fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Balsareny acompanya «les petjades» de Pere Casaldàliga

Balsareny acompanya «les petjades» de Pere Casaldàliga

La petjada de Pere Casaldàliga quedarà per sempre al cor dels balsarenyencs que van participar durant el dia d’ahir d’una jornada per tal aprodunfir en la figura del bisbe de São Félix do Araguaia i per conèixer de primera mà la situació de la seva “altra” terra, el Brasil.

Les activitats, organitzades per la Fundació Pere Casaldàliga, el Cercle Cultural de Balsareny, la plataforma Balsareny Educa i la propietat del Castell de Balsareny, van començar amb una concentració a la Plaça Montserrat del poble natal de Casaldàliga, per fer un recorregut a peu pels indrets més significatius de la vida del bisbe: la casa on va néixer, l’església on va ser batejat, l’aqüeducte i viaducte de Santa Maria i, és clar, el Castell de Balsareny i la petita església de la Mare de Déu del Castell que Casaldàliga visitava sovint.

Castell del meu record, bressol i via
de més alts horitzons.
Roca pairal dels meus neguits…

Cadascun d’aquests indrets formen part de les arrels d’en Pere Casaldàliga i remeten a una de les «causes» que va defensar al Mato Grosso i per les quals va donar la seva vida: la causa del Regne de Déu, la Causa Negra, la Causa Indígena, la Causa de la terra i l’ecologia i, en tot cas, sempre, la Causa de l’Esperança que Casaldàliga va saber inspirar arreu, fins i tot en els moments més convulsos.

Balsareny segueix les petjades de Pere Casaldàliga

El recorregut a peu va passar per alguns dels indrets més significatius de la vida de Casaldàliga.

L’acte va servir també per donar a conèixer el «Projecte Petjades de Pere Casaldàliga» a Balsareny, pensat per la comissió del CCB i la Fundació Pere Casaldaliga i que permetrà instal.lar monolits en els indrets més significatius de la vida de Casaldàliga per tal de donar a conèixer a tots els visitants les causes per les quals el bisbe va lluitar tota la seva vida.

El dia va continuar amb una conferència a càrrec de l’ex-assessor dels presidents Lula i Dilma Rousseff, Paulo Maldos, convidat a venir des del Brasil per la Fundació Pere Casaldàliga, amb l’objectiu d’aprofundir en la realitat d’aquell país que fa 4 anys té un govern d’extrema dreta. Maldos va oferir un recorregut pels principals impactes que estàn tenint les polítiques feixistes de Bolsonaro sobre els col.lectius minoritaris, principalment els Pobles Indígenes, però també sobre la societat en general, que ha normalitzat la polarització i el discurs de l’odi.

Balsareny segueix les petjades de Pere Casaldàliga

L’ex-assessor de Lula va oferir una xerrada per explicar l’impacte de les polítiques de Bolsonaro.

L’ex-assessor dels presidents brasilers Lula i Dilma ha vingut del Brasil convidat per la Fundació Pere Casaldàliga amb l’objectiu de donar a conéixer l’impacte del govern d’extrema dreta i el llegat del bisbe bagenc en les moviments socials d’aquell país.

Paulo Maldos participarà en diverses xerrades a Girona, Tarragona, Manresa i Cervera organitzades per la Fundació amb la col.laboració d’altres entitats del nostre país i tancarà la seva visita a Catalunya el dia 29 de maig amb una conversa amb la diputada d’ERC Maria Dantas, conduïda per Mònica Terribas en el marc de La Trobada 2022 que la Fundació Pere Casaldàliga organitza a l’Escola Drassanes de la ciutat condal.

Per tancar el dia d’ahir, el poble de Balsareny va celebrar un dinar popular al Saló del Tinell de l’històric Castell del poble, documentat des de l’any 951.

Read more
Els assassinats per conflictes al camp del Brasil van créixer un 75% al 2021

Els assassinats per conflictes al camp del Brasil van créixer un 75% al 2021

Al Brasil, els assassinats per conflictes al camp van créixer un 75% el 2021, un augment que reflecteix “l’abandonament i l’acció deliberada contra la vida de les persones” del Govern del president Jair Bolsonaro. La denúncia ha estat feta per la Comissió Pastoral de la Terra (CPT), vinculada a l’Episcopat brasiler, en la presentació del seu informe anual: Quadern de Conflictes al Camp 2021.

