fbpx
Pedro Casaldáliga escrevendo em sua casa de São Félix do Araguaia

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

24 febr., 2021

Prelazia de São Félix do Araguaia
Caixa Postal 05
78370 – São Félix do Araguaia, MT
Brasil

São Félix do Araguaia
22 de febrer de 1986
Festa de la Càtedra de Pere

 

Benvolgut papa Joan Pau II,
germà de Jesucrist i pastor de la nostra Església:

Volia escriure-vos aquesta carta des de feia molt de temps i feia temps que hi pensava i reflexionava en l’oració.

M’agradaria que fos una conversa fraterna – amb sinceritat humana i amb la llibertat de l’Esperit – i també un gest de servei d’un bisbe amb el bisbe de Roma, que és Pere per a la meva fe, per a la meva corresponsabilitat eclesial i per a la meva apostòlica col·legialitat.

Fa divuit anys que estic al Brasil, on he vingut voluntàriament com a missioner. Mai no he tornat al meu país natal, Espanya, ni quan va morir la meva mare. Mai he agafat vacances durant tot aquest temps. No he sortit del Brasil en disset anys. Durant aquests divuit anys he viscut i treballat al nord-est de l’estat de Mato Grosso, essent el primer sacerdot que es va establir definitivament en aquesta regió. Durant quinze anys he estat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia.

És una zona de grans terratinents, nacionals i multinacionals, amb propietats agrícoles de centenars de milers d’hectàrees, amb treballadors que sovint viuen en un règim de violència i semi-esclavitud.

La regió de la prelatura es troba a l‘Amazònia legal brasilera i té una superfície de 150.000 km2. Encara avui, ni tan sols té un tram de carretera és asfaltat. Només recentment s’ha instal·lat el servei telefònic. La regió està aïllada i mal comunicada a causa de les pluges i les inundacions que bloquegen les carreteres.

És una zona de grans terratinents, nacionals i multinacionals, amb propietats agrícoles de centenars de milers d’hectàrees, amb treballadors que sovint viuen en un règim de violència i semiesclavitud. Fa temps que segueixo la dramàtica vida dels indis, dels sense-terra i dels peones (treballadors braçals dels terratinents). Tota la població en general, dins de la Prelatura, s’ha vist obligada a viure en la precarietat,  sense educació, salut, transport, habitatge, seguretat jurídica adequada i, sobretot, sense terres garantides per treballar.

En aquests moments, tres agents pastorals estan essent processats per càrrecs falsos. He tingut que presenciar personalment morts violentes.

Sota la dictadura militar, el govern va intentar, cinc vegades, expulsar-me del país. Quatre vegades tota la Prelatura va estar cercada per operacions militats de control i pressió. La meva vida ha estat amenaçada públicament i li han posat preu diverses vegades, així com la de diversos sacerdots i agents pastorals de la Prelatura.

En diverses ocasions, aquests sacerdots, laics i jo mateix hem estat empresonats; diversos d’ells també han patit tortures. El pare Francisco Jentel va ser arrestat, maltractat, condemnat a deu anys de presó, expulsat del Brasil i finalment va morir a l’exili, lluny del seu país de missió.

L’arxiu de la Prelatura ha estat escorcollat i saquejat per l’exèrcit i la policia. El butlletí de Prelatura ha estat falsificat pels òrgans repressius del règim i després l’han fet servir com a acusació contra la Prelatura.

En aquest precís moment, tres agents pastorals estan essent processats amb acusacions falses. He tingut que presenciar personalment morts violentes, com la del sacerdot jesuïta João Bosco Penido Burnier, assassinat al meu costat per la policia, quan tots dos érem a la presó de Riberão Bonito per protestar oficialment contra les tortures a les quals estaven essent sotmeses dues dones, treballadores rurals, mares de detinguts injustament.

També dins de l’Església hi ha hagut alguns malentesos de germans que desconeixen la realitat de la gent i la pastoral en aquestes regions remotes i violentes, on sovint el poble només té la veu de l’Església que intenta posar-se al seu servei.

Al llarg dels anys, s’han multiplicat els malentesos i les calúmnies dels grans propietaris de terres – cap dels quals viu a la regió – i d’altres persones poderoses del país i de l’estranger. També dins l’Església hi ha hagut alguns malentesos de germans que desconeixen la realitat del poble i de la pastoral en aquestes regions remotes i violentes, on sovint el poble només compta amb la veu de l’Església que intenta posar-se al seu servei .

