Jeane Bellini
Integrant de l’Equip de Casaldàliga entre 1983 i 2005

En Pere ens va convidar a crear un model circular i inclusiu d’Església, inserit en la vida del poble, en les seves lluites i resistències, davant les amenaces i la violència del latifundi i l’absència i omissió de l’Estat.

Des d’un començament ens va proposar formar equips mixts d’homes i dones, laics, religiosos i sacerdots, sense jerarquies. Vivíem al poble, convivint amb la gent, afrontant reptes junts. Vam aprendre molt, doncs va ser un camí marcat per moments forts de victòries, però també de moltes derrotes.

Vam beure l’espiritualitat d’en Pere, que impregnava tot el que feia. Ho celebravem tot, la vida, la mort, la lluita, la derrota i la victòria.

Al llarg de 22 anys, vaig tenir el privilegi de formar part de la construcció d’un model d’Església-Poble-de-Déu, sense jerarquies. Ni tan sols vam utilitzar els títols de laic, laica, sacerdot, germana, bisbe. Ens vam reconèixer pel nom, no per la categoria. Cada membre de l’Església, de l’equip pastoral, va assumir i va compartir aquella missió.

La Selme deia missa moltes vegades a la Prelatura de São Félix do Araguaia. Imatge: Selme de Lima Pontim

Selme de Lima Pontim
Més de 20 anys a la Prelatura de Casaldàliga

Al llarg de la meva estada a São Félix, vaig dir missa moltes vegades, fins i tot a la catedral. Mai no m’ho van prohibir, al contrari, sempre em van animar a fer-ho i a preparar-me. Vaig fer un curs al CEBI per correspondència i teologia del pluralisme religiós per Internet. En tot aquell temps, vaig sentir sempre l’alegria d’en Pere en veure que jo continuava avançant. Així, no només vaig llegir l’Evangeli, sinó que vaig fer una homilia. Això va passar fa més de deu anys.

Dailir Rodrigues da Silva
És nascuda i viu a la diocesi de Casaldàliga

Em dic Dailir, sóc nascuda a la Prelatura [Diocesi] de São Félix do Araguaia. Sóc de la Prelatura des del ventre de la meva mare, ja que era una dona activa a la comunitat d’en Casaldàliga.

Vaig viure a la Prelatura com a agent pastoral durant sis anys fent feina de les comunitats. Vaig formar part dels consells en diverses comunitats locals, regionals i també de l’assemblea general de la Prelatura. He de dir que eren espais on tothom tenia dret veu i a vot.

Mai hi va haver cap reunió separada entre sacerdots i monges per prendre decisions sobre la vida de la comunitat o de la prelatura. Tant en Pere com els demés teníem el mateix dret a parlar i decidir que tot es debatia, es reflexionava o es votava.

Ni l’Evangeli ni el fet de compartir la paraula eren exclusivitat dels capellans, sinó una responsabilitat de tota la comunitat. Aquesta era la nostra vida a la comunitat.

Les cases dels equips pastorals eren cases de la comunitat, no la casa del capellà. Les dones i els homes eren rebuts i tractats amb el mateix afecte i respecte.

Tânia Oliveira
20 anys amb Casaldàliga

La meva filla Gabriella (quan tenia 6 o 7 anys) va preguntar una vegada: «Pere, per què les dones no poden celebrar missa?». En Pere, va respondre, amb un ampli somriure: «Gabriella, tenia esperança en veure això passar. Crec que no viuré prou per veure-ho, potser ho veurà la teva mare, però mantinc viva l’esperança de que tú sí ho veuràs». I va afegir: «No hi ha res que impedeixi les dones fer el mateix que fem els capellans i, de fet, crec que ho podeu fer molt millor!»

Vaig viure a casa del Pere durant tres anys. El primer any, jo, ell i la Germana Irene. Sempre em vaig sentir respectada i valorada com a missionera laica.

Maria Aparecida Rezende
És nascuda i viu a l’Araguaia

Recordo que devia tenir 14 o 15 anys i, després de la primera comunió, vaig començar a ser catequista. En una ocasió, vam tenir una reunió de joves per preparar la missa. Era una data de festa major (al 1978), de manera que calia arreglar l’església i preparar la missa amb en Pere i el pare Clélio. En aquell moment, va començar una discussió entre nosaltres perquè els nois volien preparar la missa perquè eren homes i no volien netejar l’església i els bancs. En un moment determinat, en Pere va dir al grup: «Avui farem una missa de dones. Els nois rentaran l’església».

