fbpx

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

16 març 2022

M’agradaria evocar aquí la memòria de Pere Casaldàliga, intentant delinear un esbós de la seva multifacètica figura, concentrant-me en tres trets de la seva personalitat: el seu ésser poeta, el seu ésser profeta i el seu ésser pastor.

Els tres de manera conjunta -doncs s’il·luminen i retroalimenten mútuament- i a manera de “fòrmula” introductòria, diria: a la vida de Pere Casaldàliga, la paraula poètica es torna anunci i denúncia profètica, exterioritzada sense embuts, com essent l’obligació de qui ha de pasturar un poble trepitjat en la seva dignitat.

1. Pere-poeta

En primer lloc i, sobretot, Pere-poeta, doncs així es va autodefinir ell moltes vegades:

“La poesia ha significat i significa molt en mi. Jo penso a vegades que, si alguna cosa sóc, és això, poeta. I que fins i tot com a religiós i com a sacerdot i com a bisbe, sóc poeta. Intueixo, sento, parlo, dic o faig moltes coses, perquè sóc poeta. Per a mi la poesia és la paraula emocionada, la realitat intuïda i expressada en una paraula d’emoció.

(T. Cabestrero, Diálogos en Mato Grosso con Pedro Casaldáliga, Salamanca, Sígueme 1978, 175).

Poesia, acotaria jo, per cantar la bellesa sense pretendre dissecar-la i per cridar tant dolor sense banalitzar-lo. En Pere-poeta va trobar en el versos-sense-vers el seu alleujament i el nostre consol. Va descobrir el logos poètic com a arma pacífica per defensar(se) i explicar(se): “Després de la sang, la paraula és el “poder” més gran. Per ella hom s’anomena i anomena l’Univers, el Proïsme, el Poble, la Mort, la Vida, Déu, càlidament.” (T. Cabestrero, El sueño de Galilea. Confesiones eclesiales de Pedro Casaldáliga, Madrid, Claretianas 1992, 131).

Amb la paraula poètica creada amb llavis ben oberts i els punys ben apretats, Casaldàliga va nomenar, va rescatar i ho va recrear tot (les coses, la natura, l’home, les seves històries, etc.) des d’una profunda experiència del Misteri -amb majúscula- que el va transformar en un veritable místic “d’ulls oberts” (JB Metz), és a dir, en aquell que sospita i descobreix a Déu on sembla no estar: en el sense-sentit gris i en el patiment innocent.

Llegint la seva poesia, descobreixo que hi ha, d’una banda, una necessitat inajornable d’anomenar el Misteri (en llenguatge no dogmàtic) i, per l’altra, un pudorós respecte davant això Últim per evitar manipular-lo i no pretendre esgotar-lo ni definir-lo. Per il·luminar el primer element, el testimoni d’un Misteri que l’envolta, el desborda i l’empeny a comunicar, només cal recordar:

“Yo hago versos y creo en Dios.
Mis versos
andan llenos de Dios, como pulmones
llenos del aire vivo”.

Primer es declara poeta … i després creient! La veritat és que Casaldàliga és ple de Déu. Els seus pulmons, les seves entranyes, les seves ganes van plenes de Déu, per això necessita compartir aquesta bona nova. Parlant de si mateix, reconeix:

“Si no parlés un Déu i de Jesús el seu Fill, em sentiria un traïdor a mi mateix, mut, mort. Salvades les apostòliques distàncies, «ai de mi si no evangelitzo!», ai de mi si fes poesia no evangèlica, no evangelitzadora! “

(T. Cabestrero, El sueño…, 133).

Per Casaldàliga cal, doncs, cridar el Misteri perquè aquest és part essencial de la nostra vida; l’hem de conservar, l’hem d’anunciar i hem de callar:

EL MISTERIO

Os quedaréis sin la vida
si le quitáis el misterio.

Hay que salvar el aroma
de la madera cortada.

La mano de Dios confina
con las murallas del mundo,
con la esperanza del hombre.

Jugarse el tipo, de gracia,
como los niños que juegan.
Servir bajo el día a día.
Crecer contra la evidencia.
Decir siempre una palabra
última de lucha, para
caer luego de rodillas
en silencio.

Silenci i paraula; paraula i silenci:

“Derramando palabras,
de mis silencios vengo
y a mis silencios voy.
Y en Tus silencios labras
el grito que sostengo
y el silencio que soy”.