A més d’aquests patiments viscuts en l’àmbit de la Prelatura, com a responsable nacional de la  CPT (Comissió Pastoral de la Terra) i membre de CIMI (Consell Missioner Indígena), m’ha tocat acompanyar molt de prop la repressió i fins i tot la mort de molts indígenes, camperols, agents pastorals i persones compromeses amb la causa d’aquests germans, als quals la cobdícia del capital no els permet ni tan sols sobreviure. Entre ells, l’Indi Marçal, guaraní, que us va rebre personalment a Manaus, en nom dels pobles indígenes del Brasil.

El Déu viu, Pare de Jesús, és qui ens jutjarà. Tanmateix, deixeu-me obrir el cor al vostre cor de germà i de Pastor. Viure en aquestes circumstàncies extremes, ser poeta i escriure, mantenir-se en contacte amb gent i entorns de comunicació o fronta (a causa de l’edat, la ideologia, l’alteritat cultural, la situació social o els serveis d’emergència que ofereixen) pot dur-nos a postures i gestos menys habituals i de vegades incòmodes per a la societat establerta.

Com a germà i com a Papa que sou per a mi, us demano que accepteu la intenció sincera i la voluntat apassionadament cristiana i eclesial d’aquesta carta i de les meves actituds.

Em sento una mica petit i distant en aquesta amazònia brasilera i en aquesta Amèrica Llatina, tan convulsionada i sovint incompresa.

El Pare m’ha concedit la gràcia de no abandonar mai la pregària durant aquesta vida més o menys agitada. M’ha preservat de les grans temptacions contra la fe i la vida consagrada i m’ha permès comptar sempre amb la força dels germans mitjançant una comunió eclesial rica en trobades, estudis i ajuda. Certament, per aquest motiu, crec que no m’he desviat del camí de Jesús i espero, també per aquest motiu, continuar fins al final en aquest camí que és la Veritat i la Vida.

Em sap greu molestar-vos amb aquesta llarga carta, doncs sé que us pesen molts altres serveis i preocupacions.

Dues cartes del  Cardenal Gantin, Prefecte de la Congregació per als Bisbes i una comunicació de la Nunciatura que he rebut recentment, m’han dut finalment a escriure-li aquesta carta. Aquestes tres comunicacions insisteixen en la meva visita ad límina, qüestionen aspectes de la pastoral de la Prelatura i censuren el meu recent viatge a Centreamèrica.

Em sento una mica petit i distant en aquesta Amazònia brasilera tan diferent, i en aquesta Amèrica Llatina, tan convulsionada i sovint incompresa.

He cregut necessari precedir-me per aquesta carta. M’ha semblat que només un contacte sossegadament personal entre nosaltres dos, mitjançant un escrit pensat i clar, em donaria l’oportunitat d’acostar-me realment a vostè.

L’altra forma principal de trobar-nos ja està garantida: reso per vostè cada dia, estimat germà Joan Pau.

Com a bisbe de l’Església catòlica, puc i he de fer aquesta contribució a la nostra Església: pensar en veu alta sobre la meva fe i exercir, amb llibertat familiar, el servei de la col·legialitat corresponsable.

No prengueu com a impertinència l’opinió que us expressaré sobre qüestions, situacions i pràctiques que són secularment controvertides a l’Església o que fins i tot es critiquen sobretot avui, quan l’esperit crític i el pluralisme també influeixen fortament en la vida eclesiàstica. Tractar de nou aquests problemes incòmodes, parlant amb el Papa, significa per a mi expressar la corresponsabilitat en relació amb les veus de milions de germans catòlics – també molts bisbes – i germans no catòlics, evangèlics, d’altres religions, humans.

Com a bisbe de l’Església catòlica, puc i he de fer aquesta contribució a la nostra Església: pensar en veu alta sobre la meva fe i exercir, amb llibertat familiar, el servei de la col·legialitat corresponsable. Callar, deixar córrer, amb un cert fatalisme, la força d’estructures seculars, seria molt més fàcil. No crec, però, que fos l’actitud més cristiana, o fins i tot més humana.

