fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
La meva espiritualitat

La meva espiritualitat

Al nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, José María Vigil i jo reconeixíem, ja a la primera línia del primer capítol, que “espiritualitat” és una paraula infeliç, desmoralitzada, per l’abús teòric i pràctic amb què ha estat utilitzada – encara ho és com esfera distant de la vida real, com espiritualisme desencarnat i fugida de compromís. Si espiritualitat deriva d’“esperit”, i si l’esperit s’oposa a la matèria, al cos, una persona serà espiritual quan visqui sense preocupar-se del que és material ni tan sols del seu propi cos, instal·lant-se en etèries realitats espirituals.

Aquesta concepció d’esperit i espiritualitat com a realitats oposades al material corporal, provenen de la cultura grega. A les cultures indígenes no és així. I tampoc al món cultural semític de la Bíblia. La paraula de Déu és molt més integradora[1].

En aquesta darrera dècada, després de certes decepcions, aprenent de la història i per un veritable procés de maduració, hem de reconèixer, agraïts al Déu que ens acompanya i als germans i germanes que van donar per nosaltres la seva sang, que “l’espiritualitat” ja no és una paraula infeliç. Avui és un horitzó que necessitem, un clam que ve de dins, aigua viva pel nostre caminar. Hi ha una autèntica i profunda set d’espiritualitat a les comunitats eclesials, als agents de pastoral, als militants cristians, a la joventut més desperta.

Es multipliquen les trobades, publicacions, conferències, entitats que estudien, propaguen i dinamitzen l’espiritualitat i, més concretament, la nostra espiritualitat. Cada dia són més les persones que volen “beure al pou”.

1. Què és aleshores espiritualitat?

L’esperit d’una persona és allò profund i dinàmic del seu propi ésser: les seves motivacions més grans i últimes, el seu ideal, la seva utopia, la seva passió, la mística per la qual viu i lluita i amb la qual contagia.

“Esperit” és el substantiu concret, i “espiritualitat” és el substantiu abstracte. En llenguatge comú aquestes dues paraules es fan servir indistintament: “Fulano té molt esperit, té una espiritualitat profunda”.

Quan diem d’algú que no té esperit, volem afirmar que no té passió, ideal, vida profunda. És més que una persona és un tronc, és una màquina.

Hi ha esperits diferents, això sí. I cal distingir destriar. Segons alguns còdexs, quan els apòstols somiaven o actuaven fora del Regne, Jesús els advertia: “No sabeu de quin esperit són” (Lc 9,55). Hi ha esperit dolent i esperit bo. No es parla i escriu sobre “l’esperit del capitalisme”, sobre l’“esperit del mercat neoliberal”?

2. L’espiritualitat és patrimoni de tots els éssers humans

Tota persona està animada per una espiritualitat o per una altra, perquè tot ésser humà –cristià o no, religiós o no– és un ésser també fonamentalment espiritual. Tota dona i tot home són més que simple biologia. Les religions i filosofies designen aquesta realitat misteriosa, però real, com a “esperit”. Perdre aquesta dimensió profunda és deixar de ser humà, és embrutir-se. Paul Tillich parla d’aquesta “dimensió perduda” com de la gran tragèdia dels nostres temps materialistes i consumistes.

3. Tota espiritualitat és també quelcom religiós?

Si entenem la paraula “religió” com una referència explícita a Déu, haurem de reconèixer que hi ha espiritualitats no religioses, persones amb molta espiritualitat, amb profunds ideals de lluita i de servei, que són atees, o agnòstiques. “No dubtem a afirmar que poden existir i que existiran no només espiritualitats no cristianes, sinó fins i tot no creients”, escriu A.M. Besnard.

Tanmateix, per a nosaltres, que creiem en Déu com a presència feliçment “inevitable” i animadora de les nostres vides, aigua i llum de tot pensament bo i de tota acció honesta, l’espiritualitat sincera, aquesta radical profunditat humana, sempre és “religiosa”. El gran mestre Orígens deia que “Déu és allò que algú posa per sobre de tot”. I l’inquiet Bisbe d’Hipona, Sant Agustí, va deixar escrit a les seves “confessions” que “Déu m’és més íntim que la meva pròpia intimitat”.

Tanmateix, no és la religiositat allò que fa la veritat o la mentida d’una vida humana, sinó l’autenticitat d’aquesta vida. “En esperit i veritat vol ser adorat el Pare”, recordava Jesús a la samaritana al costat del pou de Jacob (Jn 4,23).

4. La nostra espiritualitat és cristiana

A la llum de la fe cristiana (hi ha una fe religiosa quichua, fe religiosa islàmica, fe religiosa hindú) nosaltres descobrim la presència de Déu al cosmos, a la vida humana i a la història com a amor gratuït i salvació precisament perquè Jesús, fill de Déu i fill de Maria de Natzaret, amb la seva paraula, activitat, mort i resurrecció, ens fa entrar vitalment en aquest descobriment.

A partir de la trobada amb la fe, la nostra espiritualitat només pot ser “religiosa” (com a tornada cap al Déu viu, revelat per Jesús) i fins i tot “cristiana” (com a seguiment del mateix Jesús).

El Déu de Jesús és el nostre Déu. Ell és la profunditat màxima de la nostra vida.

La causa de Jesús és la nostra causa.

El nostre viure és Crist (Fil 1,21). Ell és la nostra passió i el seu esperit és la nostra espiritualitat.

5. La nostra espiritualitat

La nostra espiritualitat és nostra en dos sentits:

  1. Perquè és una espiritualitat personalitzada, perquè nosaltres vivim conscientment i lliurement en la condició de persones adultes també en la fe, amb la totalitat del nostre ésser humà, en totes les dimensions de la nostra vida. Jo sóc la meva espiritualitat. Ningú la viu per mi;
  2. Perquè és una espiritualitat explícitament llatinoamericana; i de manera clara, espiritualitat de l’alliberament.

Abans que res cal subratllar aquest aspecte, que oportunament la modernitat (la postmodernitat també, a la seva manera) va fer sortir a la superfície i que ens allibera del gregarisme, de l’infantilisme, i, finalment, d’una possible, justificada, deserció.

L’espiritualitat és personalitzada o no és espiritualitat. O abasta totes les dimensions del meu ésser (ànima i cos, pensament i voluntat, sexe i fantasia, paraula i acció, interioritat i comunicació, contemplació i lluita, gratuïtat i compromís) o no serà meva, no em realitzaré, acabarà mutilant-me .

És un plaer oferir als companys i companyes de caminada un esquema de referències que m’ha servit molt a la vida, després d’haver experimentat, en certes èpoques, de la formació sobretot, mètodes reduccionistes o unilateralitats que ens angoixaven i que reprimien la realització personal i el vol de l’esperit.

Així com per corregir una formació espiritual dispersa o mutilada, per ser comptabilista o per ser dicotòmica i unilateral, i per ser la síntesi de la pròpia existència (aquest és el desafiament!), hem de pensar la vida així:

Tota la nostra vida és:

  • una problemàtica (a partir de la fe, un misteri);
  • un desafiament (a partir de la de, una missió);
  • un espai (a partir de la fe, do, gràcia); que hem d’assumir amb certes actituds (generades per certs actes o praxis i que, alhora, generen praxis);
  • a través de certes mediacions (psicològiques, sociològiques, polítiques, pastorals, evangèliques…);
  • amb vista a l’opció fonamental, que donarà sentit, força, alegria i victòria a la nostra vida.

