientals s’han donat sobretot sobre els pobles indígenes i els treballadors rurals, com són els casos recents de la Terra Indígena Marãiwatsédé, a Bom Jesus do Araguaia, o l’ocupació sistemàtica de zones delimitades i homologades que té lloc a la terra indígena Urubu Branco, entre Santa Terezinha, Porto Alegre do Norte i Confresa.
A el mateix temps, la manca de polítiques públiques realistes de suport a l’Agricultura Familiar (en una regió amb 75 assentaments) i la pressió de l’agronegoci cerealista i ramader, condemnen a la majoria de les famílies rurals a una economia de subsistència i de precarietat.
Teodomiro Monteiros dos Santos va morir aquí, a São Félix, el 28 de juliol (de 1970). El vaig enterrar jo mateix. Venia de la hisenda “sua-Missu”, en un estat extrem d’hepatitis, ja sense cap esperança. Un cas com tants altres que hauria d’haver estat atès molt abans i enviat a Goiânia o Brasília.
Pere Casaldàliga
Esclavitud i feudalisme al nord de Mato Grosso. setembre 1970
La família de la senyora Lena, a l’assentament de Dom Pedro, lluita cada dia per sobreviure al camp. La Fundació dóna suport a la seva família amb assessorament i materials perquè pugui plantar.
Per aquesta raó, avui en dia, el terme “conflictes de terres” ha adquirit un significat molt més ampli . No només es refereix als tradicionals enfrontaments, de vegades bastant violents, entre camperols i terratinents, o entre militants sense terra i les forces repressives de l’Estat que van tenir lloc a la regió de l’Araguaia als anys 70 i 80.
En l’actualitat, el concepte abasta també els endarreriments i traves governamentals i dels lobbys empresarials a la demarcació de les terres indígenes i els desplaçaments de població deguts a megaprojectes, com, per exemple, la construcció de grans centrals hidroelèctriques o la implantació de grans explotacions agrícoles o plantacions de soja que obliguen a desplaçar a les famílies.
Els enfrontaments i la violència explícita del passat, sense haver acabat encara, han donat pas a la pobresa, a la marginació estructural i al racisme institucional actuals.
Un jove de São Félix va explicar la seva impressió profundament impactada a l’veure els peons, alguns d’ells casats, pares de família, plorant a la vora de l’Araguaia, a Santa Terezinha, i suplicant per compassió el pas en els vaixells, per allunyar-se de les empreses …
Pere Casaldàliga
Esclavitud i feudalisme al nord del Mato Grosso. Setembre de 1970
En aquest sentit, conèixer veritablement la regió on actua la Prelatura de São Félix do Araguaia implica també ser conscient que la realitat actual és el resultat de la lluita entre forces oposades: per una banda, els petits agricultors, les famílies sense-terra i els indígenes; de l’altra, els terratinents, les empreses dedicades a l’agronegoci, els seus capatassos i el mateix Estat, que sempre s’ha posat al costat dels grups dominants.
El mateix dia de la seva ordenació com a bisbe, Pere Casaldàliga va publicar un ampli document on denunciava la situació d’esclavitud en que vivien la majoria dels camperols de l’Amazònia. El document també qüestionava l’església i posava nom als opressors… aviat va la repressió va caure sobre ell i el seu equip. Poc després però, aquell document canviava la posició sobre l’Amazònia.
El mateix dia en que va ser consagrat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, el 23 d’octubre de 1971, Pere Casaldàliga va publicar la primera denúncia global sobre la situació a l’Amazònia.
El document “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social” es convertiria en un document històric, que imprès clandestinament i distribuit a la majoria de mitjans brasilers, significà un punt d’inflexió en la reivindicació i la defensa dels pobles indígenes, de les families de camperols, del medi ambient, de la situació de les dones i de la lluita per la terra.
Era la primera vegada que un bisbe es posicionava clara i obertament sobre el que passava a l’Amazònia, aportant dades, casos i testimonis concrets. Era la primera vegada que el Brasil continental -que vivia d’esquenes a la llunyana Amazònia, era coneixedora de la realitat d’explotació i violència que s’estava imposant en aquella regió.
