fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Aquest és el document que va canviar l’Amazònia

Aquest és el document que va canviar l’Amazònia

El mateix dia de la seva ordenació com a bisbe, Pere Casaldàliga va publicar un ampli document on denunciava la situació d’esclavitud en que vivien la majoria dels camperols de l’Amazònia. El document també qüestionava l’església i posava nom als opressors… aviat va la repressió va caure sobre ell i el seu equip. Poc després però, aquell document canviava la posició sobre l’Amazònia.

 

El mateix dia en que va ser consagrat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, el 23 d’octubre de 1971, Pere Casaldàliga va publicar la primera denúncia global sobre la situació a l’Amazònia.

El document “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social” es convertiria en un document històric, que imprès clandestinament i distribuit a la majoria de mitjans brasilers, significà un punt d’inflexió en la reivindicació i la defensa dels pobles indígenes, de les families de camperols, del medi ambient, de la situació de les dones i de la lluita per la terra.

Era la primera vegada que un bisbe es posicionava clara i obertament sobre el que passava a l’Amazònia, aportant dades, casos i testimonis concrets. Era la primera vegada que el Brasil continental -que vivia d’esquenes a la llunyana Amazònia, era coneixedora de la realitat d’explotació i violència que s’estava imposant en aquella regió.

Com deia Berta Camprubí al seu article “Pedro Casaldáliga, 90: Un dia a la casa del bisbe dels pobres”, publicat a El Periódico de Catalunya:

 

En aquells anys, les terres de Mato Grosso estaven dominades per la superposició de títols de propietat, heretats principalment de la Llei del sòl de 1850, que distribuïa il·legalment territoris ancestrals indígenes, creant grans explotacions, algunes de fins a 7.000 quilòmetres quadrats. Eren terres de pistolers, d’abandonament legal i institucional. Allà, la violència era el mètode mitjançant el qual es resolien tots els conflictes. Casaldáliga va enterrar a molts pagesos sense terra i indígenes en aquells temps.

 

De què parlava concretament el document

Al llarg de 80 pàgines farcides de casos i d’anàlisis sociològiques que puntualment d’havien fet en aquella regió, el document pastoral (Carta Pastoral) del bisbe Pere analitza amb rigor la situació d’esclavitud i violència en què vivien els pobles i les comunitats de l’Amazones; denunciava els problemes ambientals que començaven a percebre’s com a tals; i, sobretot, posava nom i cognoms als responsables del genocidi que els grans terratinents estaven duent a terme contra els pobles indígenes, amb la complicitat del govern militar brasiler.

El document detallava els casos d’explotació més significatius de l’època, apuntant directament els noms dels responsables –alguns grans propietaris de terres- i informava, sense intermediaris, de la situació dels sense-terra, dels indis i dels treballadors braçals.

 

Els primers pioners de la regió són els anomenats “posseiros” (les persones que no tenen el títol de propietat de la seva terra). Viuen aquí des de fa 5, 10, 15, 20 i alguns fins a 40 anys. Conreant amb els mètodes més primitius, plantant arròs, blat de moro, iuca. Agricultura de pura subsistència. Criant bestiar. No hi ha assistència sanitària ni higiènica, no hi ha protecció legal, ni hi ha mitjans tècnics disponibles. S’ajunten en poblats petits, anomenats “patrimônios” (que l’estat els venia com a terres verges – Santa Terezinha, Porto Alegre/Cedrolândia, Pontinópolis) o escampats pel camp a una distància de 12 a 20 km els uns dels altres.
Pere Casaldàliga, 1971

 

Com diria a la seva propia carta, citant al professor Helio de Souza Reis:

 

Independentment de tot, [els camperols] intenten guanyar pa cada dia, perquè només hi ha dos drets: el de néixer i el de morir.

 

Als anys 60 i 70, l’Amazònia era el vast territori que la dictadura brasilera s’obssessionava en “desenvolupar“. Era el territori “selvatge” al qual la majoria del país en donava l’esquena. Una extensió equivalent a la meitat de tota Europa que el govern brasiler pretenia repartir entre els seus amics i les grans empreses que donaven suport al règim.

Per això, quan gairebé ningú parlava de la causa indígena; quan la preocupació pel medi ambient no estava a la taula de cap discussió; i quan l’extrema pobresa dels treballadors rurals, sovint esclavitzats, era un tema allunyat de qualsevol focus de la premsa o de l’Església, aquesta Carta Pastoral de Casaldàliga va sacsejar el país, destapant-ne les vergonyes. Va ser un cop directe a la propaganda de la dictadura que venia un país en creixement, cap al desenvolupament. Per primera vegada, s’internacionalitza la crueltat de la situació econòmica, social i ambiental de l’Amazònia.

 

Com va ser l’impacte del document

 

El document va haver de ser imprès fora de la regió de l’Araguaia per la fidel col·laboradora de Casaldàliga, la germana Irene Franceschini. Amb aquestes paraules ens ho explicava la Martixu Ayuso al seu article Crònica des de São Félix, del 2008:

 

Aquella dona que, en plena dictadura, va dur la primera carta pastoral del Pere Casaldàliga com a bisbe dins d’una caixa embolicada en un mocador en un avió militar! Quan se li va preguntar què hi duia, va respondre “medicaments, alguna roba, coses poc importants…si voleu obrir-la…”.

 

La carta del bisbe Pere es va fer ressò a la majoria de diaris i publicacions del Brasil i va provocar una revolució en plena repressió militar.

