fbpx

5 claus per conèixer la Prelatura (diòcesi) de Casaldàliga

30 setembre 2021

La Prelatura de São Félix do Araguaia va ser creada el 13 de maig de 1969 per la Butlla Quo Commodius del Papa Pau VI. Va ser confiada per la Santa Seu a la cura de la Congregació dels Fills Missioners de l’Immaculat Cor de Maria (els claretians). Al principi, Pere Casaldàliga va ser nomenat administrador apostòlic d’aquesta nova “diòcesi”, fins que al 1971 va ser consagrat bisbe.

Aquestes són algunes de les claus per conèixer aquesta particular església que es convertiria en un referent mundial de la lluita per la Justícia.

 

1. De la mida d’un país

 

La Prelatura de São Félix do Araguaia ocupa una àrea de gairebé 130.000 km2 dins de l’Amazònia Legal, al nord-est de l’estat de Mato Grosso, a 1.200Km al nord de Brasília i a 2.000Km de Rio de Janeiro. Es troba situada entre dos dels grans rius brasilers que desemboquen a l’Amazones: el Riu Araguaia -que més endevant perd el nom i s’anomena Tocantins, i el Riu Xingu.

Si la regió fos un estat de la Federació Brasilera, seria el divuitè en extensió, ja que té una superfície més gran que la d’estats com el Pernambuco o Santa Catarina. De fet, l’àrea que ocupa la Prelatura de São Félix do Araguaia té una superfície més gran que la de països sencers com Portugal o Guatemala.

Per això, els desplaçaments diaris de les persones estan marcats per aquesta realitat d’enormes distàncies i escasses infraestructures: una cita amb el metge, una gestió al banc o una visita a algun familiar és sovint sinònim d’un viatge en autobús de 4, 6, 8, 10 o fins i tot 24 hores.

 

Pere Casaldàliga, que sempre viatjava per la regió amb autobús, sempre deia que “a l’autobús es perd temps, però es guanya gent” .

 

Mapa de la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia

Mapa de la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia

 

2. En la trobada de dos dels biomes més biodiversos del món

 

La regió que ocupa la Prelatura de São Félix do Araguaia té el privilegi de ser testimoni de la rica transició de 2 dels biomes brasilers més importants: el Cerrado (poc conegut, però que és més gran que tota Europa) i l’Amazònia. Aquest fet li confereix una diversitat única de formes de vida vegetals i animals, que s’estén des de les sabanes del Cerrado fins la densa selva amazònica.

És enmig d’aquests impressionants i diversos paisatges on es troba la Prelatura de São Félix do Araguaia. El majestuós riu Araguaia i la seva fauna salvatge, les terres baixes inundades amb les seves palmeres, la imponent selva que anuncia la proximitat de l’Amazones, això és la Regió d’Araguaia. Enmig de l’abundància de la transició del Cerrado a l’Amazònia, la regió compta amb diverses espècies autòctones de fruites, herbes i plantes i el gust popular per elles. Són sabors únics, intensos, d’espècies poc conegudes com la cagaita, la bacaba o la mangaba. Sabors, culinària, costums i tradicions que configuren la vida de les comunitats locals i formen part indissociable de la cultura dels pobles indígenes.

 

El model de desenvolupament construït sobre la base del latifundi i apalancat sobre la concentració de la renda en mans d’uns pocs ha conduït a una ràpida depredació ambiental. Es calcula que ja s’ha desforestat una superfície més gran que països sencers com Haití o Bèlgica.

 

No obstant això, aquests paisatges naturals competeixen cada vegada més amb els núvols de fum, les pastures monòtones i les immenses plantacions de soja. De fet, el model productiu dominant es caracteritza per un ús extensiu de la terra amb escassa utilització de mà d’obra per a una producció poc diversificada i de baix valor afegit, adreçada al mercat de fora de la regió.

 

El latifundio condiciona toda la región

Les enormes plantacions (principalment de soja) representen un crim mediambiental i estan provocant la pèrdua de la diversitat ecològica, social i cultural de l’Araguaia.

 

3. Terra d’emigrants i de barreja cultural

 

L’Araguaia és una enorme regió situada a la “porta” d’entrada de  l’Amazònia. Està localitzada entre dos dels rius més grans del Brasil, que li donen el seu nom, l’Araguaia i el Xingu.

