Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga
Els comentaris -cautelosos o apocalíptics o clarividents- sobre la conjuntura proliferen, aquests dies, en els mitjans de comunicació. No repetiré allò “que és obvi”. El problema està en saber llegir la conjuntura a la llum dels signes dels temps, descobrint causes, interessos, “efectes col·laterals”, jocs de vida o mort per a la família humana.
21 de gener de 2020
L’obra de Pere Casaldàliga
En aquesta hora kairós de mundialització i de maduresa de consciència, que és, simultàniament, un hora nefasta de noves prepotències, de macrodictadures, de fonamentalismes i de radicalitzacions, se’ns imposa, com un do i com una conquesta, el diàleg, interpersonal, intercultural , ecumènic i macroecumènic.
Un diáleg de pensaments, de paraules i de cors.
No la simple tolerància, que s’assembla massa a la guerra freda, sinó la convivència càlida, l’acollida, la complementarietat.
Aquests processos de canvi, que són somni i missió, reclamen de tots nosaltres, cristians o no, una forta espiritualitat, una mística de vida.
Cadascú la viurà segons la respectiva fe, però sense aquesta espiritualitat no es fa camí.
Pensant en això, i arran del recés espiritual que celebrem cada any, l’equip pastoral de la Prelatura, a la vora de l’Araguaia, en aquell turó acollidor de Santa Terezinha, jo resumia així aquesta espiritualitat, tan nova i tan antiga, com espiritualitat de:
1. Contemplació confiada
Obrint-se més gratuïtament al Déu Abbà, que és, per autodefinició suprema, misericòrdia, amor.
Una contemplació, més necessària que mai en aquests temps d’eficiències immediates i de visibilitats.
Confiada, dic, perquè tinc la impressió que torna -o potser mai se n’ha anat- la religió de la por, del càstig, de la prosperitat o del fracàs, segons com cadascú se les hagi vist amb Déu.
Ens falta, doncs, confiança filial, infància evangèlica, la descontraguda llibertat dels petits de Regne.
2. Coherència testimoniant
Ja s’ha repetit fins a la sacietat que vivim en la civilització de la imatge; que el món vol «veure».
Ser testimoni ha estat sempre una espècie de definició de l’ésser cristià: “sereu els meus testimonis”, deia Ell per tota recomanació, per tot testament.
I aquest testimoni, avui més que mai, quan tot es veu i tot se sap, ha de ser coherent, sense fissures, en la vida personal i en la gestió estructural de l’Església (ja sigui catòlica o evangèlica; el Vaticà, una diòcesi, una congregació religiosa o una comunitat).
Veracitat i transparència demana el Món, tan sotmès a la mentida i a la corrupció.
3. Convivència fraterno-sororal
A això es redueix el nou manament. Aquest és el desafiament més gran, i el més quotidià per les persones, per les comunitats, pels pobles.
Conviure, no solsament coexistir; conviure carinyosament en fraternitat i sororitat; no només en tolerància mútua. Ajudar a fer agradable la vida.
Ser sal de la Terra vol dir això també.
4. Acollida gratuïta i servicial
Capacitat de trobada i de diaconia. No solsament baixar de l’ase i atendre al caigut quan per casualitat ens el trobem a la vorera del camí, sinó fer-se trobadís.
Acollir a vegades només amb una paraula o un somriure, però acollir sempre, gratuïtament. Fer de tots els ministeris i de totes les professions aquell servei desinteressat i generós que ens proposava el Senyor que no va venir a ser servit, sinó a servir.
És més fàcil celebrar una Eucaristia ritual que no pas exercir el rentapeus compromès.
5. Compromís profètic
Segueix sent l’hora -i potser ho és més que mai- de comprometre’ns profèticament contra el déu neoliberal de la mort i l’exclusió i a favor del Déu del Regne de la Vida i de l’Alliberament.
Cal treure de la fe tot el seu suc polític. Cal viure-la militantment, transformadorament.
Fer de la profecia una espècie d’hàbit connatural -fruit específic del baptisme per als cristians i cristianes- de denúncia, d’anunci, de consolació.
La caritat sociopolítica és la forma de caritat més estructural. Va a les causes, no només als efectes. Cuida la Vida. Transforma la Història. Fa Regne.
6. Esperança pasqual
Després de “la mort de Déu” i “la mort de la Humanitat”, en aquesta posmodernitat fàcilment sense sentit i ja al “final de la història”, sembla que l’esperança no té molt d’espai. Avui més que mai s’imposa l’esperança! És la virtut dels “després de”.
“Contra tota esperança” (productivista, consumista, immediatista, passiva), esperem.
Hem de proclamar humilment però sense complexos la nostra esperança pasqual i escatològica. I hem de fer-la creïble aquí i ara. Perquè esperem, actuem. El temps i la història són l’espai sacramental de l’esperança.
Pere Casaldàliga, Carta Circular de 2002.
SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ
Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes
LES DARRERES PUBLICACIONS
Memòria d’activitats 2022
Ja podeu consultar la Memòria d’Activitats 2022 de la Fundació Pere Casaldàliga. El document recull els avenços aconseguits per la nostra organització en el treball a favor de la Justícia i la Pau que en Pere Casaldàliga ens va inspirar. També podràs veure la feina que hem fet per preservar i donar a conèixer la vida i l’obra del bisbe Pere, així com les col.laboracions concretes que hem dut a terme al Brasil, a la regió de l’Araguaia.
El cristianisme no ha fet més que començar
«Més que mirar amb nostàlgia un passat cristià que ja no existeix, hem d’anar endavant per a evangelitzar el món d’avui secularitzat, agnòstic i postmodern.» Què podem fer? Què pot aportar el cristianisme avui? Aquesta és la reflexió del jesuïta Victor Codina.
La huida de un pueblo amazónico por la expansión de la soja
No es la primera vez que el pueblo Khikatxi, en territorio indígena wawi, se reubica en lo más profundo de la selva para preservar la salud y el bienestar de sus habitantes. ¿Será la última? Cada noche, los hombres kisêdjê llevan sillas de plástico al centro de un...
La causa indígena. Un nuevo modelo de hacer pastoral y política
El nacimiento de una nueva forma de hacer política y pastoral indígena marcó un antes y un después en las reivindicaciones de los Pueblos Indígenas en Brasil. Ésta fue la contribución de Casaldáliga
I Casaldàliga arribà a l’Araguaia
El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.
L’ex-assessor de Lula, Paulo Maldos, participa a la campanya contra el feixisme organitzada per la Fundació Pere Casaldàliga
La Fundació realitza una campanya de sensibilització sobre els efectes del feixisme i el discurs de l’odi, convidant l’ex-assessor de Lula i Dilma, Paulo Maldos en una gira per tota Catalunya.