Al llarg d’aquest text –i espero que, sobretot, al llarg de cadascuna de les nostres vides–, anirà apareixent millor allò que estic volent dir quan parlo de “la nostra” espiritualitat cristiana. L’esperit és qui en sap. Ell és qui ensenya a qui vulgui entrar a la seva escola gratuïta i amorosa.

De part meva em sento cada vegada amb menys coratge per donar lliçons d’espiritualitat, perquè la vida no s’ensenya. Ningú no pot substituir el Mestre, que és l’Esperit de Déu, ni tan sols el deixeble o la deixeble, que és l’esperit de cadascun de nosaltres.

Puc indicar on vaig ensopegar, això sí, i compartir goigs i descobriments; perquè també és veritat que, en Crist, som un sol cos i que és un sol l’esperit que ens anima (cf 1 Cor 12,12, s).

Al nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, expliquem llargament el que entenem per Esperit/esperit/espiritualitat, les diferents accepcions d’aquestes paraules, la complementarietat amb què s’ha de viure l’espiritualitat “natural” i “llatinoamericana” com l’espiritualitat “cristiana ”, per part d’una persona simultàniament humana, batejada i llatinoamericana. Amb aquesta finalitat, el nostre llibre està dividit en tres grans capítols: I. L’Esperit i l’Espiritualitat; II. L’Esperit alliberador a la nostra pàtria gran; III. En l’esperit de Jesucrist alliberador.

Als tres capítols afegim “les 7 característiques del poble nou”, conscients que “de dones noves i d’homes nous neix el poble nou”:

  1. la lucidesa crítica;
  2. la contemplació a la caminada;
  3. la llibertat dels pobres;
  4. la solidaritat fraterna;
  5. la creu i la conflictivitat;
  6. la insurrecció evangèlica (la revolució de la Bona Nova);
  7. la tenaç esperança pasqual.

I presentem també les “constants de l’espiritualitat de l’alliberament”:

  • la profunditat personal;
  • el regnecentrisme;
  • una espiritualitat del que és allò essencial i universal cristià;
  • la ubicació: a la realitat, a la història, al lloc, als pobres, a la política;
  • la critica;
  • la praxi;
  • la integralitat, sense dicotomies i sense reduccionismes.

Amb altres paraules, més o menys sinònimes, podríem caracteritzar també l’espiritualitat de l’alliberament com:

  • cristològica, de la pràctica de Jesús, en el seguiment;
  • situada, ubicada, política, històrica; “entropessant amb el Déu dels pobres” (Leonardo Boff), trobant Déu en les pràctiques més diàries, més socials, més comunitàries;
  • a la creu de la profecia i del conflicte, assumits pasqualment;
  • entre la gratuïtat i l’exigència (G. Gutiérrez);
  • sent contemplatius en l’alliberament, descodificant el Regne o l’Anti-Regne en la realitat, aquí i ara;
  • arrelada a les nostres cultures i a la nostra història;
  • hereva compromesament de la sang màrtir;
  • profèticament alternativa al sistema de la mort i de l’exclusió;
  • en una coresponsabilitat eclesial, adulta, lliure i serena;
  • amb esperit ecumènic i macroecumènic.

6. Avui, Aquí.

Tota Amèrica Llatina, que forma part del tercer món, passa per una hora de mundialització, de neoliberalisme, de postmodernitat. Aquesta hora té, certament, molt de poder de les tenebres, però pot tenir molt més si creiem en l’esperit, “caiguts del Regne”.

Hi ha, sens dubte, una crisi d’estratègies alliberadores “clàssiques”, un desconcert entre els i les militants, un sentiment de “sense sortida”, de depressió psicosocial. Per a molts deixebles, en aquest capvespre pel camí de l’assegurança, la sensació d’hora baixa és la mateixa dels deixebles capcots d’Emaús: “Nosaltres esperàvem que…” (Lc 24,21). Afegeixi’s, per a major desorientació, aquesta allau de fonamentalismes, exotismes i esoterismes que convulsionen el món.

La mundialització s’està imposant com a neoliberal, de sistema únic, de mercat total, mercantilitzador de la vida humana, idòlatra, d’una escatologia immediatista en una estúpida “fi de la història”, immoladora de les majories sota les urpes del progrés consumista, privatitzador de la societat, sense alternativa socialitzadora possible.

La postmodernitat nega la radicalitat espiritual, el compromís, la utopia; substitueix l’ètica per l’estètica, allò utòpic pel fruitiu; ignora els pobres i deixa de banda la justícia; renúncia als “grans relats”; és narcisista: fins i tot diuen que passem de Prometeu a Narcís. Tot a la vida ha de ser ligth, segons l’instant i l’instint.

Jo mateix vinc alertant, cap al temps, de cara a tres grans temptacions que ens assetgen en aquesta hora neoliberal de “nit fosca dels pobres” i dels seus aliats i aliades: la temptació de renunciar a la memòria i la història; la temptació de renunciar a la creu i la militància; la temptació de renunciar a l’esperança i la utopia.

Per part nostra, creiem que la mundialització legítima, l’altra mundialització, és voluntat del Déu únic, destí de la família humana que és una sola, en una sola casa a la terra i al cel. La intercomunicació, la intersolidaritat, l’autoritat plural a la unitat humana, el concert universal de tots els pobles, respectats igualment, complementaris entre si, totes les persones “iguals i diferents” alhora, a la macroharmonia criatural que Déu va somiar .

Creiem també en una legítima modernitat/postmodernitat que potencia l’autonomia, subjectivitat, llibertat, igualtat, somni lúcid i plaent, fricció del cosmos i de la vida, diari cantar de les aigües properes, a la interioritat, a la família, a l’amistat, a la ciutadania; en la integració de la persona humana a la festa de la creació divina.

A l’Església d’aquesta hora hem entrat, fa temps, segons el teòleg Rahner, en una mena d’hivern involucionista, després de la bella primavera oberta pel Concili Vaticà II. Víctor Codina parla de “por i inseguretat a l’Església”. Moltes pors, moltes perplexitats, molts talls, moltes irritacions. El mateix Jubileu de l’any 2000 -més del que és legítim per a la celebració penitencial i agraïda de la nostra fe i de la història de la nostra Església- es pot convertir en una evasió, un festival catolicista o cristianista, quan és temps de renunciar profèticament l’anti-Regne neoliberal i d’anunciar profèticament el Regne del Déu de la vida de la justícia i de la pau: El per què i per a què Déu es va fer en Jesucrist el Déu -tan- plenament -amb nosaltres-!.

També, parlant de l’església podem cantar, en contrapartida, una lletania de realitzacions esperançadores, a l’espiritualitat, a la litúrgia, a la teologia, a la vivència bíblica; a les comunitats eclesials, a la vida religiosa i inserida, a les pastorals específiques; en la diversitat dels misteris, en el profetisme dels laics i laiques, amb una creixent presència conqueridora de la dona fins a l’altar; en ecumenisme de les bases i de certs líders generosos; en el diàleg interreligiós o macroecumènic; en la presència i la participació de l’Església compromesa per la lluita dels drets humans, per la ciutadania, per l’ecologia, per la terra, per la salut, per l’habitatge, per l’educació, per la comunicació.