 

La Terra Indígena Yanomami (TIY) ha estat un dels territoris més durament afectats per la violència dels garimpeiros, cercadors d’or clandestins, al Brasil. Reconeguda al 1992, la TIY és la més gran del Brasil en extensió, amb 9,6 milions d’hectàrees (3 vegades el tamany de tota Catalunya). En ella hi viuen els indígenes Yanomami i els Ye’kwana. També hi ha constància de la presència de vuit grups d’indígenes aïllats a la selva, un dels quals és conegut com el poble indígena Moxihatëtëa. Des del 2012, l’activitat clandestina d’extracció minera està en expansió accelerada al país i està tenint un impacte significatiu sobre l’Amazònia.

Durant el 2020, el Centre de Documentació de la CPT – Don Tomás Balduino va registrar 9 morts a conseqüència de conflictes del camp, la major part dins de l’estat d’Amazones (6). El 2021 van ser registrades 109 morts en conseqüència de conflictes, la qual cosa significa augment de 1.110%.

Del total, 101 morts van ser enregistrades dins de l’estat de Roraima. Totes d’indígenes Yanomamis. Totes causades per accions de cercadors d’or clandestins. Des del 2020, l’Associació Hutukara alerta les autoritats dels riscos de l’escalada de violència a les regions de la TIY on l’extracció minera il·legal, el “garimpo”, ha avançat més. Segons dades obtingudes pel Sistema de Vigilància de la Mineria Il·legal dins de la TIY, la llera del riu Uraricoera és la regió més afectada per aquesta activitat, concentrant un 45% de tota l’àrea degradada per la mineria il·legal dins el territori indígena yanomani.

Treball esclau al Brasil

El Brasil va tancar el 2021 amb 1937 rescatats de l’esclavitud, la suma més alta des del 2013. Sérgio Carvalho/MTE

Violència contra les persones: augment del 75% en els assassinats

Al 2021, les dades de la Comissió Pastoral de la Terra evidencien que la violència contra persones va ser brutal. Només en els estats que conformen l’Amazònia Legal es varen registrar 28 assassinats, el 80% del total a tot el Brasil. L’actuació de “pistolers per encàrrec” i de les anomenades “agromilicies”, així com d’agents públics, va ocasionar 35 assassinats per conflictes al camp al Brasil, durant l’any 2021. D’aquest total, 33 eren homes i dos eren dones.

Durant aquest període hi va haver encara 27 temptatives d’assassinat i 132 amenaces de mort. També van ser registrades 75 agressions físiques amb diversos ferits, inúmeres intimidacions i humiliants intents de subjugació, amb 13 registres de tortura practicades principalment per agents privats de grans propietats, terratinents, “fazendeiros ”.

En total, 100 camperols van ser presos el 2021, amb augment de 45% de presons en relació amb l’any anterior.

Cinc persones LGBTI+ són víctimes de violència al camp

Les dades de violència contra les persones, divulgades a la publicació Conflictes al Campo Brasil 2021, presenten, per primera vegada, informacions sobre l’orientació sexual i l’expressió de gènere de les víctimes de la violència al camp. El 2021, cinc persones LGBTI+ van ser al camp víctimes de violència, conforme consta en les dades publicades a l’informe. Les violències esmentades són: humiliació i presó; assassinat; intimidació i tortura.

Treball esclau al Brasil

En el rescat més gran del 2021, Souza Paiol va ser considerat responsable de mantenir 116 treballadors esclavitzats a la collita de palla per als seus cigarrets (Foto: Grup d’Inspecció Mòbil Especial/Divulgació)

Treball esclau: major nombre de rescatats des del 2013

El 2021, la fiscalia del treball va rescatar de la situació d’esclavatge 1.726 persones, el nombre més gran des del 2013. Un augment de 113% en relació a la xifra de 2020. Van ser 169 casos de treball esclau en ambient rural el 2021, augment de 76% en relació a l’any anterior. Essent l’estat de Minas Gerais el que lidera la llista, amb 51 casos i 757 persones rescatades. De seguida ve l’estat del Pará, amb 27 casos, i el de Goiás amb 17.

Del total de rescatats d’aquesta pràctica criminal, 64 eren nens i adolescents, la qual cosa correspon a un augment del 121% en relació amb l’any anterior. Les regions Sud-Est i Centre-Oest van concentrar el nombre més gran de menors d’edat esclavitzats, 19 cadascuna.

