fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Dia dels Pobles Indígenes 2021: la lluita dels Xavante continua

Dia dels Pobles Indígenes 2021: la lluita dels Xavante continua

Una de les lluites més intenses i significatives dels pobles indígenes en tot Brasil va ser la represa de la Terra Indígena Marãiwatsédé , a l’estat brasiler del Mato Grosso, que va tenir lloc el 2012, després de 50 anys de lluita, no sempre pacífica.

Al 1965, les famílies Xavante van ser tretes a la força de les seves terres ancestrals pel govern militar i transportades en avions de la Força Àrea Nacional (FAB) a la Missió Salesiana de São Marcos, a més de 600Km de casa seva. El grup agrícola Ometto s’havia fet “propietària” amb la zona. Com a resultat d’aquest trasllat forçós van morir més de 150 indígenes i les famílies de la vila Xavante de Maraiwãtsédé van ser separades.

 

[…] I els blancs van començar a acostar-se per robar la terra. Així, van anar arribant-ne més i més. La nostra tradició era dividir el poble, perquè l’espai era gran. Era a prop de abare’u fer la cerimònia, però quan els blancs ja eren a prop, el nostre uuu no havia fet la cerimònia. Llavors va començar a posar-nos un parany darrere de la terra. Eren intel·ligents.
Tserewa’wa Declaració a l’MPF

 

Les terres dels Xavante van ser venudes posteriorment a holdings agroindustrials internacionals, com la italiana Agip Petroli, que hi va crear la finca sua-Missu, construïda sobre la deportació de tot un poble i que arribaria a ser el latifundi més gran d’Amèrica Llatina: del tamany d’un terç de tota Catalunya, com explica Pere Casaldàliga a la seva Carta Pastoral de 1971.

Durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient de 1992, celebrada a Rio de Janeiro, el Poble Xavante va pressionar a les autoritats nacionals i internacionals i el president d’Agip, Gabriele Cagliari , -que se suïcidaria poc després en una presó italiana, acusat de corrupció- es va comprometre públicament a tornar la zona als Xavante.

No obstant això, com explicava el diari italià La Repubblica el 1993 : «el somni dels Xavante, expulsats de les seves terres al 1966, s’ha quedat en un somni. Les 168 mil hectàrees [que tenia la propietat als anys 90 després de diverses vendes] de la hisenda Suiá Missú, al Mato Grosso, un any després, segueixen sent propietat d’Agip Petroli».

El litigi amb els Xavante va romandre sota la inacció de govern brasiler durant més de cinc anys , fins que la Terra Indígena Marãiwatsédé va ser legalment reconeguda pel president de la República brasilera, Fernando Henrique Cardoso al 1998. 

Agência Pública: mapa de l'àrea Xavante a l'Araguaia  

Abans, però, el govern de São Félix do Araguaia i alguns agricultors de la regió van animar 2.000 ocupants il·legals a envair la zona. El conflicte es va fer imminent: al 2004 va córrer la notícia de que tres terratinents havien contractat un assassí a sou perquè matés Pere Casaldàliga. Tot i ésser amenaçat, però, Casaldàliga va rebutjar l’escorta policial i va continuar la seva tasca pastoral i social amb normalitat, dient que només acceptaria protecció quan tots els camperols també en tinguessin dret.

Al llarg de 50 anys d’exili forçós, els Xavante van ser constants en la defensa dels seus drets. Quan van ser expulsats, deportats -aquesta és la paraula, van ser deportats – , van seguir sempre lligats a aquesta terra, i hi venien tots els anys a recollir pati, una palmera per fer adorns.

 

“La Terra Marãiwatsédé és al nostre cor”

 
Tot i ser una àrea legalment reconeguda el 1998, no va ser fins al 2012 que el Suprem Tribunal Federal de Brasil (STF) va ordenar la retirada real dels invasors i l’entrada efectiva de el Poble Xavante a la Terra Indígena Marãiwatsédé. El dia 7 novembre 2012 van començar a lliurar els avisos que demanaven els invasors que s’anessin. Finalment, després de quaranta-sis anys d’exili, els Xavante van veure reconegut definitivament el dret al seu territori.

La sortida dels invasors, però, no va ser pacífica i va ser necessària la intervenció de la Força Nacional per desallotjar les persones que romanien a la zona. Va haver-hi enfrontaments organitzats amb la policia i vandalisme per destruir (encara més) la terra indígena. A causa d’aquest conflicte, Pere Casaldàliga va haver d’abandonar casa seva, a São Félix do Araguaia, degut a les amenaces de mort que va rebre.

 

Marãiwatsédé hÃ
Tôtsena ti’a na watsiri’ãmo Wahõiba vaig durar
Höiba-téb’ré Ha, Ãhawimbã Dóna’t itsanidza’ra hÃ
Ahãta et Oto aimatsa’ti ‘a na Ítémé we’re’iwadzõ
Mori ha adza Oto estima wawa’utudza’rani
Ti’a’a’a’ana … Ai’uté hà estima ipótódza’ra hÃ
Tedza Oto estima tsitébrè ti’a’a’a’ana.
 
