fbpx

La meva espiritualitat

24 abril 2022

Al nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, José María Vigil i jo reconeixíem, ja a la primera línia del primer capítol, que “espiritualitat” és una paraula infeliç, desmoralitzada, per l’abús teòric i pràctic amb què ha estat utilitzada – encara ho és com esfera distant de la vida real, com espiritualisme desencarnat i fugida de compromís. Si espiritualitat deriva d’“esperit”, i si l’esperit s’oposa a la matèria, al cos, una persona serà espiritual quan visqui sense preocupar-se del que és material ni tan sols del seu propi cos, instal·lant-se en etèries realitats espirituals.

Aquesta concepció d’esperit i espiritualitat com a realitats oposades al material corporal, provenen de la cultura grega. A les cultures indígenes no és així. I tampoc al món cultural semític de la Bíblia. La paraula de Déu és molt més integradora[1].

En aquesta darrera dècada, després de certes decepcions, aprenent de la història i per un veritable procés de maduració, hem de reconèixer, agraïts al Déu que ens acompanya i als germans i germanes que van donar per nosaltres la seva sang, que “l’espiritualitat” ja no és una paraula infeliç. Avui és un horitzó que necessitem, un clam que ve de dins, aigua viva pel nostre caminar. Hi ha una autèntica i profunda set d’espiritualitat a les comunitats eclesials, als agents de pastoral, als militants cristians, a la joventut més desperta.

Es multipliquen les trobades, publicacions, conferències, entitats que estudien, propaguen i dinamitzen l’espiritualitat i, més concretament, la nostra espiritualitat. Cada dia són més les persones que volen “beure al pou”.

1. Què és aleshores espiritualitat?

L’esperit d’una persona és allò profund i dinàmic del seu propi ésser: les seves motivacions més grans i últimes, el seu ideal, la seva utopia, la seva passió, la mística per la qual viu i lluita i amb la qual contagia.

“Esperit” és el substantiu concret, i “espiritualitat” és el substantiu abstracte. En llenguatge comú aquestes dues paraules es fan servir indistintament: “Fulano té molt esperit, té una espiritualitat profunda”.

Quan diem d’algú que no té esperit, volem afirmar que no té passió, ideal, vida profunda. És més que una persona és un tronc, és una màquina.

Hi ha esperits diferents, això sí. I cal distingir destriar. Segons alguns còdexs, quan els apòstols somiaven o actuaven fora del Regne, Jesús els advertia: “No sabeu de quin esperit són” (Lc 9,55). Hi ha esperit dolent i esperit bo. No es parla i escriu sobre “l’esperit del capitalisme”, sobre l’“esperit del mercat neoliberal”?

2. L’espiritualitat és patrimoni de tots els éssers humans

Tota persona està animada per una espiritualitat o per una altra, perquè tot ésser humà –cristià o no, religiós o no– és un ésser també fonamentalment espiritual. Tota dona i tot home són més que simple biologia. Les religions i filosofies designen aquesta realitat misteriosa, però real, com a “esperit”. Perdre aquesta dimensió profunda és deixar de ser humà, és embrutir-se. Paul Tillich parla d’aquesta “dimensió perduda” com de la gran tragèdia dels nostres temps materialistes i consumistes.

3. Tota espiritualitat és també quelcom religiós?

Si entenem la paraula “religió” com una referència explícita a Déu, haurem de reconèixer que hi ha espiritualitats no religioses, persones amb molta espiritualitat, amb profunds ideals de lluita i de servei, que són atees, o agnòstiques. “No dubtem a afirmar que poden existir i que existiran no només espiritualitats no cristianes, sinó fins i tot no creients”, escriu A.M. Besnard.

Tanmateix, per a nosaltres, que creiem en Déu com a presència feliçment “inevitable” i animadora de les nostres vides, aigua i llum de tot pensament bo i de tota acció honesta, l’espiritualitat sincera, aquesta radical profunditat humana, sempre és “religiosa”. El gran mestre Orígens deia que “Déu és allò que algú posa per sobre de tot”. I l’inquiet Bisbe d’Hipona, Sant Agustí, va deixar escrit a les seves “confessions” que “Déu m’és més íntim que la meva pròpia intimitat”.

