fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
La meva Creu de Sant Jordi

La meva Creu de Sant Jordi

La meva Creu de Sant Jordi

El 23 de gener de 1990, Pere Casaldàliga rebia la Creu de Sant Jordi. Aquest és un extracte de l’emotiu discurs d’acceptació.

23 d’abril de 2020

La vida de Pere Casaldàliga

Jo em vaig trobar amb Sant Jordi durant la guerra que dèiem “nostra”, anant a costura i a doctrina, clandestinament, amb les noies de Cal Tico, veïnes de casa.

En la que Sant Jordi empunya
Bandera de color blanc
Hi ha l’escut de Catalunya
Amb quatre barres de sang”.

Al mateix llibre primari, on el sant Cavaller cavalcava a l’esquena d’aquestes quartetes rodones, em vaig trobar també, prematurament i per sempre, amb la Poesia, Sant Jordi, el llibre, la rosa.

Després va venir la guerra mundial, la vocació missionera, el sacerdoci –des de l’estadi, ara olímpic, de Montjuïc-, la missió, Àfrica, l’Amèrica definitivament. I a cops de vida i de Gràcia, a trets de mort i d’Història, encalçant utopies i a l’aguait del Regne, he anat entenent millor, qui era el drac, qui la princesa, què hi feia Sant Jordi a cavall i amb la llança, què hauríem de fer tots plegats per a ésser també una mica sants Jordis…

Ara, vell o “usat” com repliquen els “sertanejos” brasilers, de lluny estant i fet a una asserenada enyorança, em donen LA CREU DE SANT JORDI.

Ho agraeixo de tot cor. A la Generalitat –que pel propi nom deu ésser el més col·lectiu dels governs del món- i al seu honorable president, Jordi. Ho agraeixo emocionadament a tot el Poble meu de Catalunya.

Al capdavall, la creu ha d’escaure-li sempre a un cristià, i a un bisbe potser només hauria d’escaure-li la creu.

Essent la Creu de Sant Jordi suposo que sempre escau bé a un català.

Deixant a part la modèstia i fent com el mateix Sant Pau, jo puc retreure títols de catalanitat de soca-rel, amb força rauxa sinó amb prou seny, fill com sóc de fills de pagès de la casa pairal de Candàliga, fill de fills de pastors i tractants entre Vic, Berga i Manresa, nascut al Bages, a Balsareny, vora el riu Llobregat. I a més a més de la colla apostólica del meu veí de Sallent, Sant Antoni Maria Claret, que és també una manera d’ ésser català missionerament.

El decret de concessió de la Creu de Sant Jordi diu que s’atorga aquest guardó a “persones que s’hagin destacat pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat i de restauració de la seva personalitat…”. És clar que jo he fet ben poc en aquest sentit. Primerament a causa dels anys que viviem, aclaparat pel centralisme políticament i eclesiasticament. Després, perque fa molt de temps que sóc lluny de Catalunya.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Tanmateix la meva condició de fill d’una Pàtria secularment prohibida i amb una llengua sistemàticament arraconada, m’ha ajudat a entendre amb passió els Pobles prohibits de l’Amerindia o de l’Africa i els Drets Humans trepitjats pels imperis i pels privilegis i les reivindicacions d’autoctonia i identitat de les nacions o les esglèsies marginals.

Ésser català m’ha fet més solidàriament humà. De la soca pairal estant m’he trobat més ecumènicament al món. Com voldria desfer tots els imperis i veure brollar elles i lliures, totes les persones, totes les ètnies, tots els continents!

Català reconegut ara, amb la Creu de Sant Jordi a la mà, al cor, a la vida, goso demanar a tota la gent nostrada que siguem sempre catalans de mena i universalment catalans: defensant, amb la nostra identitat sobirana, la autonomia i igualtat de tots els pobles; ajudant a construir, amb la nostra solidaritat fraterna, una sola comunitat humana, sense móns primer, segon, tercer, quart…

El drac de les moltes morts és prou ferotge encara però la princesa de la Vida s’ho mereix tot. No ens mancarà la força alliberadora d’Aquell que ja ha ventçut la mort i és la nostra Vida Nova.

En la creu d’aquest compromís i en la cavalcada d’aquesta utopia, de l’ Araguaia estant abraço Catalunya!

Pere Casaldàliga, São Felix do Araguaia. Gener de 1990

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

read more

Read more
El missatge del Papa als moviments socials

El missatge del Papa als moviments socials

El missatge del Papa als moviments socials

El Papa Francesc considera que és el moment d’establir salari universal per als treballadors més humils i sense drets

20 d’abril de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Als germans i germanes dels moviments i organitzacions populars

Benvolguts amics:

Amb freqüència recordo les nostres trobades: dues al Vaticà i una a Santa Cruz de la Sierra i els confesso que aquesta “memòria” em fa bé, m’acosta a vostès, em fa repensar en molts diàlegs durant aquestes trobades i en tantes il·lusions que van néixer i créixer allí i moltes d’elles es van fer realitat. Ara, enmig d’aquesta pandèmia, els torno a recordar de manera especial i vull ser a prop.

En aquests dies de tanta angoixa i dificultat, molts s’han referit a la pandèmia que patim amb metàfores bèl·liques. Si la lluita contra el COVID és una guerra, vostès són un veritable exèrcit invisible que lluita en les més perilloses trinxeres. Un exèrcit sense més arma que la solidaritat, l’esperança i el sentit de la comunitat que reverdeix en aquests dies en què ningú se salva sol. Vostès són per a mi, com els vaig dir en les nostres trobades, veritables poetes socials, que des de les perifèries oblidades creen solucions dignes per als problemes més urgents dels exclosos.

