fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Les 8 trets fonamentals per a convertir-se en home o dona “nova”

Les 8 trets fonamentals per a convertir-se en home o dona “nova”

Amb més o menys lucidesa, amb lògica vital més o menys conseqüent, ja hem descobert la societat feta sistema, dins de l’estructura que ens envolta i condiciona, sota la inevitable sol·licitació de la conjuntura diària.

L’Església, experta en eternitat i menys experta en història, durant segles, moltes vegades, fàcilment només veia persones; o individus, només; o, més dicotòmicament encara, de vegades només veia ànimes …

Sense deixar d’enfrontar mai aquesta globalitat estructural en la qual es forja la història humana i dins la qual esdevé el Regne, hauríem ara redescobrir, compromesament, la persona membre de la societat i protagonista de la història i del Regne.

L’Home -l’home i la dona- és un ésser estructurat i estructurant. La història, el sistema i el Regne el construeixen, però, al seu torn, ell construeix el sistema, la història i el Regne.

Pedro passeando junto al Río Araguaia

A la nostra Amèrica Llatina, per exemple, tan desperta avui convulsivament per al segon alliberament total, dos grans homes marxistes van proclamar, amb les seves paraules i amb la seva vida -i amb la seva mort-, la utopia de l’home nou, el somni incontenible de l’«home matinal»: el Ché i Mariátegui. I a la revista «Amanecer» de març i abril d’aquest any de mort i de Gràcia de 1982 acabo de llegir un fragment del llibre premiat del comandant sandinista, Omar Cabezas, sobre «la mirada de l’home nou» i «l’home nou que és a la muntanya…».

La reflexió i la vivència d’una espiritualitat de l’alliberament, a Amèrica Llatina (al Tercer Món, en el món més en general, penso jo sincerament), han de tenir com a consideració i exigència bàsiques la utopia necessària de l’home nou.

Fa dies que intento delinear, per a mi mateix, els trets fonamentals de l’home nou. I aquest intent és el que ofereixo ara, com una contribució primera al llibre del DEI sobre «Espiritualitat i alliberament a Amèrica Llatina».

Els nostres teòlegs, els nostres sociòlegs, els nostres psicòlegs i els nostres pastoralistes diran la seva paraula major, científicament. I els nostres sants i els nostres màrtirs faran veritat -la fan ja, amb cabalosa efusió- el rostre Llatinoamericà de l’home nou.

Els trets de l’home nou serien, al meu parer:
 

1. LA LUCIDESA CRÍTICA

Una actitud de crítica «total» davant suposats valors, mitjans de comunicació, consum, estructures, tractats, lleis, codis, conformisme, rutina …

Una actitud d’alerta, insubornable.

La passió per la veritat.

 

2. LA GRATUÏTAT admirada, enlluernada

La gratuïtat contemplativa, oberta a la transcendència i acollidora de l’Esperit. La gratuïtat de la fe, la vivència de la Gràcia. Viure en estat d’oració.

La capacitat de sorprendre, de descobrir, d’agrair.

Alba cada dia.

La humilitat i la tendresa de la infància evangèlica.

El perdó major, sense mesquineses i sense servilismes.

 

3. LA LLIBERTAT DESINTERESSADA

Ser pobres per ser lliures davant dels poders i a les seduccions.

La lliure austeritat dels que peregrinen sempre.

Una morigerada vida de combat.

La llibertat total dels que estan disposats a morir pel Regne.

 

4. LA CREATIVITAT EN FESTA

La creativitat intuïtiva, desembarassada, humorada, lúdica, artística.

Viure en estat d’alegria, de poesia, d’ecologia.

L’afirmació de la autoctonia.

Sense repeticions, sense esquematismes, sense dependències.

 

5. LA CONFLICTIVITAT ASSUMIDA COM MILITÀNCIA

La passió per la justícia, en esperit de lluita, per la veritable pau.

La tossuderia incansable.

La denúncia profètica.

La política, com a missió i com a servei.

Estar sempre definit, ideològica i vivencialment, de la banda dels més pobres.