Tanmateix, no és la religiositat allò que fa la veritat o la mentida d’una vida humana, sinó l’autenticitat d’aquesta vida. “En esperit i veritat vol ser adorat el Pare”, recordava Jesús a la samaritana al costat del pou de Jacob (Jn 4,23).

4. La nostra espiritualitat és cristiana

A la llum de la fe cristiana (hi ha una fe religiosa quichua, fe religiosa islàmica, fe religiosa hindú) nosaltres descobrim la presència de Déu al cosmos, a la vida humana i a la història com a amor gratuït i salvació precisament perquè Jesús, fill de Déu i fill de Maria de Natzaret, amb la seva paraula, activitat, mort i resurrecció, ens fa entrar vitalment en aquest descobriment.

A partir de la trobada amb la fe, la nostra espiritualitat només pot ser “religiosa” (com a tornada cap al Déu viu, revelat per Jesús) i fins i tot “cristiana” (com a seguiment del mateix Jesús).

El Déu de Jesús és el nostre Déu. Ell és la profunditat màxima de la nostra vida.

La causa de Jesús és la nostra causa.

El nostre viure és Crist (Fil 1,21). Ell és la nostra passió i el seu esperit és la nostra espiritualitat.

5. La nostra espiritualitat

La nostra espiritualitat és nostra en dos sentits:

  1. Perquè és una espiritualitat personalitzada, perquè nosaltres vivim conscientment i lliurement en la condició de persones adultes també en la fe, amb la totalitat del nostre ésser humà, en totes les dimensions de la nostra vida. Jo sóc la meva espiritualitat. Ningú la viu per mi;
  2. Perquè és una espiritualitat explícitament llatinoamericana; i de manera clara, espiritualitat de l’alliberament.

Abans que res cal subratllar aquest aspecte, que oportunament la modernitat (la postmodernitat també, a la seva manera) va fer sortir a la superfície i que ens allibera del gregarisme, de l’infantilisme, i, finalment, d’una possible, justificada, deserció.

L’espiritualitat és personalitzada o no és espiritualitat. O abasta totes les dimensions del meu ésser (ànima i cos, pensament i voluntat, sexe i fantasia, paraula i acció, interioritat i comunicació, contemplació i lluita, gratuïtat i compromís) o no serà meva, no em realitzaré, acabarà mutilant-me .

És un plaer oferir als companys i companyes de caminada un esquema de referències que m’ha servit molt a la vida, després d’haver experimentat, en certes èpoques, de la formació sobretot, mètodes reduccionistes o unilateralitats que ens angoixaven i que reprimien la realització personal i el vol de l’esperit.

Així com per corregir una formació espiritual dispersa o mutilada, per ser comptabilista o per ser dicotòmica i unilateral, i per ser la síntesi de la pròpia existència (aquest és el desafiament!), hem de pensar la vida així:

Tota la nostra vida és:

  • una problemàtica (a partir de la fe, un misteri);
  • un desafiament (a partir de la de, una missió);
  • un espai (a partir de la fe, do, gràcia); que hem d’assumir amb certes actituds (generades per certs actes o praxis i que, alhora, generen praxis);
  • a través de certes mediacions (psicològiques, sociològiques, polítiques, pastorals, evangèliques…);
  • amb vista a l’opció fonamental, que donarà sentit, força, alegria i victòria a la nostra vida.

Al llarg d’aquest text –i espero que, sobretot, al llarg de cadascuna de les nostres vides–, anirà apareixent millor allò que estic volent dir quan parlo de “la nostra” espiritualitat cristiana. L’esperit és qui en sap. Ell és qui ensenya a qui vulgui entrar a la seva escola gratuïta i amorosa.

De part meva em sento cada vegada amb menys coratge per donar lliçons d’espiritualitat, perquè la vida no s’ensenya. Ningú no pot substituir el Mestre, que és l’Esperit de Déu, ni tan sols el deixeble o la deixeble, que és l’esperit de cadascun de nosaltres.

Puc indicar on vaig ensopegar, això sí, i compartir goigs i descobriments; perquè també és veritat que, en Crist, som un sol cos i que és un sol l’esperit que ens anima (cf 1 Cor 12,12, s).