El bisbe màrtir d’Argentina, Enrique Angelelli, pastor de “terra endins”, en el període de plena dictadura militar al seu país, proclamava una esperança indestructible amb aquestes paraules evangèliques: “em sento feliç de viure en l’època en què visc. Tot això que estem vivint és certament ple de vida. L´Església es fa més evangèlica, més senzilla, més missionera, compromesa amb el seu poble. Quan nosaltres, els cristians, netegem la nostra cara bruta i convertim el nostre cor de carn en cor pasqual, és l’Església la que hi viu; la nostra Església rejoveneix, camina i es fa més servidora, lloant el Pare dels Cels. És on la nostra Església es fa forta amb la força de l’Esperit Sant. Es fa més lliure i no s’amarra a interessos que la facin infidel a la seva missió. Respon més bé al gran sagrament de Jesucrist entre nosaltres”.

També nosaltres, com Angelelli, podem sentir-nos feliços – ell en plena dictadura militar, nosaltres en ple neoliberalisme – sempre que, com ell, ens desposseïm i ens comprometem, sempre que canviem el nostre cor de pedra per un “cor pasqual”.

 

Pere Casaldàliga
Nuestra Espiritualidad
[Podeu baixar i llegir lliurement aquest títol de Casaldàliga]

Read more
Encara hi ha els pobres i Déu

Encara hi ha els pobres i Déu

Encara hi ha els pobres i Déu

En una de les seves darreres manifestacions, Pere Casaldàliga ens convocava a “optar veritablement pels pobres”. Però, sabem realment el que implica? Ell mateix ens ho explicava.

5 de desembre de 2021

Les causes de Pere Casaldàliga

L’opció pels pobres segueix sent l’opció per als pobres, textualment.

Vull dir: continúa essent una consciència de que els pobres són l’opció de Déu, del Déu de Jesus. Tota la Bíblia i, sobretot, la paraula, la vida, la mort i la resurrecció de Jesús, ens confirmen en aquesta consciència teològica, teologal, de que Déu va triar, tria i continuarà triant els pobres, els seus fills -majoria- prohibits d’ésser plenament humans, per sistemes d’arrogància i de marginació.

L’opció pels pobres és “per als pobres”: fonamentalment, els que no tenen, els que no poden, aquells que viuen les «carències» de la vida normal, econòmicament: manca de terra, d’habitatge, de salut, d’educació, de participació.

Pere Casaldàliga visitant les comunitats de la seva Prelatura

La diocèsi de São Félix do Araguaia ha construït la seva identitat al voltant dels més pobres. Sense “mitjes tintes”. Fotografia: Arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia | Consulta: Fundació Pere Casaldàliga

Escollir sempre significa “fixar-se en”, entregar-se, comprometre’s.

Quan escollim els pobres, també escollim ser contra les causes, les estructures i els sistemes que fan pobres els pobres i els impedeixin viure dignament aquesta condició humana, històrica, de fills i filles de Déu, germans i germanes.

Avui en dia aquesta opció per als pobres encara és més rellevant. Hi ha dues raons per això. Els pobres són cada cop més, a Amèrica Llatina, a tot el món. I són més pobres; l’empobriment és major […].

L’opció per als pobres també és més actual avui en dia, perquè hi ha molts interessos que volen desactualitzar-la. Entre els poderosos, per descomptat, però també en la consciència de molts cristians cansats, o adormits, o egoistes.

Molts estan cansats, em diuen, de sentir parlar de l’opció per als pobres … doncs, m’agrada respondre’ls que els pobres probablement estan molt més cansats de ser pobres.

A l’Assentament Dom Pedro, a l’Araguaia, les famílies viuen amb menys de 100 euros al mes. Fotografia: Associação ANSA

Al mateix temps, aquesta opció és més actual que mai, perquè també s’ha tornat més dialèctica. Aquest cansament, aquesta voluntat de marginar la mateixa opció, de considerar-la ja passada, es troba davant amb un moviment a l’alça de la consciència popular, a Amèrica Llatina d’una manera molt especial, però també a tot el Tercer Món i als sectors de solidaritat de la societat del primer món, als mitjans de comunicació alternatius, etc.

Podríem dir d’una manera global que les majories oprimides, prohibides i marginades (com ho són els pobres, econòmicament; però també algunes cultures, fins ara considerades subcultures, cultures menors, cultures marginals) adquireixen una consciència clara no només dels seus drets, iguals als drets de qualsevol altra poble o cultura, o qualsevol altra persona humana; estan prenent consciència del seu protagonisme en la història.

Els teòlegs i els sociòlegs de l’alliberament ens han parlat amb freqüència de «la lògica de les majories». Podríem, hauríem de parlar avui de la consciència creixent de les majories i del protagonisme de les majories.

D’una manera difusa unes vegades, d’una manera més conscient altres, se sent, es palpa en la vida social la reivindicació de la igualtat entre els diversos sectors de cada país i dels països o nacions entre si.

Les estructures (l’ONU mateixa, l’FMI, el Banc Mundial) segueixen marginant, excloent i aquesta mateixa exclusió crea una consciència major de la iniquitat del sistema sociopolític-econòmic que se’ns ha imposat, com a exasperació, com el «no va més» del capitalisme, transnacionalizat, que fa de la societat humana un simple mercat, que proclama el dret exclusiu d’una minoria insignificant, i justifica la immensa exclusió de la immensa majoria.

Al contrari del que la Bíblia mateixa -la paraula de Déu- diu sobre el “descans d’Israel ”- símbol sacramental de tota la humanitat, progressivament alliberat i salvat – el neoliberalisme proclama el dret i el futur d’una minoria que exclou la gran majoria de la humanitat.

El triomf del neoliberalisme coincideix -és causa en part, en part efecte- amb la caiguda del socialisme real, amb la reculada -o la transició almenys- d’unes certes revolucions socials, polítiques, més radicals.

A l’Araguaia, més de 10.000 famílies no tenen accés a aigua corrent o atenció mèdica. Fotografia: Associação ANSA

El pragmatisme del neoliberalisme es fonamenta feliç sobre l’enfonsament de moltes utopies. I aquest pragmatisme, que té a les seves mans l’economia i els mitjans de comunicació, fàcilment justifica -en la consciència immadura, o cansada, o fatalista, de molts-, el que les coses siguin d’aquesta manera.

La “dretització” de l’economia és també, amb molta freqüència, de les esglésies, de les religions. El «no va más» proclamat pel neoliberalisme, d’una manera conformista o d’una manera fatalista, acaba també sent amb molta freqüència el «no va más» d’una acceptació del mateix poble.

És curiós recordar amb quina obsessió es vol polir, perfilar, condicionar, l’opció pels pobres, afegint-li aquell «ni exclusiva ni excloent», i s’oblida que l’economia, la política, la societat en les seves estructures i en els seus poders, són cada vegada més exclusives i excloents.

Avui, com mai, l’opció pels pobres hauria de ser radical. Hauria de ser al servei de les majories, incloent també -això sí, amb molta lucidesa, i fins a les últimes conseqüències- l’opció pels pobres «altres», l’opció per les cultures -valgui la paraula- «empobrides» pel fet d’ésser prohibides, marginades, desconsiderades.

No és que tot sigui fosc, ni que puguem acceptar el pessimisme com a horitzó. D’una manera difusa, informal -com es dóna l’economia informal en la societat- en la mateixa societat i a l’Església molt concretament, dins del moviment popular social o eclesial, hi ha una consciència, una organització i una praxi alternativa i ascendent dels mateixos pobres.

Cap llei, cap prohibició, cap conferència episcopal podrá autar aquesta «caminhada», com diem al Brasil.

Déu no vol que esperem d’una manera absurda. A Déu li agrada ser transparent. A Déu li agrada sortir a la trobada del nostre propi cor, en un tu-a-tu amorós i lúcid. Els drets dels humans són els interessos de Déu en última instància. Imatges seves som com a persones, imatges individuals; imatges col·lectives seves, com a pobles.