La Terra Marãiwatsédé és als nostres cors i a les nostres ànimes.
Quan encara érem petits ens van treure d’aquest lloc.
Però avui hem reconquerit la nostra terra,
aqui a la nostra llar ara vull reposar en aquesta terra,
en aquesta terra, en aquesta terra …
Aquí vaig néixer i en aquesta terra es criaran els nostres fills.

Marcio Tserehité Tsererãi’ré

 
No obstant això, la terra que els indígenes van recuperar era molt diferent de la que se’ls va expulsar: al 2012, almenys dos terços de les 165 mil hectàrees de la reserva havien estat desforestades per ramaders i ocupants il·legals. Marãiwatsédé va arribar a liderar el rànquing de les terres indígenes més desforestades de país.

Aíxí, Marãiwatsédé, que va ser el pròsper llar dels Xavante durant segles, s’enfronta avui al desafiament vital de l’escassetat d’aliments, l’escassetat d’aigua, els sòls degradats per la desforestació i, a més, les invasions puntuals i els incendis intencionats que , fins i tot avui dia, se segueixen registrant a la zona.

No obstant això, poc a poc i sempre en lluita, els Xavante estan aconseguint viure a la seva terra ancestral i estan construint pobles i organitzant-se. Més de 1.200 indígenes viuen avui a les terres de Marãiwatsédé.

El camí és i ha estat llarg i serà molt difícil. No falten les amenaces. Però el Poble Xavante de Marãiwatsédé no té por. Per a ells, l’esperança sempre guanya.

Read more
3 motius que han dut al Brasil a ser el centre de la COVID19 [actualitzat]

3 motius que han dut al Brasil a ser el centre de la COVID19 [actualitzat]

Amb 12 milions de casos confirmats i 300.000 morts, Brasil ja és el segon país del món més afectat pel Coronavirus. A l’Amazònia, els contagis ja són més de 2,3 milions. Quins són els motius que expliquen aquesta rápida evolució de la COVID-19 al Brasil?

 

Brasil és el tercer país del món amb més defuncions per Coronavirus, just darrera dels Estats Units. Tot i que, òbviament, la incidència del virus es manifesta especialment en les ciutats més densament poblades, l’elevada quantitat de positius detectats a l’Amazònia, amb zones molt aïllades i temperatures altes, sorprèn.

 

En els darrers 10 dies, al Brasil han mort més de 15.000 persones degut a la COVID19.

 

El més preocupant, però, no són només les dades absolutes, sinó que s’estan registrant records de casos cada dia i les Unitats de Cures Intensives estàn, en molts casos, al 90% d’ocupació. A l’Araguaia, el sistema sanitàri està col.lapsat i cal esperar per una de les 10 places que hi ha a la Unitat de Cures Intensives del poble d’Agua Boa, encarregat d’atendre una àrea del tamany de tota Grècia, amb 23 municipis.

Què explica aquesta evolució per sobre de la mitjana mundial?

 

1. L’actitud del seu president

 

Des de l’inici de la pandèmia, i imitant alguns líders d’extrema dreta, el Predisent Bolsonaro ha engegat una campanya per minimitzar la gravetat de la COVID-19 i per negar les deficiències de la seva política sanitària.

 

Des de que va assumir la presidència del Brasil al 2019, Bolsonaro s’ha caracteritzat per les seves declaracions xenòfobes, homòfobes, contraries als Pobles Indígenes i inclús favorables a la dictadura militar i a la tortura.

 

Contrari a qualsevol mesura d’aïllament o confinament, Bolsonaro ha mantingut un discurs basat en que el Coronavirus és una “gripezinha” sense més importància i s’ha posicionat contra governadors o alcaldes que han intentant definir mesures de protecció.

Des de que va assumir la presidència del Brasil al 2019, Bolsonaro s’ha caracteritzat per les seves declaracions xenòfobes, homòfobes, contraries als Pobles Indígenes i inclús favorables a la dictadura militar i a la tortura. Al seu govern hi ha més de 3.000 militars ocupants diversos càrrecs de responsabilitat, que han substituit a tècnics, científics i acadèmics i, en aquesta política fonamentada en l’odi ha basat la seva estratègia contra la COVID19.

La relació és clara: cada vegada que Bolsonaro surt a la televisió, a la ràdio o als diaris minimitzant la gravetat de la COVID19, més gent surt al carrer ignorant les mesures de confinament que alcaldes i governadors intenten implantar.

 

2. Un dels països més desiguals del món

 

La Darlete viu a l’Assentament “Dom Pedro”, una extensa comunitat rural on viuen 400 famílies, que va ser creada gràcies a la lluita de Casaldàliga contra un gran terratinent als anys 90. Mare de 7 fills menors d’edat, els seus ingressos depenen exclusivament del que aconsegueix vendre a la fira quinzenal que s’organitza al poblet de São Félix do Araguaia: una mica de fruita, verdura i alguns llegums que duu fins al mercat en un viatge de 6 hores sobre la carroceria d’un camió.