La revolució diària.

 

6. LA FRATERNITAT IGUALITÀRIA

O la igualtat fraterna.

L’ecumenisme, per sobre de races i d’edats i de sexes i de credos.

Conjugar la més generosa comunió amb la salvaguarda de la pròpia identitat ètnica, cultural i personal.

La socialització, sense privilegis.

La real superació, econòmica i social de les classes que hi són, amb vista a l’aparició de la sola classe humana.

 

7. EL TESTIMONI COHERENT

Ser el que s’és. Parlar del que es creu. Creure el que es predica. Viure el que es proclama. Fins a les últimes conseqüències i en les menudeses diàries.

La disposició habitual per al testimoni del martiri.

 

8. L’ESPERANÇA UTÒPICA

Històrica i escatològica. Des del avui per al demà. L’esperança creïble dels testimonis i constructors de la resurrecció i de el Regne.

Es tracta d’utopia, la utopia de l’Evangeli. L’home nou no viu només de pa; viu de pa i d’utopia.

Només homes nous poden fer el món nou. Penso que aquests trets corresponen als trets de l’Home Nou Jesús. Així de utòpicament va viure Ell; això va ensenyar a Betlem, a la Muntanya i en la Pasqua; així ens configura treballosament el seu Esperit, vessat en nosaltres.

 

Publicat en el llibre “Experiència de Déu i passió pel poble. Escrits Pastorals”, el 1983.

Read more
Casaldàliga era teòleg?

Casaldàliga era teòleg?

El 1978, la Facultat de Teologia de Catalunya, per commemorar el seu 25è aniversari, va decidir per unanimitat del seu claustre acadèmic nomenar Doctor Honoris causa al bisbe Pere Casaldàliga. Però hi va haver un veto de l’Arquebisbe local, adduint que Casaldàliga no era teòleg sinó poeta.

El teòlog benedictí Lluís Duch va escriure: “Casaldàliga no ha estat reconegut oficialment com a teòleg: per a ell potser sigui una sort; per a la institució hagués pogut significar la possibilitat de reconèixer un profeta a la seva pàtria”.

Amb aquest motiu vaig escriure un llarg article sobre la teologia poètica de Casaldàliga que li vaig fer arribar.

Casaldàliga contempla el bell món indígena (l’Araguaia, les garses blanques, el llogaret dels indis Tapirapé ..) bestreta de la Terra sense Mals, ara destruïda pels maleïts latifundis i l’Imperi. Anomena a Romero “Sant Romero d’Amèrica” ​​i li diu a Pere que deixi la cúria. Viu la passió i la creu amb el poble, tem que el matin de peu, puja i baixa del Carmel, sense tenir res, ni portar res, no es cansa d’esperar el Regne. Veu al Ressuscitat a la vora de la mar de Tiberíades, amb les nafres i les brases del pa enceses. Viu sota el vent de l’Esperit i es presenta al Pare amb el cor ple de noms.

Casaldàliga no sabia res del que havia passat a Barcelona i va agrair el meu article. Posteriorment ens varem trobar diverses vegades a Bolívia i una altra a São Paulo en una reunió de bisbes i teòlegs llatinoamericans promoguda per ell.

Casaldàliga ha estat un bon pastor, un místic, profeta i poeta, teòleg dels pobres, d’aquest vuitè sagrament que l’Esperit administra: la veu del Poble! Potser això últim és el que a alguns els costa reconèixer.

 

Text de Víctor Codina, SJ

Read more
Déu i la COVID19

Déu i la COVID19

Aquesta és una consulta sobre el “paper” de Déu davant la pandèmia de la COVID19. Es va rebre al portal teològic amic servicioskoinonia.org. Creiem que el punt de vista que aporta et pot resultar interessant en els dies que estem vivint.

 

«Si us plau, m’ajudaria molt si em poguéssin indicar alguna reflexió o lectura que m’il·lumini en el següent dilema:

A una família cristiana un dels seus membres es contagia de Coronavirus. Ho passa malament i arriba a anar a la UCI, però finalment es cura i torna a casa sa i estalvi; tota la família dóna gràcies a Déu per la seva misericòrdia, per la seva bondat i per haver tingut cura del seu parent.