De l’opció pels pobres, doncs, queden els pobres i queda el Déu alliberador dels pobres.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

La meva espiritualitat

La meva espiritualitat

L’espiritualitat que Casaldàliga va viure ens pot ajudar a construir allò més profund en nosaltres mateixos. Un text delicat en el que en Pere ens explica «on vaig ensopegar» i comparteix els «goigs i descobriments» de la seva espiritualitat.

read more
Les nostres causes de cada dia

Les nostres causes de cada dia

Aquestes són «les causes de cada dia» que Pere Casaldàliga ens convocava a assumir personalment a les nostres vides. Si les «nostres causes valen més que la nostra vida», cal que n’aprofundim i les fem nostres, cada dia.

read more
Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

«Les poesies de Casaldàliga no són simplement estètiques, sinó místiques, com les de Joan de la Creu, que ens obren a el Misteri últim. A un Tú amb el qual estableix una relació no merament individual i religiosa, sinó històrica.» (Victor Codina)

read more

Read more
Aquest és el document que va canviar l’Amazònia

Aquest és el document que va canviar l’Amazònia

El mateix dia de la seva ordenació com a bisbe, Pere Casaldàliga va publicar un ampli document on denunciava la situació d’esclavitud en que vivien la majoria dels camperols de l’Amazònia. El document també qüestionava l’església i posava nom als opressors… aviat va la repressió va caure sobre ell i el seu equip. Poc després però, aquell document canviava la posició sobre l’Amazònia.

 

El mateix dia en que va ser consagrat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, el 23 d’octubre de 1971, Pere Casaldàliga va publicar la primera denúncia global sobre la situació a l’Amazònia.

El document “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social” es convertiria en un document històric, que imprès clandestinament i distribuit a la majoria de mitjans brasilers, significà un punt d’inflexió en la reivindicació i la defensa dels pobles indígenes, de les families de camperols, del medi ambient, de la situació de les dones i de la lluita per la terra.

Era la primera vegada que un bisbe es posicionava clara i obertament sobre el que passava a l’Amazònia, aportant dades, casos i testimonis concrets. Era la primera vegada que el Brasil continental -que vivia d’esquenes a la llunyana Amazònia, era coneixedora de la realitat d’explotació i violència que s’estava imposant en aquella regió.

Com deia Berta Camprubí al seu article “Pedro Casaldáliga, 90: Un dia a la casa del bisbe dels pobres”, publicat a El Periódico de Catalunya:

 

En aquells anys, les terres de Mato Grosso estaven dominades per la superposició de títols de propietat, heretats principalment de la Llei del sòl de 1850, que distribuïa il·legalment territoris ancestrals indígenes, creant grans explotacions, algunes de fins a 7.000 quilòmetres quadrats. Eren terres de pistolers, d’abandonament legal i institucional. Allà, la violència era el mètode mitjançant el qual es resolien tots els conflictes. Casaldáliga va enterrar a molts pagesos sense terra i indígenes en aquells temps.

 

De què parlava concretament el document

Al llarg de 80 pàgines farcides de casos i d’anàlisis sociològiques que puntualment d’havien fet en aquella regió, el document pastoral (Carta Pastoral) del bisbe Pere analitza amb rigor la situació d’esclavitud i violència en què vivien els pobles i les comunitats de l’Amazones; denunciava els problemes ambientals que començaven a percebre’s com a tals; i, sobretot, posava nom i cognoms als responsables del genocidi que els grans terratinents estaven duent a terme contra els pobles indígenes, amb la complicitat del govern militar brasiler.

El document detallava els casos d’explotació més significatius de l’època, apuntant directament els noms dels responsables –alguns grans propietaris de terres- i informava, sense intermediaris, de la situació dels sense-terra, dels indis i dels treballadors braçals.

 

Els primers pioners de la regió són els anomenats “posseiros” (les persones que no tenen el títol de propietat de la seva terra). Viuen aquí des de fa 5, 10, 15, 20 i alguns fins a 40 anys. Conreant amb els mètodes més primitius, plantant arròs, blat de moro, iuca. Agricultura de pura subsistència. Criant bestiar. No hi ha assistència sanitària ni higiènica, no hi ha protecció legal, ni hi ha mitjans tècnics disponibles. S’ajunten en poblats petits, anomenats “patrimônios” (que l’estat els venia com a terres verges – Santa Terezinha, Porto Alegre/Cedrolândia, Pontinópolis) o escampats pel camp a una distància de 12 a 20 km els uns dels altres.
Pere Casaldàliga, 1971

 

Com diria a la seva propia carta, citant al professor Helio de Souza Reis:

 

Independentment de tot, [els camperols] intenten guanyar pa cada dia, perquè només hi ha dos drets: el de néixer i el de morir.

 

Als anys 60 i 70, l’Amazònia era el vast territori que la dictadura brasilera s’obssessionava en “desenvolupar“. Era el territori “selvatge” al qual la majoria del país en donava l’esquena. Una extensió equivalent a la meitat de tota Europa que el govern brasiler pretenia repartir entre els seus amics i les grans empreses que donaven suport al règim.

Per això, quan gairebé ningú parlava de la causa indígena; quan la preocupació pel medi ambient no estava a la taula de cap discussió; i quan l’extrema pobresa dels treballadors rurals, sovint esclavitzats, era un tema allunyat de qualsevol focus de la premsa o de l’Església, aquesta Carta Pastoral de Casaldàliga va sacsejar el país, destapant-ne les vergonyes. Va ser un cop directe a la propaganda de la dictadura que venia un país en creixement, cap al desenvolupament. Per primera vegada, s’internacionalitza la crueltat de la situació econòmica, social i ambiental de l’Amazònia.

 

Com va ser l’impacte del document

 

El document va haver de ser imprès fora de la regió de l’Araguaia per la fidel col·laboradora de Casaldàliga, la germana Irene Franceschini. Amb aquestes paraules ens ho explicava la Martixu Ayuso al seu article Crònica des de São Félix, del 2008:

 

Aquella dona que, en plena dictadura, va dur la primera carta pastoral del Pere Casaldàliga com a bisbe dins d’una caixa embolicada en un mocador en un avió militar! Quan se li va preguntar què hi duia, va respondre “medicaments, alguna roba, coses poc importants…si voleu obrir-la…”.

 

La carta del bisbe Pere es va fer ressò a la majoria de diaris i publicacions del Brasil i va provocar una revolució en plena repressió militar.

En aquella època, els interessos econòmics i els amics del règim s’estaven repartint el centre-oest del país a costa dels pobles indígenes i del medi ambient, i un bisbe com Casaldáliga molestava.

 

Després de diversos mesos de rumors i calúmnies, amenaces d’arrest, de mort, de “visites” de la policia i l’exèrcit federal, (…) la primera setmana de setembre, el senyor Ariosto da Riva, pare i mentor dels terratinents, acompanyat d’un sacerdot religiós, es va presentar al Senyor Nunci a Rio [de Janeiro] per intentar evitar la meva consagració [com a bisbe]…

 

I és que, com afirma el sociòleg José de Souza Martins (1995), “el document és un dels més importants de la història social del Brasil” i això no ho podien tolerar els militars.

En la seva carta pastoral de 1971, Casaldáliga proposa una nova manera de veure aquesta [sobreexplotació i manca de drets dels treballadors rurals], fa una denúncia llarga i dura i inicia una treball pastoral consistent a la Prelatura que comença primer desnaturalitzant aquesta violència i després construint una xarxa de solidaritat entre els treballadors migrants i l’església local.