L’única ajuda que la família de la Darlete rep són els 250 reals mensuals, uns 35 euros, que el govern li ingressa.

 

La família de la Darlete viu a l'Assentament Dom Pedro

La família de la Darlete viu a l’Assentament Dom Pedro. Reben una ajuda de 35 euros al mes.

 

A la comunitat on viu la Darlete, per anar al metge, al banc, o a correus s’han de fer 3 hores de viatge per una carretera de terra que a l’època de les pluges es converteix en un fanguer. Com ella, les altres 400 famílies que viuen a l’Assentament Dom Pedro tampoc tenen aigua corrent o xarxa de clavegueram. La majoria d’aquestes famílies es dediquen a l’agricultura o la ramaderia de subsistència.

 

A l’Assentament on viu la Darlete, el metge hi passa una vegada al mes i munta un consultoria improvitzat, sovint a l’aire lliure, per atendre els pacients de la comunitat. Per qualsevol intervenció, encara que sigui ambulatorial, cal anar a São Félix do Araguaia, on hi ha un hospital bàsic. Si li calgués ingressar a la Unitat de Cures Intensives, la Darlete haurà de fer 10 hores d’autobús.

 

La situació no és molt millor a les grans ciutats: Al Brasil, el 6% de la població -més de 12 milions de persones- viu en “favelas”, comunitats que creixen al voltant o dins mateix de les ciutats grans del país. En aquestes grans comunitats, a vegades de centenars de milers de persones, la densitat poblacional és molt alta i la renda mitjana no arriba als 100 euros mensuals. Tampoc acostuma a haver-hi aigua corrent, clavegueram o recollida d’escombraries.

Per això, tant al camp com a les ciutats, al Brasil, quedar-se a casa és sinònim de passar gana. Per moltes famílies, sortir al carrer, fer venda ambulant, anar a les fires i continuar fent la seva feina diària és l’única opció que tenen per poder continuar subsistint.

 

3. Un sistema sanitari en ruïnes

 

Una gran part del sistema sanitari del Brasil és privat. A més, si bé és cert que en els darrers anys s’han millorat alguns aspectes del sector públic de la salut, és un sistema molt precari i que no arriba a una bona part de la població. A la pràctica, al Brasil, la majoria de la població no té cap mena d’assistència mèdica.

 

A l’Araguaia un sol hospital, amb 1 únic respirador i sense Unitat de Cures Intensives, és el responsable d’atendre una àrea equivalent a tota Catalunya.

 

A l’Araguaia, una de les regions més distants i aïllades, un sol hospital, amb 1 únic respirador, és el responsable d’atendre una àrea equivalent a tota Catalunya i moltes de les comunitats on viuen centenars de famílies estan a 3 o 4 hores del metge més proper. Els assentaments on treballem: Dom Pedro, Mãe Maria, Vida Nova I i Vida Nova II i la Terra Indígena Xavante tenen l’hospital més proper -amb els equips bàsics- a 4 hores per carreteres de terra.

Però a més, les Unitats de Cures Intensives estan fregant el 100% d’ocupació a tot el Brasil i a l’Estat del Mato Grosso, en molts moments, s’ha superat el 100% d’ocupació.

En aquest context, el descontrol de l’enfermetat és evident i, a més, és plausible pensar que hi ha moltíssims més casos que els que ens diuen les xifres oficials.

 

Read more
Neix la Fundació Pere Casaldàliga

Neix la Fundació Pere Casaldàliga

Aquest dilluns (08.02), quan es compleixen 6 mesos de la mort de Pere Casaldàliga, l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldáliga de Catalunya i la família Casaldàliga, representada per les seves nebodes, han anunciat la creació de la Fundació Pere Casaldàliga. Lanova entitat tindrà fronts d’actuació al Brasil i a Catalunya per tal de mantenir viva la història de vida del bisbe, considerat un dels noms més importants de l’Església catòlica al Brasil.

Segons han explicat els fundadors, l’objectiu de la Fundació és recuperar, aprofundir i difondre el pensament de Pere Casaldàliga promovent estudis, investigacions, conferències i reunions de persones interessades en el llegat del bisbe. “El llegat de Pere Casaldàliga és molt ampli i l’objectiu de la Fundació és preservar-lo, donar-lo a conèixer i continuar-lo. A més, vetlla pel bon nom de la figura de Pere Casaldàliga i el seu missatge ”, diuen.

A més de preservar la memòria de Casaldàliga, la Fundació pretén col·laborar activament en la defensa de causes com la reforma agrària, les causes indígenes, la quilombola i les ecològiques, qüestions que van ser el centre de les lluites del “Bisbe del Poble ”, com es coneixia a Pere Casaldàliga.

El treball de la Fundació també contribuirà a reforçar la tasca de l’Associació ANSA, de São Félix do Araguaia, que treballa en la recuperació ambiental de zones de l’Amazònia i del Cerrado que han estat destruïdes degut a la implementació del model de l’agroindustria. A més, ANSA promou i dona suport a la construcció d’hortes per alimentar les famílies que viuen al camp. Per a això, s’imparteixen periòdicament cursos, reunions i conferències tant de formació tècnica com política.