Sé que moltes vegades no se’ls reconeix com cal perquè per a aquest sistema són veritablement invisibles. A les perifèries no arriben les solucions del mercat i escasseja la presència protectora de l’Estat. Tampoc vostès tenen els recursos per a realitzar la seva tasca. Els miren amb desconfiança pel fet de voler superar la simple filantropia a través de l’organització comunitària o reclamar els seus drets en comptes de quedar-se resignats esperant a veure si cau alguna engruna d’aquells que tenen el poder econòmic. Moltes vegades masteguen brega i impotència en veure com les desigualtats persisteixen fins i tot en aquells moments on s’acaben totes les excuses per a sostenir els privilegis. No obstant això, no es queden en la queixa: s’arromanguen i continuen treballant per les seves famílies, pels seus barris, pel bé comú. Aquesta actitud de vostès m’ajuda, qüestiona i ensenya molt.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Penso en les persones, sobretot dones, que multipliquen el pa en els menjadors comunitaris cuinant amb dues cebes i un paquet d’arròs un deliciós guisat per a centenars de nens, penso en els malalts, penso en els més grans. Mai surten en els grans mitjans. Tampoc els pagesos i agricultors familiars que continuen llaurant per a produir aliments sans sense destruir la natura, sense acaparar ni especular amb la necessitat del poble. Vull que sàpiguen que el nostre Pare Celestial els mira, els valora, els reconeix i enforteix en la seva opció.

Que difícil és quedar-se a casa pels que viuen en un petit habitatge precari o per aquells als que directament els manca un sostre. Que difícil és per als migrants, per les persones privades de llibertat o per a aquells que s’estan recuperant de les seves addiccions. Vostès són allà, unint el propi cos al costat del seu, per a fer que les coses siguin menys difícils, menys doloroses. Els felicito i agraeixo de tot cor. Espero que els governs comprenguin que els paradigmes tecnocràtics (siguin estatcèntrics, siguin mercatcèntrics) no són suficients per a abordar aquesta crisi ni els altres grans problemes de la humanitat. Ara més que mai, són les persones, les comunitats, els pobles els que han d’estar al centre, units per a curar, cuidar, compartir.

Sé que vostès han estat exclosos dels beneficis de la globalització. No gaudeixen d’aquests plaers superficials que anestesien tantes consciències. Malgrat això, n’han de partir els seus perjudicis. Els mals que afligeixen a tots, a vostès els colpegen doblement. Molts de vostès viuen el dia a dia sense cap mena de garanties legals que els protegeixin. Els venedors ambulants, els recicladors, els firaires, els petits agricultors, els constructors, els costurers, els que fan diferents tasques de cura. Vostès, treballadors informals, independents o de l’economia popular, no tenen un salari estable per a resistir aquest moment… i les quarantenes se’ls fan insuportables. Tal vegada sigui el temps de pensar en un salari universal que reconegui i dignifiqui les nobles i insubstituïbles tasques que realitzen; capaç de garantir i fer realitat aquesta consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets.

També voldria convidar-los a pensar en “el després” perquè aquesta tempesta acabarà i les seves greus conseqüències ja se senten. Vostès no són uns improvisats, tenen la cultura, la metodologia però principalment la saviesa que es pasta amb el llevat de sentir el dolor de l’altre com a propi. Vull que pensem en el projecte de desenvolupament humà integral que anhelem, centrat en el protagonisme dels Pobles en tota la seva diversitat i l’accés universal a aquestes tres T que vostès defensen: terra, sostre i treball. Espero que aquest moment de perill ens tregui del pilot automàtic, sacsegi les nostres consciències adormides i permeti una conversió humanista i ecològica que acabi amb la idolatria dels diners i posi la dignitat i la vida en el centre. La nostra civilització, tan competitiva i individualista, amb els seus ritmes frenètics de producció i consum, els seus luxes excessius i guanys desmesurats per a pocs, necessita canviar, repensar-se, regenerar-se. Vostès són constructors indispensables d’aquest canvi impostergable; és més, vostès són una veu autoritzada per a testimoniar que això és possible. Vostès en saben de crisis i privacions… que amb pudor, dignitat, compromís, esforç i solidaritat aconsegueixen transformar en promesa de vida per a les seves famílies i comunitats.

Segueixin amb la seva lluita i cuidin-se com a germans. Reso per vostès, reso amb vostès i vull demanar-li al nostre Pare Déu que els beneeixi, els ompleni amb el seu amor i els defensi en el camí donant-los aquesta força que ens manté en peus i no defrauda: l’esperança. Si us plau, resin per mi que també ho necessito.

Fraternalment,

Ciutat del Vaticà, 12 d’abril de 2020, Diumenge de Pàsqua

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

read more

Read more
Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

L’Opció pels Pobres (OP) és sens dubte l’esdeveniment més important que ha tingut lloc a les Esglésies cristianes des de la Reforma protestant del segle XVI. Però com s’aplica en el nostre dia-a-dia més enllà d’allò obvi?

7 d’abril de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

Opció pels pobres:

la mateixa espiritualitat cristiana.

L’Opció pels Pobres, en cristià, és la mateixa opció pel Regne de Déu en aquest món subjugat estructuralment per l’anti-Regne, en aquest món malparat de Déu.

L’Opció pels Pobres no és només un tret de l’espiritualitat cristiana. És la mateixa espiritualitat cristiana, si entenem que el Regne és l’opció de Jesús, perquè és la voluntat del Pare. El Regne, vist des d’aquí, és desafiament, conquesta, pràctica, resposta nostra… Mirat des d’allà -on ja no hi haurà ni rics ni pobres-, el Regne serà pura gratuïtat, pur do: el Pare acollint-nos a tots. El Fill de Déu, el Verb, per a contestar l’anti-Regne que el pecat del món venia establint en la terra dels fills de Déu, no sols «es va fer home», no sols es fa humà, sinó que es fa també pobre, es fa colonitzat, incomprès, perseguit, prohibit, exclòs, excomunicat, condemnat, executat, maleït… L’Opció pels Pobres de Jesús és la quenosi de Crist. I l’Opció pels Pobres és l’actitud quenòtica de tot cristià.