De la mateixa manera que parlant, exigint reformes i adoptant noves posicions podem “escandalitzar” a molts germans, que viuen en situacions més tranquil·les o menys crítiques, també podem causar “escàndol” en d’altres germans, que viuen en altres contextos socials o culturals, més oberts a les crítiques i que desitjen una renovació de l’Església – sempre una i “semper renovanda” -, quan callem o acceptem la rutina o prenem mesures unívoques de manera indiscriminada.

Sense “conformar-se amb aquest món”, l’Església de Jesús, per ser fidel a l’Evangeli del Regne, ha d’estar atenta “als signes dels Temps” i dels Llocs, i anunciar la Paraula amb to cultural o històric, i amb un testimoni de vida i de pràctica, per tal que els homes i les dones de cada temps i lloc puguin entendre aquesta Paraula i s’animin a acceptar-la.

Respecte a l’àmbit social específicament, no podem dir amb sinceritat que ja hem fet opció pels pobres. En primer lloc, perquè no compartim en les nostres vides i en les nostres institucions la pobresa real en la que viuen. I, en segon lloc, perquè no actuem, davant la “riquesa de la iniquitat”, amb aquella llibertat i fermesa adoptades pel Senyor.

L’opció per als pobres, que mai exclourà als rics – ja que la salvació s’ofereix a tothom i el ministeri de l’Església es deu a tothom -, exclou la forma de vida dels rics, “insult a la misèria dels pobres”, i el seu sistema d’acumulació i privilegi, que necessàriament expolia i margina la gran majoria de la família humana, a pobles i continents sencers.

L’opció per als pobres, que mai exclourà la persona dels rics – ja que la salvació s’ofereix a tothom i el ministeri de l’Església es deu a tothom -, exclou la forma de vida dels rics, “insult a la misèria dels pobres”.

No he fet la visita ad limina , ni tan sols després de rebre, com altres, una invitació de la Congregació per als bisbes que ens ho recordava. Vull i desitjo ajudar la Seu Apostòlica a revisar la forma d’aquesta visita. Escolto crítiques de molts dels bisbes que l’ha fan, perquè fins i tot reconeixent que afavoreix el contacte amb els Dicasteris romans i és una reunió cordial amb el Papa, és una visita incapaç de produir un veritable intercanvi de col·legialitat apostòlica dels pastors del Esglésies Particulars amb el pastor de l’Església universal.

Es fa una gran despesa, es fan contactes, es compleix la tradició. Tanmateix, s’està complint la Tradició de “videre Petrum” i d’ajudar Pere a veure tota l’Església? No tindria avui l’Església altres formes més efectives d’intercanviar, d’establir contactes , d’avaluar i d’expressar la comunió dels Pastors i les seves esglésies amb l’Església Universal i, més concretament, amb el bisbe de Roma?

Mai no pretendria presumir en el Papa un coneixement detallat de les esglésies concretes ni m’atreviria a demanar-li solucions concretes per la Pastoral de les mateixes. Per a això estem els respectius Pastors, ministres i consells pastorals de cada Església. També hi ha les conferències episcopals que, al meu entendre i en el de molts d’altres, no s’estan valorant adequadament i fins i tot estan sent ignorades injustament per certes actituds d’algunes instàncies de la Cúria Romana. Si les Conferències Episcopals no són “teològiques” ni “apostòliques” per elles mateixes – podrien fins i tot no existir, doncs sense elles l’Església ha fet camí – llavors tampoc són, en sí mateixes, “apostòliques” ni “teològiques” les cúries, ni tan sols la Cúria Romana: Pere va presidir i governar l’Església, de manera diferent, en les diverses èpoques.

El Papa necessita un cos d’auxiliars, com tots els bisbes de l’Església, però hauria de ser més senzill i participatiu. Tanmateix, germà Joan Pau, per a molts de nosaltres, algunes estructures de la Cúria no responen al testimoni de senzillesa evangèlica i comunió fraterna que el Senyor i el món ens exigeixen; ni tradueixen en les seves actituds, de vegades centralitzadores i imposants, una catolicitat realment universal, ni sempre respecten els requisits de corresponsabilitat adulta; ni tan sols, de vegades, els drets bàsics de la persona humana o dels diferents pobles. Tampoc no falten, freqüentement, en certs sector de la Cúria romana prejudicis, atenció unilateral a les informacions que els arriben o, fins i tot, postures, més o menys inconscients, d’etnocentrisme cultural europeu en relació a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Amb esperit objectiu i serè, no es pot negar que la dona continua estant fortament marginada a l’Església.