Ens va fer molt contentes a totes, però en el fons ho trobàvem molt estrany…els nois farien “la feina de les dones”? Quan ho vaig explicar a casa, els meus germans van dir que aquesta gent de la Prelatura era molt estranya.

En Pere ens va ensenyar que fer menjar, rentar plats o preparar la casa també era cosa d’homes. La gent de l’interior, del camp, ho veia molt estrany, però, poc a poc, s’hi van acostumar.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Imatge 1: Arribant a São Félix

Aquesta és una primera aproximació al poble on Casaldàliga va viure durant més de 50 anys i on va ser enterrat el 8 d’agost d’aquest any, São Félix do Araguaia:

Al centre-oest del Brasil, a l’extrem sud de l’Amazònia i 1.200Km a nord de la capital de país, Brasília.

São Félix té poc més d’11.000 habitants, la majoria d’ells viuen al camp o a les «aldeias» indígenes, tot i que el municipi té una extensió equivalent a la meitat de tota Catalunya.

La identitat del poble, emancipat políticament al 1976, està fortament marcada pel pas d’un dels grans rius del Brasil, el riu Araguaia. Allà, «el riu més bonic del món», com va dir Casaldàliga en una conferència de poesia, travessa la regió de sud a nord, encara que ho fa en curves sinuoses, com els grans rius tropicals. Des del seu pas per São Félix encara li queden uns pocs milers de quilòmetres per desembocar, unint-se al riu Tocantins, al majestuós Amazones.

Al seu pas per São Félix, el riu Araguaia és a 200 metres sobre el nivell de la mar … A l’esquerra del riu, a l’oest, som a l’estat brasiler del Mato Grosso (que té una superfície del doble de l’estat espanyol); i a la dreta, a l’est, a l’estat del Tocantins. El riu Araguaia fa de divisió administrativa entre els dos estats brasilers.

Tota la Prelatura (Diocèsi) fundada per Casaldàliga és dins del que al Brasil s’anomena l’«Amazònia Legal». És a dir, la zona d’influència -la gran conca- del Riu Amazones.

Tot i així, la vegetació de la regió combina l’encontre dels dos biomes més rics del Brasil: d’una banda, hi trobem nombroses expressions pròpies de la que és considerada la savana més biodiversa del món, anomenada Cerrado i, de l’altre, hi són molt presents grans extensions amb l’exuberància característica de la selva amazònica.

Imatge 2: el poble

Apropant-nos una mica més, a uns mil metres d’alçada, veiem ja tot el poble de São Félix, situat entre el Riu Araguaia a l’est (a la dreta de la imatge) i la sortida per la carretera de terra (la BR242) a l’oest (a l’esquerra).

La riba dreta de l’Araguaia pertany a l’Illa do Bananal, «l’illa fluvial més gran del món», de la grandària d’El Salvador, situada entre els dos braços de l’Araguaia.

A la imatge podrem veure també el petit aeròdrom local situat al barri anomenat Vila Santo Antônio.

Si obriu l’enllaç al Google, veureu marcada la «casa cural» on Casaldàliga ha viscut més de 30 anys. Com es pot apreciar és una casa exteriorment molt semblant a les altres cases veïnes, encara que per dins és una de les més senzilles de tot el carrer, fins i tot avui dia. No hi ha hagut mai palau episcopal en tota la Prelatura.

Imatge 3: el centre

Baixem una mica més per veure São Félix més detalladament. Destaca en primer lloc aquesta espècie de “triangle”, que és el que podríem dir el barri «antic» del poble. A dalt del tot, a l’extrem dret, es troba el Cementiri Karajá, on és la tomba de Casaldàliga i cap on ens dirigim.

Vegeu a la dreta el gran riu Araguaia, corrent cap al Nord (cap amunt a la imatge), cap a l’Amazones.

Al centre també podreu veure la Parròquia d’aquest barri triangular, que és la Catedral de São Félix do Araguaia.

En ella hi podrem trobar el mural que Casaldàliga va demanar a Maximino Cerezo Barredo, i que s’ha convertit en la icona més estesa i reconeguda de l’Església de l’Alliberament. A la façana de la Catedral hi podem veure un altre gran mural, de taulells, també de Cerezo Barredo, representant l’Assumpció de Maria, patrona del temple (totes dues imatges, i altres del lloc, te les ensenyem a Google Maps o bé prement AQUÍ).