En aquells anys, les terres de Mato Grosso estaven dominades per la superposició de títols de propietat, heretats principalment de la Llei del sòl de 1850, que distribuïa il·legalment territoris ancestrals indígenes, creant grans explotacions, algunes de fins a 7.000 quilòmetres quadrats. Eren terres de pistolers, d’abandonament legal i institucional. Allà, la violència era el mètode mitjançant el qual es resolien tots els conflictes. Casaldáliga va enterrar a molts pagesos sense terra i indígenes en aquells temps.
De què parlava concretament el document
Al llarg de 80 pàgines farcides de casos i d’anàlisis sociològiques que puntualment d’havien fet en aquella regió, el document pastoral (Carta Pastoral) del bisbe Pere analitza amb rigor la situació d’esclavitud i violència en què vivien els pobles i les comunitats de l’Amazones; denunciava els problemes ambientals que començaven a percebre’s com a tals; i, sobretot, posava nom i cognoms als responsables del genocidi que els grans terratinents estaven duent a terme contra els pobles indígenes, amb la complicitat del govern militar brasiler.
El document detallava els casos d’explotació més significatius de l’època, apuntant directament els noms dels responsables –alguns grans propietaris de terres- i informava, sense intermediaris, de la situació dels sense-terra, dels indis i dels treballadors braçals.
Els primers pioners de la regió són els anomenats “posseiros” (les persones que no tenen el títol de propietat de la seva terra). Viuen aquí des de fa 5, 10, 15, 20 i alguns fins a 40 anys. Conreant amb els mètodes més primitius, plantant arròs, blat de moro, iuca. Agricultura de pura subsistència. Criant bestiar. No hi ha assistència sanitària ni higiènica, no hi ha protecció legal, ni hi ha mitjans tècnics disponibles. S’ajunten en poblats petits, anomenats “patrimônios” (que l’estat els venia com a terres verges – Santa Terezinha, Porto Alegre/Cedrolândia, Pontinópolis) o escampats pel camp a una distància de 12 a 20 km els uns dels altres. Pere Casaldàliga, 1971
Com diria a la seva propia carta, citant al professor Helio de Souza Reis:
Independentment de tot, [els camperols] intenten guanyar pa cada dia, perquè només hi ha dos drets: el de néixer i el de morir.
Als anys 60 i 70, l’Amazònia era el vast territori que la dictadura brasilera s’obssessionava en “desenvolupar“. Era el territori “selvatge” al qual la majoria del país en donava l’esquena. Una extensió equivalent a la meitat de tota Europa que el govern brasiler pretenia repartir entre els seus amics i les grans empreses que donaven suport al règim.
Per això, quan gairebé ningú parlava de la causa indígena; quan la preocupació pel medi ambient no estava a la taula de cap discussió; i quan l’extrema pobresa dels treballadors rurals, sovint esclavitzats, era un tema allunyat de qualsevol focus de la premsa o de l’Església, aquesta Carta Pastoral de Casaldàliga va sacsejar el país, destapant-ne les vergonyes. Va ser un cop directe a la propaganda de la dictadura que venia un país en creixement, cap al desenvolupament. Per primera vegada, s’internacionalitza la crueltat de la situació econòmica, social i ambiental de l’Amazònia.
Com va ser l’impacte del document
El document va haver de ser imprès fora de la regió de l’Araguaia per la fidel col·laboradora de Casaldàliga, la germana Irene Franceschini. Amb aquestes paraules ens ho explicava la Martixu Ayuso al seu article Crònica des de São Félix, del 2008:
Aquella dona que, en plena dictadura, va dur la primera carta pastoral del Pere Casaldàliga com a bisbe dins d’una caixa embolicada en un mocador en un avió militar! Quan se li va preguntar què hi duia, va respondre “medicaments, alguna roba, coses poc importants…si voleu obrir-la…”.
La carta del bisbe Pere es va fer ressò a la majoria de diaris i publicacions del Brasil i va provocar una revolució en plena repressió militar.
En aquella època, els interessos econòmics i els amics del règim s’estaven repartint el centre-oest del país a costa dels pobles indígenes i del medi ambient, i un bisbe com Casaldáliga molestava.