Lucilene Aparecida Castravechi. XXVII Simpòsi Nacional d’Història. Natal 2013.

 

«Després de la publicació d’aquesta carta-document, que es va fer ressò de l’Església, interna i externament, altres documents del mateix caràcter van començar a aparèixer en diferents regions brasileres. Dels bisbes del noroest va arribar el text “He sentit els crits del meu poble”, al 1973. Al mateix any, els bisbes i missioners de l’Amazones van publicar el document urgent “Y-Juca-Pirama. L’indígena: aquell que ha de morir”.

Des de l’oest del país, els seus bisbes van publicar el text “Marginació d’un poble, el clam de les esglésies”, el 1974.

No seria però fins 10 anyes després, en un document de caràcter més institucional que els anteriors, que la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera] va pronunciar-se públicament a través del document “L’esglèsia i els problemes de terra”. En ell, s’analitzen i denuncien els resultats del desenvolupament capitalista al camp brasiler», ens explica Marco António Mitidero, a “A geografia dos documentos eclesiais: o envolvimento da Igreja Católica com a questão agrária brasileira”, de la Universitat Federal de Sergipe, del 2010.

Aquest és el text del document original (en castellà)

Et deixem la carta-document en castellà, cortesia del web Servicios Koinonia i traduïda per Alfonso Pombo Fernández: Uma Igreja da Amazônia em conflito com o latifundio e a marginalização social.

Read more
Aquest és el “diari alternatiu més antic del Brasil que encara s’edita”

Aquest és el “diari alternatiu més antic del Brasil que encara s’edita”

Aquest és el “diari alternatiu més antic del Brasil que encara s’edita”

Com diu el bisbe Casaldàliga, el diari Alvorada és “el diari alternatiu més antic del Brasil que encara està en circulació”. Enguany compleix 50 anys, renovat, actualitzat i amb bona salut. Sempre fidel als seus principis comunicatius i de transformació.

17 de maig de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

Al gener d’enguany, el nostre petit diari “ALVORADA” va complir 50 anys. Va ser el primer mitjà de comunicació de l’Araguaia.

Han estat 50 anys explicant com ha estat el recorregut de la nostra Prelatura, però sobretot, enregistrant la vida i les lluites de la gent d’aquesta regió.

Per a celebrar aquestes noces d’or, res millor que recuperar una mica de com va començar aquesta publicació.

“Correu d’amistat”

El primer número de l’“ALVORADA – Folha (full) de la Prelatura de São Félix, com es va dir, va sortir al gener de 1970. Un sol full mimeografiat.

Buscàvem un nom per a aquest “full” i en aquell moment va arribar a Santa Terezinha el Pare Francisco Jentel, en una canoa que havia batejat com “Alvorada” (alba). La seva arribada, tallant la superfície immòbil del Riu Araguaia, va inspirar el nom del primer vehicle de comunicació d’aquesta regió.

Portada de la darrera edició del diari Alvorada, 1er. trimestre de 2020

En aquell primer número, s’explicava l’objectiu del diari:

«En aquest moment, “Alvorada” pretén ser:

– correu d’amistat,

-programa de renovació,

– missatge de l’Evangeli.

Un “full” de llum i serenitat, en les alegries de tots, en les necessitats comunes, per al treball al qual estem cridats.»

La resta del primer número presentava el PROGRAMA PASTORAL amb les normes i indicacions per a rebre el Baptisme, el Matrimoni i la Primera Comunió i anunciava la realització de les Campanyes Missioneres.

El segon número està datat en 29/3/70. “Pasqua” i explicava que el Bisbe Pere Casaldàliga havia anat al metge a Goiânia (una ciutat a 1.200Km de la regió), així com la visita del Secretari d’Educació a São Félix, la inauguració del Cinema Samira, l’anunci que Luciara tindria un motor de gasoil per a generar llum, alguns matrimonis, el funcionament del Gimnàs Estadual de l’Araguaia (la primera escola instal.lada), etc.

També contenia un breu comentari sobre el Sagrament del Baptisme i començava a divulgar les parts principals de l’Encíclica de Pau VI “Desenvolupament dels Pobles (Populorum Progressio)” que va continuar en els següents números.

 

Una veu que incomodava

En els seus 50 anys d’existència, l’“ALVORADA” va ser la veu, gairebé l’única, que va denunciar la violència i l’arbitrarietat de les autoritats i el latifundi a la nostra regió i que va estimular la unió entre els treballadors.

L’“ALVORADA”, estimat per molts, odiat per uns altres, va tenir notorietat nacional, quan un número falsificat va aparèixer en la pantalla de la cadena Globo, tractant de criminalitzar el treball de la nostra Església.

L’“ALVORADA” ha estat objecte d’estudi per part d’alguns investigadors interessats en la premsa alternativa.

Ara, al 2020, 50 anys després, el diari “ALVORADA” continua essent fidel als seus objectius i continua publicant notícies de la comunitat, difonent l’Evangeli i el camí de l’Església al Brasil i a la resta del món.

Portada del periódico Alvorada de 1974.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

La meva espiritualitat

La meva espiritualitat

L’espiritualitat que Casaldàliga va viure ens pot ajudar a construir allò més profund en nosaltres mateixos. Un text delicat en el que en Pere ens explica «on vaig ensopegar» i comparteix els «goigs i descobriments» de la seva espiritualitat.

read more
Les nostres causes de cada dia

Les nostres causes de cada dia

Aquestes són «les causes de cada dia» que Pere Casaldàliga ens convocava a assumir personalment a les nostres vides. Si les «nostres causes valen més que la nostra vida», cal que n’aprofundim i les fem nostres, cada dia.

read more
Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

«Les poesies de Casaldàliga no són simplement estètiques, sinó místiques, com les de Joan de la Creu, que ens obren a el Misteri últim. A un Tú amb el qual estableix una relació no merament individual i religiosa, sinó històrica.» (Victor Codina)

read more

Read more
Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

L’Opció pels Pobres (OP) és sens dubte l’esdeveniment més important que ha tingut lloc a les Esglésies cristianes des de la Reforma protestant del segle XVI. Però com s’aplica en el nostre dia-a-dia més enllà d’allò obvi?

7 d’abril de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

Opció pels pobres:

la mateixa espiritualitat cristiana.

L’Opció pels Pobres, en cristià, és la mateixa opció pel Regne de Déu en aquest món subjugat estructuralment per l’anti-Regne, en aquest món malparat de Déu.

L’Opció pels Pobres no és només un tret de l’espiritualitat cristiana. És la mateixa espiritualitat cristiana, si entenem que el Regne és l’opció de Jesús, perquè és la voluntat del Pare. El Regne, vist des d’aquí, és desafiament, conquesta, pràctica, resposta nostra… Mirat des d’allà -on ja no hi haurà ni rics ni pobres-, el Regne serà pura gratuïtat, pur do: el Pare acollint-nos a tots. El Fill de Déu, el Verb, per a contestar l’anti-Regne que el pecat del món venia establint en la terra dels fills de Déu, no sols «es va fer home», no sols es fa humà, sinó que es fa també pobre, es fa colonitzat, incomprès, perseguit, prohibit, exclòs, excomunicat, condemnat, executat, maleït… L’Opció pels Pobres de Jesús és la quenosi de Crist. I l’Opció pels Pobres és l’actitud quenòtica de tot cristià.