En aquella època, els interessos econòmics i els amics del règim s’estaven repartint el centre-oest del país a costa dels pobles indígenes i del medi ambient, i un bisbe com Casaldáliga molestava.

 

Després de diversos mesos de rumors i calúmnies, amenaces d’arrest, de mort, de “visites” de la policia i l’exèrcit federal, (…) la primera setmana de setembre, el senyor Ariosto da Riva, pare i mentor dels terratinents, acompanyat d’un sacerdot religiós, es va presentar al Senyor Nunci a Rio [de Janeiro] per intentar evitar la meva consagració [com a bisbe]…

 

I és que, com afirma el sociòleg José de Souza Martins (1995), “el document és un dels més importants de la història social del Brasil” i això no ho podien tolerar els militars.

En la seva carta pastoral de 1971, Casaldáliga proposa una nova manera de veure aquesta [sobreexplotació i manca de drets dels treballadors rurals], fa una denúncia llarga i dura i inicia una treball pastoral consistent a la Prelatura que comença primer desnaturalitzant aquesta violència i després construint una xarxa de solidaritat entre els treballadors migrants i l’església local.

Lucilene Aparecida Castravechi. XXVII Simpòsi Nacional d’Història. Natal 2013.

 

«Després de la publicació d’aquesta carta-document, que es va fer ressò de l’Església, interna i externament, altres documents del mateix caràcter van començar a aparèixer en diferents regions brasileres. Dels bisbes del noroest va arribar el text “He sentit els crits del meu poble”, al 1973. Al mateix any, els bisbes i missioners de l’Amazones van publicar el document urgent “Y-Juca-Pirama. L’indígena: aquell que ha de morir”.

Des de l’oest del país, els seus bisbes van publicar el text “Marginació d’un poble, el clam de les esglésies”, el 1974.

No seria però fins 10 anyes després, en un document de caràcter més institucional que els anteriors, que la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera] va pronunciar-se públicament a través del document “L’esglèsia i els problemes de terra”. En ell, s’analitzen i denuncien els resultats del desenvolupament capitalista al camp brasiler», ens explica Marco António Mitidero, a “A geografia dos documentos eclesiais: o envolvimento da Igreja Católica com a questão agrária brasileira”, de la Universitat Federal de Sergipe, del 2010.

Aquest és el text del document original (en castellà)

Et deixem la carta-document en castellà, cortesia del web Servicios Koinonia i traduïda per Alfonso Pombo Fernández: Uma Igreja da Amazônia em conflito com o latifundio e a marginalização social.

Read more
Aquest és el “diari alternatiu més antic del Brasil que encara s’edita”

Aquest és el “diari alternatiu més antic del Brasil que encara s’edita”

Aquest és el “diari alternatiu més antic del Brasil que encara s’edita”

Com diu el bisbe Casaldàliga, el diari Alvorada és “el diari alternatiu més antic del Brasil que encara està en circulació”. Enguany compleix 50 anys, renovat, actualitzat i amb bona salut. Sempre fidel als seus principis comunicatius i de transformació.

17 de maig de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

Al gener d’enguany, el nostre petit diari “ALVORADA” va complir 50 anys. Va ser el primer mitjà de comunicació de l’Araguaia.

Han estat 50 anys explicant com ha estat el recorregut de la nostra Prelatura, però sobretot, enregistrant la vida i les lluites de la gent d’aquesta regió.

Per a celebrar aquestes noces d’or, res millor que recuperar una mica de com va començar aquesta publicació.

“Correu d’amistat”

El primer número de l’“ALVORADA – Folha (full) de la Prelatura de São Félix, com es va dir, va sortir al gener de 1970. Un sol full mimeografiat.

Buscàvem un nom per a aquest “full” i en aquell moment va arribar a Santa Terezinha el Pare Francisco Jentel, en una canoa que havia batejat com “Alvorada” (alba). La seva arribada, tallant la superfície immòbil del Riu Araguaia, va inspirar el nom del primer vehicle de comunicació d’aquesta regió.

Portada de la darrera edició del diari Alvorada, 1er. trimestre de 2020

En aquell primer número, s’explicava l’objectiu del diari:

«En aquest moment, “Alvorada” pretén ser:

– correu d’amistat,

-programa de renovació,

– missatge de l’Evangeli.

Un “full” de llum i serenitat, en les alegries de tots, en les necessitats comunes, per al treball al qual estem cridats.»

La resta del primer número presentava el PROGRAMA PASTORAL amb les normes i indicacions per a rebre el Baptisme, el Matrimoni i la Primera Comunió i anunciava la realització de les Campanyes Missioneres.

El segon número està datat en 29/3/70. “Pasqua” i explicava que el Bisbe Pere Casaldàliga havia anat al metge a Goiânia (una ciutat a 1.200Km de la regió), així com la visita del Secretari d’Educació a São Félix, la inauguració del Cinema Samira, l’anunci que Luciara tindria un motor de gasoil per a generar llum, alguns matrimonis, el funcionament del Gimnàs Estadual de l’Araguaia (la primera escola instal.lada), etc.

També contenia un breu comentari sobre el Sagrament del Baptisme i començava a divulgar les parts principals de l’Encíclica de Pau VI “Desenvolupament dels Pobles (Populorum Progressio)” que va continuar en els següents números.

 

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

Una veu que incomodava

En els seus 50 anys d’existència, l’“ALVORADA” va ser la veu, gairebé l’única, que va denunciar la violència i l’arbitrarietat de les autoritats i el latifundi a la nostra regió i que va estimular la unió entre els treballadors.