Repeteixo: sempre que estiguem d’acord que l’espiritualitat cristiana és l’opció pel Regne: la voluntat del Pare que Jesús anuncia, assumeix, realitza i sofreix, i per la qual, en la qual, i des de la qual ressuscita.

El Poble Xavante, que viu a l’Araguaia, va ser expulsat de la seva terra al 1964 pels grans terratinents. Avui, lluiten per recuperar plenament la seva cultura, tradicions i manera de vida ancestral. Per a saber-ne més, varem publicar la seva història fa un temps. Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Fonament teològic

Aquest és el fonament teològic de l’Opció pels Pobres. Però encara podem dir-ho d’una altra manera.

La teologia cristiana es fonamenta en la paraula, l’actitud, la vivència, la mort i la resurrecció de Jesús. Per això és teologia «cristiana».

Quan parlem de Jesús, parlem, o hem de parlar, automàticament, del Déu de Jesús. Llavors, si aquest Déu de Jesús ens envia al seu propi Fill per a reparar el Regne malparat, per a re-anunciar-lo, perquè la humanitat pugui esperar-lo de nou, i perquè la humanitat col·labori, com deu, en la seva construcció, és evident que la voluntat de Déu sobre la humanitat és la finalitat de la humanitat. No pot ser una altra.

Per a nosaltres els cristians, en l’actual conjuntura, en l’actual contingència de la humanitat, Déu no opta per la humanitat, Déu opta pels pobres en la humanitat. Contestant als que en el privilegi, en el luxe, en el consumisme, en la capacitat d’esclavitzar, de dominar… han negat la condició de germans -i pel mateix la condició de fills de Déu- als altres. Contestant als que han construït en aquest món un anti-Regne, en aquest món que hauria de ser ja una realització del seu Regne, anticipant en esperança la plenitud futura.

Per això, la Bona Notícia és anunciada als pobres. La benaurança es realitza en els pobres. I aquest és el fonament de l’Opció pels Pobres.

Opció pels pobres:
quenosi i encarnació

Recordem la paraula de Pau: ell, Crist Jesús, sent ric, per nosaltres es va fer pobre (Fil 2, 6ss). «Es va fer»: desencarnem totalment aquesta paraula si la pretenem entendre en un sentit només espiritual. Què significa «es va fer»? És una paraula encarnacional, evidentment. Suposa tot un procés històric: la seva manera de vida, els seus conflictes, la seva ubicació geopolítica, cultural… tot el que ell realment va viure.

Les implicacions d’aquesta opció, les exigències d’aquesta espiritualitat també arrenquen del propi seguiment de Jesús. Si jo opto per la majoria dels fills de Déu, sotmesos a una vida d’anti-Regne, prohibits en la seva condició d’éssers humans -en la seva condició de germans i de fills-, automàticament he, en primer lloc, d’acostar-me a ells, conèixer-los, sentir-los, compadir-me de la seva situació, commoure’m per la seva realitat, participar en el seu propi sofriment, en el seu crit, en la seva pobresa, en la seva lluita, en el seu procés.

La quenosi, abans de res i sobretot és la baixada, l’entrada, l’encarnació… Així doncs, una espiritualitat que opta pels pobres és una espiritualitat encarnacionista en el més pur sentit de la paraula.

Alguns han tingut por a la paraula «encarnacionista», com si encarnar-se suposés prescindir d’allò històric, d’allò polític… El Fill de Déu no s’encarna en els núvols: s’encarna en un ésser humà, en un poble, en una cultura, en una estructura, en una conjuntura…

En el poblat de Novo Santo Antônio, la majoria de famílies sobreviu amb menys d’1 euro al dia per persona. Mentrestant, els grans capitals compren terres, les deforesten i planten soja per a exportar. Foto: nostra.

Opció pels pobres:
espiritualitat profètica, revolucionària i utòpica

Suposa també, d’altra banda, a partir de l’opció pel Regne de Déu, a partir del seguiment de Jesús, la contestació profètica, la revolta profètica, la indignació profètica enfront d’aquesta situació que nega el Regne, que impedeix als germans ser germans, que impedeix als fills ser fills. Tots els profetes d’Israel, el gran profeta Jesús, les paraules terminants i indignades de l’evangeli… ens il·luminen, en el seguiment de Jesús, aquesta actitud de profecia, de revolta, en la mesura en què nosaltres ens compenetrem amb la pobresa dels pobres, maleïm la pobresa maleïda dels pobres. La Creu de Crist nega la creu. Maleeix la Creu precisament per a acabar d’una vegada amb totes les creus maleïdes. Almenys en la seva pròpia persona i en esperança per a tots nosaltres.

Aquesta encarnació, aquesta compassió, compenetració, aquest assumir la misèria, el sofriment, la indignació, la revolta, el procés d’alliberament dels pobres, la voluntat de sortir de l’estat en què viuen, ens posarà automàticament en una postura política -revolucionària fins i tot- de transformació radical d’una societat que no respon a la voluntat de Déu, al projecte del Regne.

I ens confrontarà automàticament amb totes les forces i poders que subjecten a la majoria dels germans a la misèria, a la dependència, a la no-vida, a aquest món que està en el pecat, posat en el Maligne, com diu Pau. No estem negant, de cap manera, el pecat personal; al contrari, estem dient que reconeixem els pecats personals acumulats en una estructura de pecat, que és l’anti-Regene visible, diari.

Les implicacions polítiques d’aquesta postura han de ser tan conjunturals com estructurals, tan diàries com utòpiques.

Una veritable espiritualitat de l’Opció pels Pobres és una espiritualitat revolucionària, diem. Per això mateix és una espiritualitat utòpica. Aquest món que és aquí no els serveix als fills de Déu, no serveix als germans, contradiu el Regne de Déu: en volem un altre! Entrem necessàriament en el procés de transformació de la societat, en el procés de la revolució.