Repeteixo: sempre que estiguem d’acord que l’espiritualitat cristiana és l’opció pel Regne: la voluntat del Pare que Jesús anuncia, assumeix, realitza i sofreix, i per la qual, en la qual, i des de la qual ressuscita.

El Poble Xavante, que viu a l’Araguaia, va ser expulsat de la seva terra al 1964 pels grans terratinents. Avui, lluiten per recuperar plenament la seva cultura, tradicions i manera de vida ancestral. Per a saber-ne més, varem publicar la seva història fa un temps. Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Fonament teològic

Aquest és el fonament teològic de l’Opció pels Pobres. Però encara podem dir-ho d’una altra manera.

La teologia cristiana es fonamenta en la paraula, l’actitud, la vivència, la mort i la resurrecció de Jesús. Per això és teologia «cristiana».

Quan parlem de Jesús, parlem, o hem de parlar, automàticament, del Déu de Jesús. Llavors, si aquest Déu de Jesús ens envia al seu propi Fill per a reparar el Regne malparat, per a re-anunciar-lo, perquè la humanitat pugui esperar-lo de nou, i perquè la humanitat col·labori, com deu, en la seva construcció, és evident que la voluntat de Déu sobre la humanitat és la finalitat de la humanitat. No pot ser una altra.

Per a nosaltres els cristians, en l’actual conjuntura, en l’actual contingència de la humanitat, Déu no opta per la humanitat, Déu opta pels pobres en la humanitat. Contestant als que en el privilegi, en el luxe, en el consumisme, en la capacitat d’esclavitzar, de dominar… han negat la condició de germans -i pel mateix la condició de fills de Déu- als altres. Contestant als que han construït en aquest món un anti-Regne, en aquest món que hauria de ser ja una realització del seu Regne, anticipant en esperança la plenitud futura.

Per això, la Bona Notícia és anunciada als pobres. La benaurança es realitza en els pobres. I aquest és el fonament de l’Opció pels Pobres.

Opció pels pobres:
quenosi i encarnació

Recordem la paraula de Pau: ell, Crist Jesús, sent ric, per nosaltres es va fer pobre (Fil 2, 6ss). «Es va fer»: desencarnem totalment aquesta paraula si la pretenem entendre en un sentit només espiritual. Què significa «es va fer»? És una paraula encarnacional, evidentment. Suposa tot un procés històric: la seva manera de vida, els seus conflictes, la seva ubicació geopolítica, cultural… tot el que ell realment va viure.

Les implicacions d’aquesta opció, les exigències d’aquesta espiritualitat també arrenquen del propi seguiment de Jesús. Si jo opto per la majoria dels fills de Déu, sotmesos a una vida d’anti-Regne, prohibits en la seva condició d’éssers humans -en la seva condició de germans i de fills-, automàticament he, en primer lloc, d’acostar-me a ells, conèixer-los, sentir-los, compadir-me de la seva situació, commoure’m per la seva realitat, participar en el seu propi sofriment, en el seu crit, en la seva pobresa, en la seva lluita, en el seu procés.

La quenosi, abans de res i sobretot és la baixada, l’entrada, l’encarnació… Així doncs, una espiritualitat que opta pels pobres és una espiritualitat encarnacionista en el més pur sentit de la paraula.

Alguns han tingut por a la paraula «encarnacionista», com si encarnar-se suposés prescindir d’allò històric, d’allò polític… El Fill de Déu no s’encarna en els núvols: s’encarna en un ésser humà, en un poble, en una cultura, en una estructura, en una conjuntura…

En el poblat de Novo Santo Antônio, la majoria de famílies sobreviu amb menys d’1 euro al dia per persona. Mentrestant, els grans capitals compren terres, les deforesten i planten soja per a exportar. Foto: nostra.

Opció pels pobres:
espiritualitat profètica, revolucionària i utòpica

Suposa també, d’altra banda, a partir de l’opció pel Regne de Déu, a partir del seguiment de Jesús, la contestació profètica, la revolta profètica, la indignació profètica enfront d’aquesta situació que nega el Regne, que impedeix als germans ser germans, que impedeix als fills ser fills. Tots els profetes d’Israel, el gran profeta Jesús, les paraules terminants i indignades de l’evangeli… ens il·luminen, en el seguiment de Jesús, aquesta actitud de profecia, de revolta, en la mesura en què nosaltres ens compenetrem amb la pobresa dels pobres, maleïm la pobresa maleïda dels pobres. La Creu de Crist nega la creu. Maleeix la Creu precisament per a acabar d’una vegada amb totes les creus maleïdes. Almenys en la seva pròpia persona i en esperança per a tots nosaltres.

Aquesta encarnació, aquesta compassió, compenetració, aquest assumir la misèria, el sofriment, la indignació, la revolta, el procés d’alliberament dels pobres, la voluntat de sortir de l’estat en què viuen, ens posarà automàticament en una postura política -revolucionària fins i tot- de transformació radical d’una societat que no respon a la voluntat de Déu, al projecte del Regne.

I ens confrontarà automàticament amb totes les forces i poders que subjecten a la majoria dels germans a la misèria, a la dependència, a la no-vida, a aquest món que està en el pecat, posat en el Maligne, com diu Pau. No estem negant, de cap manera, el pecat personal; al contrari, estem dient que reconeixem els pecats personals acumulats en una estructura de pecat, que és l’anti-Regene visible, diari.

Les implicacions polítiques d’aquesta postura han de ser tan conjunturals com estructurals, tan diàries com utòpiques.

Una veritable espiritualitat de l’Opció pels Pobres és una espiritualitat revolucionària, diem. Per això mateix és una espiritualitat utòpica. Aquest món que és aquí no els serveix als fills de Déu, no serveix als germans, contradiu el Regne de Déu: en volem un altre! Entrem necessàriament en el procés de transformació de la societat, en el procés de la revolució.

Opció pels pobres i solidaritat

Els teòlegs de l’alliberament han recordat amb freqüència que la mateixa contemplació, l’oració dels espirituals de l’alliberament, s’expressa, es tradueix -es comprova sobretot- en les pràctiques no sols socials sinó en les pràctiques explícitament polítiques.

Perquè la caritat no es quedi en «compassió» distant, o en «benevolència» intermitent o transitòria, ha de ser solidaritat política.

Només així serà veritable caritat. Només així estimarà al germà en la realitat en què el germà viu. Només així ajudarà al germà d’una manera eficient. Potser el sacerdot i el levita de la paràbola, en passar al costat del malferit, van tenir un cert sentiment de compassió. No sabem si li van deixar alguna almoina. Allò important, allò dramàtic, el motiu pel que van ser condemnats, és que no fessin l’acció concreta de transformar la realitat en la qual ell vivia, l’acció concreta de portar la seva solidaritat fins a les últimes conseqüències.

Només duem la solidaritat fins a les últimes conseqüències quan fem tot el possible perquè el germà surti de la situació en què està. El mateix Déu no ens hauria demostrat que ens estimava si s’hagués quedat en la seva infinita compassió..allà… Vam tenir necessitat que sortís de la seva compassió i fes el gest extrem… Per això dic jo que Jesús és la pròpia solidaritat de Déu en persona, la solidaritat que va fins a les últimes conseqüències.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

A l’Assentament Don Pedro, a 100Km de São Félix do Araguaia, atenem a 60 families que viuen en situació d’extrema pobresa. Na Alenira i el seu marit són una de les més lluitadores! Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Ascètica i mística de l’opció pels pobres

L’ascètica i la mística d’aquesta espiritualitat de l’Opció pels Pobres serà, evidentment, en primer lloc, una actitud de discerniment, de sensibilitat, de percepció, de crítica, d’autocrítica, de descodificació de la realitat, d’anàlisi fins i tot política de la realitat mateixa.