L’“ALVORADA”, estimat per molts, odiat per uns altres, va tenir notorietat nacional, quan un número falsificat va aparèixer en la pantalla de la cadena Globo, tractant de criminalitzar el treball de la nostra Església.

L’“ALVORADA” ha estat objecte d’estudi per part d’alguns investigadors interessats en la premsa alternativa.

Ara, al 2020, 50 anys després, el diari “ALVORADA” continua essent fidel als seus objectius i continua publicant notícies de la comunitat, difonent l’Evangeli i el camí de l’Església al Brasil i a la resta del món.

Portada del periódico Alvorada de 1974.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

read more
NOVETAT EDITORIAL: «Vents de profecia a l’Amazònia»

NOVETAT EDITORIAL: «Vents de profecia a l’Amazònia»

Com s’organitzava el bisbat de Pere Casaldàliga? Quines van ser les accions pastorals, socials i polítiques d’un bisbat “en conflicte amb el latifundi” i la dictadura? Ens ho explica Antonio Canuto, que va conviure 26 anys en aquella comunitat. Sense intermediaris!

read more
1r Aniversari de la Pasqua de Pere Casaldàliga

1r Aniversari de la Pasqua de Pere Casaldàliga

El proper dia 8 d’agost de 2021, es compleix un any de la mort de Pere Casaldàliga. El poble on va nèxier, Balsareny, i el poble al que va dedicar mitja vida, São Félix do Araguaia, acolliràn diverses celebracions amb un lema comú: L’esperança i la lluita per l’alliberament.

read more

Read more
Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

L’Opció pels Pobres (OP) és sens dubte l’esdeveniment més important que ha tingut lloc a les Esglésies cristianes des de la Reforma protestant del segle XVI. Però com s’aplica en el nostre dia-a-dia més enllà d’allò obvi?

7 d’abril de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

Opció pels pobres:

la mateixa espiritualitat cristiana.

L’Opció pels Pobres, en cristià, és la mateixa opció pel Regne de Déu en aquest món subjugat estructuralment per l’anti-Regne, en aquest món malparat de Déu.

L’Opció pels Pobres no és només un tret de l’espiritualitat cristiana. És la mateixa espiritualitat cristiana, si entenem que el Regne és l’opció de Jesús, perquè és la voluntat del Pare. El Regne, vist des d’aquí, és desafiament, conquesta, pràctica, resposta nostra… Mirat des d’allà -on ja no hi haurà ni rics ni pobres-, el Regne serà pura gratuïtat, pur do: el Pare acollint-nos a tots. El Fill de Déu, el Verb, per a contestar l’anti-Regne que el pecat del món venia establint en la terra dels fills de Déu, no sols «es va fer home», no sols es fa humà, sinó que es fa també pobre, es fa colonitzat, incomprès, perseguit, prohibit, exclòs, excomunicat, condemnat, executat, maleït… L’Opció pels Pobres de Jesús és la quenosi de Crist. I l’Opció pels Pobres és l’actitud quenòtica de tot cristià.

Repeteixo: sempre que estiguem d’acord que l’espiritualitat cristiana és l’opció pel Regne: la voluntat del Pare que Jesús anuncia, assumeix, realitza i sofreix, i per la qual, en la qual, i des de la qual ressuscita.

El Poble Xavante, que viu a l’Araguaia, va ser expulsat de la seva terra al 1964 pels grans terratinents. Avui, lluiten per recuperar plenament la seva cultura, tradicions i manera de vida ancestral. Per a saber-ne més, varem publicar la seva història fa un temps. Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Fonament teològic

Aquest és el fonament teològic de l’Opció pels Pobres. Però encara podem dir-ho d’una altra manera.

La teologia cristiana es fonamenta en la paraula, l’actitud, la vivència, la mort i la resurrecció de Jesús. Per això és teologia «cristiana».

Quan parlem de Jesús, parlem, o hem de parlar, automàticament, del Déu de Jesús. Llavors, si aquest Déu de Jesús ens envia al seu propi Fill per a reparar el Regne malparat, per a re-anunciar-lo, perquè la humanitat pugui esperar-lo de nou, i perquè la humanitat col·labori, com deu, en la seva construcció, és evident que la voluntat de Déu sobre la humanitat és la finalitat de la humanitat. No pot ser una altra.

Per a nosaltres els cristians, en l’actual conjuntura, en l’actual contingència de la humanitat, Déu no opta per la humanitat, Déu opta pels pobres en la humanitat. Contestant als que en el privilegi, en el luxe, en el consumisme, en la capacitat d’esclavitzar, de dominar… han negat la condició de germans -i pel mateix la condició de fills de Déu- als altres. Contestant als que han construït en aquest món un anti-Regne, en aquest món que hauria de ser ja una realització del seu Regne, anticipant en esperança la plenitud futura.

Per això, la Bona Notícia és anunciada als pobres. La benaurança es realitza en els pobres. I aquest és el fonament de l’Opció pels Pobres.

Opció pels pobres:
quenosi i encarnació

Recordem la paraula de Pau: ell, Crist Jesús, sent ric, per nosaltres es va fer pobre (Fil 2, 6ss). «Es va fer»: desencarnem totalment aquesta paraula si la pretenem entendre en un sentit només espiritual. Què significa «es va fer»? És una paraula encarnacional, evidentment. Suposa tot un procés històric: la seva manera de vida, els seus conflictes, la seva ubicació geopolítica, cultural… tot el que ell realment va viure.