A l’esquerra de la imatge tornem a veure destacada la casa cural o «casa del bisbe», a l’extrem del barri vell, buscant estar prop de l’altre gran barri d’extensió de la ciutat. Va ser Casaldàliga qui va triar la casa, per la seva senzillesa i la seva pobresa: les seves parets de maons de fang, el seu sostre d’“uralita”, les seves finestres de taulons que es tanquen fent girar una fusteta clavada al marc, el seu terra de ciment, sense rajoles… i les seves portes sempre obertes. A més, la porta de l’habitació de Casaldàliga va ser sempre una simple cortina: mai va tenir porta al seu dormitori.

Una mica més enllà, entre la casa del Pere i la Catedral, trobarem l’associació que Casaldàliga va fundar amb el seu equip en plena dictadura militar per treballar al costat dels camperols i els indígenes: l’Associació ANSA, que encara és una referència de treball social a l’Araguaia, gràcies a les donacions solidàries que reb de persones d’arreu del món.

Imatge 4: Els “missioners”

Baixem una mica més i ens acostem al que era el cor de São Félix quan van arribar els missioners claretians amb el Bisbe Pere al capdavant, al juliol de 1968.

São Félix era poca cosa més que el moll de terra a la vora del riu (a la fotografia, es veu com una llengua de terra més clara que entra al riu, on fondegen les barques, flanquejat per dos sortints flotants), i una filera de cases paral·leles a la riba.

Els claretians Pere Casaldàliga, José María Gil i Leopoldo Belmonte, juntament amb un grup de ‘sense terra’ davant de la primera capella de São Félix. Imatge: Arxiu Prelatura de São Félix do Araguaia.

A menys de 100m del moll, hi havia la petita capella, construïda a l’estil rural, amb una bastida de pals per a subjectar la campana. Per aquella capelleta, un cop l’any o cada dos, hi passaven alguns missioners, sobretot salesians, per dir-hi missa i administrar els sagraments. Eren el que a Brasil es coneix com les «desobrigas» (celebracions de ‘compliment pasqual’.). Al lloc on era aquesta petita capelleta es va posar una creu com a record, que encara és a la vora de l’Araguaia i que podrás veure a la fotografia que hem fet.

Casaldàliga va viure primerament al costat d’aquella primera capelleta. Ell mateix i el seu company Manuel Luzón van plantar dos arbres de mango al pati de la casa, que avui tenen més de 50 anys i que s’alcen, majestuosos, reverenciant el riu Araguaia. Els podràs veure també.

Des d’aquest balcó sobre l’Araguaia, una nit de lluna plena, Casaldàliga va escriure el seu poema al Che, en escoltar per la ràdio d’ona curta comentaris internacionals al voltant de la seva mort:

«Escucho, al transistor, cómo te canta
la juventud rebelde,
mientras el Araguaia late a mis pies, como una arteria viva,
transido por la luna casi llena.
Se apaga toda luz. Y es sólo noche.»

….

Més tard, altres claretians i les germanes de Sant Josep, vingudes de diverses parts del Brasil per formar l’equip de Casaldàliga, es van instal·lar en la primera línia de cases al costat del riu, enfront la capella. Aviat va ser necessàri construir una església més gran, que s’anomena fins avui dia «la catedral», malgrat la seva simplicitat. És l’actual Parròquia de l’Assumpció, que ja hem vist en la imatge anterior.

Imatge 6: El funeral

Al nord de São Félix, gairebé a la sortida del poble, també hi podem veure l’edifici del «Ginásio», el primer col·legi d’educació primària que va tenir la regió. Va ser construit pels missionres claretians al 1972 i va comptar amb la participació determinant de la germana Irene Franceschini, responent a una primera prioritat pastoral: l’educació.

Malgrat va ser desmantellat per la dictadura al 1973, el «Ginásio Estadual do Araguaia» es va convertir en un centre de referència a tot l’estat del Mato Grosso.

Al mateix lloc, es construiria poc després el que avui és el «Centre Comunitari Tia Irene». En aquell espai va tenir lloc la celebració eucarística de la Pasqua d’en Pere que molts de nosaltres, i diversos milers de persones arreu del Món, vem poder acompanyar per internet.