A la família veïna, però, també cristiana, un dels seus membres contrau el Coronavirus i, malauradament, mor al cap d’uns dies. Afligits i plens de dolor, no donen gràcies a Déu.

Algú d’una tercera família pensa però, que ‘cal donar gràcies a Déu per tot’.

Com es pot explicar senzilla i teològicament que Déu és misericordiós i bondadós amb TOTS, sempre?»

 


 

Hola, amic, salutacions cordials.

Mira, els tres casos que planteges estan dins d’un mateix supòsit: allà dalt hi ha Déu, que ho veu, ho sap i ho pot tot, i per tant podria evitar-nos qualsevol mal. Aquest «supòsit» és el que filosòficament anomenem «teisme»: una forma d’entendre la Realitat, que inclou un segon pis, un món sobrenatural paral·lel, el cel, en el que habita un Ens suprem, creador, governador del món, al qual els grecs van anomenar Theos … paraula que es va transformar en Deus en llatí, i després en Déu en català. Per això parlem de «teisme». La teva consulta està doncs plantejada «dins d’aquest marc de comprensió» que dones per descomptat, el teisme.

Doncs bé, fixa’t, resulta tan difícil respondre a la teva pregunta, que, de fet, la humanitat no ho ha aconseguit fins ara, i són ja uns sis els mil·lennis que portem fent-nos acompanyar per Theos. Els filòsofs antics -alguns, fins i tot, cristians- ja se la plantejaven fa mil cinc-cents anys en els mateixos termes que avui. El seu dilema era:

Suposem que Theos-Déu és totpoderós i bo:

– Si pot lliurar-nos del mal i no ho vol fer, és que no és bo;
– i si vol lliurar-nos-en, però no ho pot fer, és que no és totpoderós.

Els filòsofs no han trobat la resposta i per això s’ha parlat tradicionalment «del misteri del Mal». Perquè no és un problema, sinó un Misteri; els misteris, en realitat, no es poden resoldre; són inabastables per a la nostra raó; només una «fe» religiosa pot intentar-ho.

Vegem-ho llavors als ulls de la fe tradicional.

Per a alguns, tindria raó la tercera família, perquè la fe ens assegura que Déu ens estima malgrat tot, encara que no ho sembli, fins i tot encara que ens enviï la mort amb la COVID. Per a la fe tot és possible, perquè creure en Déu, significa confiar en ell, cegament, passi el que passi, sembli el que sembli. La fe és una afirmació voluntariosa de la confiança, tossuda, contra tota evidència. La fe teista és un recurs valuosíssim de la naturalesa humana, perquè ens transforma i ens dóna una fortalesa indestructible. No hi ha res impossible per a qui té una fe teista: Déu, sempre estarà amb aquesta persona, amb aquesta comunitat o amb aquest poble.

Aquesta tercera família, té més fe que tu, que dubtes i que et fas preguntes?  No, simplement té una fe «teista». Ha recorregut a aquest recurs, i li va bé. Tu també podries fer-ho.

És aquesta «fe en Déu malgrat tot» la resposta que busques al problema del mal? Tingues en compte que segurament no hi ha una única resposta … n’hi ha moltes. I cap és «obligatòria», ni definitiva.

De fet, fa força temps que hi ha bastants cristians que pensen que el teisme, aquesta forma d’entendre la realitat, que diu que hi ha per allí dalt un Ésser Totpoderós i Omniscient que ens cuida i ens protegeix fins i tot amb àngels de la guarda, no seria la millor manera d’imaginar l’estructura i el funcionament de la realitat. Sembla una explicació feta molt a mida de la nostra imaginació. O sigui: una explicació molt nostra, molt humana (antropomòrfica, diuen): a dalt hi ha un Ésser Suprem, un Persona com nosaltres, un Pare precisament, que ho sap i ho pot tot, i ho controla tot, i, lògicament, ens protegeix .