Les implicacions d’aquesta opció, les exigències d’aquesta espiritualitat també arrenquen del propi seguiment de Jesús. Si jo opto per la majoria dels fills de Déu, sotmesos a una vida d’anti-Regne, prohibits en la seva condició d’éssers humans -en la seva condició de germans i de fills-, automàticament he, en primer lloc, d’acostar-me a ells, conèixer-los, sentir-los, compadir-me de la seva situació, commoure’m per la seva realitat, participar en el seu propi sofriment, en el seu crit, en la seva pobresa, en la seva lluita, en el seu procés.

La quenosi, abans de res i sobretot és la baixada, l’entrada, l’encarnació… Així doncs, una espiritualitat que opta pels pobres és una espiritualitat encarnacionista en el més pur sentit de la paraula.

Alguns han tingut por a la paraula «encarnacionista», com si encarnar-se suposés prescindir d’allò històric, d’allò polític… El Fill de Déu no s’encarna en els núvols: s’encarna en un ésser humà, en un poble, en una cultura, en una estructura, en una conjuntura…

En el poblat de Novo Santo Antônio, la majoria de famílies sobreviu amb menys d’1 euro al dia per persona. Mentrestant, els grans capitals compren terres, les deforesten i planten soja per a exportar. Foto: nostra.

Opció pels pobres:
espiritualitat profètica, revolucionària i utòpica

Suposa també, d’altra banda, a partir de l’opció pel Regne de Déu, a partir del seguiment de Jesús, la contestació profètica, la revolta profètica, la indignació profètica enfront d’aquesta situació que nega el Regne, que impedeix als germans ser germans, que impedeix als fills ser fills. Tots els profetes d’Israel, el gran profeta Jesús, les paraules terminants i indignades de l’evangeli… ens il·luminen, en el seguiment de Jesús, aquesta actitud de profecia, de revolta, en la mesura en què nosaltres ens compenetrem amb la pobresa dels pobres, maleïm la pobresa maleïda dels pobres. La Creu de Crist nega la creu. Maleeix la Creu precisament per a acabar d’una vegada amb totes les creus maleïdes. Almenys en la seva pròpia persona i en esperança per a tots nosaltres.

Aquesta encarnació, aquesta compassió, compenetració, aquest assumir la misèria, el sofriment, la indignació, la revolta, el procés d’alliberament dels pobres, la voluntat de sortir de l’estat en què viuen, ens posarà automàticament en una postura política -revolucionària fins i tot- de transformació radical d’una societat que no respon a la voluntat de Déu, al projecte del Regne.

I ens confrontarà automàticament amb totes les forces i poders que subjecten a la majoria dels germans a la misèria, a la dependència, a la no-vida, a aquest món que està en el pecat, posat en el Maligne, com diu Pau. No estem negant, de cap manera, el pecat personal; al contrari, estem dient que reconeixem els pecats personals acumulats en una estructura de pecat, que és l’anti-Regene visible, diari.

Les implicacions polítiques d’aquesta postura han de ser tan conjunturals com estructurals, tan diàries com utòpiques.

Una veritable espiritualitat de l’Opció pels Pobres és una espiritualitat revolucionària, diem. Per això mateix és una espiritualitat utòpica. Aquest món que és aquí no els serveix als fills de Déu, no serveix als germans, contradiu el Regne de Déu: en volem un altre! Entrem necessàriament en el procés de transformació de la societat, en el procés de la revolució.

Opció pels pobres i solidaritat

Els teòlegs de l’alliberament han recordat amb freqüència que la mateixa contemplació, l’oració dels espirituals de l’alliberament, s’expressa, es tradueix -es comprova sobretot- en les pràctiques no sols socials sinó en les pràctiques explícitament polítiques.

Perquè la caritat no es quedi en «compassió» distant, o en «benevolència» intermitent o transitòria, ha de ser solidaritat política.

Només així serà veritable caritat. Només així estimarà al germà en la realitat en què el germà viu. Només així ajudarà al germà d’una manera eficient. Potser el sacerdot i el levita de la paràbola, en passar al costat del malferit, van tenir un cert sentiment de compassió. No sabem si li van deixar alguna almoina. Allò important, allò dramàtic, el motiu pel que van ser condemnats, és que no fessin l’acció concreta de transformar la realitat en la qual ell vivia, l’acció concreta de portar la seva solidaritat fins a les últimes conseqüències.

Només duem la solidaritat fins a les últimes conseqüències quan fem tot el possible perquè el germà surti de la situació en què està. El mateix Déu no ens hauria demostrat que ens estimava si s’hagués quedat en la seva infinita compassió..allà… Vam tenir necessitat que sortís de la seva compassió i fes el gest extrem… Per això dic jo que Jesús és la pròpia solidaritat de Déu en persona, la solidaritat que va fins a les últimes conseqüències.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

A l’Assentament Don Pedro, a 100Km de São Félix do Araguaia, atenem a 60 families que viuen en situació d’extrema pobresa. Na Alenira i el seu marit són una de les més lluitadores! Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Ascètica i mística de l’opció pels pobres

L’ascètica i la mística d’aquesta espiritualitat de l’Opció pels Pobres serà, evidentment, en primer lloc, una actitud de discerniment, de sensibilitat, de percepció, de crítica, d’autocrítica, de descodificació de la realitat, d’anàlisi fins i tot política de la realitat mateixa.