Aquestes dues regions es on es van detectar també més casos de treball esclau: a la regió Sud-est van ser registrats 59 casos i 919 rescatats, mentre que al Centre-Oest van ser 37 casos i 415 rescatats el 2021.

Augmenten els intents de destrucció de les condicions d’existència dels pobles del camp

Durant el 2021 hi va haver 2.143 famílies desallotjades judicialment, més del 12% en relació amb l’any 2020. De la mateixa manera va haver-hi un augment del 18% de la quantitat de famílies expulsades violentament de les seves terres. El nombre va passar de 469, el 2020, a 555, el 2021.

Més de 71 milions d’hectàrees van estar o encara estan en conflicte. Les terres indígenes constitueixen la majoria aclaparadora d’aquestes terres que pateixen intrusions amb violència i agressius saquejos, corresponent al 81% de les àrees en situació de tensió social i conflicte. Els anomenats sense-terra constitueixen la segona categoria d’identitat amb més àrees sota cruenta pressió i conflicte, seguits pels “posseiros”.

Treball esclau al Brasil

L’alt percentatge de negres entre els esclaus rescatats és un símptoma de la realitat que viuen els negres encara avui al Brasil (Fotografia: Sergio Carvalho – Subsecretari d’Inspecció de Treball del Ministeri d’Economia)

Pel que fa a les dades sobre el nombre de famílies implicades en conflictes per terra en els darrers deu anys, salta a la vista l’augment espectacular de la quantitat de famílies que han tingut les seves terres envaïdes des de l’inici de l’actual govern (2019-2021): ni més ni menys que 206% a més en relació al 2018.

A l’Amazònia s’han registrat el 64,5% de les amenaces d’expulsió, el 63% de les contaminacions per agrotòxics, el 78% de la desforestació il·legal, el 87% de les expulsions, el 81% de les grillagens (acaparament il·legal de terres ), el 82% de les invasions, el 69% dels registres de sicaris i pistolers, el 73% de les omissions/connivències de l’Estat i el 70% de violacions de les condicions d’existència.

Resistència

Les accions d’ocupació i represa de terres van tenir també un augment expressiu el 2021. En total, aquestes accions de resistència van passar de 29 al 2020, a 50 al llarg de 2021, un augment de 72%, i de 1.391 famílies al 2020, fins a 4.761 famílies que van ocupar i recuperar terres al 2021. Un augment de 242%.

 

Dades de l’infome anual de la Comissió Pastoral de la Terra.

 

Read more
Les nostres causes de cada dia

Les nostres causes de cada dia

Som les Causes que assumim, les que vivim, per les que lluitem, i per les que estem disposats a morir. Jo sóc jo i les meves causes. La meva vida valdrà allò que les meves Causes valguin.

Amèrica Llatina és el Continent més conscient de la seva identitat comunitària. Per la seva unitat histórico-militant, de sang i utopia, de mort i esperança, pot parlar col·lectivament d’unes Causes pròpies.

I aquestes Causes, com a llatinoamericanes i com a assumides com a desafiament existencial i com a procés polític, comporten tres constants, tan utòpiques com necessàries, i complementàries entre si:

a) l’opció pels pobres; opció pel poble;

b) l’alliberament integral;

c) la solidaritat fraterna.

Quatre són les grans Causes de la Pàtria Gran que aquesta Agenda privilegia, per creure-les fonamentals en la contextura social i espiritual d’aquesta “hora”.

1. Les cultures arrel i testimoni

Perseguides i fins i tot prohibides; marginades i fins i tot massacrades. La cultura indígena, la cultura negra, la cultura mestissa, la cultura migrant. Cadascuna amb la seva especificitat; més o menys conflictiva, segons els temps i les latituds.

Avui, les quatre -esquelet i carn, sang i pell de la nostra Amèrica- es veuen enfrontades amb aquesta anivelladora «cultura advenient», que nega les identitats, prohibeix l’alteritat i subjuga neocolonitzadorment.

Totes quatre defensen la seva autoctònia. I, per sobreviure i, particularment, per contribuir amb la seva originalitat, cal fer aliança fraterna i defensar-se dels nous invasors, com una sola Amèrica plural. Índia, negra, mestissa, migrant, sigui cada cop més ella mateixa, aquesta Nostra Amèrica singular.

2. Allò popular i alternatiu

El socialisme llatinoamericà, la democràcia integral, la civilització de la pobresa compartida però militant, la lluita pels drets humans i per les transformacions socials juntament amb la gratuïtat i la festa.