Amb esperit objectiu i serè, no es pot negar que la dona continua estant fortament marginada a l’Església: a la legislació canònica, a la litúrgia, als ministeris, a l’estructura eclesiàstica. Per una fe i una comunitat d’aquella Bona Notícia que ja no discrimina entre “jueu o grec, lliure o esclau, home o dona”, aquesta discriminació de dones a l’Església mai podrà tenir justificació. Algunes tradicions culturals masculinitzants que no poden anul.lar la novetat de l’Evangeli potser poden explicar el passat; però no poden justificar el present, i molt menys el futur immediat.

Un altre punt delicat i molt sensible al meu cor, germà Joan Pau, és el celibat. Personalment, mai he dubtat del seu valor evangèlic i de la seva necessitat per la plenitud de la vida eclesial, com un carisma de servei al Regne i com un testimoni de la gloriosa condició futura. Crec, però, que no estem sent comprensius ni justos amb aquests milers de sacerdots, molts d’ells en una situació dramàtica, que han acceptat compulsivament el celibat com a exigència, actualment vinculant, per al ministeri sacerdotal a l’Església llatina. Posteriorment, a causa d’aquesta exigència no vitalment assumida, han estat obligats a abandonar el ministeri, i no han pogut regularitzar les seves vides, ni dins de l’Església ni, de vegades, davant la societat.

El Col.legi Cardenalici està privilegiat, de vegades, amb poders i funcions que difícilment són coherents amb els drets anteriors i amb les funcions més eclesiàsticament connaturals del Col·legi apostòlic Episcopal com a tal.

Personalment, tinc una trista experiència amb les Nunciatures. Sabeu millor que jo la persistent demanda de les Conferències Episcopals, dels presbiteris i de grans sectors de l’Església, per reformar una institució tan marcadament diplomàtica que té sovint una actuació paral·lela a la dels episcopats.

Joan Pau, germà, permeteu-me una altra paraula de crítica fraterna al mateix Papa. Per molt tradicionals que siguin els títols de “Santíssim Pare”, “Sa Santedat” …, així com altres títols eclesiàstics com “Molt Eminent”, “Molt Excel·lent”, són evidentment poc evangèlics i fins i tot extravagants en termes humans. “Que us feu dir ni pares ni mestres”, diu el Senyor. De la mateixa manera, seria més evangèlic – i també més accessible a les sensibilitats actuals – simplificar el vestit, els gestos, les distàncies, dins de la nostra Església .

Per què no reexaminar, a la llum de la fe, a favor de l’ecumenisme, per donar testimoni al món, la condició d’Estat del Vaticà, donant a la persona del Papa una dimensió explícitament política, que soscava la llibertat i la transparència del seu testimoni com a pastor universal de l’Església?

També crec que seria molt apostòlic que disposséssiu d’una avaluació suficientment lliure i participativa dels vostres viatges, tan generosos i fins i tot heroics en molts aspectes, però tot i així tan criticats – i, al meu entendre, no sempre sense motiu –: no són aquests viatges conflictius per a l’Ecumenisme – testimoni de Jesús demanant al Pare que siguem un -, o per la llibertat religiosa en la vida pública pluralista? Aquests viatges no requereixen grans despeses econòmiques per part d’Esglésies i Estats, revestint-se així d’una certa arrogància i d’uns privilegis cívico-polítics en relació amb l’Església catòlica, en la persona del Papa, que esdevenen irritants per als altres?

Per què no reexaminar, a la llum de la fe, a favor de l’Ecumenisme, per donar testimoni al món, la condició d’Estat amb què es presenta el Vaticà, donant a la persona del Papa una dimensió explícitament política, que soscava la llibertat i la transparència del seu testimoni com a Pastor universal de l’Església?

Per què no decidir-se, amb llibertat evangèlica i també amb realisme, per una profunda renovació de la Cúria Romana?

Sé el dolor que us va produir el meu viatge a Nicaragua. Tot i això, em sento amb el deure de confiar-li la impressió que molts altres comparteixen, que els seus assessors i la seva pròpia actitud personal no van contribuir per a que aquest viatge extremadament crític i, d’altra banda, necessari, fos més feliç i, sobretot, més evangelitzador. Es va obrir una ferida al cor de molts nicaragüencs i de molts llatinoamericans, de la mateixa manera que Vostè es va sentir ferit al cor.