D’aquesta manera, la Fundació desenvoluparà activitats editorials, d’arxiu, culturals, educatives i de sensibilització. “Ens comprometem a donar a conèixer la vida, l’obra i les causes del bisbe Pere Casaldàliga, essent referència del seu missatge i lluitant per les seves causes. La Fundació ajudarà també en la cura de la memòria i el llegat de Pere Casaldàliga, a Catalunya i al Brasil, i continuarà la seva lluita a favor de les seves causes”, diuen.

Escrit de Safira Campos en portuguès, per pnbonline.com.br

Traducció: Raul Vico

Read more
Aquest era el paper de la dona a la diòcesi de Casaldàliga

Aquest era el paper de la dona a la diòcesi de Casaldàliga

Una Església comunitària, sense jerarquies, amb plena igualtat i sense etiquetes. Aquesta és l’Església que el bisbe claretià, Pere Casaldàliga, va impulsar a la seva diòcesi, São Félix do Araguaia. Després de la seva mort el mes d’agost han estat moltes les veus dedicades a recordar el seu tarannà i estil eclesial. El diàri Alvorada han publicat cinc breus testimonis de dones que han compartit la fe i la missió evangèlica amb el bisbe Pere.

“En Pere ens va convidar a crear un model circular i inclusiu d’Església, inserit en la vida del poble, en les seves lluites i resistències, davant les amenaces i la violència del latifundi i l’absència i omissió de l’Estat”. És el testimoni de Jeane Bellini, integrant de l’equip de Casaldàliga entre 1983 i 2005.

Bellini explica que des d’un començament els va proposar “formar equips mixts d’homes i dones, laics, religiosos i sacerdots, sense jerarquies”. Convivien amb la gent al poble i afrontaven els reptes junts. “Vam aprendre molt, va ser un camí marcat per moments forts de victòries, però també de moltes derrotes”, valora.

Una Església-Poble-de-Déu sense jerarquies

 

Tot plegat amb una vivència religiosa: “Vam beure l’espiritualitat d’en Pere, que impregnava tot el que feia. Ho celebravem tot, la vida, la mort, la lluita, la derrota i la victòria”, diu Bellini.

Subratlla el privilegi, al llarg de 22 anys, “de formar part de la construcció d’un model d’Església-Poble-de-Déu, sense jerarquies”. No feien servir títols ni de laic, laica, sacerdot, germana o bisbe. “Ens vam reconèixer pel nom, no per la categoria. Cada membre de l’Església, de l’equip pastoral, va assumir i va compartir aquella missió”.

És el cas també de Selme de Lima Pontim, que va viure més de 20 anys a la Prelatura de Casaldàliga: “Al llarg de la meva estada a São Félix, vaig dir missa moltes vegades, fins i tot a la catedral. Mai no m’ho van prohibir, al contrari, sempre em van animar a fer-ho i a preparar-me”.

De Lima va fer un curs al Centre d’Estudis Bíblics, el CEBI, per correspondència i Teologia del pluralisme religiós per internet. Recorda “sentir sempre l’alegria d’en Pere” en veure que avançava en la formació. A missa, no només llegia l’Evangeli, sinó que va fer alguna homilia, recorda.

“Mai no hi va haver cap reunió separada entre sacerdots i monges per prendre decisions”

 

La mare de Dailir Rodrigues da Silva, també era una dona activa a la comunitat d’en Casaldàliga. La Dailir va néixer i viure a la Prelatura de São Félix do Araguaia. Durant sis anys, va ser agent pastoral. Va formar part dels consells en diverses comunitats locals, regionals i també de l’assemblea general de la Prelatura. “Eren espais on tothom tenia dret, veu i vot”, apunta Rodrigues.

La cultura democràtica impregnava el dia a dia de les comunitats, sense distingir homes i dones, laics i ordenats: “Mai no hi va haver cap reunió separada entre sacerdots i monges per prendre decisions sobre la vida de la comunitat o de la prelatura”. I recorda: “Tant en Pere com els altres teníem el mateix dret a parlar i decidir que tot es debatia, es reflexionava o es votava”.

De fons hi havia una responsabilitat conjunta: “Ni l’Evangeli ni el fet de compartir la paraula eren exclusivitat dels capellans, sinó una responsabilitat de tota la comunitat”. I així mateix “les cases dels equips pastorals eren cases de la comunitat, no la casa del capellà” on “les dones i els homes eren rebuts i tractats amb el mateix afecte i respecte”.

“Per què les dones no poden celebrar missa?”

 

Tânia Oliveira va passar 20 anys amb Casaldàliga. I va viure a casa de Casaldàliga durant tres anys. El primer any, amb ell i la germana Irene. “Sempre em vaig sentir respectada i valorada com a missionera laica”, apunta.