El dia de l’enterrament de Casaldàliga, la processó va sortir al carrer (cap al riu), va doblegar a l’esquerra, cap al nord, portant el cos d’en Pere cap al cementiri, a uns 200 metres. El seu taüt va ser carregat pel poble, pels agents de pastoral, i pels «guerrers indígenes Xavante», abillats amb els seus colors de gala.

[Pensem un moment en la significació de la imatge d’un Poble Indígena carregant el cos d’un bisbe, d’un valor històric, tal vegada únic en aquest Continent indígena conquerit amb la Creu i la Bíblia: un Poble Indígena enterra amb els màxims honors un bisbe missioner que sempre va estar ‘contra la Conquesta i la seva mal anomenada evangelització’].

Imatge 5: El lloc de la ressurrecció

Aquesta és una vista propera de la tomba de Pere Casaldàliga. Estem prou baixos com per «endevinar» el montícul de terra de la tomba, sota un arbre de Pequi (pequizeiro, Caryocar brasiliense), a uns 50 metres de l’aigua de l’Araguaia, que besa i acarona, devot, l’humil cementiri.

Aquest rectangle vertical, suggerit pels seus petits murs, és el cementiri on van ser enterrats els avantpassats indígenes, «legítims emperadors d’Amèrica», com els anomena Casaldàliga a la «Missa de la Terra sense mals».

Pràcticament fins a l’inici de segle XX, la regió estava habitada únicament per aquests pobles. De fet, São Félix no va tenir cap habitant no-indígena fins després del 1941. Amb l’arribada de l’agrocapitalisme però, sobretot a partir dels anys 60 -buscant no or aquesta vegada, sinó terra, latifundis- el cementiri va haver d’acollir els treballadors sense terra; els ‘peons‘ maltractats pels terratinents; els nens morts de fam i de malària; els indígenes assassinats …

Casaldàliga explica amb passió testimonial al seu «diari de missió» com se li esquinçava l’ànima en aquells enterraments que ell mateix celebrava en els seus primers temps missioners.

Per això, en els seus darrers anys, va demanar – «si no fos molt privilegi», ésser enterrat allí, al costat dels indis, dels sense terra, dels peons, dels nens malmesos, dels personatges anònims de l’Araguaia, els més pobres, «gairebé sempre sense taüt, moltes vegades sense nom »…

Imatge 6: Davant la tomba de Casaldàliga

Ets davant la tomba de Pere Casaldàliga.
Et proposem fer un moment de silenci, d’escolta,
de comunió plena amb aquest germà, i amb les seves Causes.

Gràcies per acompanyar-nos.

Pots completar aquesta visita obrint directament GoogleMaps i demanant a la caixa de recerca «São Félix do Araguaia, MT» o bé fent click al botó següent:

Una vegada amb el mapa de São Félix a la pantalla, identifica aquests sis punts (marcats cadascun amb el seu petit cercle punxegut com senyal d’ubicació):

1) A la llarga avinguda que creua el poble, trobem la Casa del Bisbe Pere Casaldàliga: AQUÍ

2) Una mica més enllà, veurem l’Associació ANSA, fundada pel Pere Casaldàliga i el seu equip en plena dictadura militar per treballar al costat dels camperols i els indígenes i que encara funciona gràcies a donacions solidàries.

3) A la mateixa avinguda, però més aprop del riu, podrem veure la Catedral Prelatícia Nossa Senhora da Assunção, on en Pere donava missa tots els diumenges.

4) la Primeira Igrejinha (capelleta) de São Félix do Araguaia, abans d’ésser formalitzada com a Prelatura, al costat del Riu Araguaia, davant l’Ajuntament.

5) Gairebé a la sortida del poble, podrem veure la tomba de Pere Casaldàliga, al cementiri Karajá, el punt més al nord de São Félix do Araguaia.

6) Una mica abans, podem dona un cop d’ull al Centre Comunitari ‘Tia Irene’, lloc de reunions de tot el poble, construit amb la solidaritat catalana, a través de la Fundació Alfons Comín i on es troba l’Arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia, amb més de 250 mil documents classificats.

En cada un d’aquests llocs, si prems sobre el petit cercle punxegut corresponent, podràs veure algunes fotografies que hem anat posant. Són moltes fotografies, fins i tot de la celebració de l’enterrament de Casaldàliga.