Opció pels pobres i solidaritat

Els teòlegs de l’alliberament han recordat amb freqüència que la mateixa contemplació, l’oració dels espirituals de l’alliberament, s’expressa, es tradueix -es comprova sobretot- en les pràctiques no sols socials sinó en les pràctiques explícitament polítiques.

Perquè la caritat no es quedi en «compassió» distant, o en «benevolència» intermitent o transitòria, ha de ser solidaritat política.

Només així serà veritable caritat. Només així estimarà al germà en la realitat en què el germà viu. Només així ajudarà al germà d’una manera eficient. Potser el sacerdot i el levita de la paràbola, en passar al costat del malferit, van tenir un cert sentiment de compassió. No sabem si li van deixar alguna almoina. Allò important, allò dramàtic, el motiu pel que van ser condemnats, és que no fessin l’acció concreta de transformar la realitat en la qual ell vivia, l’acció concreta de portar la seva solidaritat fins a les últimes conseqüències.

Només duem la solidaritat fins a les últimes conseqüències quan fem tot el possible perquè el germà surti de la situació en què està. El mateix Déu no ens hauria demostrat que ens estimava si s’hagués quedat en la seva infinita compassió..allà… Vam tenir necessitat que sortís de la seva compassió i fes el gest extrem… Per això dic jo que Jesús és la pròpia solidaritat de Déu en persona, la solidaritat que va fins a les últimes conseqüències.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

A l’Assentament Don Pedro, a 100Km de São Félix do Araguaia, atenem a 60 families que viuen en situació d’extrema pobresa. Na Alenira i el seu marit són una de les més lluitadores! Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Ascètica i mística de l’opció pels pobres

L’ascètica i la mística d’aquesta espiritualitat de l’Opció pels Pobres serà, evidentment, en primer lloc, una actitud de discerniment, de sensibilitat, de percepció, de crítica, d’autocrítica, de descodificació de la realitat, d’anàlisi fins i tot política de la realitat mateixa.

Serà una espiritualitat que camini pel món dels pobres, per enmig de les majories prohibides i oprimides amb els ulls oberts. Hi ha bisbes, sacerdots visitants cristians, persones molt bones, que vénen del primer món: visiten les nostres ciutats, visiten les nostres Esglésies i no descobreixen a aquestes immenses «majories» d’Amèrica Llatina, del tercer món, del món sencer, que viuen realment prohibides.  Així doncs: els ulls oberts a la realitat, l’atenció al «clam» dels oprimits (Medellín i Puebla ens han recordat que el clam és aquí, i és lamentable que fins fa poc l’Església no ha descobert que és un clam col·lectiu, i que és un clam estructural, i que cada vegada és més fragorós…).

En segon lloc, la compassió, la commoció, la compenetració que ha de portar a la convivència: estar-en, estar-amb, seguir, acompanyar als pobres, assumir les seves mateixes privacions, els seus riscos…

S’ha oblidat massa el text mateix de Puebla (1134), que parla d’una opció «clara» i «solidària» pels pobres. «Clara»: diríem que amb una consciència clara fins i tot políticament, per a ser integralment clara. I «solidària». La paraula ve de «in solidum», que significa en bloc amb, conjuntament amb.

Llavors, una opció pels pobres «solidària» exigeix estar amb el pobre, conviure amb el pobre, passar-la malament amb el pobre, arriscar amb el pobre... i, en tot cas, mudar de lloc social  i fins i tot de lloc geogràfic -en la mesura que sigui possible- per a estar enmig dels pobres.

En tercer lloc suposa assumir els processos dels  pobres, les decisions dels pobres, caminar en el seu propi caminar, respectant el seu ritme, entrant en les seves  pròpies  reivindicacions. Podrem optar pels pobres amb tot l’esperit crític necessari, amb tota la lucidesa de la fe, però mai «a distància». Només opta pels pobres aquell que s’aproxima a ells i camina amb ells.

Això exigirà, necessàriament, una gran capacitat de portar la creu, la creu de la privació de la pobresa, de la renúncia, del risc, del silenci a vegades, de la conflictivitat.

I al mateix temps suposarà una gran capacitat de resistència, d’esperança, en el sentit ple de la paraula, aquella esperança de la qual parlava Pau. Si no volem arribar a la desesperació, a la total indignació sense sentit, sense sortida, a la blasfèmia diríem, hem de dur una gran força d’esperança. Penso que com més a prop es viu de la misèria, del sofriment, de la mort, més l’esperança ha de ser expressió quotidiana gairebé espontània de les nostres vides. Aquí els profetes ens ensenyen tant l’anunci del Déu viu i veritable i dels seus plans i projectes, com la denúncia dels ídols, dels antiprojectes que contradiuen el projecte de Déu, com també l’actitud de la consolació: «consoleu al meu poble» (Is 40, 1).

És evident que aquesta espiritualitat exigirà una gran dosi d’oració, de contemplació. Només caminant sempre nu, molt obertament, amb el Déu viu, el Déu i  Pare de Jesús, el consolador dels pobres, el «Pater pauperum», Pare dels pobres… es podrà viure l’espiritualitat de l’Opció pels Pobres amb equanimitat, donant el testimoniatge que s’ha de donar i d’una manera constructiva.

Em sembla que és molt important que l’OP sàpiga també llegir, celebrar, assumir les expressions culturals dels pobres. Aquest seria un tret molt  característic: la seva alegria, la seva festa,  la capacitat d’hospitalitat, de compartir, la resistència passiva en moltes circumstàncies, aquests llargs silencis dels pobres en les seves lluites, en les bones «tàctiques», en el seu procés d’alliberament, en les mateixes revolucions populars, la capacitat que el pobre té d’agrair als propis germans i a Déu.