Mort «el socialisme real», visca el socialisme utòpic! Visca la democràcia popular! i que es vagi morint la democràcia neoliberal que es considera única eixida de la societat
humana i «fi de la història».

Allò popular, i per ser popular, «alternatiu» -diferent del que se’ns dóna, contrari al que se’ns imposa, creatiu davant del fatalisme rutinari-, és el programa més realista i el desafiament històric més eficaç per als Pobles llatinoamericans; per als seus líders i polítics, per als seus partits i sindicats, per a les Esglésies que vulguin ser llatinoamericanament cristianes i per a aquest nou subjecte emergent col·lectiu que és el Moviment Popular.

3. La Dona

Ella, ni més ni menys. Secularment marginada a gairebé totes les cultures; també, és clar, en aquesta masclista Amèrica Llatina que, de per si, és més Matria que Patria
Gran, Abia Yala -terra verge mare en constant fecunditat-.

Les dones, totes les dones -també les negres, també, i les índies, també, i les pobres i les utilitzades i les sotmeses- s’estan posant dempeus en col·lectiva i organitzada consciència, i són, amb molta freqüència, suport i majoria a les diferents esferes del moviment popular. I ho seran cada cop més. I no només a la praxis sinó també al pensament; no sols en la militància, sinó també en el lideratge. I els homes i la Societat i l’Església hauran de reconèixer i respectar i dialogar, perquè la dona llatinoamericana ja es reconeix altivament, exigeix ​​el respecte de la igualtat i dialoga fraternalment. Ni accepta els privilegis de cert feminisme primermundista, ni acceptarà fàcilment que la Societat o l’Església segueixin declarant com a dogma de fe la presència i l’acció de la dona en un segon pla sotmès.

4. L’ecologia integral

La comunió harmoniosa amb la Natura, mare i esposa, hàbitat i vehicle. Una ecologia contemplativa alhora que funcional. Sense les distàncies interessades amb què fàcilment el Primer Món defensa l’ecologia llunyana… En intersolidaritat ecològica, dels diferents Pobles del Continent, dels Continents entre si i fins i tot a la quotidianitat del veïnat.

Herència ancestral dels Pobles indígenes que tan bé han sabut estimar i respectar la Natura, Amèrica Llatina pot donar i ha de donar al món aquesta lliçó actualíssima de l’ecologia integral. Ni volem la Terra com un museu intocable, ni acceptem la tècnica, la indústria o el mercat com la llei i el futur omnipotents. El primer element essencial per a la nostra ecologia és el propi ésser humà, l’espècie viva més amenaçada d’extinció per l’ambició de la pròpia espècie.

Nosaltres mateixos volem ser ecologia conscient, convivència pacífica, terra cultivada i somniada utopia.

Si Amèrica Llatina és la nostra Causa, aquestes grans Causes de la Pàtria Gran hauran de ser, diàriament, les nostres grans Causes al llarg de l’any 1993, que segueix el 1992 famós. La vivència entusiasmada, la defensa militant i la diària utopia d’aquestes quatre grans Causes ens possibilitarà viure 500 anys més, però molt «altres»…; cinc-cents i milers més… I serem
demà l’ahir màrtir ja florit, «i serem milions»…

Així, des de la nostra alteritat assumida i respectada, podrem donar la contribució específica que de nosaltres espera l’únic Món Humà, ja sense primer ni tercer.

I aquesta convivència d’Amèrica Llatina amb els altres Pobles de la Terra Humana s’anirà semblant cada cop més al Regne de Déu.

Sauidi, Axé, Shalom!

Text de Pere Casaldàliga a l’Agenda Latinoamericana Mundial, 1993

Read more
Millora del laboratori de l’Hospital Comarcal de l’Araguaia

Millora del laboratori de l’Hospital Comarcal de l’Araguaia

El laboratori de l’Hospital Comarcal de l’Araguaia ha rebut aquest dijous, 10 de març de 2022, nous equipaments per millorar la seva capacitat i qualitat assistencial. L’espai ha estat completament renovat i adaptat per oferir una estructura capaç d’atendre els pacients dels municipis de São Félix do Araguaia, Luciara i Alto Boa Vista.