José Maria Vigil i Raúl Vico 

LES DARRERES PUBLICACIONS

[Entrevista feta al juliol de 2020]

En Pere Casaldàliga, als 11 anys, o fins i tot abans, va tenir clar, i així ho va manifestar a la seva família, que volia ser sacerdot i dedicar la seva vida a l’evangeli. Com es recorda aquesta notícia a la família?

Carme: Ell sempre deia que volia ser forner, però hi havia un capellà que anava molt al Cortès del Pi (una masia del terme de Súria on vivien uns cosins) i es veu que explicava moltes tragèdies i també coses de la Guerra Civil i això el va fer decidir a fer-se capellà. Quan va entrar al Seminari a Vic, al cap de poc ja va demanar de fer-se missioner claretià. Va escriure una carta als pares i els ho va dir.

Carta des del seminari a la seva mare, Montserrat Pla. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Carme: Era enjogassat com tota la canalla, però no li agradava gens que hi hagués baralles. Aquí a casa venien molts nens a jugar al terrat, perquè era gran. Recordo els germans de cal Paquela (Bonet), els Vilelles… I si hi havia baralles, ell sempre intentava posar pau.

Pere Casaldàliga (al cercle) d’excursió. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Carme: Sí, i tant. Que matessin per la guerra l’oncle Lluís, aquí prop de Súria, va ser un fet que el va acabar de decidir.

Maria: A casa, els nostres pares i la família no en van voler moure gaire el tema; però l’oncle Lluís era molt jove (33 anys) i va ser un cop molt gros per a tota la família.

Quan el 1968 Pere Casaldàliga marxa de missioner al Brasil, de quina manera s’acomiada de la família i aquesta d’ell?

Carme i Maria: Es va anar acomiadant de tothom i va anar a visitar els parents de més lluny. El Lluís de cal Pastisseret el va acompanyar. Quan venia de visita, el Lluís sempre l’acompanyava i anaven a peu a visitar la família. La Mercè de cal Pastisseret ens havia explicat que quan era a Candàliga, al cap de l’escala, va dir: “Deixeu-m’ho mirar bé, que no ho tornaré a veure mai més.”

L’Antònia de ca l’Arnaus i l’oncle Jaumet de cal Peret sempre deien que seria bisbe. L’Antònia portava un anell i deia que quan fos bisbe aquell anell seria per a ell. Eren molt amics amb l’Antònia. Va ser un comiat a nivell familiar. Tothom es pensava que al cap d’un temps tornaria, però no va ser així, ja que no va tornar mai més. Ens vam retrobar a Roma després de vint anys.

Pere Casaldàliga després de celebrar la seva primera missa -com a capellà- a Balsareny. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Carme: Rebíem una carta cada dos mesos, o de vegades tardaven més. Algunes no arribaven. De seguida vam veure que la situació de la zona era molt pèssima, ell ens ho explicava a les cartes. Les cartes circulaven entre la família i els veïns. Eren esperades per tothom.

Maria: Sobretot veure tanta canalleta morts: això ens ho va explicar de seguida. Només arribar ja els van portat nens per enterrar.

Carme: Deia: “ara he de vigilar molt, perquè també em volen matar a mi”. Tot i que no ho deia molt clar, perquè sabia que les cartes les hi llegien. Molta informació ens arribava pels padres (Pedrito, José Maria, Manuel) o altres persones que vivien amb ell i que ens venien a visitar. Els veïns de la plaça on vivim, quan veien algun foraster, deien: “una nova visita de part del Pare Pere”, i directament ja li indicaven la casa. Algun cop marxaven amb vaixell i aprofitaven per emportar-se moltes coses que necessitaven allà. Cada cinc anys podien venir; però ell no, perquè si venia no el deixarien tornar a entrar.

En Pere ens diu que “l’humor es amic de l’esperança”. En diverses entrevistes el veiem expressar amb humor i cordialitat el seu missatge d’esperança en defensa de la justícia, la llibertat, la pau i l’amor. Considereu que aquest humor i aquesta esperança formen part de l’ADN Casaldàliga? O és una virtut que es manifesta i s’accentua amb el pare Pere?

Carme: És una cosa seva. Ell sempre ha tingut molt bon humor. La resta no som tan riallers; ell ho sent molt a dins seu.