I en aquest anar vessant paraules que busquen anomenar l’Innombrable, el poeta és conscient del constant risc de manipulació què correm en parlar d’allò Totalment Altre :

“Com deixar-te ser només Tu mateix, / sense reduir-te, sense manipular-te?”.

Manipulació que moltes vegades va de la mà del fet de confondre Déu amb les nostres experiències i representacions, sempre les nostres i, per tant, sempre fal·libles, sempre incipients, com escriu en una de les seves “Antífones”:

“Voy a decir de ti / mi última palabra. / (Siempre penúltima / y mía siempre)”.

Tenim tant per aprendre tots el que que tenim la possibilitat de parlar de Déu: bisbes, sacerdots, teòlegs, catequistes, predicadors … Sempre seran paraules nostres que interpreten l’Inefable, ja que en veritat coneixem Déu … però el coneixem com a totes les altres realitats : a la manera humana.

Concloent aquesta primera aproximació, vull citar unes paraules del propi Casaldàliga on defineix la seva vessant poètica:

“La poesia és la resposta sensibilitzada a tot i tothom, en una trobada que prem l’ànima i compromet les opcions. La meva pràctica poètica és “sobre la marxa”: vivint, impressionat per un moment fort, emocionat per una trobada, a partir d’una lectura, evocant, somiant el demà, pregant.”

(T. Cabestrero, El sueño…, 131).

Una poesia, diria jo, nascuda del cor caminant i amant, i dels peus cansats i nus, com suggereix en el poema “Piensa también con los pies”:

PIENSA TAMBIÉN CON LOS PIES

Piensa también
con los pies
sobre el camino
cansado
por tantos pies caminantes.

Piensa también, sobre todo,
con el corazón
abierto
a todos los corazones
que laten igual que el tuyo,
como hermanos,
peregrinos,
heridos también de vida,
heridos quizá de muerte.

Piensa vital, conviviente
conflictivamente hermano,
tiernamente compañero.

2. Pere-profeta

En Casaldàliga, poesia i profecia van de la mà:

“Per a mi, tot poeta és un profeta (…) Fixa’t que tot poeta ausculta al seu poble i el tradueix en crit, en clam. Fixa’t que tot poeta li dóna al seu poble, en el moment històric si és un poeta més èpic, o a cada membre del seu poble en el moment sentimental si és un poeta més líric, aquella paraula, aquella pista, aquell clima que el fa vibrar, que el fa viure.”

(T. Cabestrero, Diálogos…, 175-176).

Abans de res, l’escolta i, en un segon moment, la verbalització, donant paraules sobretot als sense-veu. Poesia que arrenca de la història concreta: des dels peus enfangats i passant pel cor commogut, neix dels seus llavis la paraula compromesa:

“Per la meva vocació personal i per legítima ideologia assumida, no crec en poesia neutral. Un s’emociona amb ira enfront de la injustícia i la misèria i la prepotència. Un s’emociona amb entranyes de compassió davant dels pobres, davant el dolor humà.”

(T. Cabestrero, El sueño…, 133-134).

És aquesta santa ira la que empeny a un home “en el bon sentit de la paraula, bo” (A. Machado), a llençar malediccions com fletxes que es disparen contra les injustícies de la història i que recorden els famosos “ais” -“ai de vosaltres …!”- de l’altre profeta, el de Natzaret (cf. Mt 23,13 ss.):

TIERRA NUESTRA, LIBERTAD

(…)

¡Malditas sean
las cercas vuestras,
las que os cercan
por dentro,
gordos,
solos,
como cerdos cebados;
cerrando
con su alambre y sus títulos,
fuera de vuestro amor
a los hermanos!
(¡Fuera de sus derechos,
sus hijos
y sus llantos
y sus muertos,
sus brazos y su arroz!)
¡Cerrándoos
fuera de los hermanos
y de Dios!

¡Malditas sean
todas las cercas!
¡Malditas todas las
propiedades privadas
que nos privan
de vivir y de amar!

(…)

Però tota aquesta crua denúncia que en més d’una ocasió ha desemmascarat el pecat i el mal en el món (i a l’església) se sosté i il·lumina des d’un ferm horitzó d’esperança:

“La mort continua sent per a mi el més seriós de la vida. «Em fa la guitza». En alguns moments gairebé m’he desesperat, i li he preguntat a Déu per què tantes morts estúpides, sense sentit, morts de fam, per distàncies, per no tenir un mínim d’infraestructura, assistència mèdica, etc., per què tanta injustícia , «morts matades», com es diu aquí, morts embogides. D’altra banda, és clar, és «la pasqua del Senyor». Jo tinc fe, tinc esperança … aquí la meva esperança s’ha aguditzat, s’ha esmolat com una navalla a mesura que he anat tallant la carn de la mort present. Només puc tenir esperança. No hi ha una altra possibilitat.”