És clar, ens preocupa que aquesta forma d’entendre la realitat -tota ella recolzant-se sobre la clau de volta d’aquesta Persona suprema allà dalt-, no resulti una explicació satisfactòria, perquè, en efecte, hi ha molts casos en què sembla que no funciona, doncs sembla que no ens protegeix. Hi ha bastants creients als que aquesta explicació «teista» no els convenç, i se senten alleujats al saber que no és l’única explicació, i que poden no creure-se-la i buscar una nova manera d’explicar la realitat: sense un segon pis, sense nivell sobrenatural o celestial, sense un Theos allà dalt/allà fora, que intervé per cuidar-nos. Són persones a les quals, pel que han reflexionat, l’explicació clàssica (aquest «teisme») els sembla increïble, com si hagués estat elaborada per a nens.

I si el que hem anomenat Déu fos l’ànima, la potència, el Misteri, la creativitat d’aquest fantàstic cosmos en el qual estem, del qual provenim i cap al que anem, però no un Algú; no un Senyor misteriós per fora o per sobre del món?

I si el cosmos, la Realitat, no tingués dos pisos?, es pregunten. I si l’explicació del món no consisteix en l’existència d’una Super-persona omnipotent i omniscient controladora en un segon pis? I si el que hem anomenat Déu fos l’ànima, la potència, el Misteri, la creativitat d’aquest fantàstic cosmos en el qual estem, del qual provenim i cap al que anem, però no un Algú; no un Senyor misteriós per fora o per sobre del món? Som la primera generació a la qual la ciència actual li ha donat uns coneixements que mai van imaginar els humans que ens han precedit. No té res d’estrany doncs que les explicacions que ells ens van transmetre ja no serveixin; eren explicacions molt perspicaces i plenes de bona intenció, però avui, a nosaltres, ens resulten endarrerides, se’ns queden curtes.

Els nostres besavis pensaven que el món tenia 6.000 anys -com els havia dit la Bíblia-. Després, quan van néixer els nostres pares, es va descobrir que estàvem dins «una» galàxia, i es va pensar que el món era aquesta galàxia. Ara sabem que potser existeixen tres-cents mil milions de galàxies, amb dos-cents mil milions d’estrelles cada una. Ara sabem que la història coneguda d’aquest cosmos no baixa dels 13.700 milions d’anys. Fa només 25 anys (1996) que hem descobert que hi ha planetes fora del nostre sistema solar. I cosmos endins, planetes com el nostre, amb capacitat d’albergar vida … potser són trilions de trilions els planetes que podrien contenir vida … (vegetal, animal, humana, espiritual, religiosa …?). També aquests ‘humans’ s’explicaran la realitat recorrent a l’existència d’un Déu que els va entregar el món i els cuida davant de qualsevol perill local?

Comencen a percebre que hi ha d’haver una explicació més gran, més desintersada, més profunda … que se’ns escapa, que només intuïm; i que és sagrada en totes les seves parts: des de les partícules subatòmiques i el mar profund de sopa quàntica que les constitueix, fins al cos global còsmic que desborda Creativitat i Misteri.

Admirant el misteri profund i bellíssim de la Realitat, de la matèria, de les estrelles, de les galàxies, de l’evolució del cosmos, del sorgiment de la Vida, de les espècies humanes, de l’entrada de la Terra (amb els humans) al nivell de la Consciència, de la reflexió, de l’espiritualitat … els científics, i molts homes i dones reflexius, percebre que hi ha d’haver una explicació més gran, més desintersada, més profunda … que se’ns escapa, que només intuïm; i que és sagrada en totes les seves parts: des de les partícules subatòmiques i el mar profund de sopa quàntica que les constitueix, fins al cos global còsmic que desborda Creativitat i Misteri.