Serà una espiritualitat que camini pel món dels pobres, per enmig de les majories prohibides i oprimides amb els ulls oberts. Hi ha bisbes, sacerdots visitants cristians, persones molt bones, que vénen del primer món: visiten les nostres ciutats, visiten les nostres Esglésies i no descobreixen a aquestes immenses «majories» d’Amèrica Llatina, del tercer món, del món sencer, que viuen realment prohibides.  Així doncs: els ulls oberts a la realitat, l’atenció al «clam» dels oprimits (Medellín i Puebla ens han recordat que el clam és aquí, i és lamentable que fins fa poc l’Església no ha descobert que és un clam col·lectiu, i que és un clam estructural, i que cada vegada és més fragorós…).

En segon lloc, la compassió, la commoció, la compenetració que ha de portar a la convivència: estar-en, estar-amb, seguir, acompanyar als pobres, assumir les seves mateixes privacions, els seus riscos…

S’ha oblidat massa el text mateix de Puebla (1134), que parla d’una opció «clara» i «solidària» pels pobres. «Clara»: diríem que amb una consciència clara fins i tot políticament, per a ser integralment clara. I «solidària». La paraula ve de «in solidum», que significa en bloc amb, conjuntament amb.

Llavors, una opció pels pobres «solidària» exigeix estar amb el pobre, conviure amb el pobre, passar-la malament amb el pobre, arriscar amb el pobre... i, en tot cas, mudar de lloc social  i fins i tot de lloc geogràfic -en la mesura que sigui possible- per a estar enmig dels pobres.

En tercer lloc suposa assumir els processos dels  pobres, les decisions dels pobres, caminar en el seu propi caminar, respectant el seu ritme, entrant en les seves  pròpies  reivindicacions. Podrem optar pels pobres amb tot l’esperit crític necessari, amb tota la lucidesa de la fe, però mai «a distància». Només opta pels pobres aquell que s’aproxima a ells i camina amb ells.

Això exigirà, necessàriament, una gran capacitat de portar la creu, la creu de la privació de la pobresa, de la renúncia, del risc, del silenci a vegades, de la conflictivitat.

I al mateix temps suposarà una gran capacitat de resistència, d’esperança, en el sentit ple de la paraula, aquella esperança de la qual parlava Pau. Si no volem arribar a la desesperació, a la total indignació sense sentit, sense sortida, a la blasfèmia diríem, hem de dur una gran força d’esperança. Penso que com més a prop es viu de la misèria, del sofriment, de la mort, més l’esperança ha de ser expressió quotidiana gairebé espontània de les nostres vides. Aquí els profetes ens ensenyen tant l’anunci del Déu viu i veritable i dels seus plans i projectes, com la denúncia dels ídols, dels antiprojectes que contradiuen el projecte de Déu, com també l’actitud de la consolació: «consoleu al meu poble» (Is 40, 1).

És evident que aquesta espiritualitat exigirà una gran dosi d’oració, de contemplació. Només caminant sempre nu, molt obertament, amb el Déu viu, el Déu i  Pare de Jesús, el consolador dels pobres, el «Pater pauperum», Pare dels pobres… es podrà viure l’espiritualitat de l’Opció pels Pobres amb equanimitat, donant el testimoniatge que s’ha de donar i d’una manera constructiva.

Em sembla que és molt important que l’OP sàpiga també llegir, celebrar, assumir les expressions culturals dels pobres. Aquest seria un tret molt  característic: la seva alegria, la seva festa,  la capacitat d’hospitalitat, de compartir, la resistència passiva en moltes circumstàncies, aquests llargs silencis dels pobres en les seves lluites, en les bones «tàctiques», en el seu procés d’alliberament, en les mateixes revolucions populars, la capacitat que el pobre té d’agrair als propis germans i a Déu.

Jo penso que l’Església tota (seria un veritable error parlar només de l’Església del tercer món) no pot tenir més missió que la missió mateixa de Jesús -i aquesta és l’Opció pels Pobres -: «l’Esperit del Senyor està sobre mi per a…». És a dir, en la mesura en què l’Esperit del Senyor estigui sobre nosaltres, dins de nosaltres, aquest «per a» es farà realitat: anunciarem la bona notícia als pobres, ajudarem a alliberar als captius, proclamarem l’any de gràcia, que és la versió fins i tot temporal, històrica i fins a política i econòmica del Regne… en l’expectativa, és clar de la plenitud del Regne.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Església i opció pels pobres

– Què seria una Església popular?

 Jo vull lamentar una vegada més que s’hagi perdut la llibertat i fins a l’alegria d’usar aquesta expressió. Diverses vegades li ho he «reclamat» als nostres teòlegs, que per una docilitat explicable enmig de certes persecucions que aquests bons teòlegs d’Amèrica Llatina vénen sofrint, es van veure obligats a renunciar a una expressió plena de sentit i de legitimitat.

Si diem «Església jeràrquica», amb més raó podem dir «Església popular». Per dos motius: l’Església «té» jerarquia, però «és» poble, poble de Déu. La jerarquia és minoritària a l’Església, és un servei a l’Església i, a partir de l’Església, al món. Mentre que el poble, aquest poble de Déu, és la immensa majoria.

D’altra banda, parlar d’Església popular significa parlar d’una «Església en la base», on són els pobres. Una Església en el lloc on es va posar Jesús. Una Església al poble que es reconeix, que recobra la seva identitat, que assumeix el seu procés.

Per a nosaltres, en aquesta Amèrica Llatina, parlar de poble pràcticament és parlar de poble en procés històric. Més encara, poble en procés històric d’alliberament.