Serà una espiritualitat que camini pel món dels pobres, per enmig de les majories prohibides i oprimides amb els ulls oberts. Hi ha bisbes, sacerdots visitants cristians, persones molt bones, que vénen del primer món: visiten les nostres ciutats, visiten les nostres Esglésies i no descobreixen a aquestes immenses «majories» d’Amèrica Llatina, del tercer món, del món sencer, que viuen realment prohibides.  Així doncs: els ulls oberts a la realitat, l’atenció al «clam» dels oprimits (Medellín i Puebla ens han recordat que el clam és aquí, i és lamentable que fins fa poc l’Església no ha descobert que és un clam col·lectiu, i que és un clam estructural, i que cada vegada és més fragorós…).

En segon lloc, la compassió, la commoció, la compenetració que ha de portar a la convivència: estar-en, estar-amb, seguir, acompanyar als pobres, assumir les seves mateixes privacions, els seus riscos…

S’ha oblidat massa el text mateix de Puebla (1134), que parla d’una opció «clara» i «solidària» pels pobres. «Clara»: diríem que amb una consciència clara fins i tot políticament, per a ser integralment clara. I «solidària». La paraula ve de «in solidum», que significa en bloc amb, conjuntament amb.

Llavors, una opció pels pobres «solidària» exigeix estar amb el pobre, conviure amb el pobre, passar-la malament amb el pobre, arriscar amb el pobre... i, en tot cas, mudar de lloc social  i fins i tot de lloc geogràfic -en la mesura que sigui possible- per a estar enmig dels pobres.

En tercer lloc suposa assumir els processos dels  pobres, les decisions dels pobres, caminar en el seu propi caminar, respectant el seu ritme, entrant en les seves  pròpies  reivindicacions. Podrem optar pels pobres amb tot l’esperit crític necessari, amb tota la lucidesa de la fe, però mai «a distància». Només opta pels pobres aquell que s’aproxima a ells i camina amb ells.

Això exigirà, necessàriament, una gran capacitat de portar la creu, la creu de la privació de la pobresa, de la renúncia, del risc, del silenci a vegades, de la conflictivitat.

I al mateix temps suposarà una gran capacitat de resistència, d’esperança, en el sentit ple de la paraula, aquella esperança de la qual parlava Pau. Si no volem arribar a la desesperació, a la total indignació sense sentit, sense sortida, a la blasfèmia diríem, hem de dur una gran força d’esperança. Penso que com més a prop es viu de la misèria, del sofriment, de la mort, més l’esperança ha de ser expressió quotidiana gairebé espontània de les nostres vides. Aquí els profetes ens ensenyen tant l’anunci del Déu viu i veritable i dels seus plans i projectes, com la denúncia dels ídols, dels antiprojectes que contradiuen el projecte de Déu, com també l’actitud de la consolació: «consoleu al meu poble» (Is 40, 1).

És evident que aquesta espiritualitat exigirà una gran dosi d’oració, de contemplació. Només caminant sempre nu, molt obertament, amb el Déu viu, el Déu i  Pare de Jesús, el consolador dels pobres, el «Pater pauperum», Pare dels pobres… es podrà viure l’espiritualitat de l’Opció pels Pobres amb equanimitat, donant el testimoniatge que s’ha de donar i d’una manera constructiva.

Em sembla que és molt important que l’OP sàpiga també llegir, celebrar, assumir les expressions culturals dels pobres. Aquest seria un tret molt  característic: la seva alegria, la seva festa,  la capacitat d’hospitalitat, de compartir, la resistència passiva en moltes circumstàncies, aquests llargs silencis dels pobres en les seves lluites, en les bones «tàctiques», en el seu procés d’alliberament, en les mateixes revolucions populars, la capacitat que el pobre té d’agrair als propis germans i a Déu.

Jo penso que l’Església tota (seria un veritable error parlar només de l’Església del tercer món) no pot tenir més missió que la missió mateixa de Jesús -i aquesta és l’Opció pels Pobres -: «l’Esperit del Senyor està sobre mi per a…». És a dir, en la mesura en què l’Esperit del Senyor estigui sobre nosaltres, dins de nosaltres, aquest «per a» es farà realitat: anunciarem la bona notícia als pobres, ajudarem a alliberar als captius, proclamarem l’any de gràcia, que és la versió fins i tot temporal, històrica i fins a política i econòmica del Regne… en l’expectativa, és clar de la plenitud del Regne.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Església i opció pels pobres

– Què seria una Església popular?

 Jo vull lamentar una vegada més que s’hagi perdut la llibertat i fins a l’alegria d’usar aquesta expressió. Diverses vegades li ho he «reclamat» als nostres teòlegs, que per una docilitat explicable enmig de certes persecucions que aquests bons teòlegs d’Amèrica Llatina vénen sofrint, es van veure obligats a renunciar a una expressió plena de sentit i de legitimitat.

Si diem «Església jeràrquica», amb més raó podem dir «Església popular». Per dos motius: l’Església «té» jerarquia, però «és» poble, poble de Déu. La jerarquia és minoritària a l’Església, és un servei a l’Església i, a partir de l’Església, al món. Mentre que el poble, aquest poble de Déu, és la immensa majoria.

D’altra banda, parlar d’Església popular significa parlar d’una «Església en la base», on són els pobres. Una Església en el lloc on es va posar Jesús. Una Església al poble que es reconeix, que recobra la seva identitat, que assumeix el seu procés.

Per a nosaltres, en aquesta Amèrica Llatina, parlar de poble pràcticament és parlar de poble en procés històric. Més encara, poble en procés històric d’alliberament.

Bíblicament parlant, el poble de Déu, «el poble que no era poble i que ara és poble»… «Ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu»…

En fi, es tracta d’una expressió tan bella que jo faig vots perquè sigui recobrada, sense rubors, sense cedir a incomprensions, que podran partir de la millor bona voluntat, però que certament no parteixen de lucidesa teològica ni de visió compromesa pastoral, i que possiblement, sense voler, estan fent el joc als que no volen que el poble sigui poble, a aquells que no volen que l’Església sigui poble, als que no volen que el poble es faci Església…

Jo diria alguns sinònims d’Església popular: Església comunitària, Església participativa, Església realment inculturada, Església autòctona. Crec que es tracta de valors indispensables en la veritable Església de Jesús.

 – Església popular i Església dels pobres serien termes semblants?

Església popular seria l’Església dels pobres conscients, que s’organitzen, en procés, en ferment d’alliberament…

– Diu Leonardo Boff que Església popular no s’oposa a Església jeràrquica, sinó a Església  burgesa…

Evident. I s’oposa també a l’Església clerical, en el sentit pejoratiu de la paraula (una Església clericalizada). L’Església popular acaba sent l’Església poble de Déu, que opta realment pels pobres, que es posa en el seu lloc, que pren partit per ells, que assumeix la seva causa i els seus processos. Una Església també que estira de la jerarquia i del clergat, estira de la teologia, estira de la litúrgia, estira del mateix dret canònic i els fa baixar en una quenosi històrico-pastoral al lloc en què realment es va posar Jesús, que és el mateix poble.

– «Església burgesa» seria una contradicció?

 Evident, evident.

– No pot existir una Església burgesa?

Pregunto: quin seria el real codi canònic evangèlic de l’Església? I responc: el manament nou, les benaurances. En una Església burgesa, una Església de privilegi, una Església d’explotació de les majories, una Església d’expulsió de les majories… hi caben les benaurances? Una Església burgesa ja no seria l’Església de Jesús.