Després de diversos mesos de rumors i calúmnies, amenaces d’arrest, de mort, de “visites” de la policia i l’exèrcit federal, (…) la primera setmana de setembre, el senyor Ariosto da Riva, pare i mentor dels terratinents, acompanyat d’un sacerdot religiós, es va presentar al Senyor Nunci a Rio [de Janeiro] per intentar evitar la meva consagració [com a bisbe]…
I és que, com afirma el sociòleg José de Souza Martins (1995), “el document és un dels més importants de la història social del Brasil” i això no ho podien tolerar els militars.
En la seva carta pastoral de 1971, Casaldáliga proposa una nova manera de veure aquesta [sobreexplotació i manca de drets dels treballadors rurals], fa una denúncia llarga i dura i inicia una treball pastoral consistent a la Prelatura que comença primer desnaturalitzant aquesta violència i després construint una xarxa de solidaritat entre els treballadors migrants i l’església local.
Lucilene Aparecida Castravechi. XXVII Simpòsi Nacional d’Història. Natal 2013.
«Després de la publicació d’aquesta carta-document, que es va fer ressò de l’Església, interna i externament, altres documents del mateix caràcter van començar a aparèixer en diferents regions brasileres. Dels bisbes del noroest va arribar el text “He sentit els crits del meu poble”, al 1973. Al mateix any, els bisbes i missioners de l’Amazones van publicar el document urgent “Y-Juca-Pirama. L’indígena: aquell que ha de morir”.
Des de l’oest del país, els seus bisbes van publicar el text “Marginació d’un poble, el clam de les esglésies”, el 1974.
No seria però fins 10 anyes després, en un document de caràcter més institucional que els anteriors, que la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera] va pronunciar-se públicament a través del document “L’esglèsia i els problemes de terra”. En ell, s’analitzen i denuncien els resultats del desenvolupament capitalista al camp brasiler», ens explica Marco António Mitidero, a “A geografia dos documentos eclesiais: o envolvimento da Igreja Católica com a questão agrária brasileira”, de la Universitat Federal de Sergipe, del 2010.
Aquest és el text del document original (en castellà)
Quina és la rellevància social, política i eclesial dels 50 anys del Bisbat de Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia? Com s’ho van fer aquest grup de religiosos, religioses i militants per plantar cara als «amos dels latifundis i de l’Estat dictatorial» i a les «estructures de la pròpia esglèsia»?
Coneix de la mà d’Antonio Canuto l’organització interna, l’acció política, l’activitat pastoral i la tasca social que han fet del Bisbat de São Félix do Araguaia «una referència obligada per a la comprensió dels projectes econòmics i els models de societat que estaven en disputa a l’Amazònia; així com dels projectes eclesials» enfrontats.
[A la venda a l’Editorial Claret a finals de 2021]
Des del seu naixement, el Bisbat de São Félix do Araguaia va posar al centre de les seves preocupacions els greus crims contra els pobles indígenes, els ribeirinhos, els posseiros (sense terra)i altres pobles tradicionals i contra l’espantosa devastació de l’Amazònia.
La lluita de David contra Goliat, que a més es va lliurar enmig de les circumstàncies més desfavorables, mentre tenien en contra el govern militar i el seu projecte d’”ocupació” i “desenvolupament” de l’Amazònia que s’estava duent a terme amb mà de ferro, sense cap mena de respecte pel poble que hi vivia i sense cap mena de cura per la natura. El govern va finançar la implantació de grans latifundis a l’Amazònia i va “legalitzar” així l’ocupació del territori, la deforestació de la selva i la seva conversió en grans àrees de pastura.
El bisbat tenia en contra a tot el gran capital nacional i internacional, tant el comercial com l’industrial i el financer. El capital gaudia d’exempció d’impostos, de grans subsidis, de finançaments generosos, i tot amb el recolzament militar i jurídic que calgués per a incentivar i, fins i tot, per encobrir els crims ambientals i humans que estaven cometent.
Fotograma de la mini-sèrie “Descalç sobre la terra vermella” emès el 2012.