Potser aquest fantàstic Cosmos, tan radicalment diferent d’aquell que s’ens van ensenyar quan erem nens, no necessita d’un rellotger que l’hagi muntat … ni d’un vigilant universal que supervisi qualsevol possible error (que ho sigui o que ens ho sembli a nosaltres), ni que assumeixi el càrrec de protegir la nostra espècie enfront de totes les altres -inclosa la dels desconcertants virus mutants-. Avui dia la ciència pensa que no és segur que nosaltres siguem el més important d’aquest cosmos i que no és molt raonable pensar que per sobre de tot hi ha Algú que s’encarrega de canalitzar-ho tot perquè no ens passi res dolent als humans … ni tan sols davant la COVID.

Moltes de les persones que avui dia pensen així ja no poden seguir creient amb aquella seguretat amb que els nostres avis van creure la història i el sentit del cosmos que les religions els van presentar com una doctrina de fe obligatòria sota pena de pecat mortal (!).

La veritat més certa i humil és que no tenim explicació. La ciència ens diu que «tot just estem obrint els ulls» … Encara no sabem on som: ni què és això, ni d’on ve, ni on va, o què fem nosaltres aquí, o si som només un episodi fugaç d’una aventura còsmica infinitament més gran. Moltes de les persones que avui en dia pensen així ja no poden seguir creient amb aquella seguretat amb la que els nostres avis van creure la història i el sentit del cosmos que les religions els van presentar com una doctrina de fe obligatòria sota pena de pecat mortal (!).

Estem en un moment històric realment interessant: assetjats per un virus, enlluernats per la ciència, decebuts per les nostres antigues seguretats religioses que se’ns han quedat curtes, com la roba que deixem enrere quan creixem. No és fàcil captar tot el conjunt, ni reconèixer i ubicar les limitacions del nostre coneixement. Però és possible que la contemplació del Misteri de la Realitat ens ompli de comprensió, d’humilitat i d’obertura, per seguir creient en la Vida, el Cosmos, i en la Creativitat Misteriosa en la que tot s’impregna.

Fins i tot sense tenir una resposta a la «pregunta sobre Déu, la COVID i el problema del mal», potser podem instal·lar-nos en la Pau i confiar, en comunió amb el savi Misteri Diví del Cosmos, després de fer tot el possible per controlar el Coronavirus. Encara que els seus atacs ens causen dolor i no tenim respostes per a explicar-nos el que està passant, ens podem sentir serens i confiats en aquesta comunió divina amb el Cosmos.

Potser aquesta sigui la nostra millor «resposta».

 

Resposta a la pàgina: servicioskoinonia.org

 

Read more
Dia dels Pobles Indígenes 2021: la lluita dels Xavante continua

Dia dels Pobles Indígenes 2021: la lluita dels Xavante continua

Una de les lluites més intenses i significatives dels pobles indígenes en tot Brasil va ser la represa de la Terra Indígena Marãiwatsédé , a l’estat brasiler del Mato Grosso, que va tenir lloc el 2012, després de 50 anys de lluita, no sempre pacífica.

Al 1965, les famílies Xavante van ser tretes a la força de les seves terres ancestrals pel govern militar i transportades en avions de la Força Àrea Nacional (FAB) a la Missió Salesiana de São Marcos, a més de 600Km de casa seva. El grup agrícola Ometto s’havia fet “propietària” amb la zona. Com a resultat d’aquest trasllat forçós van morir més de 150 indígenes i les famílies de la vila Xavante de Maraiwãtsédé van ser separades.

 

[…] I els blancs van començar a acostar-se per robar la terra. Així, van anar arribant-ne més i més. La nostra tradició era dividir el poble, perquè l’espai era gran. Era a prop de abare’u fer la cerimònia, però quan els blancs ja eren a prop, el nostre uuu no havia fet la cerimònia. Llavors va començar a posar-nos un parany darrere de la terra. Eren intel·ligents.
Tserewa’wa Declaració a l’MPF

 

Les terres dels Xavante van ser venudes posteriorment a holdings agroindustrials internacionals, com la italiana Agip Petroli, que hi va crear la finca sua-Missu, construïda sobre la deportació de tot un poble i que arribaria a ser el latifundi més gran d’Amèrica Llatina: del tamany d’un terç de tota Catalunya, com explica Pere Casaldàliga a la seva Carta Pastoral de 1971.

Durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient de 1992, celebrada a Rio de Janeiro, el Poble Xavante va pressionar a les autoritats nacionals i internacionals i el president d’Agip, Gabriele Cagliari , -que se suïcidaria poc després en una presó italiana, acusat de corrupció- es va comprometre públicament a tornar la zona als Xavante.

No obstant això, com explicava el diari italià La Repubblica el 1993 : «el somni dels Xavante, expulsats de les seves terres al 1966, s’ha quedat en un somni. Les 168 mil hectàrees [que tenia la propietat als anys 90 després de diverses vendes] de la hisenda Suiá Missú, al Mato Grosso, un any després, segueixen sent propietat d’Agip Petroli».

El litigi amb els Xavante va romandre sota la inacció de govern brasiler durant més de cinc anys , fins que la Terra Indígena Marãiwatsédé va ser legalment reconeguda pel president de la República brasilera, Fernando Henrique Cardoso al 1998. 

Agência Pública: mapa de l'àrea Xavante a l'Araguaia  

Abans, però, el govern de São Félix do Araguaia i alguns agricultors de la regió van animar 2.000 ocupants il·legals a envair la zona. El conflicte es va fer imminent: al 2004 va córrer la notícia de que tres terratinents havien contractat un assassí a sou perquè matés Pere Casaldàliga. Tot i ésser amenaçat, però, Casaldàliga va rebutjar l’escorta policial i va continuar la seva tasca pastoral i social amb normalitat, dient que només acceptaria protecció quan tots els camperols també en tinguessin dret.

Al llarg de 50 anys d’exili forçós, els Xavante van ser constants en la defensa dels seus drets. Quan van ser expulsats, deportats -aquesta és la paraula, van ser deportats – , van seguir sempre lligats a aquesta terra, i hi venien tots els anys a recollir pati, una palmera per fer adorns.

 

“La Terra Marãiwatsédé és al nostre cor”

 
Tot i ser una àrea legalment reconeguda el 1998, no va ser fins al 2012 que el Suprem Tribunal Federal de Brasil (STF) va ordenar la retirada real dels invasors i l’entrada efectiva de el Poble Xavante a la Terra Indígena Marãiwatsédé. El dia 7 novembre 2012 van començar a lliurar els avisos que demanaven els invasors que s’anessin. Finalment, després de quaranta-sis anys d’exili, els Xavante van veure reconegut definitivament el dret al seu territori.

La sortida dels invasors, però, no va ser pacífica i va ser necessària la intervenció de la Força Nacional per desallotjar les persones que romanien a la zona. Va haver-hi enfrontaments organitzats amb la policia i vandalisme per destruir (encara més) la terra indígena. A causa d’aquest conflicte, Pere Casaldàliga va haver d’abandonar casa seva, a São Félix do Araguaia, degut a les amenaces de mort que va rebre.

 

Marãiwatsédé hÃ
Tôtsena ti’a na watsiri’ãmo Wahõiba vaig durar
Höiba-téb’ré Ha, Ãhawimbã Dóna’t itsanidza’ra hÃ
Ahãta et Oto aimatsa’ti ‘a na Ítémé we’re’iwadzõ
Mori ha adza Oto estima wawa’utudza’rani
Ti’a’a’a’ana … Ai’uté hà estima ipótódza’ra hÃ
Tedza Oto estima tsitébrè ti’a’a’a’ana.
 
La Terra Marãiwatsédé és als nostres cors i a les nostres ànimes.
Quan encara érem petits ens van treure d’aquest lloc.
Però avui hem reconquerit la nostra terra,
aqui a la nostra llar ara vull reposar en aquesta terra,
en aquesta terra, en aquesta terra …
Aquí vaig néixer i en aquesta terra es criaran els nostres fills.

Marcio Tserehité Tsererãi’ré

 
No obstant això, la terra que els indígenes van recuperar era molt diferent de la que se’ls va expulsar: al 2012, almenys dos terços de les 165 mil hectàrees de la reserva havien estat desforestades per ramaders i ocupants il·legals. Marãiwatsédé va arribar a liderar el rànquing de les terres indígenes més desforestades de país.