Jo penso que l’Església tota (seria un veritable error parlar només de l’Església del tercer món) no pot tenir més missió que la missió mateixa de Jesús -i aquesta és l’Opció pels Pobres -: «l’Esperit del Senyor està sobre mi per a…». És a dir, en la mesura en què l’Esperit del Senyor estigui sobre nosaltres, dins de nosaltres, aquest «per a» es farà realitat: anunciarem la bona notícia als pobres, ajudarem a alliberar als captius, proclamarem l’any de gràcia, que és la versió fins i tot temporal, històrica i fins a política i econòmica del Regne… en l’expectativa, és clar de la plenitud del Regne.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Església i opció pels pobres

– Què seria una Església popular?

 Jo vull lamentar una vegada més que s’hagi perdut la llibertat i fins a l’alegria d’usar aquesta expressió. Diverses vegades li ho he «reclamat» als nostres teòlegs, que per una docilitat explicable enmig de certes persecucions que aquests bons teòlegs d’Amèrica Llatina vénen sofrint, es van veure obligats a renunciar a una expressió plena de sentit i de legitimitat.

Si diem «Església jeràrquica», amb més raó podem dir «Església popular». Per dos motius: l’Església «té» jerarquia, però «és» poble, poble de Déu. La jerarquia és minoritària a l’Església, és un servei a l’Església i, a partir de l’Església, al món. Mentre que el poble, aquest poble de Déu, és la immensa majoria.

D’altra banda, parlar d’Església popular significa parlar d’una «Església en la base», on són els pobres. Una Església en el lloc on es va posar Jesús. Una Església al poble que es reconeix, que recobra la seva identitat, que assumeix el seu procés.

Per a nosaltres, en aquesta Amèrica Llatina, parlar de poble pràcticament és parlar de poble en procés històric. Més encara, poble en procés històric d’alliberament.

Bíblicament parlant, el poble de Déu, «el poble que no era poble i que ara és poble»… «Ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu»…

En fi, es tracta d’una expressió tan bella que jo faig vots perquè sigui recobrada, sense rubors, sense cedir a incomprensions, que podran partir de la millor bona voluntat, però que certament no parteixen de lucidesa teològica ni de visió compromesa pastoral, i que possiblement, sense voler, estan fent el joc als que no volen que el poble sigui poble, a aquells que no volen que l’Església sigui poble, als que no volen que el poble es faci Església…

Jo diria alguns sinònims d’Església popular: Església comunitària, Església participativa, Església realment inculturada, Església autòctona. Crec que es tracta de valors indispensables en la veritable Església de Jesús.

 – Església popular i Església dels pobres serien termes semblants?

Església popular seria l’Església dels pobres conscients, que s’organitzen, en procés, en ferment d’alliberament…

– Diu Leonardo Boff que Església popular no s’oposa a Església jeràrquica, sinó a Església  burgesa…

Evident. I s’oposa també a l’Església clerical, en el sentit pejoratiu de la paraula (una Església clericalizada). L’Església popular acaba sent l’Església poble de Déu, que opta realment pels pobres, que es posa en el seu lloc, que pren partit per ells, que assumeix la seva causa i els seus processos. Una Església també que estira de la jerarquia i del clergat, estira de la teologia, estira de la litúrgia, estira del mateix dret canònic i els fa baixar en una quenosi històrico-pastoral al lloc en què realment es va posar Jesús, que és el mateix poble.

– «Església burgesa» seria una contradicció?

 Evident, evident.

– No pot existir una Església burgesa?

Pregunto: quin seria el real codi canònic evangèlic de l’Església? I responc: el manament nou, les benaurances. En una Església burgesa, una Església de privilegi, una Església d’explotació de les majories, una Església d’expulsió de les majories… hi caben les benaurances? Una Església burgesa ja no seria l’Església de Jesús.

– Però, llavors, el baptisme, la conversió, exigirien canviar de classe?

Pregunto: no és potser el baptisme un submergir-se en la pasqua, en la mort, en la resurrecció? Aquest submergir-se en la mort de Jesús, evidentment, ha de ser la mort de l’egoisme, la mort del privilegi acumulatiu i excluidor. I, en aquest sentit, la mort a una vida burgesa. Una vida burgesa és una vida pecaminosa, estructuralment pecaminosa.

– Què respondries a l’objecció que l’Església és per a tots, que està per sobre de les opcions polítiques?

Respondria que Crist també va venir per a tots, i va optar pels pobres. I va condemnar als rics. I va rebutjar el privilegi. I va ser sentenciat, torturat, executat i col·locat en la creu pels poders del latifundi, de la llei, de l’imperi.

No és possible pensar que l’Evangeli sigui per a tots per igual. El pitjor que es podria dir de l’Evangeli és que l’Evangeli és neutre. Jo solc dir: l’Evangeli és per a tots, però és a favor dels pobres i contra els rics. I m’explico.

A favor dels pobres en el que tenen ells de pobresa evangèlica, i contra la marginació i potser la desesperació en què els toca viure. I contra els rics: contra la possibilitat, la capacitat que ells tenen de viure en un privilegi que espolia a la immensa majoria dels germans, contra la capacitat d’explotar a aquests germans, contra la insensibilitat en què ells viuen, contra la idolatria en què ells estan sumits.

El ric, normalment parlant, està exclòs del Regne dels cels. Només pot entrar en ell si deixa de ser ric.

 

Del llibre “Sobre l’Opció pels Pobres”. Diversos autors. Coordinador: José María Vigil.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

read more

Read more
“L’agronegoci està disposat a posar en risc de mort milions de persones”

“L’agronegoci està disposat a posar en risc de mort milions de persones”

“L’agronegoci està disposat a posar en risc de mort milions de persones”

El coronavirus manté al món en estat de xoc. En lloc de combatre les causes estructurals de la pandèmia, els governs s’estan centrant només en mesures d’emergència.

31 de març de 2020

Les Causes de Pere Casaldàliga

Conversem amb Rob Wallace sobre els perills del COVID-19, la responsabilitat dels agronegocis i les solucions sostenibles per combatre les malalties infeccioses. Wallace és biòleg evolutiu i fitogeògraf per a la salut pública als Estats Units. Ha treballant sobre diversos aspectes de les noves pandèmies durant 25 anys i és l’autor del llibre Big Farms Make Big Flu (Grans granges fan grans grips, en català).