(T. Cabestrero, Diálogos…, 100).

Voldria il·luminar aquest tret de profeta esperançat amb un sonet dels molts que va escriure sobre el tema:

ENTONCES LO VEREMOS COMO ES

Porque lo espero a Él, y porque espero
que, al encontrarlo, todos nos veamos
restablecidos por el sol primero
y el corazón seguro de que amamos;

porque no acepto esa mirada fría
y creo en el rescoldo que ella esconde;
porque tu soledad también es mía;
y todo yo soy una herida, donde

alguna sangre mana; y donde espera
un muerto, yo reclamo primavera,
muerto con él ya antes de mi muerte;

porque aprendí a esperar a contramano
de tanta decepción: te juro, hermano,
que espero tanto verLo como verte.

I permetin-me subratllar només tres notes: el cel, la felicitat definitiva, el destí últim de l’home, no serà només veure i abraçar a Déu, sinó també a tots els que ens van precedir (d’una manera particular, a les víctimes de les diverses injustícies ): “espero tant veure-ho com veure’T”.

En segon lloc, aquesta aposta per l’abraçada ressuscitat es valida a partir de la capacitat prèvia de morir amb aquests que han mort abans d’hora:

“donde espera
un muerto, yo reclamo primavera,
muerto con él ya antes de mi muerte”.

I, finalment, la invitació que ens fa el poeta a “esperar contra sentit / de tanta decepció”, que ens convida a pensar ara, a cada un de nosaltres, quines han estat i són les decepcions -personals i institucionals – amb les quals i malgrat les quals seguim creient, esperant i estimant

3. Pere-Pastor

I l’última perspectiva que vull compartir en aquest ràpid esbós del retrat és la dimensió d’en Pere-pastor; i vull fer-ho recordant que només va acceptar ser consagrat bisbe quan es va sentir “fraternalment pressionat” i convençut per la seva pròpia gent perquè accedís a aquest ministeri de servei. Nascut poeta, va ser “fet” bisbe, com comenta amb subtil ironia:

“Per a informació dels amics i sense possible discussió, és bo fer constar el parer ni més ni menys que del Papa Joan Pau II, qui, a més, és poeta: «És més fàcil fer un bon poeta que fer un bon bisbe». I ho deia de mi, quan en el seu primer viatge a Brasil li vaig dedicar aquell poema «João Paulo, Pedro só». Ja se sap que el poeta neix però que, fins ara almenys, als bisbes els fan.”

(T. Cabestrero, El sueño…, 132)

Des de l’inici, allò simbòlic va marcar tot el programa de com seria el seu pasturatge: mai va usar bàcul, anell ni mitra “tradicionals”, sinó una mena de rem, un anell de palmera (tucum) i un barret de palla. Elements que fan referència a aquesta terra indígena oprimida, i que incomoden quan, encara avui, se segueixen mantenint tants signes que molt tenen a veure amb l’Imperi romà d’altre temps i poc amb una església samaritana. Commovedores -i imagino que interpel·lants per més d’un bisbe- ressonen les paraules que va escriure a la targeta d’invitació-recordatori de la seva consagració episcopal (23-10-1971):

“Tu mitra será un sombrero de paja sertanejo; el sol y el claro de luna; la lluvia y el sereno; la mirada de los pobres con quienes caminas y la mirada gloriosa de Cristo, el Señor. Tú báculo será la verdad del evangelio y la confianza de tu pueblo en ti. Tu anillo será la fidelidad a la nueva alianza del Dios liberador y la fidelidad al pueblo de esta tierra. No tendrás otro escudo que la fuerza de la esperanza y la libertad de los hijos de Dios, ni usarás otros guantes que el servicio del amor”.

Mai va acceptar ser anomenat amb aquests títols de dignitat que tant abunden i agraden a certs sectors eclesiàstics, però que tan poc tenen a veure amb l’evangeli: monsenyor, excel·lència, il·lustríssima, santedat, eminència, etc … Demanava ser anomenat “Pere” o “Pedrinho “. Mai va deixar de somiar una altra església que -a més d’una, santa, catòlica i apostòlica- tingui com a nota definitòria la nuesa:

Yo, pecador y obispo, me confieso
de soñar con la Iglesia
vestida solamente de Evangelio y sandalias.