 

Novo laboratório do Hospital Regional do Araguaia

Novos equipamentos foram adquiridos para atender os pacientes de São Félix do Araguaia, Luciara e Alto Boa Vista

 

Responsable d’atendre una població de més de 20 mil persones, entre ells als pobles Karajá i Xavante, les millores rebudes són el resultat d’un projecte de col·laboració entre la Fundació Pere Casaldàliga, la seva sòcia local (l’Associação ANSA) i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i permetran augmentar la quantitat i qualitat d’anàlisis i proves diagnòstiques que es podran realitzar localment, evitant llargs desplaçaments i demores per la població més vulnerable de la zona.

 

Nou laboratori a l'Hospital Regional d'Araguaia

El laboratori ha estat equipat per millorar la qualitat de les anàlisis i proves.

 

El Consórcio Intermunicipal de Saúde (CISA), responsable públic de l’Hospital Comarcal ha coordinat els treballs i ha dut a terme la renovació de l’espai i les adequacions tècniques necessaries per a la instal·lació dels nous l’equipaments, en una mostra més del seu compromís amb la salut de la comarca de l’Araguaia.

A la cerimònia d’inauguració van ser presents les representants de la sòcia local de la Fundació, l’Associação ANSA, els alcaldes dels municipis de São Félix do Araguaia, Luciara i Alto Boa Vista, i una representació dels regidors i regidores dels ajuntaments implicats.

 

Inauguração do novo laboratório no Hospital Regional do Araguaia

Moment de l’acte d’inauguració del nou laboratori de l’Hospital Comarcal de l’Araguaia.

 

Placa d'inauguració

Placa inaugural del nou laboratori

Read more
Petita ajuda al Poble Iny-Karajá

Petita ajuda al Poble Iny-Karajá

Els Iny-Karajá viuen des de fa milers d’anys a la vora del riu Araguaia. Tanmateix, com molts altres pobles indígenes del Brasil, s’enfronten al repte d’una vida digna a les seves comunitats. El sistema sanitari a la majoria de pobles és precari i en aquesta ocasió hem pogut aconseguir una mica de suport per preservar les històries clíniques dels pacients d’una de les seves comunitats.

Habitants seculars de la riba del riu Araguaia als estats de Goiás, Tocantins i Mato Grosso, els Karajá tenen una llarga relació amb la societat no-indígena, que, tot i així, no els ha impedit mantenir els costums tradicionals del grup com ara: una llengua pròpia, les nines de ceràmica, la pesca familiar, rituals com la Festa d’Aruanã i la Casa Grande (Hetohoky), ornaments de plomes, cistelleria i artesania de fusta o una pintura corporal pròpia, com els característics dos cercles de la cara. Alhora, el Poble Iny-Karajá freqüenta els poblets no-indígenes per tal de reivindicar els seus drets territorials, l’accés a la sanitat o l’educació bilingüe, entre d’altres.

Localització i habitants

Els Karajá són habitants immemorials de la conca del riu Araguaia, les seves terres s’extenen per l’Illa do Bananal i els seus voltants, ocupant un territori que cobreix les fronteres entre els estats de Tocantins, Pará, Mato Grosso i Goiás.

L’illa fluvial més gran del planeta, amb uns vint mil quilòmetres quadrats de longitud, l’Illa do Bananal està formada per la bifurcació del riu Araguaia en un ramal més petit, el riu Javaés, que, més tard, uns 340 km més enllà, torna a trobar-se amb l’Araguaia, ja a la frontera entre els estats del Pará i el Tocantins.

Els indígenes constitueixen una petita part dels habitants de l’Araguaia. Els Xavante: caçadors, forts, valents fa només uns anys quan van sembrar el terror per aquestes contrades. Molt nobles. Els Carajá: pescadors, comunicatius, fàcils de fer amistat, festers, artesans del fang, de les plomes d’ocell i la palla de palma; delicats i malaltissos, especialment atacats pels contactes prematurs i deshonests amb l’anomenada Civilització, a través dels funcionaris, del turisme i del comerç; amb la beguda, el tabac, la prostitució i les malalties importades. Els Tapirapé : pagesos, pacifics i sensibles; molt comunitaris i d’una hospitalitat delicada.

Pere Casaldàliga. Carta Pastoral de 1971.

Considerat un dels santuaris ecològics més importants del Brasil, ja que es troba a la zona de transició entre la selva amazònica i el cerrado, el territori del Poble Iny-Karajá alberga una gran diversitat de fauna i flora.

A ilha do Bananal é a ilha fluvial maior do mundo

L’illa Bananal és l’illa fluvial més gran del món i cobreix les fronteres entre els estats de Tocantins, Pará, Mato Grosso i Goiás.