Una vegada la seva filla, encara petita, amb sis o set anys, li va preguntar: “Pere, per què les dones no poden celebrar missa?”. En Pere, va respondre, amb un ampli somriure: “Gabriella, tenia esperança en veure això passar. Crec que no viuré prou per veure-ho, potser ho veurà la teva mare, però mantinc viva l’esperança de que tu sí que ho veuràs”. I va afegir: “No hi ha res que impedeixi les dones fer el mateix que fem els capellans i, de fet, crec que ho podeu fer molt millor!”

Casaldàliga tenia un caràcter interpel·lador. Ho mostra també l’anècdota de Maria Aparecida Rezende, que va néixer i viu a l’Araguaia. Amb 14 o 15 anys i, després de la primera comunió, va començar a ser catequista. “En una ocasió, vam tenir una reunió de joves per preparar la missa. Era festa major i calia arreglar l’església i preparar la missa amb en Pere i el pare Clélio”.

Es va obrir una discussió perquè “els nois volien preparar la missa perquè eren homes i no volien netejar l’església i els bancs”. En un moment determinat, en Pere va dir al grup: “Avui farem una missa de dones. Els nois rentaran l’església”.

Rezende ho recorda amb estranyesa: “Els nois farien ‘la feina de les dones’?” I diu que quan ho vaig explicar a casa, els seus germans van dir que la gent de la Prelatura era molt estranya. I conclou: “En Pere ens va ensenyar que fer menjar, rentar plats o preparar la casa també era cosa d’homes. La gent de l’interior, del camp, ho veia molt estrany, però, poc a poc, s’hi van acostumar”.

 

Fotografia de Selme de Lima Pontim

Read more
4 raons que expliquen la destrucció de l’Amazònia

4 raons que expliquen la destrucció de l’Amazònia

4 raons que expliquen la destrucció de l’Amazònia

1 de novembre de 2020

Les Causes de Pere Casaldàliga

A mitjans de l’any passat esclatava la notícia: l’Amazònia està patint una onada d’incendis sense precedents.

Al telenotícies, als diaris i als portals d’internet circulaven fotografies impactants dels focs arrassant aquesta part de Món.

Moltes ONGs també se’n feien ressó, aquí i allà, i van exigien mesures per parar aquest crim ambiental contra la Humanitat.

Incendi en un dels assentaments on treballem a l’Araguaia. Fotografia: Associação ANSA

La realitat, però, és que fa molts anys que l’Amazònia crema a taxes insuportables.

Fa molt de temps que les famílies de camperols que viviu en aquest racó de món, venen denunciant que la destrucció de la selva afecta les collites, la salut i les possibilitats d’alimentar-nos.

Al 2019 però (i anem pel mateix camí aquest 2020), l’Amazònia va cremar com feia dècades. La destrucció d’aquest bioma fonamental va arribar a límits insospitables.

Per què? Què ha passat en aquesta regió de l’Araguaia? Com és que es crema tant? Us en donem les claus!

 

1. L’escenari perfecte

 

La regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia ocupa una superfície aproximada de 150.000 km2 dins l’Amazònia Legal, al nord-est de l’estat de Mato Grosso, a aproximadament 1.200 Km al nord de la capital del Brasil, Brasília.

El primer element que hem de considerar per entendre els incendis són, doncs, “les distàncies”: l’espai ocupat per la Prelatura de São Félix do Araguaia és més gran que tota Grècia, o tota Nicaragua.

La regió de l’Araguaia es troba a l’extrem sud de l’Amazònia Legal brasilera, a 1.200 Km de Brasília

En aquesta regió tenim el privilegi de presenciar una rica transició de biomes: del Cerrado, el bioma més ric del món, a l’Amazònia. Aquest fet, confereix una diversitat única de formes de vida vegetals i animals, que s’estén des de les sabanes del Cerrado a la densa selva amazònica.

La característica geogràfica més “marcant”, però, és que aquesta regió està situada entre dos dels grans rius d’Amèrica Llatina: el riu Araguaia i el riu Xingu, que desemboquen a l’Amazones.

També té en els seus límits dos grans i llegendàries terres indígenes i de protecció ambiental: el Parc Indígena del Xingu, a l’oest i l’Illa del Bananal, a l’est.

Aquesta configuració fa que la regió tingui poques vies d’accés,  moltes de les quals es troben en condicions precàries.

La carretera principal és l’anomenada BR-158, que travessa la regió de nord a sud i que encara té més de 200 km sense asfaltar. Això fa que, aquí, viatjar a qualsevol ciutat de més 50 mil habitants vol dir fer entre 15 i 24 hores d’autobús.

Vista aèrea del poble de São Félix do Araguaia.

Es tracta d’una regió poc poblada, doncs al 2010 (últim cens oficial) hi vivien 125.271 persones. Cap dels 15 municipis que formen l’àrea de la Prelatura de São Félix do Araguaia supera els 35 mil habitants. En ells, el 43% de la població viu al camp.

D’una banda, la ciutat de Confresa, amb 30.000 habitants, i de l’altra, el poblet de Serra Nova Dourada, amb 1.365, són els municipis més gran i més petit respectivament.

Cal entendre doncs l’Amazònia com una enorme extensió de terra, on els pobles estan separats per grans distàncies i on les vies d’accés són molt precàries.