Bíblicament parlant, el poble de Déu, «el poble que no era poble i que ara és poble»… «Ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu»…

En fi, es tracta d’una expressió tan bella que jo faig vots perquè sigui recobrada, sense rubors, sense cedir a incomprensions, que podran partir de la millor bona voluntat, però que certament no parteixen de lucidesa teològica ni de visió compromesa pastoral, i que possiblement, sense voler, estan fent el joc als que no volen que el poble sigui poble, a aquells que no volen que l’Església sigui poble, als que no volen que el poble es faci Església…

Jo diria alguns sinònims d’Església popular: Església comunitària, Església participativa, Església realment inculturada, Església autòctona. Crec que es tracta de valors indispensables en la veritable Església de Jesús.

 – Església popular i Església dels pobres serien termes semblants?

Església popular seria l’Església dels pobres conscients, que s’organitzen, en procés, en ferment d’alliberament…

– Diu Leonardo Boff que Església popular no s’oposa a Església jeràrquica, sinó a Església  burgesa…

Evident. I s’oposa també a l’Església clerical, en el sentit pejoratiu de la paraula (una Església clericalizada). L’Església popular acaba sent l’Església poble de Déu, que opta realment pels pobres, que es posa en el seu lloc, que pren partit per ells, que assumeix la seva causa i els seus processos. Una Església també que estira de la jerarquia i del clergat, estira de la teologia, estira de la litúrgia, estira del mateix dret canònic i els fa baixar en una quenosi històrico-pastoral al lloc en què realment es va posar Jesús, que és el mateix poble.

– «Església burgesa» seria una contradicció?

 Evident, evident.

– No pot existir una Església burgesa?

Pregunto: quin seria el real codi canònic evangèlic de l’Església? I responc: el manament nou, les benaurances. En una Església burgesa, una Església de privilegi, una Església d’explotació de les majories, una Església d’expulsió de les majories… hi caben les benaurances? Una Església burgesa ja no seria l’Església de Jesús.

– Però, llavors, el baptisme, la conversió, exigirien canviar de classe?

Pregunto: no és potser el baptisme un submergir-se en la pasqua, en la mort, en la resurrecció? Aquest submergir-se en la mort de Jesús, evidentment, ha de ser la mort de l’egoisme, la mort del privilegi acumulatiu i excluidor. I, en aquest sentit, la mort a una vida burgesa. Una vida burgesa és una vida pecaminosa, estructuralment pecaminosa.

– Què respondries a l’objecció que l’Església és per a tots, que està per sobre de les opcions polítiques?

Respondria que Crist també va venir per a tots, i va optar pels pobres. I va condemnar als rics. I va rebutjar el privilegi. I va ser sentenciat, torturat, executat i col·locat en la creu pels poders del latifundi, de la llei, de l’imperi.

No és possible pensar que l’Evangeli sigui per a tots per igual. El pitjor que es podria dir de l’Evangeli és que l’Evangeli és neutre. Jo solc dir: l’Evangeli és per a tots, però és a favor dels pobres i contra els rics. I m’explico.

A favor dels pobres en el que tenen ells de pobresa evangèlica, i contra la marginació i potser la desesperació en què els toca viure. I contra els rics: contra la possibilitat, la capacitat que ells tenen de viure en un privilegi que espolia a la immensa majoria dels germans, contra la capacitat d’explotar a aquests germans, contra la insensibilitat en què ells viuen, contra la idolatria en què ells estan sumits.

El ric, normalment parlant, està exclòs del Regne dels cels. Només pot entrar en ell si deixa de ser ric.

 

Del llibre “Sobre l’Opció pels Pobres”. Diversos autors. Coordinador: José María Vigil.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

read more
NOVETAT EDITORIAL: «Vents de profecia a l’Amazònia»

NOVETAT EDITORIAL: «Vents de profecia a l’Amazònia»

Com s’organitzava el bisbat de Pere Casaldàliga? Quines van ser les accions pastorals, socials i polítiques d’un bisbat “en conflicte amb el latifundi” i la dictadura? Ens ho explica Antonio Canuto, que va conviure 26 anys en aquella comunitat. Sense intermediaris!

read more
1r Aniversari de la Pasqua de Pere Casaldàliga

1r Aniversari de la Pasqua de Pere Casaldàliga

El proper dia 8 d’agost de 2021, es compleix un any de la mort de Pere Casaldàliga. El poble on va nèxier, Balsareny, i el poble al que va dedicar mitja vida, São Félix do Araguaia, acolliràn diverses celebracions amb un lema comú: L’esperança i la lluita per l’alliberament.

read more

Read more
Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

21 de gener de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Militar per l’esperança no és una opció exempta de perill al Brasil de Bolsonaro. Però alguns defensen que és l’únic camí possible davant de l’extrema dreta. El projecte de difusió ‘Les causes de Casaldàliga’ neix de l’entesa entre dues associacions que comparteixen la missió del claretià Pere Casaldàliga. Amb el pensament i l’acció d’aquest català universal, l’associació catalana Araguaia i la brasilera ANSA fan de contrapès al discurs de l’odi i la por.

En aquest context, “l’única manera de fer un contrapès i d’emetre opinions amb tranquil·litat era donar una visió més internacional al projecte”, explica Raul Vico, coordinador d’aquesta iniciativa de difusió. I és que els nous lideratges polítics han comportat a l’Amazònia brasilera “retrocessos contra els drets dels camperols i dels indígenes”. Vico també identifica riscos de seguretat entre els qui defensen els drets humans: “Per primera vegada en molts anys, la gent que treballa a ANSA ha hagut de sortir amb escorta”, apunta.