– Però, llavors, el baptisme, la conversió, exigirien canviar de classe?

Pregunto: no és potser el baptisme un submergir-se en la pasqua, en la mort, en la resurrecció? Aquest submergir-se en la mort de Jesús, evidentment, ha de ser la mort de l’egoisme, la mort del privilegi acumulatiu i excluidor. I, en aquest sentit, la mort a una vida burgesa. Una vida burgesa és una vida pecaminosa, estructuralment pecaminosa.

– Què respondries a l’objecció que l’Església és per a tots, que està per sobre de les opcions polítiques?

Respondria que Crist també va venir per a tots, i va optar pels pobres. I va condemnar als rics. I va rebutjar el privilegi. I va ser sentenciat, torturat, executat i col·locat en la creu pels poders del latifundi, de la llei, de l’imperi.

No és possible pensar que l’Evangeli sigui per a tots per igual. El pitjor que es podria dir de l’Evangeli és que l’Evangeli és neutre. Jo solc dir: l’Evangeli és per a tots, però és a favor dels pobres i contra els rics. I m’explico.

A favor dels pobres en el que tenen ells de pobresa evangèlica, i contra la marginació i potser la desesperació en què els toca viure. I contra els rics: contra la possibilitat, la capacitat que ells tenen de viure en un privilegi que espolia a la immensa majoria dels germans, contra la capacitat d’explotar a aquests germans, contra la insensibilitat en què ells viuen, contra la idolatria en què ells estan sumits.

El ric, normalment parlant, està exclòs del Regne dels cels. Només pot entrar en ell si deixa de ser ric.

 

Del llibre “Sobre l’Opció pels Pobres”. Diversos autors. Coordinador: José María Vigil.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

La meva espiritualitat

La meva espiritualitat

L’espiritualitat que Casaldàliga va viure ens pot ajudar a construir allò més profund en nosaltres mateixos. Un text delicat en el que en Pere ens explica «on vaig ensopegar» i comparteix els «goigs i descobriments» de la seva espiritualitat.

read more
Les nostres causes de cada dia

Les nostres causes de cada dia

Aquestes són «les causes de cada dia» que Pere Casaldàliga ens convocava a assumir personalment a les nostres vides. Si les «nostres causes valen més que la nostra vida», cal que n’aprofundim i les fem nostres, cada dia.

read more
Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

«Les poesies de Casaldàliga no són simplement estètiques, sinó místiques, com les de Joan de la Creu, que ens obren a el Misteri últim. A un Tú amb el qual estableix una relació no merament individual i religiosa, sinó històrica.» (Victor Codina)

read more

Read more
Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

Contra l’odi i la por, les causes de Casaldàliga

21 de gener de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Militar per l’esperança no és una opció exempta de perill al Brasil de Bolsonaro. Però alguns defensen que és l’únic camí possible davant de l’extrema dreta. El projecte de difusió ‘Les causes de Casaldàliga’ neix de l’entesa entre dues associacions que comparteixen la missió del claretià Pere Casaldàliga. Amb el pensament i l’acció d’aquest català universal, l’associació catalana Araguaia i la brasilera ANSA fan de contrapès al discurs de l’odi i la por.

En aquest context, “l’única manera de fer un contrapès i d’emetre opinions amb tranquil·litat era donar una visió més internacional al projecte”, explica Raul Vico, coordinador d’aquesta iniciativa de difusió. I és que els nous lideratges polítics han comportat a l’Amazònia brasilera “retrocessos contra els drets dels camperols i dels indígenes”. Vico també identifica riscos de seguretat entre els qui defensen els drets humans: “Per primera vegada en molts anys, la gent que treballa a ANSA ha hagut de sortir amb escorta”, apunta.

“Treballar plegats, una qüestió de seguretat”

Una realitat que l’entitat no vivia des de la seva fundació. “Als anys setanta i vuitanta la repressió era molt més dura i violenta, i avui la situació torna a ser perillosa”. Segons Vico, “al Brasil i més a la regió on t’estem, no convé emetre segons quins missatges i opinions, posaríem en risc les persones d’ANSA”. Ho diu pensant en els grans terratinents de l’Amazònia que “tenien moltes ganes de guanyar i d’anar contra la Prelatura i el Pere”. Amb Jair Bolsonaro de president creuen que “ara és el seu moment”.

Per això considera que “treballar plegats és una qüestió de seguretat”. L’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga (Barcelona, 1989) i l’Associació ANSA (São Félix do Araguaia, 1974) s’han unit en aquest projecte de difusió inspirats per l’alegria, la “teimosia” i l’esperança de Casaldàliga. Com diuen des de la contrapart catalana, busquen “aprofundir camins d’esperança”.

“Ansa i Araguaia hem sentit la necessitat d’ajuntar-nos per fer una col·laboració molt més estreta, unir forces per donar més veu a la vida, l’obra i sobretot les causes del Pere”, explica. Saben de la seva “petitesa”, però no renuncien a millorar les condicions de vida de les persones i col·lectius que més pateixen.

Informació directa sobre terreny

 

Raul Vico fa d’enllaç amb la persona responsable de comunicació d’ANSA, que els fa arribar informació de primera mà des de l’Amazònia. Tots els materials que publiquen al web són en català, castellà i portuguès, “les tres llengües que el Pere sempre havia utilitzat”.

Tenen un butlletí mensual i a xarxes socials són a Facebook i a Twitter.

El blog, que actualitzen cada quinze dies, mostra el dia a dia de les causes de Casaldàliga. Per exemple, amb experiències concretes d’agricultura de subsistència, una fórmula per generar riquesa als camperols amb criteris de protecció ambiental. I també amb pensament de fons, des de la teologia de l’alliberament passant pel relat dels compromisos que Pere Casaldàliga ha pres al llarg de la seva vida a favor dels més febles.

Sobre terreny, ANSA treballa en l’àrea de l’educació popular, l’economia solidària, el medi ambient i el suport per enfortir les xarxes socials i ambientals. Actualment abasten unes quatre-centes famílies, tant a São Félix com a les quatre comunitats rurals del voltant, i donen també suport a les comunitats indígenes properes. A banda, l’entitat és responsable de l’arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia, dedicat a la preservació de l’obra de Casaldàliga, que també compta amb el suport dels missioners claretians.

A Barcelona, el nou projecte de difusió és possible també gràcies a la col·laboració de Justícia i Pau, que els cedeix espai per a l’arxiu i per a les reunions d’equip, que tenen lloc cada segon i quart dijous de mes al número 126 del carrer Roger de Llúria de Barcelona.

Autoria: Laura Mor. Publicat primer a Religió Digital.

SUBSCRIU

EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

Els assassinats per conflictes al camp del Brasil van créixer un 75% al 2021

Els assassinats per conflictes al camp del Brasil van créixer un 75% al 2021

La Comissió Pastoral de la Terra va informar el passat mes d’abril que els assassinats per conflictes al camp al Brasil van créixer un 75% el 2021. En el seu informe anual, l’organització denuncia “l’abandonament i l’acció deliberada contra la vida de les persones” del Govern Bolsonaro.

La meva espiritualitat

La meva espiritualitat

L’espiritualitat que Casaldàliga va viure ens pot ajudar a construir allò més profund en nosaltres mateixos. Un text delicat en el que en Pere ens explica «on vaig ensopegar» i comparteix els «goigs i descobriments» de la seva espiritualitat.

Read more

Pin It on Pinterest