Aquest vers em retrotrau a una fotografia de l’any passat, en alguna de les celebracions fúnebres, on es veuen els seus peus nafrats, nus, tot just coberts amb el llibre de la Paraula. Tot un símbol del que va ser la seva recerca de Regne des de l’església. Una església despullada de tantes exterioritats i superficialitats, de ritus insignificants i paraules buides per, des de la pobresa, concentrar-se en allò que és essencial:

POBREZA EVANGÉLICA

No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.
Solamente el Evangelio,
como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo, dada. Y
este sol y estos ríos
y esta tierra comprada,
por testigos de la Revolución ya estallada.
¡Y mais nada!

“Somiar” una església diferent implica també esgotar la utopia, encoratjar i implementar reformes concretes. En un reportatge de 1986 -30 anys abans que el papa Francesc l’instal·lés com a tema prioritari de l’agenda eclesial-, enumerant algunes ombres de l’Església, Casaldàliga denunciava: “La lentitud pseudo-eterna de les nostres reformes en cúries i codis. Especialista en eternitat, l’Església deixa passar, amb freqüència, el Temps…” (P. Casaldáliga, Al acecho del Reino, Madrid, Nueva Utopía 1989, 179).

I, acotaria jo que, deixar passar el temps no és només una qüestió cronològica sinó kairológica: “El pitjor no serà / perdre el tren de la Història, / sinó perdre el Déu viu / que viatja en aquest tren”. I sense certes reformes ja no urgents sinó impostergables, serà l’església qui vegi passar de llarg aquest tren.

Pere de l’Araguaia, perquè primer ho va fer amb el seu exemple des de São Felix, es va animar després a interpel·lar fins i tot Pere de Roma, en aquell dur poema dedicat a Joan Pau II que comença:

“Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas”.

Va lluitar per una església pobra, des dels pobres i per als pobres … perquè no hi hagi més pobres! Perquè estava convençut que el que Déu vol és la igualtat de tots els seus fills perquè puguin viure en veritable i lliure fraternitat, com escriu en un irònic poema titulat “Igualtat”:

“Si Cristo es
la riqueza
de los pobres,
¿por qué no es
la pobreza
de los ricos,
para ser
la igualdad
de todos?”

I una última nota per subratllar la sintonia amb la tan esmentada “església en sortida”. En el poema ja esmentat, dedicat a un antecessor (“Deixa la cúria, Pedro”) l’exhorta -i, en ell, a tots els creients-, a desplaçar-se cap a les perifèries, on el Poble (sobre)viu, abandonat. Cito només uns versos:

Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.

La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.

Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.

El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.

Per concloure aquest ràpid i incomplet esbós de la seva captivador figura, vull recordar un petit poema que, potser, pugui resumir la seva triple vessant de poeta, profeta i pastor o, millor encara, el que va ser tota la seva vocació: buscar el veritable i sempre inabastable Rostre de Déu per poder modelar i canviar la seva pròpia vida i, després, oferir-ho com “condició de possibilitat” per poder humanitzar una mica més l’Església i el Món, des de la seva proposta programàtica d’“humanitzar la humanitat practicant la proximitat”:

Para cambiar de vida
hay que cambiar de Dios.

Hay que cambiar de Dios
para cambiar la Iglesia.

Para cambiar el Mundo
hay que cambiar de Dios

Autor: Michael Moore.
Traducció: Raul Vico, Fundació Pere Casaldàliga

Publicat per primera vegada a la Revista Latinoamericana de Teología 113, 2021. Reproduït amb permís de l’autor.

Coneix més sobre la poesia de Casaldàliga al llibre de l’autor, ara també en català: “Quan la fe es fa poesia”: AQUI

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

read more
Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres

Entre els dies 27 i 30 de juny de 2022 celebrarem la Setmana per la Pau Arcadi Oliveres: un espai de trobada, obert a la participació de tota la ciutadania, que té per objectiu fomentar l’intercanvi de pensaments i de propostes d’acció, d’enfortiment del treball en xarxa, d’invitació a un canvi de paradigma i de concreció d’accions d’incidència sociopolítica, de manera pací­fica, transformadora i no-violenta. Ens hi acompanyes?

read more

Pin It on Pinterest