Les comunitats de Santa Isabel do Morro (Háwalò) i Fontoura (Btõiry), situades a la riba occidental de l’illa Bananal, banyades pel riu Araguaia, a la frontera amb l’estat de Mato Grosso, són els assentaments més antics i les comunitats Karajá més grans. Actualment amb uns 680 i 650 habitants respectivament.

Altres pobles tradicionals són els de Krehãwa (São Domingos), Itxala, Macaúba, Buridina (Aruanã), Mirindiba i Maranduba. Dels assentaments més recents i més petits, tenim els pobles de Wataù, Háwalora, Ibutuna, Nova Tytema, JK, Teribrè, Awixe i Wrebia.

Per conèixer més sobre el Poble Iny-Karajá i sobre els altres pobles indígenes del Brasil, podeu consultar, en castellà, : AQUÍ

Una petita aportació

En resposta a una petició dels professionals sanitaris que treballen al centre sanitari de la comunitat de Santa Isabel do Morro, la Fundació ha facilitat l’adquisició de 2.000 carpetes de plàstic per tal que es puguin guardar les fitxes personals i la història clínica de cada pacient. L’estat en que es trobaven aquestes fitxes feia preveure la seva desaparició i, per tant, la pèrdua de dades importants per la salut dels indígenes.

Posto de Saúde de Santa Isabel do Morro

Situació de les històries clíniques de pacients de Santa Isabel.

Evidentment es tracta d’una aportació mínima per tal de protegir, almenys, les històries clíniques dels residents. Tanmateix, les necessitats són lògicament molt més grans i exigeixen l’ajuda de tothom i, sobretot, el compromís del Govern Federal amb els Pobles Indígenes.

Read more
“Avui ja no tinc aquests somnis” [Circular fraterna de Pere Casaldàliga]

“Avui ja no tinc aquests somnis” [Circular fraterna de Pere Casaldàliga]

El Cardenal Carlo M. Martini, jesuita, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acolliment, de renovació a fons, tant de l’Església com de la Societat. Al seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, declara:

«Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; en la qual s’extirpés d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud; que donés ànims, especialment, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc més aquests somnis».

Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.

Ell i milions de persones a l’Església somiem amb l’«altra Església possible», al servei de l’«altre Món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

Tant a l’Església (a l’Església de Jesús que són diverses Esglésies) com en a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar en la cerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l’alteritat, del veritable progrés dins de l’ecologia profunda. I com diu Bobbio «cal instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat»; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altra globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres famolencs…

No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna.

La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no es resoldrà amb cap mena de capitalisme, perquè no cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el Sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En idioma xinès la paraula crisi es desdoblega en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.

En la campanya electoral dels EUA es va enarborar repetidament «el somni de Luther King», volent actualitzar aquest somni; i, en ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Concili Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serva i pobra. En el 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Sacerdots Conciliars van celebrar l’Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i van signar el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari de naixement del qual estem celebrant enguany, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l’esglèsia com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i en l’acolliment fratern.

Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Continuem rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que soterrada en la pobresa i en la fam a una gran majoria de la Humanitat. I continuarem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça.

Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Continuem rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que soterrada en la pobresa i en la fam a una gran majoria de la Humanitat. I continuarem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial,OMC…). Ens comprometem a viure una «ecològica profunda i integral», propiciant una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, dels agrotòxics. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per a una democràcia d’«alta intensitat».

L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).

Com a Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser l’Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macroecumènica també. El Déu en qui creiem, l’Abbá de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Ja n’hi ha prou amb fer del nostre Déu l’únic Déu veritable. «El meu Déu, em deixa veure a Déu?». Amb tot respecte per l’opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no sols és possible, és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona en la vida i en els ministeris de l’Església.

Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L’Església serà una xarxa de comunitats orants, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acolliment, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Continuarem fent que es visqui en la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres» (Mt 21,26). Sigui l’autoritat servei. El Vaticà deixarà de ser Estat i el Papa no serà més Cap d’Estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenim a la paraula de Jesús: «Foc he vingut a portar a la Terra; i què puc voler sinó que cremi» (Lc 12,49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment de Jesús, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent-hi crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les “Vias Campesinas“, els Moviments populars, les conquestes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de La nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, una vegada més i sempre «jo m’atinc al que s’ha dit: l’Esperança».

A cadascun i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la grandària d’aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una espècie de postguerra»; no necessàriament de claudicació. El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.

Pere Casaldàliga
Circular 2009

Read more

Pin It on Pinterest