“Treballar plegats, una qüestió de seguretat”

Una realitat que l’entitat no vivia des de la seva fundació. “Als anys setanta i vuitanta la repressió era molt més dura i violenta, i avui la situació torna a ser perillosa”. Segons Vico, “al Brasil i més a la regió on t’estem, no convé emetre segons quins missatges i opinions, posaríem en risc les persones d’ANSA”. Ho diu pensant en els grans terratinents de l’Amazònia que “tenien moltes ganes de guanyar i d’anar contra la Prelatura i el Pere”. Amb Jair Bolsonaro de president creuen que “ara és el seu moment”.

Per això considera que “treballar plegats és una qüestió de seguretat”. L’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga (Barcelona, 1989) i l’Associació ANSA (São Félix do Araguaia, 1974) s’han unit en aquest projecte de difusió inspirats per l’alegria, la “teimosia” i l’esperança de Casaldàliga. Com diuen des de la contrapart catalana, busquen “aprofundir camins d’esperança”.

“Ansa i Araguaia hem sentit la necessitat d’ajuntar-nos per fer una col·laboració molt més estreta, unir forces per donar més veu a la vida, l’obra i sobretot les causes del Pere”, explica. Saben de la seva “petitesa”, però no renuncien a millorar les condicions de vida de les persones i col·lectius que més pateixen.

Informació directa sobre terreny

 

Raul Vico fa d’enllaç amb la persona responsable de comunicació d’ANSA, que els fa arribar informació de primera mà des de l’Amazònia. Tots els materials que publiquen al web són en català, castellà i portuguès, “les tres llengües que el Pere sempre havia utilitzat”.

Tenen un butlletí mensual i a xarxes socials són a Facebook i a Twitter.

El blog, que actualitzen cada quinze dies, mostra el dia a dia de les causes de Casaldàliga. Per exemple, amb experiències concretes d’agricultura de subsistència, una fórmula per generar riquesa als camperols amb criteris de protecció ambiental. I també amb pensament de fons, des de la teologia de l’alliberament passant pel relat dels compromisos que Pere Casaldàliga ha pres al llarg de la seva vida a favor dels més febles.

Sobre terreny, ANSA treballa en l’àrea de l’educació popular, l’economia solidària, el medi ambient i el suport per enfortir les xarxes socials i ambientals. Actualment abasten unes quatre-centes famílies, tant a São Félix com a les quatre comunitats rurals del voltant, i donen també suport a les comunitats indígenes properes. A banda, l’entitat és responsable de l’arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia, dedicat a la preservació de l’obra de Casaldàliga, que també compta amb el suport dels missioners claretians.

A Barcelona, el nou projecte de difusió és possible també gràcies a la col·laboració de Justícia i Pau, que els cedeix espai per a l’arxiu i per a les reunions d’equip, que tenen lloc cada segon i quart dijous de mes al número 126 del carrer Roger de Llúria de Barcelona.

Autoria: Laura Mor. Publicat primer a Religió Digital.

SUBSCRIU

EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

5 claus per conèixer la Prelatura (diòcesi) de Casaldàliga

5 claus per conèixer la Prelatura (diòcesi) de Casaldàliga

Símbol i referència de la lluita per la terra i per l’alliberament, la Prelatura de São Félix do Araguaia acaba de celebrar el seu 50è aniversari. Aquestes són les cinc claus per entendre la seva importància en el panorama nacional i internacional.

Read more
Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els comentaris -cautelosos o apocalíptics o clarividents- sobre la conjuntura proliferen, aquests dies, en els mitjans de comunicació. No repetiré allò “que és obvi”. El problema està en saber llegir la conjuntura a la llum dels signes dels temps, descobrint causes, interessos, “efectes col·laterals”, jocs de vida o mort per a la família humana.

21 de gener de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

En aquesta hora kairós de mundialització i de maduresa de consciència, que és, simultàniament, un hora nefasta de noves prepotències, de macrodictadures, de fonamentalismes i de radicalitzacions, se’ns imposa, com un do i com una conquesta, el diàleg, interpersonal, intercultural , ecumènic i macroecumènic.

Un diáleg de pensaments, de paraules i de cors.

No la simple tolerància, que s’assembla massa a la guerra freda, sinó la convivència càlida, l’acollida, la complementarietat.

Aquests processos de canvi, que són somni i missió, reclamen de tots nosaltres, cristians o no, una forta espiritualitat, una mística de vida.

Cadascú la viurà segons la respectiva fe, però sense aquesta espiritualitat no es fa camí.

Pensant en això, i arran del recés espiritual que celebrem cada any, l’equip pastoral de la Prelatura, a la vora de l’Araguaia, en aquell turó acollidor de Santa Terezinha, jo resumia així aquesta espiritualitat, tan nova i tan antiga, com espiritualitat de:

1. Contemplació confiada

Obrint-se més gratuïtament al Déu Abbà, que és, per autodefinició suprema, misericòrdia, amor.

Una contemplació, més necessària que mai en aquests temps d’eficiències immediates i de visibilitats.

Confiada, dic, perquè tinc la impressió que torna -o potser mai se n’ha anat- la religió de la por, del càstig, de la prosperitat o del fracàs, segons com cadascú se les hagi vist amb Déu.

Ens falta, doncs, confiança filial, infància evangèlica, la descontraguda llibertat dels petits de Regne.

2. Coherència testimoniant

Ja s’ha repetit fins a la sacietat que vivim en la civilització de la imatge; que el món vol «veure».

Ser testimoni ha estat sempre una espècie de definició de l’ésser cristià: “sereu els meus testimonis”, deia Ell per tota recomanació, per tot testament.