Al principi, els pobles indígenes com els Karajá, els Tapirapé o els Xavante vivien principalment de les riqueses naturals que existien. L’arribada de “l’home blanc” va tenir lloc a partir dels anys 50-60, amb grups vinguts de l’empobrit nordest brasiler que van arribar espontàniament per l’Illa de Bananal. Venien amb els seus animals, els seus bous, aprofitant aquesta riquesa de pastures naturals. Aquella immensitat de món, de la mida d’un país, podia acollir a tots, indígenes i nou-vinguts, de forma poc conflictiva. La natura era abundant i generosa.

 

Les famílies de pagesos són víctimes de la cobdícia d’altri, de la inconsciència dels patrons, de l’explotació dels tres polítics que apareixen a la regió d’elecció en elecció (…). Aquestes persones desafortunades, plenes de plagues i malalties, viuen amb l’ombra d’un futur incert. Malgrat tot, segueixen guanyant-se el pa de cada dia, perquè per a ells només hi ha dos drets: el dret a néixer i el dret a morir.

 

Pere Casaldàliga, 1971

 

Emigrantes en el poblado de Santa Terezinha

Famílies treballant la terra a Santa Terezinha, al 1976. Ben aviat la Prelatura de Casaldàliga va ajudar-los amb les plantacions i va dur el primer tractor de la regió.

 

A partir del 1950, però, es va redefinir la política d’ocupació i colonització de Mato Grosso “amb l’objectiu d’incorporar la frontera agrícola de la regió a l’economia nacional”. La ideia era que aquella inmensa regió servís per absorbir els excedents de població d’altres regions brasileres i per això es van promoure diversos projectes de “colonització” a base d’incentius fiscals i beneficis a les empreses que decidien instal.lar-s’hi. D’aquesta manera, el govern militar va privilegiar la instal·lació de grans latifundis que, en realitat només tenien interès en especular amb la terra i en cobrar les generoses subvencions.

 

La gent arribava d’aquí i d’allà a la recerca de terra, treball, abundància, vida. Els primers van arribar del Sud, després de Goiás-Tocantins, Minas Gerais, altres parts del Mato Grosso, del Nord i del Nordest, en fi, de tots els racons. Actualment, hi ha unes 40 comunitats, la més propera a 33 km de l’ajuntament (Confresa) i la més llunyana a 110 km.

 

Equip Pastoral de Confresa.

Butlletí Alvorada, Maig-Juny 2006.

 

La instal·lació de grans hisendes, els projectes de colonització i el creixement dels serveis públics van atreure persones de totes les regions del Brasil, que van anar ocupant la regió. De fet, avui dia conviuen a l’Araguaia cultures molt diferents, com les dels gauchos de sud, els nordestinos i, per descomptat, les diverses cultures de cada un dels Pobles Indígenes.

 

4. Patrimoni indígena i el bressol del nou indigenisme

 

Entre els rius Xingu i Araguaia viuen 21 mil indígenes de 22 grups ètnics diferents en 16 Terres Indígenes.

La Prelatura de São Félix do Araguaia ha tingut un paper determinant perquè entenguem l’indigenisme actual. Un cas paradigmàtic és la missió de vida de les Germanetes de Jesús que van conviure amb el poble Tapi’itawa durant més de 50 anys sense cap intent d’evangelització, “conversió” i molt menys d’integració, i que van permetre la supervivència d’aquest poble.

Però l’acció local de les germanetes i de tants que van dedicar la seva vida a la Causa Indígena va tenir una dimensió nacional i internacional: el seu compromís, el seu treball, la seva formació i la seva militància activa són el bressol de les polítiques indígenes modernes i de les reivindicacions indígenes que busquen l’alliberament.

 

Desde hace 500 años, “el indio es el que debe morir”. 500 años prohibidos para estos pueblos clasificados con un apodo genérico, sus identidades negadas, su vida diferente y alternativa criminalizada. 500 años de sucesivos imperios invasores y sucesivas oligarquías herederas de la dominación secular. 500 años bajo la prepotencia de una civilización hegemónica que ha ido masacrando cuerpos con armas y trabajo esclavo y almas con un dios exclusivo. Por economía de mercado, por política imperial, por religión impuesta, por bulas y decretos y ordenanzas pseudocivilizadas y pseudocivilizados.

 

Pedro Casaldáliga

Prólogo del libro Povos Indígenas aqueles que devem viver: Manifesto contra os decretos de extermínio, del CIMI.