L’any passat vaig estar a Nicaragua. Va ser la meva primera sortida del Brasil després de disset anys d’estada al país. A causa de l’amistat que he tingut durant molt de temps amb molts nicaragüencs, a través de contactes personals o per carta, vaig sentir que havia d’estar present, com a persona humana i com a bisbe de l’Església, en una hora d’agressió político-militar gravíssima i de profund sofriment intern.

No tenia intenció de substituir ni menystenir l’episcopat local. Tanmateix, creia que podia i fins i tot havia d’ajudar aquell poble i aquella Església. Així ho vaig comunicar per escrit als bisbes de Nicaragua tan bon punt vaig arribar. Vaig intentar parlar personalment amb alguns d’ells, però no em van respondre. La jerarquia de Nicaragua està obertament en un costat; a l’altra banda, hi ha milers de cristians als quals l’Església també deu.

Sincerament, crec que la nostra Església – també em sento Església de Nicaragua, com a cristià i com a bisbe de l’Església – no està donant oficialment en aquell país que pateix i això repercuteix negativament per a tota Amèrica Central, el Carib i per tota l’Amèrica Llatina, el testimoni que hauria de donar: condemnar les agressions, defensar l’autodeterminació d’aquells pobles, consolar les mares dels caiguts i celebrant, en l’Esperança, la mort violenta de tants germans, principalment catòlics.

Nosaltres, membres de la jerarquia, no reconeixem realment els laics com a adults i administradors de l’Església o volem imposar ideologies i estils personals, exigint uniformitat o amagant-nos en el centralisme.

Només amb el socialisme o el sandinisme l’Església no pot dialogar críticament, sí, també críticament ha de dialogar amb la realitat humana? L’Església podrà deixar de parlar amb la Història? Va dialogar amb l’Imperi Romà, amb el feudalisme i dialoga, amb gust, amb la burgesia i amb el capitalisme, sovint acríticament, com s’ha tingut que admetre en una avaluació històrica posterior. No dialoga amb l’administració de Reagan? Mereix l’imperi americà més consideració per part de l’Església que el dolorós procés a través del qual la petita Nicaragua intenta ser ella mateixa, potser, arriscant-se i fins i tot cometent errors, però essent ella mateixa?

El perill del comunisme no justificarà la nostra omissió o connivència amb el capitalisme. Aquesta omissió o connivència podran “justificar” dramàticament, un dia, la revolta, la indiferència religiosa o fins i tot l’ateisme de molts, especialment entre els militants i les noves generacions. La credibilitat de l’Església – i de l’Evangeli i de Déu i del mateix Pare del nostre Senyor Jesucrist – depèn, en gran mesura, del nostre ministeri, crític, sí, però compromès amb la causa dels pobres i amb els processos d’alliberament dels pobles dominats secularment per successius imperis i oligarquies.

Vostè, com a polac, està en una posició molt personal per entendre aquests processos. La seva Polònia natal, tan soferta i forta, germà Joan Pau, tan sovint envaïda i ocupada, privada de la seva autonomia i amenaçada en la seva fe pels imperis veïns (Prússia, l’Alemanya nazi, Rússia, l’Imperi austrohongarès) és germana bessona d’Amèrica i del Carib, tan sovint ocupats per l’Imperi del Nord. Els Estats Units van envair Nicaragua el 1898 i la van tornar a ocupar amb els seus marines del 1909 al 1933, deixant llavors una dictadura que va durar fins al 1979. Haití va estar sota ocupació del 1915 al 1934. Puerto Rico continua ocupat avui, des del 1902. Cuba ha patit diverses invasions i ocupacions, així com altres països de la regió, especialment Panamà, Hondures i la República Dominicana. Més recentment, Granada va patir el mateix destí. Els mateixos Estats Units exporten les seves sectes a aquests països, que divideixen internament la gent i amenacen la fe catòlica i la fe d’altres esglésies evangèliques … establertes allà.

També sóc conscient de les vostres preocupacions apostòliques sobre la nostra Teologia de l’Alliberament, sobre les comunitats cristianes enmmig del poble, sobre els nostres teòlegs, les nostres reunions, publicacions i altres manifestacions de vitalitat de l’Església a Amèrica Llatina, d’altres Esglésies del Tercer Món i d’alguns sectors de l’Església a Europa i Amèrica del Nord. Seria ignorar la seva missió de pastor universal pretendre que vostè no coneix o no es preocupa per tot aquest moviment eclesial, especialment quan Amèrica Llatina, en concret, representa gairebé la meitat dels membres de l’Església Catòlica.