Aíxí, Marãiwatsédé, que va ser el pròsper llar dels Xavante durant segles, s’enfronta avui al desafiament vital de l’escassetat d’aliments, l’escassetat d’aigua, els sòls degradats per la desforestació i, a més, les invasions puntuals i els incendis intencionats que , fins i tot avui dia, se segueixen registrant a la zona.

No obstant això, poc a poc i sempre en lluita, els Xavante estan aconseguint viure a la seva terra ancestral i estan construint pobles i organitzant-se. Més de 1.200 indígenes viuen avui a les terres de Marãiwatsédé.

El camí és i ha estat llarg i serà molt difícil. No falten les amenaces. Però el Poble Xavante de Marãiwatsédé no té por. Per a ells, l’esperança sempre guanya.

Read more
La Setmana Santa de Casaldàliga

La Setmana Santa de Casaldàliga

MARÇ DE 1985

 

Setmana Santa. De nit, immensa, la lluna plena entre els arbres frondosos de Luciara. I ràfegues de pluja i un silenci colpidor. Bancs de peixos remunten l’Araguaia i la pesca es va fent, aquests dies, com un joc fàcil. Anem a celebrar el Sopar del Senyor.

«Al meu presbiteri», dispers, cada sacerdot és enmig de les seves comunitats, tots lluny. Jo, bisbe malgrat tot, amb ells, amb tot aquest poble de Déu al camp. Cristià com tots; volent ser-ho. Bisbe de tots ells. Aquesta és la meva heretat en aquesta pàtria que m’ha assignat l’Esperit.

Aquí, a Luciara, he consagrat avui els sants olis. Diguem que allà on hi ha el bisbe, està també la seva catedral.

Un noi, ja home, em pregunta en nom dels seus companys si “fa mal” jugar a cartes avui, a casa, només per passar el temps, en aquesta total abstinència de bars, billar i música. Amb el peix de l’abstinència -aquí tan a l’abast de la mà- es menja també avui ritualment la patata dolça i la carabassa, banyades en llet de coco.

La canalla -amb les espelmes i els mosquits, els tolls i la tènue llum dels carrers- i altres ja menys nois també omplen el viacrucis de carrer.

La Vetlla Pasqual serà a la vora de l’Araguaia. Una alta foguera sota la lluna íntegra. L’aigua del riu en un pot dels indis Karajá, el ciri i les espelmes, la llum de Crist i la seva Eucaristia, la nova Pasqua, la nostra Pasqua. He dut la comunió a onze malalts o impossibilitats, ja en el llindar de la pau diversos d’ells. I demà serà «aquell dia que el Senyor va fer», per sempre.

La solitud i la simplicitat tornen la fe accessible. I el mal de món fa la Pasqua apassionadament desitjable.

En aquesta paret crua de casa nostra -també els fulls de palmera envellits i els ratpenats-, el Crist de Dalí, com vist des del Pare, s’abalança, ofert, sobre el món. I el món és un caos de núvols, potser de mar, retrat de la creació primera; però ja trenca en ell -avançant el Dia- la llum del Ressucitat. Una altra llum, potser la de la fe, ve del món i allarga generosament el braç esquerre de Crist en una ombra inacabable, com el perdó, com la caritat.

A la vora de l’Araguaia hem beneït el foc nou de la Pasqua i l’aigua baptismal. La lluna ens ha presidit com una immensa lluerna. I en la processó d’espelmes i cants i el pot karajá hem anat fins a l’església per celebrar l’eucaristia de la Vigília més gran.

Jo portava el ciri pasqual, per aprendre a ser diaca servidor, potser. De sobte, una ràfega de vent ha apagat el ciri i gairebé totes les espelmes. Però al meu costat, com un símbol evangèlic, una nena molt petita seguia amb la seva espelma encesa, i ha tornat la llum al bisbe i a tota la comunitat.

 

Pere Casaldàliga, 1985

Read more

Pin It on Pinterest