I aquest testimoni, avui més que mai, quan tot es veu i tot se sap, ha de ser coherent, sense fissures, en la vida personal i en la gestió estructural de l’Església (ja sigui catòlica o evangèlica; el Vaticà, una diòcesi, una congregació religiosa o una comunitat).

Veracitat i transparència demana el Món, tan sotmès a la mentida i a la corrupció.

3. Convivència fraterno-sororal

A això es redueix el nou manament. Aquest és el desafiament més gran, i el més quotidià per les persones, per les comunitats, pels pobles.

Conviure, no solsament coexistir; conviure carinyosament en fraternitat i sororitat; no només en tolerància mútua. Ajudar a fer agradable la vida.

Ser sal de la Terra vol dir això també.

4. Acollida gratuïta i servicial

Capacitat de trobada i de diaconia. No solsament baixar de l’ase i atendre al caigut quan per casualitat ens el trobem a la vorera del camí, sinó fer-se trobadís.

Acollir a vegades només amb una paraula o un somriure, però acollir sempre, gratuïtament. Fer de tots els ministeris i de totes les professions aquell servei desinteressat i generós que ens proposava el Senyor que no va venir a ser servit, sinó a servir.

És més fàcil celebrar una Eucaristia ritual que no pas exercir el rentapeus compromès.

5. Compromís profètic

Segueix sent l’hora -i potser ho és més que mai- de comprometre’ns profèticament contra el déu neoliberal de la mort i l’exclusió i a favor del Déu del Regne de la Vida i de l’Alliberament.

Cal treure de la fe tot el seu suc polític. Cal viure-la militantment, transformadorament.

Fer de la profecia una espècie d’hàbit connatural -fruit específic del baptisme per als cristians i cristianes- de denúncia, d’anunci, de consolació.

La caritat sociopolítica és la forma de caritat més estructural. Va a les causes, no només als efectes. Cuida la Vida. Transforma la Història. Fa Regne.

6. Esperança pasqual

Després de “la mort de Déu” i “la mort de la Humanitat”, en aquesta posmodernitat fàcilment sense sentit i ja al “final de la història”, sembla que l’esperança no té molt d’espai. Avui més que mai s’imposa l’esperança! És la virtut dels “després de”.

“Contra tota esperança” (productivista, consumista, immediatista, passiva), esperem.

Hem de proclamar humilment però sense complexos la nostra esperança pasqual i escatològica. I hem de fer-la creïble aquí i ara. Perquè esperem, actuem. El temps i la història són l’espai sacramental de l’esperança.

Pere Casaldàliga, Carta Cirular de 2002.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

5 claus per conèixer la Prelatura (diòcesi) de Casaldàliga

5 claus per conèixer la Prelatura (diòcesi) de Casaldàliga

Símbol i referència de la lluita per la terra i per l’alliberament, la Prelatura de São Félix do Araguaia acaba de celebrar el seu 50è aniversari. Aquestes són les cinc claus per entendre la seva importància en el panorama nacional i internacional.

Read more
Deixa la curia Pere

Deixa la curia Pere

Deixa la curia Pere

17 de desembre de 2019

Pere Casaldàliga

(Posem el poema original, en castellà)

DEJA LA CURIA, PEDRO

Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas.

Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.

La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.

Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.

El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.

Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.

¡No nos conturbes más!
Como Lo amas,
ámanos,
simplemente,
de igual a igual, hermano.
Danos, con tus sonrisas, con tus lágrimas nuevas,
el pez de la Alegría,
el pan de la Palabra,
las rosas del rescoldo…
…la claridad del horizonte libre,
el Mar de Galilea ecuménicamente abierto al Mundo.

Pere Casaldàliga, 1983.

 

La cristologia poètica de Pere Casaldàliga

Text extret del treball de Michael P. Moore, per la Facultat de Teologia, Universitat del Salvador San Miguel, Argentina.

«Profèticament crític amb la jerarquia eclesiàstica, de la qual ell en forma part!, en un altre audaç poema, dedicat a Joan Pau II, titulat “Deixa la cúria, Pere”, Casaldàliga convida al Papa, als seus successors…, a tota l’Església, a descentralitzar-se, desinstal·lar-se, marxar cap als nous Getsemanís.

Deja la curia, Pedro, desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables por palabras de vida, temblorosas.
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.

Cal notar que els mots “Mestre” i “Pobres” -el nom de Déu fet home i el nom de l’oprimit, tots dos sense confusió, però sense separació-, estan escrits amb majúscules. I gairebé com una súplica exhorta als pastors, a mantenir viva la utopia de Jesús de Natzaret i del seu Regne de colors precisos.

Diles, dinos a todos,
que siguen en vigencia indeclinable
la gruta de Belén,
las Bienaventuranzas
y el Juicio del amor dado en comida.

Així mateix, Casaldàliga demana a l’Església que no sigui còmplice dels imperialismes que oprimeixen als més pobres, en un escenari movible dels palaus de Pilat i Caifàs al nostre continent empobrit.

Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina, Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es solo un “resto”,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos solo entre guardias y príncipes.

Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres.

Complicitat eclesial que, dolorosament, recorda a la vida, i a la mort, de Monsenyor Romero:

¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo)

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

5 claus per conèixer la Prelatura (diòcesi) de Casaldàliga

5 claus per conèixer la Prelatura (diòcesi) de Casaldàliga

Símbol i referència de la lluita per la terra i per l’alliberament, la Prelatura de São Félix do Araguaia acaba de celebrar el seu 50è aniversari. Aquestes són les cinc claus per entendre la seva importància en el panorama nacional i internacional.

Read more

Pin It on Pinterest