En aquesta hora kairós de mundialització i de maduresa de consciència, que és, simultàniament, un hora nefasta de noves prepotències, de macrodictadures, de fonamentalismes i de radicalitzacions, se’ns imposa, com un do i com una conquesta, el diàleg, interpersonal, intercultural , ecumènic i macroecumènic.

Un diáleg de pensaments, de paraules i de cors.

No la simple tolerància, que s’assembla massa a la guerra freda, sinó la convivència càlida, l’acollida, la complementarietat.

Aquests processos de canvi, que són somni i missió, reclamen de tots nosaltres, cristians o no, una forta espiritualitat, una mística de vida.

Cadascú la viurà segons la respectiva fe, però sense aquesta espiritualitat no es fa camí.

Pensant en això, i arran del recés espiritual que celebrem cada any, l’equip pastoral de la Prelatura, a la vora de l’Araguaia, en aquell turó acollidor de Santa Terezinha, jo resumia així aquesta espiritualitat, tan nova i tan antiga, com espiritualitat de:

1. Contemplació confiada

Obrint-se més gratuïtament al Déu Abbà, que és, per autodefinició suprema, misericòrdia, amor.

Una contemplació, més necessària que mai en aquests temps d’eficiències immediates i de visibilitats.

Confiada, dic, perquè tinc la impressió que torna -o potser mai se n’ha anat- la religió de la por, del càstig, de la prosperitat o del fracàs, segons com cadascú se les hagi vist amb Déu.

Ens falta, doncs, confiança filial, infància evangèlica, la descontraguda llibertat dels petits de Regne.

2. Coherència testimoniant

Ja s’ha repetit fins a la sacietat que vivim en la civilització de la imatge; que el món vol «veure».

Ser testimoni ha estat sempre una espècie de definició de l’ésser cristià: “sereu els meus testimonis”, deia Ell per tota recomanació, per tot testament.

I aquest testimoni, avui més que mai, quan tot es veu i tot se sap, ha de ser coherent, sense fissures, en la vida personal i en la gestió estructural de l’Església (ja sigui catòlica o evangèlica; el Vaticà, una diòcesi, una congregació religiosa o una comunitat).

Veracitat i transparència demana el Món, tan sotmès a la mentida i a la corrupció.

3. Convivència fraterno-sororal

A això es redueix el nou manament. Aquest és el desafiament més gran, i el més quotidià per les persones, per les comunitats, pels pobles.

Conviure, no solsament coexistir; conviure carinyosament en fraternitat i sororitat; no només en tolerància mútua. Ajudar a fer agradable la vida.

Ser sal de la Terra vol dir això també.

4. Acollida gratuïta i servicial

Capacitat de trobada i de diaconia. No solsament baixar de l’ase i atendre al caigut quan per casualitat ens el trobem a la vorera del camí, sinó fer-se trobadís.

Acollir a vegades només amb una paraula o un somriure, però acollir sempre, gratuïtament. Fer de tots els ministeris i de totes les professions aquell servei desinteressat i generós que ens proposava el Senyor que no va venir a ser servit, sinó a servir.

És més fàcil celebrar una Eucaristia ritual que no pas exercir el rentapeus compromès.

5. Compromís profètic

Segueix sent l’hora -i potser ho és més que mai- de comprometre’ns profèticament contra el déu neoliberal de la mort i l’exclusió i a favor del Déu del Regne de la Vida i de l’Alliberament.

Cal treure de la fe tot el seu suc polític. Cal viure-la militantment, transformadorament.

Fer de la profecia una espècie d’hàbit connatural -fruit específic del baptisme per als cristians i cristianes- de denúncia, d’anunci, de consolació.

La caritat sociopolítica és la forma de caritat més estructural. Va a les causes, no només als efectes. Cuida la Vida. Transforma la Història. Fa Regne.

6. Esperança pasqual

Després de “la mort de Déu” i “la mort de la Humanitat”, en aquesta posmodernitat fàcilment sense sentit i ja al “final de la història”, sembla que l’esperança no té molt d’espai. Avui més que mai s’imposa l’esperança! És la virtut dels “després de”.

“Contra tota esperança” (productivista, consumista, immediatista, passiva), esperem.

Hem de proclamar humilment però sense complexos la nostra esperança pasqual i escatològica. I hem de fer-la creïble aquí i ara. Perquè esperem, actuem. El temps i la història són l’espai sacramental de l’esperança.

Pere Casaldàliga, Carta Cirular de 2002.

POTSER US INTERESSARÁ