Al nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, expliquem llargament el que entenem per Esperit/esperit/espiritualitat, les diferents accepcions d’aquestes paraules, la complementarietat amb què s’ha de viure l’espiritualitat “natural” i “llatinoamericana” com l’espiritualitat “cristiana ”, per part d’una persona simultàniament humana, batejada i llatinoamericana. Amb aquesta finalitat, el nostre llibre està dividit en tres grans capítols: I. L’Esperit i l’Espiritualitat; II. L’Esperit alliberador a la nostra pàtria gran; III. En l’esperit de Jesucrist alliberador.

Als tres capítols afegim “les 7 característiques del poble nou”, conscients que “de dones noves i d’homes nous neix el poble nou”:

  1. la lucidesa crítica;
  2. la contemplació a la caminada;
  3. la llibertat dels pobres;
  4. la solidaritat fraterna;
  5. la creu i la conflictivitat;
  6. la insurrecció evangèlica (la revolució de la Bona Nova);
  7. la tenaç esperança pasqual.

I presentem també les “constants de l’espiritualitat de l’alliberament”:

  • la profunditat personal;
  • el regnecentrisme;
  • una espiritualitat del que és allò essencial i universal cristià;
  • la ubicació: a la realitat, a la història, al lloc, als pobres, a la política;
  • la critica;
  • la praxi;
  • la integralitat, sense dicotomies i sense reduccionismes.

Amb altres paraules, més o menys sinònimes, podríem caracteritzar també l’espiritualitat de l’alliberament com:

  • cristològica, de la pràctica de Jesús, en el seguiment;
  • situada, ubicada, política, històrica; “entropessant amb el Déu dels pobres” (Leonardo Boff), trobant Déu en les pràctiques més diàries, més socials, més comunitàries;
  • a la creu de la profecia i del conflicte, assumits pasqualment;
  • entre la gratuïtat i l’exigència (G. Gutiérrez);
  • sent contemplatius en l’alliberament, descodificant el Regne o l’Anti-Regne en la realitat, aquí i ara;
  • arrelada a les nostres cultures i a la nostra història;
  • hereva compromesament de la sang màrtir;
  • profèticament alternativa al sistema de la mort i de l’exclusió;
  • en una coresponsabilitat eclesial, adulta, lliure i serena;
  • amb esperit ecumènic i macroecumènic.

6. Avui, Aquí.

Tota Amèrica Llatina, que forma part del tercer món, passa per una hora de mundialització, de neoliberalisme, de postmodernitat. Aquesta hora té, certament, molt de poder de les tenebres, però pot tenir molt més si creiem en l’esperit, “caiguts del Regne”.

Hi ha, sens dubte, una crisi d’estratègies alliberadores “clàssiques”, un desconcert entre els i les militants, un sentiment de “sense sortida”, de depressió psicosocial. Per a molts deixebles, en aquest capvespre pel camí de l’assegurança, la sensació d’hora baixa és la mateixa dels deixebles capcots d’Emaús: “Nosaltres esperàvem que…” (Lc 24,21). Afegeixi’s, per a major desorientació, aquesta allau de fonamentalismes, exotismes i esoterismes que convulsionen el món.

La mundialització s’està imposant com a neoliberal, de sistema únic, de mercat total, mercantilitzador de la vida humana, idòlatra, d’una escatologia immediatista en una estúpida “fi de la història”, immoladora de les majories sota les urpes del progrés consumista, privatitzador de la societat, sense alternativa socialitzadora possible.

La postmodernitat nega la radicalitat espiritual, el compromís, la utopia; substitueix l’ètica per l’estètica, allò utòpic pel fruitiu; ignora els pobres i deixa de banda la justícia; renúncia als “grans relats”; és narcisista: fins i tot diuen que passem de Prometeu a Narcís. Tot a la vida ha de ser ligth, segons l’instant i l’instint.

Jo mateix vinc alertant, cap al temps, de cara a tres grans temptacions que ens assetgen en aquesta hora neoliberal de “nit fosca dels pobres” i dels seus aliats i aliades: la temptació de renunciar a la memòria i la història; la temptació de renunciar a la creu i la militància; la temptació de renunciar a l’esperança i la utopia.