El Bisbat va patir també l’atac sistemàtic de la premsa escrita, radiofònica i televisiva: diaris i revistes, ràdios i cadenes de televisió, van engegar una guerra constant d’informacions distorsionades, calúmnies, mentides i difamacions amb les quals es titllava aquella esglèsia d’estar “contra el progrés” del país i vinculada a interessos estrangers que perseguien la “internacionalització de l’Amazònia”.
L’estratègia era que el crit ofegat dels expulsats de llur terra, dels indígenes desplaçats o delmats arribés a l’opinió pública i sensibilitzés a la resta de l’Església i de la societat.
Tot el que va passar al Bisbat de São Félix, va ser un “trailer” del desastre anunciat que s’escamparia per tota l’Amazònia en els anys posteriors, amb una diferència notable: al bisbat hi va haver, des del primer moment, la denúncia documentada dels excessos ambientals i socials soferts i també de la resistència coratjosa dels petits camperols amb el recolzament de l’Església local. L’estratègia era que el crit ofegat dels expulsats de llur terra, dels indígenes desplaçats o delmats arribés a l’opinió pública i sensibilitzés a la resta de l’Església i de la societat.
El Bisbat de Casaldàliga es va situar al capdavant o al costat de les principals iniciatives que s’enfrontaven a aquesta situació crítica ecocida en relació amb la terra, les aigües i la selva; etnocida en relació amb els pobles indígenes, genocida en relació amb els posseiros i els ribeirinhos.
“Vents de profecia a l’Amazònia” manté viva la memòria subversiva d’allò que ha representat per a l’Església i la societat, el profetisme del Bisbat de Pere Casaldàliga a l’Araguaia.
Portada de l’edició brasilera: «Ventos de profecia na Amazônia»
El llibre està dividit en cinc blocs:
1. El primer ens permet conèxier com s’organitzaven les comunitats abans de l’arribada de Pere Casaldàliga.
2. La segona part duu per títol : «Una Església perseguida en temps de repressió» i descobrirem com és que aquell petit Bisbat de l’Amazònia va trobar-se a l’ull de l’huracà en oposar-se coratjosa i profèticament a la violència dels terratinents.
3. La tercera part està dedicada a mostrar-nos la vida interna d’aquella Església. Veurem com eren les seves comunitats de base i pastorals, com va ser el naixement dels ministeris laicals, quin era el paper de les dones o com es prenien les decisions administratives que van fonamentar aquella comunitat enfrontada als grans interessos.
4.A la quarta part coneixerem les accions pastorals, socials i polítiques del Bisbat, en el camp de la comunicació amb el seu butlletí mensual Alvorada, en el camp de l’educació popular i indígena, de la cultura, de la salut, de la militància a favor dels drets humans i de les estratègies que es van seguir en les tasques de formació i actuació en l’àmbit polític i social.
5. La darrera part està dedicada a la renuncia per edat dels bisbe Pere Casaldàliga, presentada en cumplir els 75 anys, el dia 16 de febrer del 2003. Va anar seguida d’una anguniosa espera pel nomenament del seu successor i l’arribada, finalment, del nou bisbe el 2005.
Felicitacions al seu autor, Antônio Canuto, i el meu agraïment profund per haver recuperat la història del Bisbat de São Félix do Araguaia, inserit en la caminhada de l’Església del Brasil i companya i sòcia de tantes altres Esglésies de la Pàtria Gran Llatino-americana, passió i compromís de tota una vida, per part de Pere Casaldàliga.
José Oscar Beozzo
Sao Paulo, 12 de juny del 2021 – Vigília de la festa de Sant Antoni
[Programa dels actes a Catalunya al final de la pàgina]
El proper dia 8 d’agost de 2021, es compleix un any de la mort de Pere Casaldàliga. El seu cos descansa ara al Cementiri Karajá de São Félix do Araguaia, on ell mateix va enterrar «centenars de treballadors braçals i indígenes, moltes vegades sense nom i gairebé sempre sense taüt».
En Pere, però, sempre deia que anàvem de «vius a ressucitats» i per això estem segurs que ara viu en tots i totes nosaltres i en cadascuna de les causes -de les lluites- a les que va dedicar la seva vida.