Com de perillós és el coronavirus?

Depèn d’on et trobis en el moment del brot local de COVID-19: nivell inicial, nivell màxim, tardà. També depèn del tipus resposta que estiguin donant les institucions de salut pública a la teva regió. De quines són les seves dades demogràfiques, quants anys tens, si estàs immunològicament sa en el moment del contagi, o quina és la teva salut subjacent. També pots ser una persona no diagnosticable per la teva immunogenètica, la genètica subjacent que et dona una resposta immune al virus, i es possible que el virus no presente símptomes.

Aleshores, tot aquest rebombori al voltant del virus és només una estratègia per espantar les persones?

No, certament no. El COVID-19 registrava una taxa de letalitat o d’estadístiques de mort pel virus (CFR –Case Fatality Rate-) d’entre 2 i 4% al començament del brot a Wuhan. Fora de Wuhan, el CFR sembla caure més o menys a l’1% i fins i tot per sota, però també sembla augmentar en punts aquí i allà, fins i tot en llocs d’Itàlia i els Estats Units. El seu rang no sembla molt elevat en comparació amb, per exemple, la Síndrome Respiratòria Aguda Greu (SARS) al 10%; la grip de 1918, 5-20%; la grip aviar H5N1, el 60%; i, en alguns punts, l’Ebola, el 90%. Però certament, supera el 0,1% de CFR de la incidència de la grip estacional. No obstant això, el perill no és només una qüestió de taxa de mortalitat, sinó que també hem d’afrontar el que s’anomena penetració de la taxa d’atac comunitari: quina penetració té el brot entre el conjunt de la població mundial.

Pots ser més específic?

La xarxa global de viatges té una connectivitat rècord. Sense vacunes ni antivírics específics per al coronavirus ni cap immunitat en aquests moments, fins i tot un virus amb només un 1% de mortalitat pot suposar un perill considerable. Amb un període d’incubació de fins a dues setmanes i cada vegada més evidències que hi ha transmissió abans de la malaltia –abans que sapiguem que les persones estan infectades–, pocs llocs estarien lliures d’infecció. Si, per exemple, COVID-19 registra un 1% de víctimes mortals, el procés d’infecció de quatre mil milions de persones suposarà 40 milions de morts. Una petita proporció d’un gran nombre pot representar un gran nombre.

Aquestes son dades alarmants tenint en compte que la virulència del patogen es considerablement menor…

Absolutament, i només estem al començament del brot. És important comprendre que moltes infeccions noves canvien en el transcurs de les epidèmies. La infectivitat, la virulència o ambdues poden atenuar-se. D’altra banda, altres brots augmenten en virulència. La primera onada de la pandèmia de grip, la primavera de 1918, va ser una infecció relativament lleu. Van ser la segona i tercera onada d’aquell hivern i fins al 1919 les que van matar milions de persones.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Però els epidemiòlegs escèptics sostenen que hi ha menys persones infectades i mortes pel coronavirus que per la grip estacional típica. Què en penses?

Seria el primer a celebrar-ho si aquest brot demostra ser un fracàs. Però aquests esforços per descartar COVID-19 com un possible perill, citant altres malalties mortals -especialment la grip-, són un recurs retòric mal utilitzat per parlar de la preocupació sobre el coronavirus. 

“El COVID-19 només està començant el seu viatge epidemiològic, i a diferència de la grip, no tenim vacuna ni immunitat col·lectiva per frenar la infecció i protegir les poblacions més vulnerables”

Llavors, la comparació amb la grip estacional coixeja?

Té poc sentit comparar dos patògens en diferents moments de les seves corbes de desenvolupament. Sí, la grip estacional infecta molts milions a tot el món, matant, segons estimacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), fins a 650.000 persones a l’any. El COVID-19, no obstant això, només està començant el seu viatge epidemiològic, i a diferència de la grip, no tenim vacuna ni immunitat col·lectiva per frenar la infecció i protegir les poblacions més vulnerables.

Fins i tot, si la comparació és enganyosa, tots dos virus pertanyen al grup específic ARN, tots dos afecten l’àrea de la boca i la gola i, a vegades, també els pulmons. Tots dos són bastant contagiosos.

Aquestes són similituds superficials que no tenen en compte una diferència important entre els dos patògens. Sabem molt sobre la dinàmica de la grip. Sabem molt poc sobre COVID-19, que està ple d’incògnites. De fet, hi ha molta informació del comportament del COVID-19 que es no coneixerem fins que el brot es desenvolupi per complet. Al mateix temps, és important comprendre que no es tracta de COVID-19 versus grip estacional. És el COVID-19 i la grip. El fet de l’aparició de múltiples infeccions capaces de convertir-se en una pandèmia, atacant les poblacions de manera combinada, hauria de ser la preocupació principal i central.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Has estat investigant epidèmies i les seves causes durant diversos anys. En el teu llibre ‘Big Farms Make Big Flu’ intentes establir connexions entre les pràctiques agrícoles industrials, l’agricultura orgànica i l’epidemiologia viral. Quines són?

El veritable perill de cada nou brot és el fracàs, o millor dit, la negativa voluntària a intentar comprendre que cada nou COVID-19 no és un incident aïllat. L’augment de l’aparició de virus està estretament relacionat amb la producció d’aliments i la rendibilitat de les corporacions multinacionals. Qualsevol que pretengui comprendre per què els virus s’estan tornant més perillosos ha d’investigar el model industrial d’agricultura i, més específicament, la producció ramadera. En l’actualitat, pocs governs i pocs científics estan preparats per fer-ho, tot el contrari. Quan sorgeixen els nous brots, els governs, els mitjans de comunicació i, fins i tot, la majoria dels centres mèdics estan tan concentrats en l’emergència per separat, que descarten les causes estructurals que estan conduint múltiples patògens marginats a un fenomen global inesperat.