Maria: Altres coses sí que les porta de la família: al nostre pare també li agradava molt el cinema i l’interessava la cultura. Llegia el diari cada dia, que guardàvem per als de Candàliga. Havia anat alguna vegada al cine a Manresa i anava caminant a la Biblioteca de Sallent (aquí no n’hi havia).

Pere Casaldàliga després de celebrar la seva primera missa -com a capellà- a Balsareny. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

L’assassinat del màrtir João Bosco l’any 1976, quan el van confondre amb el bisbe Casaldàliga, a part d’haver-vos generat indignació i tristesa; us va fer veure d’una manera diferent les amenaces a què havia de fer front en Pere?

Maria: Els primers anys ja vèiem que les cartes les hi llegien, i per això ell no posava el nom de Casaldàliga perquè no se les quedessin. Ja vèiem que hi havia repressió i que hi havia perill, però el fet de saber la notícia que havien matat Joâo Bosco sí que ens va fer agafar més por. Hi pensàvem més, però com que no ho podíem pas solucionar… .

Carme: A la carnisseria va venir mossèn Josep i em va demanar si algú de casa llegia el diari i jo li vaig dir la mare, i quan vaig baixar de la carnisseria la mare ja havia llegit la notícia, perquè va sortir al diari, però no recordo a quin.

Carme: Va ser molt emotiu, sempre el teníem present entre nosaltres, però després de tants anys poder-lo tornar a veure… Se’ns van fer curts els pocs dies que vàrem poder estar amb ell. A més, com que som colla, tots volíem estar amb ell i parlar-hi. Hi va haver moltes anècdotes i també de records que tenia el Pere de coses. En un restaurant ens va dir que no havia menjat mai més albergínia…

Maria: Va ser una cosa extra per la família, poder anar a Roma tots.

Nebodes: Feia molts anys que no l’havíem vist, i alguna de nosaltres no el coneixíem: va ser la primera vegada que el vèiem. Va ser un retrobament, però es va fer molt proper de seguida, com si ens haguéssim vist feia poc, per la seva manera de ser i també perquè a casa se’n parlava: amb la iaia no hi havia dia que no sortís el Pere per alguna cosa o altra.

Pere Casaldàliga amb la seva mare, al Nadal de 1966. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Carme: La mare els feia dir una pregària a les nenes: “Sant Antoni del porquet, ajudeu el meu pare, Sant Anton M Claret, ajudeu el meu tiet”. Nosaltres sabíem que ell volia estar allà, que era el que li agradava i sempre ens va semblar bé que fos així.

Maria: Quan la mare estava molt malalta i ben despistada, recordo que un dia, veient una foto que teníem penjada del Pere, va començar a dir: “Aquest Pere, aquest Pere…, que no ens ve a veure mai!”

Nebodes: La iaia sí que va patir molt el fet que el tiet no tornés a venir i que estigués tan lluny. Quan estava ja molt desorientada, sovint sentíem que des de l’habitació el cridava: “Pere, Pere…!”.

Entrevista publicada el 25 de juliol de 2020 a la Revista Sarment del Centre Cultural de Balsareny 

LES DARRERES PUBLICACIONS

Molts han estat els esdeveniments de comiat i homentages que s’han fet a Pere Casaldàliga. Organitzacions, esglèsies, moviments socials, grups i moltes comunitats han recordat la figura d’en Pere amb molt d’amor.

Tot seguit en citem algunes de les més representatives.

Enterrament a São Félix do Araguaia

El Centre Comunitari “Tia Irene” va ser testimoni del funeral de Pere Casaldàliga a l’Araguaia. Durant la nit abans, tot el seu poble va tenir l’oportunitat d’acomiadar-se d’en Pere en una vetlla plena de poesia, música i esperança.

Al dia següent, 12 d’agost, es va realitzar el funeral i, tot seguit, l’enterrament al Cementiri Karajá, vora el Riu Araguaia.

Missa-funeral a Balsareny

Al poble on va néixer en Pere i hi viu bona part de la seva família, a Balsareny, el dia 15, en un ofici auster i alhora acollidor, es va celebrar la missa-funeral a Catalunya.

A part dels parlaments i records emotius, cal destacar que tant a l’altar com a l’exterior de l’església s’hi van posar, a més d’un retrat d’en Pere Casaldàliga, diversos elements carregats de simbologia que representen la vida de Pere Casaldàliga.