Nascut a Balsareny al 1928, Pere Casaldàliga va ingressar a la Congregació dels Claretians de ben petit i, alguns anys després d’ordenar-se sacerdot al Castell de Monjuïc de Barcelona, ja amb 40 anys, va marxar a l’amazònia brasilera per fundar una «missió» claretiana.
Allà es va trobar amb una terra «oblidada», un «far west» on l’única llei era «la del 38». Els grans terratinents, recolzats pel govern militar havien imposat un estat de violència, esclavitud i repressió sobre els Pobles Indígenes i els petits camperols. La manca d’assistència sanitària, d’educació, de sistema judicial o de qualsevol estructura pública havia encès un seguit de conflictes per causa de la terra que deixaven morts, ferits i refugiats a centenars.
Ben aviat Casaldàliga va prendre partit a favor dels sense-terra i els Pobles Indígenes i va fer públiques diverses denuncies sobre la situació d’explotació que es vivia a l’Amazònia, que van sacsejar Brasil. La persecució, l’empresonament i la tortura no van trigar en caure sobre el bisbat de Casaldàliga. També els sectors conservadors de l’esglèsia es van conxorxar contra aquella petita diòcesi recen fundada a més de 1.200Km al nord de Brasília.
El llegat de Pere Casaldàliga és universal. Les seves lluites són ara assumides per molts i moltes. És una guia i un far per aquests temps.
Casaldàliga sempre es va mantenir fidel als seus ideals, va ser conseqüent amb el seu pensament fins al final. A més, va impulsar i crear diversos moviments socials al Brasil, que avui són referència en la lluita a favor dels treballadors rurals i els Pobles Indígenes. Va aconseguir que a la regió de la seva diocesi més de 14.000 famílies tinguin avui un tros de terra per viure i gràcies a ell avui són polítiques públiques consolidades la lluita contra el treball esclau i pels drets dels treballadors. Casaldàliga va crear una esglèsia-comunitat participativa, oberta, plural, on les decisions es prenien de manera assamblearia. A més, la seva influència, visió i perseverància van fer que la Conferència Episcopal Brasilera (CNBB amb les seves sigles en portuguès) fos de caràcter progessista i es posicionés públicament contra el capitalisme.
El llegat de Pere Casaldàliga és universal. Les seves lluites són ara assumides per molts i moltes. És una guia i un far per aquests temps d’incerteses i de grans desafiaments per la Humanitat.
Per això, en el primer aniversari de la seva Pasqua, el poble on va nèixer, Balsareny, i el poble al que va dedicar mitja vida, São Félix do Araguaia, acolliran diverses celebracions amb un lema comú: L’esperança i la lluita per l’alliberament.
A Balsareny la celebració serà el dia 8 d’agost a partir de les 19:30h al Castell de Balsareny i tindrà la següent programació:
19:30h Celebració de l’Eucaristia, a l’Ermita Romànica.
20:30hSopar a la fresca amb zona de picnic habilitada i servei de Food Truck, a l’exterior del Castell.
21:15h Il.luminarem el Castell de Balsareny amb l’Esperança de Pere Casaldàliga i les seves causes.
21:30h Recital de poemes, al Saló del Tinell del Castell de Balsareny.
Seguidament, podrem seguir l’Homenatge a Pere Casaldàliga que emetrà el Canal 33 per l’ocasió.
22:45h Concert de Xavier Calvet amb Vidal Soler, al Pati d’Armes del Castell.
L’entrada és lliure, tot i que limitada a l’aforament legal permès.
Les despeses de l’acte es cobriran en format de taquilla inversa per a aquells que hi vulguin col.laborar.
Al Brasil, a la regió de l’Araguaia o telemàticament, els actes es prolongaran durant tota la quinzena i comptaran amb conferències on-line de testimonis i especialistes que analitzaran el llegat de Pere Casaldàliga des de diverses vessants.
A més, tota la comunitat de São Félix hi estarà involucrada amb celebracions, misses i una visita popular a la tomba on descansa prop del Riu Araguaia.
Utilitzem 'galetes' per garantir que us donem la millor experiència al nostra lloc web. Si continueu uilitzant aquest lloc, assumirem que hi esteu d'acord.D'acordPolítica de privadesa
Recent Comments