“L’augment de l’aparició de virus està estretament relacionat amb la producció d’aliments i la rendibilitat de les corporacions multinacionals”

Qui són els responsables?

He esmentat l’agricultura industrial. El gran capital encapçala l’acaparament de terres en els últims boscos primaris i terres de cultiu de petits propietaris a tot el món. Aquestes inversions impulsen la desforestació i un desenvolupament que condueix a l’aparició de malalties. La diversitat funcional i la complexitat que representen aquestes enormes extensions de terra s’estan racionalitzant de tal manera que els patògens, prèviament tancats, s’estan estenent a les comunitats locals de bestiar i humans. En resum, els centres de capital, llocs com Londres, Nova York i Hong Kong, han de considerar-se els nostres principals punts crítics de malaltia.

Per a quines malalties parlem?

En aquest moment, no hi ha patògens lliures de la influència del capital. Fins i tot els més remots es veuen afectats encara que sigui des de la llunyania. L’ebola, el zika, els coronavirus, la febre groga novament, una varietat de grips aviàries i la pesta porcina africana es troben entre molts dels patògens que surten de les zones més remotes de l’interior (dels ecosistemes salvatges) cap a les zones periurbans, les capitals regionals i, finalment, cap a la xarxa global de viatges. Dels ratpenats al Congo fins a matar gent que pren el sol a Miami en poques setmanes.

“Molts nous patògens prèviament controlats per ecologies forestals de llarga evolució estan sent alliberats, amenaçant el món sencer”

Quin és el paper de les empreses multinacionals?

El planeta Terra és en gran part un Planet Farm (planeta granja), tant pel que fa a biomassa com a terra utilitzada. L’agronegoci té com a objectiu acaparar el mercat d’aliments. La gairebé totalitat del projecte neoliberal s’organitza entorn dels esforços per donar suport a les empreses amb seu als països industrialitzats més avançats per robar la terra i els recursos dels països més febles. Com a resultat, molts d’aquests nous patògens prèviament controlats per ecologies forestals de llarga evolució estan sent alliberats, amenaçant el món sencer.

Quins efectes tenen els mètodes de producció de l’agronegoci?

L’agricultura dirigida pel capital que reemplaça les ecologies més naturals ofereix els mitjans perfectes pels quals els patògens poden desenvolupar els fenotips més virulents i infecciosos. No es podria dissenyar un sistema millor per engendrar malalties mortals.

“L’agronegoci està tan enfocat en els guanys, que la selecció d’un virus que podria matar mil milions de persones es considera un risc que paga la pena assumir”

Com és possible això?

L’expansió dels monocultius genètics d’animals domèstics elimina qualsevol tallafoc immune disponible per desaccelerar la transmissió. Les grans dimensions i densitats de població faciliten majors taxes de transmissió. Tals condicions d’amuntegament deprimeixen la resposta immune. L’alta productivitat, com a part indissoluble de qualsevol producció industrial, proveeix contínuament el subministrament de nous materials susceptibles al virus, i que alimenten l’evolució de la virulència. En altres paraules, l’agronegoci està tan enfocat en els guanys, que la selecció d’un virus que podria matar mil milions de persones es considera un risc que paga la pena assumir.

Com?

Aquestes companyies poden externalitzar els costos de les seves operacions epidemiològicament perilloses en tota la resta. Des dels propis animals fins als consumidors, els treballadors agrícoles, els entorns locals i els governs de totes les jurisdiccions. Els danys són tan extensos, que si retornéssim aquests costos als balanços de la companyia, els agronegocis, com sabem, acabarien per sempre. Cap companyia podria suportar els costos del mal que causa.

Molts mitjans situen el punt de partida del coronavirus en un mercat d’aliments exòtics a Wuhan. És així?

Sí i no. Hi ha pistes espacials que apunten aquí. El seguiment de contactes d’infeccions vinculades es remunta al mercat majorista d’aliments marins de Hunan a Wuhan, on es van vendre animals salvatges. El mostreig ambiental sembla assenyalar l’extrem oest del mercat, on hi havia aquests animals salvatges. Però, com d’enrere i amb quina amplitud hem d’investigar? Quan, exactament, va començar l’emergència? L’enfocament en el mercat perd els orígens de l’agricultura silvestre a l’interior i la seva creixent capitalització. A nivell mundial, i a la Xina, els aliments silvestres s’estan formalitzant com a sector econòmic. Però la seva relació amb l’agricultura industrial s’estén més enllà de simplement compartir les mateixes bosses de diners. A mesura que la producció industrial (porcina, d’aviram i similars) s’expandeix cap al bosc primari, va pressionant tots aquells que cultiven aliments silvestres a endinsar-se més al bosc per trobar animals salvatges, la qual cosa augmenta la interfície i la propagació de nous patògens, inclòs el COVID-19 .

El COVID-19 no és el primer virus que es desenvolupa a la Xina i el govern tracta d’ocultar.

Sí, però aquesta no és una manera d’actuar específicament xinesa. Els Estats Units i Europa també han servit com a origen per a noves grips, recentment l’H5N2 i l’H5Nx, i les seves multinacionals i representants neocolonials van impulsar l’aparició de l’ebola a l’Àfrica occidental i el zika al Brasil. Els funcionaris de salut pública dels EUA van protegir els agronegocis durant els brots de l’H1N1 (el 2009) i l’H5N2.

L’OMS ha declarat ara una emergència sanitària d’interès internacional. És adequat?