2. El material inflamable

 

Aqui a l’Araguaia, el principal sector econòmic són els serveis, que representen la meitat de l’economia regional. L’altra economia important és la producció agrícola.

Els serveis inclouen activitats com el comerç, la construcció i les relacionades amb l’administració pública.

La producció al camp es redueix, però, a la ramaderia extensiva i a la producció de soja a gran escala. Es tracta de les dues úniques cadenes productives estructurades a la regió.

De fet, una de les peculiaritats de l’ocupació del territori a l’Araguaia i, en general a tota l’Amazònia, és la relació entre la població humana i el ramat de bestiar: Aquí hi ha 22 caps de bestiar per cada persona.

A l’Amazònia hi ha 53 milions d’hectàreas dedicades a la ramaderia: una àrea equivalent a tota França.

Certament, hi ha una estreta causalitat entre la baixa densitat de població i el pes del bestiar: la ramaderia extensiva necessita grans territoris per desenvolupar-se, amb mà d’obra escassa i no qualificada, de manera que es generin processos d’acumulació de capital limitats en relació amb l’espai ocupat.

El resultat són baixes taxes de densitat de població i desenvolupament humà en comparació amb altres regions amb una economia més avançada i diversificada.

Aquest model econòmic va ser construit sobre la base d’una forta política d’incentius fiscals que pretenia la instal.lació de grans projectes agrícoles a l’Amazònia i que es va començar a promoure sistemàticament a la dècada de 1960…i que s’ha reforçat en les darreres dècades.

Al mateix temps, les polítiques públiques dirigides a les petites explotacions i als petits camperols han prioritzat el mateix model productiu que les grans explotacions: s’ha animat i recolzat (via subvencions i/o crèdtis “tous”), la deforestació i la ramaderia extensiva.

El model econòmic que els poderos ha escollit per a la regió duu desenvolupant-se fa 60 anys: primer, recolzat i finançat per la dictadura militar i executat pel latifundi; i en les darreres dècades, facilitat per grans empreses transnacionals, el finançament públic (de nou) i l’escassetat de polítiques realistes dirigides a l’agricultura familiar.

3. El combustible més eficaç

 

Al mateix temps que l’activitat ramadera ha augmentat exponencialment durant els últims 15 anys (concretament en 15 milions de caps de bestiar més), hi ha una presència creixent d’agricultura industrial a gran escala a la regió. La soja és el principal cultiu, que ocupa gairebé el 80% del total d’àrees agrícoles de la regió i es concentra principalment al municipi veí de Querência.

Per la collita d’aquest 2020, es calcula que es recolliran 34 milions de tones de soja, d’un total de 9,82 milions d’hectàres plantades, només a l’Estat del Mato Grosso: 3 Catalunyes senceres… sense un arbre, plantades de soja.

Al Brasil hi ha 36 milions d’hectàreas de terra plantades amb soja: l’equivalent a tota Alemanya, sense un arbre i amb un únic cultiu.

Vídeo de la carretera que recorre la regió de l’Araguaia on es poden veure els camps de soja. Vídeo: Associació ANSA

La relació és molt clara i no admet massa discussió: el model agroindustrial és la principal causa de la destrucció ambiental de l’Amazònia.

Per poder plantar gans camps de soja o per criar bestiar, el primer que es fa es cremar la selva, doncs amb els arbres destruits pel foc és molt més fàcil començar a preparar la terra per la soja.

D’aquesta manera, cada any, enormes porcions de selva són intencionadament cremades per tal de -com diuen aquí-, “obrir noves àreas” per l’agricultura industrial, de gran escala, destinada a l’exportació i controlada pel gran capital.

4. El piròman

 

En el marc d’aquest escenari que vivim, hi hem d’afegir les declaracions i polítiques que s’estan duent a terme en el nou govern de Bolsonaro.

I és que al Brasil l’extrema dreta és al poder des de gener de 2019 i ha engegat una sèrie d’accions destinades a acabar amb la (ja minça) política ambiental, de suport als petits camperols o als Pobles Indígenes i dissenyada per afavorir als grans productors de soja i de bestiar.

La feina que s’havia aconseguit fer en els darrers 40 anys, de conscienciació; de mirar de diversificar la producció; de garantir la Sobirania Alimentaria de les famílies del camp; de re-plantar zones de selva que havien estat desforestades, etc, està seriosament amenaçada.

Bolsonaro està eliminant els mecanismes financers que ajudaven a la preservació de l’Amazònia, desmantellant els orgamismes públics que es dediquen a la vigilància ambiental, fent declaracions que animen a la deforestació i recolzant obertament als grans terratinents.

Així doncs, si sobre una història caracteritzada per la distribució desigual de terres, per l’escassa presència de l’estat i per la implantació d’un model productiu basat en la monocultura de la soja i la ramaderia extensiva a la selva, hi sumem un discurs institucional que exalta als grans productors i nega la destrucció de l’Amazònia, una retallada dràstica de fons públics per l’agricultura familiar i un recolzament financer generós a la indústria agropecuaria, tenim el còctel perfecte per què es provoquin i quedin sense càstig els incendis massius que estan destruïnt l’Amazònia.