Per part nostra, creiem que la mundialització legítima, l’altra mundialització, és voluntat del Déu únic, destí de la família humana que és una sola, en una sola casa a la terra i al cel. La intercomunicació, la intersolidaritat, l’autoritat plural a la unitat humana, el concert universal de tots els pobles, respectats igualment, complementaris entre si, totes les persones “iguals i diferents” alhora, a la macroharmonia criatural que Déu va somiar .

Creiem també en una legítima modernitat/postmodernitat que potencia l’autonomia, subjectivitat, llibertat, igualtat, somni lúcid i plaent, fricció del cosmos i de la vida, diari cantar de les aigües properes, a la interioritat, a la família, a l’amistat, a la ciutadania; en la integració de la persona humana a la festa de la creació divina.

A l’Església d’aquesta hora hem entrat, fa temps, segons el teòleg Rahner, en una mena d’hivern involucionista, després de la bella primavera oberta pel Concili Vaticà II. Víctor Codina parla de “por i inseguretat a l’Església”. Moltes pors, moltes perplexitats, molts talls, moltes irritacions. El mateix Jubileu de l’any 2000 -més del que és legítim per a la celebració penitencial i agraïda de la nostra fe i de la història de la nostra Església- es pot convertir en una evasió, un festival catolicista o cristianista, quan és temps de renunciar profèticament l’anti-Regne neoliberal i d’anunciar profèticament el Regne del Déu de la vida de la justícia i de la pau: El per què i per a què Déu es va fer en Jesucrist el Déu -tan- plenament -amb nosaltres-!.

També, parlant de l’església podem cantar, en contrapartida, una lletania de realitzacions esperançadores, a l’espiritualitat, a la litúrgia, a la teologia, a la vivència bíblica; a les comunitats eclesials, a la vida religiosa i inserida, a les pastorals específiques; en la diversitat dels misteris, en el profetisme dels laics i laiques, amb una creixent presència conqueridora de la dona fins a l’altar; en ecumenisme de les bases i de certs líders generosos; en el diàleg interreligiós o macroecumènic; en la presència i la participació de l’Església compromesa per la lluita dels drets humans, per la ciutadania, per l’ecologia, per la terra, per la salut, per l’habitatge, per l’educació, per la comunicació.

El bisbe màrtir d’Argentina, Enrique Angelelli, pastor de “terra endins”, en el període de plena dictadura militar al seu país, proclamava una esperança indestructible amb aquestes paraules evangèliques: “em sento feliç de viure en l’època en què visc. Tot això que estem vivint és certament ple de vida. L´Església es fa més evangèlica, més senzilla, més missionera, compromesa amb el seu poble. Quan nosaltres, els cristians, netegem la nostra cara bruta i convertim el nostre cor de carn en cor pasqual, és l’Església la que hi viu; la nostra Església rejoveneix, camina i es fa més servidora, lloant el Pare dels Cels. És on la nostra Església es fa forta amb la força de l’Esperit Sant. Es fa més lliure i no s’amarra a interessos que la facin infidel a la seva missió. Respon més bé al gran sagrament de Jesucrist entre nosaltres”.

També nosaltres, com Angelelli, podem sentir-nos feliços – ell en plena dictadura militar, nosaltres en ple neoliberalisme – sempre que, com ell, ens desposseïm i ens comprometem, sempre que canviem el nostre cor de pedra per un “cor pasqual”.

 

Pere Casaldàliga
Nuestra Espiritualidad
[Podeu baixar i llegir lliurement aquest títol de Casaldàliga]

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

read more
Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Entre els dies 27 i 30 de juny de 2022 celebrarem la Setmana per la Pau Arcadi Oliveres: un espai de trobada, obert a la participació de tota la ciutadania, que té per objectiu fomentar l’intercanvi de pensaments i de propostes d’acció, d’enfortiment del treball en xarxa, d’invitació a un canvi de paradigma i de concreció d’accions d’incidència sociopolítica, de manera pací­fica, transformadora i no-violenta. Ens hi acompanyes?

read more

Pin It on Pinterest