Sí. El perill de tal patogen és que les autoritats sanitàries no tenen un control sobre la distribució estadística del risc. No tenim idea de com pot respondre el patogen. Passem d’un brot en un mercat a infeccions a tot el món en qüestió de setmanes. El patogen podria cremar-se. Això seria genial, però no ho sabem. Una millor preparació milloraria les probabilitats de soscavar la velocitat de fuita del patogen. La declaració de l’OMS també és part del que jo anomeno “teatre pandèmic”. Les organitzacions internacionals han mort davant la inacció. La Lliga de les Naciones (previ a l’ONU) retorna a la ment. El grup d’organitzacions de l’ONU sempre està preocupat per la seva rellevància, poder i finançament. En canvi, aquesta organització i les seves diferents agències podrien haver convergit en la preparació i prevenció reals que el món necessita per interrompre les cadenes de transmissió del COVID-19.

“Les multinacionals i representants neocolonials europeus i estatunidencs van impulsar l’aparició de l’ebola a l’Àfrica occidental i el zika al Brasil”

La reestructuració neoliberal del sistema d’atenció mèdica ha empitjorat tant la recerca com l’atenció general dels pacients, per exemple als hospitals. Quina diferència podria comportar un sistema de salut més ben dotat per combatre el virus?

Existeix la terrible història de l’empleat de la companyia de dispositius mèdics de Miami que, en tornar de la Xina amb símptomes similars a la grip, va fer el correcte per a la seva família i comunitat i va exigir que un hospital local l’examinés de COVID-19. El preocupava que la seva opció mínima de l’Obamacare no cobrís les proves. Ell estava en el correcte, atès que la prova costava 3.720 dòlars. Una demanda estatunidenca podria ser una ordre d’emergència que estipuli que durant un brot de pandèmia, el govern federal pagarà totes les factures mèdiques pendents relacionades amb la prova d’infecció i el tractament després d’un positiu. Volem encoratjar les persones a buscar ajuda, després de tot, en lloc d’amagar-se i infectar altra gent, perquè no poden pagar el tractament. La solució òbvia és un servei nacional de salut, amb tot el personal necessari i equipat per gestionar les emergències de tota la comunitat, de manera que mai es desencoratgi la cooperació comunitària.

“En relació a la salut publica, jo em posiciono al costat de la veritat i la compassió, que son importants variables epidemiològiques. Sense qualsevol de les dues, les lleis perdran el suport de la població”

Tan aviat com es descobreix el virus en un país, els governs de tot el món reaccionen amb mesures autoritàries i punitives, com una quarantena obligatòria d’àrees senceres de terra i ciutats. Estan justificades mesures tan dràstiques?

L’ús d’un brot per provar control autocràtic després del brot demostra la immoralitat i el caràcter deshonest de la gestió capitalista dels desastres. En relació a la salut publica, jo em posiciono al costat de la veritat i la compassió, que de fet son importants variables epidemiològiques. Sense qualsevol de les dues, les lleis perdran el suport de la població. Un sentit de solidaritat i respecte comú és una part fonamental per obtenir la cooperació que necessitem per sobreviure junts a tals amenaces. Les quarantenes automàtiques amb el suport adequat –registres de brigades de veïnats capacitats, camions de subministrament d’aliments que van de porta a porta, permís de treball i assegurança per desocupació– poden generar aquest tipus de cooperació. Tots estem junts en això.

Com sabràs, a Alemanya, l’AfD és un partit nazi ‘de facto’ amb 94 escons al Parlament. La ultradreta i altres grups en associació amb polítics de l’AfD usen la crisi del coronavirus. Difonen falsos informes sobre el virus i exigeixen més mesures autoritàries al govern: restringir els vols i l’entrada a les persones migrants, el tancament de fronteres i la quarantena forçada.

La ultradreta vol utilitzar el que avui són malalties globals per racialitzar les prohibicions de viatjar i el tancament de fronteres. Això és, per descomptat, un sense sentit. En aquest punt, atès que el virus ja s’està propagant per tot arreu, el més assenyat és treballar per desenvolupar la resistència de la salut pública perquè no importi qui hi recorri amb una infecció, perquè tinguem els mitjans per tractar i curar. I, per descomptat, que es deixi de robar la terra als pobles originaris i provocar els èxodes en primer lloc, només així podrem evitar que els patògens emergeixin.

Quins serien els canvis sostenibles?

Per reduir l’aparició de nous brots de virus, la producció d’aliments ha de canviar radicalment. L’autonomia dels agricultors i un sector públic fort poden frenar l’aparició ambiental de cadenes de contagi unidireccionals i les infeccions descontrolades. Introduir varietats de bestiar i cultius, i reestructuració estratègica, tant a nivell de granja com regional. Permetre que els animals per a alimentació es reprodueixin en el lloc per transmetre les immunitats provades. Connectar la producció justa amb la circulació justa. Donar suport als subsidis de preus i als consumidors que afavoreixin la producció agroecològica. És important que es defensin aquestes mesures davant les compulsions que l’economia neoliberal imposa als individus i les comunitats, així com també les amenaces de la repressió de l’Estat dirigides per les forces del capital.

“Per reduir l’aparició de nous brots de virus, la producció d’aliments ha de canviar radicalment”

Quines haurien de ser les demandes de l’esquerra revolucionària davant la creixent dinàmica de brots?

L’agroindústria com a manera de reproducció social ha d’acabar per sempre, encara que només sigui per una qüestió de salut pública. La producció d’aliments altament capitalitzada depèn de pràctiques que posen en perill tota la humanitat, en aquest cas ajudant a deslligar una nova pandèmia mortal. Hauríem d’exigir que els sistemes alimentaris se socialitzin de tal manera que, en primer lloc, s’eviti l’aparició d’agents patògens tan perillosos. Això requerirà, primer, reintegrar la producció d’aliments a les necessitats de les comunitats rurals. També requerirà pràctiques agroecològiques que protegeixin el medi ambient i als agricultors en la mesura que conreen els nostres aliments. En general, hem de sanar les falles metabòliques que separen les nostres ecologies de les nostres economies. En resum, tenim un planeta per guanyar.

Entrevista publicada originalment a Marx.21. Traduïda per Oscar Simón i publicada el 18 de març de 2020 a la Directa, AQUI.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

read more

Read more

Pin It on Pinterest