 

Las Hermanitas de Jesús siguen con el pueblo Tapirapé

Aldea Tapirapé Tapi’itawa. Urubu Branco, Confresa. 1976

 

5. “No oblideu que aquí es va vessar sang”: Una configuració social construïda en la lluita

 

A la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia, els conflictes violents i els grans crims ambientals s’han donat sobretot sobre els pobles indígenes i els treballadors rurals, com són els casos recents de la Terra Indígena Marãiwatsédé, a Bom Jesus do Araguaia, o l’ocupació sistemàtica de zones delimitades i homologades que té lloc a la terra indígena Urubu Branco, entre Santa Terezinha, Porto Alegre do Norte i Confresa.

A el mateix temps, la manca de polítiques públiques realistes de suport a l’Agricultura Familiar (en una regió amb 75 assentaments) i la pressió de l’agronegoci cerealista i ramader, condemnen a la majoria de les famílies rurals a una economia de subsistència i de precarietat.

 

Teodomiro Monteiros dos Santos va morir aquí, a São Félix, el 28 de juliol (de 1970). El vaig enterrar jo mateix. Venia de la hisenda “sua-Missu”, en un estat extrem d’hepatitis, ja sense cap esperança. Un cas com tants altres que hauria d’haver estat atès molt abans i enviat a Goiânia o Brasília.

 

Pere Casaldàliga

Esclavitud i feudalisme al nord de Mato Grosso. setembre 1970

 

L'agricultura familiar és una amenaça per al model agroindustrial

La família de la senyora Lena, a l’assentament de Dom Pedro, lluita cada dia per sobreviure al camp. La Fundació dóna suport a la seva família amb assessorament i materials perquè pugui plantar.

 

Per aquesta raó, avui en dia, el terme “conflictes de terres” ha adquirit un significat molt més ampli . No només es refereix als tradicionals enfrontaments, de vegades bastant violents, entre camperols i terratinents, o entre militants sense terra i les forces repressives de l’Estat que van tenir lloc a la regió de l’Araguaia als anys 70 i 80.

En l’actualitat, el concepte abasta també els endarreriments i traves governamentals i dels lobbys empresarials a la demarcació de les terres indígenes i els desplaçaments de població deguts a megaprojectes, com, per exemple, la construcció de grans centrals hidroelèctriques o la implantació de grans explotacions agrícoles o plantacions de soja que obliguen a desplaçar a les famílies.

Els enfrontaments i la violència explícita del passat, sense haver acabat encara, han donat pas a la pobresa, a la marginació estructural i al racisme institucional actuals.

 

Un jove de São Félix va explicar la seva impressió profundament impactada a l’veure els peons, alguns d’ells casats, pares de família, plorant a la vora de l’Araguaia, a Santa Terezinha, i suplicant per compassió el pas en els vaixells, per allunyar-se de les empreses …

 

Pere Casaldàliga

Esclavitud i feudalisme al nord del Mato Grosso. Setembre de 1970

 

En aquest sentit, conèixer veritablement la regió on actua la Prelatura de São Félix do Araguaia implica també ser conscient que la realitat actual és el resultat de la lluita entre forces oposades: per una banda, els petits agricultors, les famílies sense-terra i els indígenes; de l’altra, els terratinents, les empreses dedicades a l’agronegoci, els seus capatassos i el mateix Estat, que sempre s’ha posat al costat dels grups dominants.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

read more
NOVETAT EDITORIAL: «Vents de profecia a l’Amazònia»

NOVETAT EDITORIAL: «Vents de profecia a l’Amazònia»

Com s’organitzava el bisbat de Pere Casaldàliga? Quines van ser les accions pastorals, socials i polítiques d’un bisbat “en conflicte amb el latifundi” i la dictadura? Ens ho explica Antonio Canuto, que va conviure 26 anys en aquella comunitat. Sense intermediaris!

read more
1r Aniversari de la Pasqua de Pere Casaldàliga

1r Aniversari de la Pasqua de Pere Casaldàliga

El proper dia 8 d’agost de 2021, es compleix un any de la mort de Pere Casaldàliga. El poble on va nèxier, Balsareny, i el poble al que va dedicar mitja vida, São Félix do Araguaia, acolliràn diverses celebracions amb un lema comú: L’esperança i la lluita per l’alliberament.

read more

Pin It on Pinterest