Raul Vico, Associació ANSA i Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga

 

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Casaldàliga era teòleg?

Casaldàliga era teòleg?

El 1978, la Facultat de Teologia de Catalunya va decidir per unanimitat nomenar doctor honoris causa a el bisbe Pere Casaldàliga. Però hi va haver un veto de l’Arquebisbe local, adduint que Casaldàliga no era teòleg sinó poeta …

read more
Déu i la COVID19

Déu i la COVID19

Aquesta pregunta ha arribat al portal teològic Servicios Koinonia. Creiem que el punt de vista que aporta sobre el “paper” de Déu en la pandèmia de la COVID19 pot ésser interessant en el moment que vivim.

read more
Carta oberta al germà Romero

Carta oberta al germà Romero

Impressionant, dura, profunda i comprometedora carta que Casaldàliga envia a Òscar Romero als 25 anys del seu assassinat per l’extrema dreta a El Salvador. Als 41 anys de la seva mort, la recuperem, ara en català.

read more

Read more
Objectiu assolit: 100 famílies protegides de la COVID19

Objectiu assolit: 100 famílies protegides de la COVID19

Objectiu assolit: 100 famílies protegides de la COVID19

Amb més de 480 casos confirmats i 12 pobles afectats, la pandèmia de la COVID19 ja és a l’Araguaia. La campanha que iniciavem al maig, però, ens ha permès protegir més de 100 famílies. Això és el què em pogut fet.

22 de juny de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

335.000 casos confirmats i més de 12.000 morts és el balanç de la pandèmia a l’Amazònia, segons dades de la Xarxa Eclesial Panamazònica (REPAM), a 19 de juny. Entre els pobles indígenes ja hi ha més de 100 morts i 34 pobles afectats. A més, Brasil és el lloc del món on la pandèmia s’extén més ràpidament, fins i tot a les comunitats més aïllades.

A l’Araguaia ja s’han diagnosticat 480 casos, tot i les grans distàncies i les altes temperatures. Però sobretot hem de lamentar la recent mort d’un nadó indígena de 8 mesos, del poble Xavante, el passat 20 de maig. Malauradament, ara, ja hi ha més d’una desena d’indígenes Xavante que han donat positiu i és la situació més preocupant que tenim.

Ara, els  3 detonants que estan duent al Brasil a ser l’epicentre mundial de la pandèmia, que us explicàvem al nostre blog, es fan sentir de primera mà a l’Araguaia.

En aquest marc, el passat mes de maig vem iniciar la campanya de solidaritat, COVID:19, crida des de l’Araguaia, amb l’objectiu principal de garantir l’alimentació de les famílies més vulnerables.

Això és el que hem pogut fer amb tota la solidaritat rebuda:

Les “bones” notícies

Si és que alguna de les notícies relacionades amb la COVID19 es pot considerar “bona”, sí volem celebrar que gràcies a la solidaritat de més d’una setantena de persones, hem assolit l’objectiu de distribuir 100 cistelles amb aliments mínims essencials per les famílies més necessitades de l’Araguaia.

A més, gràcies a totes les donacions rebudes, hem pogut augmentar la producció de mascaretes: ja n’hem cosit i distribuit 3.000! 

Les mascaretes les hem confeccionat a la seu de l’Associació ANSA i dut a les comunitats rurals i indígenes on treballem: l’Assentament Dom Pedro, l’Assentament Mãe Maria, l’Assentament Vida Nova i les “aldeias” indígenes dels Pobles Karajá, Tapirapé i Xavante.

Costura de mascaretes a l'Araguaia

Hem augmentat la producció de mascaretes per atendre la població més vulnerable.

Les famílies ateses

La prioritat d’aquests mesos ha estat fer el possible perquè les famílies més vulnerables es puguin quedar a casa i no hagin de sortir al carrer per guanyar-se la vida.

Com us dèiem, a l’Araguaia hi ha només 1 respirador per atendre una àrea del tamany de tota Catalunya, així que la prevenció és gairebé l’única oportunitat de cuidar-se.

Per això, a més de comprar les cistelles amb els aliments, ens hem desplaçat a les comunitats per dur el menjar casa per casa. Us expliquem alguns casos: 

Famílies a São Félix do Araguaia

El municipi de São Félix do Araguaia, on més treballem, fa 16.848,22 Km2, l’equivalent a mitja Catalunya.

La història de terratinents i grans latifundis ha marcat la distribució extremadament desigual de la terra i els recursos, deixant al marge a milers de famílies.

Família venezolana a São Félix do Araguaia

La Maristela, el Rosimal, l’Isaac, el José, l’Elin Maria i la Yulis viuen a São Félix do Araguaia des de fa només 7 mesos. Han vingut des de Venezuela fugint de la situació econòmica en que estaven allà.

No parlen bé el portuguès i tampoc tenen amistats o família que els puguin ajudar.