De totes maneres, una vegada més, li demano disculpes per expressar una paraula sincera sobre la forma en què la Cúria Romana tracta la nostra Teologia de l’Alliberament i els seus Teòlegs, determinades institucions eclesiàstiques –com la mateixa CNBB, en determinades ocasions–, les iniciatives de les nostres Esglésies d’algunes comunitats que pateixen en aquest Continent, així com dels seus animadors.

Davant de Déu, us puc donar el testimoni dels treballadors pastorals i de les comunitats amb les quals he establert contactes a Nicaragua. Mai han afirmat ser una Església “paral·lela”. No ignoren la jerarquia en les seves funcions legítimes i saben que són Església, expressant el desig sincer de romandre-hi. Per què no pensem que algunes de les causes d’aquests conflictes a la pastoral també poden provenir de la jerarquia? Nosaltres, membres de la jerarquia, no reconeixem realment els laics com a adults i administradors de l’Església o volem imposar ideologies i estils personals, exigint uniformitat o amagant-nos en el centralisme.

No vull crear problemes innecessaris. Desitjo ajudar, de manera responsable i col·legiada, a tirar endavant la missió evangelitzadora de l’Església, particularment aquí al Brasil i a l’Amèrica Llatina. Perquè crec en la continuïtat de l’Evangeli.

Acabo de rebre la darrera carta del cardenal Gantin, prefecte de la Congregació per als Bisbes. En ella, el Senyor Cardenal, entre altres càstigs, em recorda ara la visita apostòlica que vaig rebre i va rebre la Prelatura de São Félix do Araguaia al 1977. Tan sols voldria informar-vos que aquella visita va estar motivada per denúncies o difamacions d’un germà em l’episcopat; que el visitant apostòlic va passar només quatre dies a São Félix, sense visitar cap comunitat, accedint només a parlar amb molt poques persones i veure l’Arxiu de la Prelatura, després d’insistir-li que ho fes. Ni ell, ni la Nunciatura, ni la Santa Seu no m’han comunicat mai les conclusions d’aquella visita, tot i que ho he sol·licitat expressament.

Finalment, voldria reafirmar-vos, estimat germà de Crist i Papa, la seguretat de la meva comunió i la meva voluntat sincera de continuar amb l’Església de Jesús, al servei del Regne. Deixo al seu criteri de Pere de la nostra Església, la decisió que consideri oportuna sobre mi, també bisbe de l’Església. No vull crear problemes innecessaris. Vull ajudar, de manera responsable i col·legiada, a tirar endavant la missió evangelitzadora de l’Església, particularment aquí al Brasil i Amèrica Llatina. Com que crec en la continuïtat de l’Evangeli i en la presència sempre alliberadora del Senyor ressuscitat, també vull creure en la joventut de la seva Església.

Si ho creieu que adequat, podeu indicarme una data per visitar-lo personalment.

Confio en la vostra oració com a germà i Pontífex. Deixo el repte d’aquesta hora a mans de Maria, Mare de Jesús. Li reitero la meva confraternitat fraterna amb Jesucrist i, amb vostè, reafirmo la meva condició de servidor de l’Església de Jesús.

Amb la vostra benedicció apostòlica,

Pere Casaldàliga,
Bisbe de São Félix do Araguaia, MT, Brasil.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Casaldàliga era teòleg?

Casaldàliga era teòleg?

El 1978, la Facultat de Teologia de Catalunya va decidir per unanimitat nomenar doctor honoris causa a el bisbe Pere Casaldàliga. Però hi va haver un veto de l’Arquebisbe local, adduint que Casaldàliga no era teòleg sinó poeta …

read more
Déu i la COVID19

Déu i la COVID19

Aquesta pregunta ha arribat al portal teològic Servicios Koinonia. Creiem que el punt de vista que aporta sobre el “paper” de Déu en la pandèmia de la COVID19 pot ésser interessant en el moment que vivim.

read more
Carta oberta al germà Romero

Carta oberta al germà Romero

Impressionant, dura, profunda i comprometedora carta que Casaldàliga envia a Òscar Romero als 25 anys del seu assassinat per l’extrema dreta a El Salvador. Als 41 anys de la seva mort, la recuperem, ara en català.

read more

Pin It on Pinterest