Donat el nombre de persones que viuen a la casa, 6 en total, necessitaran més d’una cistella d’aliments per passar aquest temps de confinament. No tenen cap altra ingrès i els haurem de donar un cop de mà per pagar també els serveis mínims que necessiten: llum, aigua i gas per cuinar. 

Famílies a l’Assentament Dom Pedro

Les comunitats rurals de l’Araguaia es caracteritzen per dos factors: les distàncies i l’absència de la presència de l’Estat. L’Assentament Dom Pedro, per exemple, té la mateixa superfície que el Maresme, però està comunicat per camins de terra en mal estat i hi viuen “només” 400 famílies. Aquest és un factor que condiciona totes i cada una de les activitats que s’hi fan.

Els camins que uneixen les comunitats rurals són de terra i sense manteniment

Els camins de terra i sense cap manteniment, dificulten els desplaçaments per les comunitats rurals de l’Araguaia.

A més, en aquest Assentament (que duu el nom del Pere Casaldàliga, “Dom Pedro”), no hi ha cap servei mèdic. Només hi ha dues “agents comunitàries de salut” que, amb molt bona voluntat, però sense recursos, miren de fer una tasca informativa, de prevenció i acompanyament dels malalts de la comunitat. Ara bé, per poder anar al ginecòleg cal fer 24 hores d’autobús.

Families vulnerables a l'Assntament Dom Pedro

La família del Raimundo i la Valmeci fa 20 anys que viuen a l’Assentament Dom Pedro.

Sempre els ha agradat plantar i són dels pocs que fan una gran horta cada any. Els ajuda que a la terra que ocupen hi ha força aigua, doncs a d’altres llocs de l’assentament gairebé no n’hi ha ni per beure.

Durant aquest temps d’aïllament, però, no poden anar a la fira quinzenal que s’organitza al poble i on venen les seves hortalisses i verdures. No tenen cap altra font d’ingressos.

Fa anys que treballem amb ells per garantir que poden fer l’horta, ajudant-los amb la compra de més bàsic: una bomba de l’aigua, mangueres, eines, etc. Ara, però, han necessitat una cistella d’aliments, doncs els cal ajuda emergencial fins que acabi de la situació d’aïllament i puguin tornar a vendre les seves verdures a la fira.

Famílies als barris de la perifèria

Donada l’extensió dels municipis i la quantitat de “fazendas” (grans propietats) que hi ha, les famílies amb menys recursos són obligades a buscar un lloc per viure lluny dels centres dels pobles.

Això fa que els serveis no els arribin i acabin vivint en condicions extremes, sense cap presència o ajuts públics.

Aquestes famílies acostumen a muntar petits negocis de subsistència, com ara un taller de reparació de bicicletes, una sabateria, una petita fleca casolana, etc.

Entrega de cistelles amb aliments per les famílies vulnerbales de São Félix do Araguaia

L’Osmar i la seva família són 7 persones. Viuen a un dels barris perifèrics de São Félix do Araguaia. Paleta amb molta experiència, l’Osmar s’ha guanyat sempre la vida reformant o fent petites construccions al seu poble. Com la majoria dels treballadors per compte pròpia, ho fa en la informalitat i no té, per tant, dret a cap cobertura social.

Fa dos mesos, però que no treballa. Les obres estan parades i ningú fa reformes a casa seva. Dos mesos sense cap ingrés que han dut a l’Osmar a una situació desesperant.

De moment, els hem pogut entregar 1 cistella d’aliments, però n’haurem de donar més i també els volem ajudar a que puguin pagar la llum, l’aigua i el gas butà. 

Poc a poc, amb les donacions solidàries que ens heu fet arribar, anem atenent a les famílies que més ho necessiten en aquest moment. Tot i això, sabem que les carències són moltes.

Per això no parem d’exigir que els poders públics assumeixin la seva responsabilitat. Estem participant activament del comité de crisi de l’Ajuntament de São Félix do Araguaia i garantint que hi sigui representada la veu dels camperols i dels Pobles Indígenes. 

Garantir que cap família s’hagi de veure obligada a la tria inconcebible entre la salut i l’alimentació ha de ser compromís de tota la societat.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Casaldàliga era teòleg?

Casaldàliga era teòleg?

El 1978, la Facultat de Teologia de Catalunya va decidir per unanimitat nomenar doctor honoris causa a el bisbe Pere Casaldàliga. Però hi va haver un veto de l’Arquebisbe local, adduint que Casaldàliga no era teòleg sinó poeta …

read more
Déu i la COVID19

Déu i la COVID19

Aquesta pregunta ha arribat al portal teològic Servicios Koinonia. Creiem que el punt de vista que aporta sobre el “paper” de Déu en la pandèmia de la COVID19 pot ésser interessant en el moment que vivim.

read more
Carta oberta al germà Romero

Carta oberta al germà Romero

Impressionant, dura, profunda i comprometedora carta que Casaldàliga envia a Òscar Romero als 25 anys del seu assassinat per l’extrema dreta a El Salvador. Als 41 anys de la seva mort, la recuperem, ara en català.

read more

Read more

Pin It on Pinterest